Helgoland
Carlo Rovelli
Traducció de Francesc Massana. Anagrama. Barcelona, 2022. 216 pàgines.
Sorgida fa ja un segle, la teoria quàntica explica i prediu amb èxit tota mena de fenòmens a escala atòmica i subatòmica, forma part del currículum universitari des de fa decennis i fonamenta bona part de la tecnologia que usem. L’existència de diverses interpretacions sobre el que ocorre en àmbit quàntic –algunes pintoresques– i una divulgació que sovint exalta el seu caràcter estrany i misteriós, contribueixen, potser, a una certa confusió i a un imaginari de la quàntica que és terreny fèrtil per al xarlatanisme. Només cal entrar en una llibreria: falses medicines i teràpies, psicologia, holística; fins i tot… el màrqueting de detergents. En aquest estat de coses, Rovelli es proposa acostar al gran públic la seua interpretació personal de la física quàntica, fent «el balanç del punt en què ara crec que es troba la discussió i cap a quina direcció ens porta». El seu estil interdisciplinari i humanista –propi de qui va freqüentar un Liceo classico–, les metàfores constants i l’expressió de l’emoció i la proximitat, destaquen en un panorama poblat per assajos en anglès de tall anglosaxó.
La primera part presenta la gestació de la teoria i els seus protagonistes, des del treball inicial de Heisenberg en el seu retir de l’illa de Helgoland, als experiments més significatius lligats a aquesta teoria. En la segona part, hi introdueix els fenòmens de superposició i entrellaçament i, després de discutir algunes de les interpretacions més conegudes, se centra en la «relacional», que el mateix Rovelli va idear en els noranta. L’essència de la realitat no són els cossos materials sinó les seues interaccions, una xarxa de relacions en la qual es mostren propietats diferents depenent d’allò amb què interaccionen. Tant la mesura (interacció, en definitiva) com el principi d’incertesa cobren sentit sense apel·lar, de manera estranya, a una ment humana que observa. Rovelli aprofundeix en aquesta idea de la interacció com a inseparable dels fenòmens en la tercera part. Abans, però, recrea el fecund i interconnectat ambient cultural, científic i polític de la Viena fin de siècle. I també rescata i valora (ja era hora) una figura d’enorme influència en la física del s. XX, Ernst Mach, qui va assenyalar incansablement la metafísica oculta en les teories físiques i va propugnar la unitarietat de la naturalesa, temes que Rovelli també tracta al final del llibre.
Aquest és un assaig accessible, interessant i punt de partida per a noves lectures. Les reflexions filosòfiques de Rovelli amaren, sens dubte, totes les teories físiques, la tasca de les quals –segons Bohr– no és descriure literalment la naturalesa, sinó establir què podem dir d’aquesta. No compartisc la percepció, una mica mítica, d’una gran distància conceptual entre els mons quàntic i clàssic, ni que el primer siga més emocionant que el segon: tots els fenòmens naturals són sorprenents, només que d’alguns en tenim un hàbit quotidià. Per a Ernst Cassirer, el determinisme clàssic estava extingit abans de l’arribada de la teoria quàntica, el caràcter simbòlic de la qual, i mancant d’una experiència directa i sensible dels seus objectes, ens obliga a redefinir la realitat. En termes d’«interseccions de relacions», us sona?
