‘Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad’, de Miguel Álvarez Cobelas
L'heterogeneïtat del científic d'anar per casa
Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad
La vida cotidiana del científico en España
Miguel Álvarez Cobelas
Ediciones Calle de las Aguas. Madrid, 2016. Tom 1 (600 pàgines) i tom 2 (560 pàgines).
Com viuen el dia a dia els homes i les dones que es dediquen a la ciència? Són persones normals? Doncs hi ha de tot, només faltaria, i aquest doble volum de més de 1.000 pàgines i 118 capítols, independents però teixits en xarxa, ens desbudella les aventures i desídies quotidianes del panorama científic espanyol. Sense miraments, sense compassió, sense vergonya ni autocomplaença. Això és el que hi ha, senyors i senyores!
Amb un estil eclèctic, ara irreverent, ara clàssic, la successió heterogènia de temàtiques i formes (diàlegs, qui sap si inventats; entrevistes, amb noms i detalls ben reals; cites d’Einstein o Quevedo; anècdotes de becaris o conserges…), el text t’enganxa i et porta de la psicologia a la crisi econòmica, del desesperat esforç d’alguns per intentar fer bé les coses a la poca vergonya d’altres, de les relacions íntimes al plaer per la recerca del coneixement. I en tot moment ens hi podem reconèixer o hi reconeixem algun company, sensacions de déjà vu… I no hi manca el vessant crític, educat i ben entès, simpàtic de fet, que ho amera tot:
—I vostès són científics dels bons o dels dolents? —pregunta el guàrdia civil.
—Nosaltres som científics dels regulars.
I nosaltres, il·lusos, que anem cercant l’excel·lència, no donem l’abast amb la burocràcia que ens soterra, la manca de recursos i les dinàmiques heretades que ens llasten. I la manca d’horitzó. Cap on anem? L’autor ens mostra alguns gràfics i ens dóna també algunes dades: la inversió en ciència va creixent tímidament des dels anys vuitanta (amb sotracs inesperats) i estem entre els estats amb més producció científica del món… però no acabem d’eixir del clot. I la manca d’impuls governamental no ajuda: «Per a un polític, dirigir la ciència es anàleg a portar un clavell a la solapa o tenir un cossiol amb un gerani al despatx.» I, malgrat tot, el científic «regular» «va fent les seues cosetes, augmentant el patrimoni del coneixement local i, a vegades fins i tot, mundial».
L’autor ha viscut els canvis que hi ha hagut en les darreres dècades en el sistema de recerca espanyol i ens ho descriu de mil maneres. Com ara l’exagerada importància que es dóna als indicadors de les publicacions en revistes (si no tens un índex H alt, no esperes que et donen el projecte o la feina), que fa que anem com a bojos volent publicar en aquesta revista o en aquella altra, i perden valor les obres, per complexes o trencadores que siguen, si són publicades com a llibres o en revistes poc destacades. Ja pocs van a contra corrent, és massa arriscat. Ni que es paren massa a pensar, no hi ha temps per a això!
Així, lluny dels tòpics i ideals que corren dels científics amb bata blanca, capficats, freds i atabalats, aquest ingent recull ens mostra la increïble varietat de persones, actituds i visions que podem trobar als laboratoris tecnològics, museus i despatxos universitaris. Passions i decepcions, lluites i esperances, tot hi cap, mentre continuen cercant les respostes als perquès de la natura. El text exposa el rerefons del fet científic espanyol des de dins, i ens ajuda a entendre les mancances i estímuls del sistema, sense deixar de provocar-nos somriures, de vegades burletes, però sovint agredolços.
