‘Herbari bell del País Valencià’, d’Antoni Orengo
De l'etnobotànica a la jardineria ecològica
Les propostes etnobotàniques al nostre territori gaudeixen de bona salut. No cal dir-ho. Els treballs de Daniel Climent o del malaurat Joan Pellicer són alguns dels exemples més reeixits. Fet i fet, el llibre que ara ressenyem, hereu d’aquesta embranzida sense aturall, parafraseja i homenatja l’Herbari breu de la Safor, un excel·lent recull de Pellicer publicat per la Universitat Popular de Gandia l’any 1991, actualment introbable.
Herbari bell del País Valencià és la segona edició, amb canvi de títol i una més que justa adaptació de continguts, d’un predecessor Herbari bell de la Safor (2015), editat pel Centre de Desenvolupament Rural de la Safor –integrat en la Confederación de Centros de Desarrollo Rural (COCEDER)–, ubicat a Beniarjó, i exhaurit en els primers dies de venda, bona prova de l’èxit de la demanda d’aquest tipus de manuals.
És innegable que alguns estudis antropològics, com la majoria de les avaluacions sobre formes de vida en vies d’extinció, s’han desenvolupat els darrers anys amb celeritat per a tractar de recuperar l’immens patrimoni botànic valencià abans que desaparegueren les darreres generacions de dones remeieres i d’homes herbolaris. Però també és cert que la muntanya i la marjal mediterrànies, delicades i fràgils, amb els seus problemes seculars d’incendis, sequera, urbanisme descontrolat, etc., comencen a oferir símptomes, més o menys alarmants, d’esgotament d’algunes de les seues espècies, com la murta o la pebrella o altres endemismes amenaçats.
És en aquest precís context que l’Herbari bell del País Valencià dóna una solució tècnica a l’explotació de determinats tipus de plantes en jardins biodiversos i en senzills vivers o instal·lacions domèstiques com túnels, ombralls o hivernacles. Té, per tant, un projecte social i ecològic al darrere que va molt més enllà de la simple guia botànica o catàleg florístic.
De la voluntat de conjuminar una lluita cada dia més explícita per la sobirania alimentària, una defensa de les varietats autòctones en contra de la uniformació i d’exotismes aliens i per la recuperació i dignificació de la memòria floral mediterrània, el benioper i enginyer tècnic agrícola Antoni Orengo ens ofereix una magnífica síntesi per a la creació de jardins ben nostrats, respectuosos amb el medi ambient i adaptats a les necessitats de les societats que se’n serveixen d’una o d’altra manera. A més a més, l’obra ens facilita un fitxer alfabètic de les plantes silvestres valencianes més «belles», una subjectivitat que no ens escamoteja totes les referències vàlides per a la seua correcta identificació, la seua ecologia, les aplicacions en jardineria, les tècniques principals de reproducció i els usos tradicionals més estesos.
Al capdavall, i com el mateix Orengo afirma: «Aquest llibre intenta aportar recursos en forma d’idees i propostes per promoure el que podem anomenar jardineria ecològica, entesa com una jardineria de baix impacte que utilitza tècniques de l’agricultura biològica aplicades a la jardineria en aspectes com la fertilització i la lluita contra plagues, que no supose malbaratament d’aigua i, sobretot, que faça servir les espècies més pròximes al nostre entorn.»
