«Cómo ser una máquina», de Mark O’Connell

L’home màquina: dels gens als bits

portada como ser una máquina

Cómo ser una máquina
Aventuras entre cíborgs, utopistas, hackers y futuristas intentando resolver el pequeño problema de la muerte
Mark O’CoNnell
Traducció de Francisco J. Ramos Mena. Capitán Swing. Madrid, 2019. 280 pàgines.

L’any 1748 Julien Offray de La Mettrie va publicar L’home màquina, un assaig que va fer les delícies del materialisme biològic. La Mettrie, basant-se en el mecanicisme cartesià, concloïa que tots el moviments de l’ésser humà i dels animals responien a estímuls mecànics. Alhora refusava la idea de Déu, i que, per tant, existira l’ànima. I concloïa, d’una manera ben lúcida: «Qui sap, per altra banda, si la raó de l’existència de l’home no radica en la seua mateixa existència? Potser haja estat deixat caure a l’atzar sobre la superfície terrestre […] com aquells bolets que apareixen d’un dia per l’altre o aquelles flors qui naixen als fossats i recobreixen les muralles».

Quina és la raó de l’home sobre la terra? Som especials o som com bolets? Aquesta és una de les grans preguntes que han burxat l’home, i que ha donat forma no sols al pensament filosòfic, sinó al sentiment místic i religiós. L’home és una màquina de gens, va concloure Richard Dawkins, en el seu llibre El gen egoista. Una idea que d’alguna manera culmina la divulgació del pensament materialista iniciat des de Lucreci, amb Diderot, D’Holbach i Charles Darwin com a grans protagonistes. I on La Mettrie és sens dubte un dels seus participants més agosarats.

I, tanmateix, el transhumanisme (terme encunyat per Julian Huxley) proposa un pas més en aquesta escala, i busca «l’alliberament de la biologia». Com diu Randal A. Koene: «Per què hem d’acceptar la mort? Es tracta d’una realitat inadmissible». I com també proclama Dimitri Itskov: «Cal buscar una nova estratègia evolutiva per a la humanitat». Entre tots ells hi ha la idea recurrent que el cos humà és un anacronisme biològic, un pes mort del qual cal desempallegar-se i buscar un receptacle més eficient, amb un hardware més adient, i no el que ara tenim, que és «el d’un primat que ha eixit de la selva». Al capdavall, el transhumanisme busca poder conservar la individualitat humana i traslladar-la a avatars robòtics. Com assenyala Grindhouse Wetware es tracta «d’augmentar la humanitat». L’home es troba «atrapat» en un receptacle biològic, que per força té caducitat, i el transhumanisme proposa «biohackejar el cos», i convertir-lo en una màquina o interconnectar-lo a un dispositiu electrònic. De la màquina de gens a la de bits.

il·lustració perico pastor ser una maquina

Il·lustració: Perico Pastor

«En el transhumanisme hi ha la idea recurrent que el cos humà és un anacronisme biològic, un pes mort del qual cal desempallegar-se i buscar un receptacle més eficient»

El llibre de Mark O’Connell Cómo ser una máquina s’endinsa de ple en el transhumanisme. Des d’un plantejament periodístic, i amb una soltesa estilística admirable, O’Connell visita els diferents prohoms d’aquestes disciplines i va exposant els seus plantejaments. Ho fa des del distanciament i l’escepticisme, però descrivint els ambients que troba, i dotant de sabor aquests grupets, per tal que el lector puga endinsar-se en el seu pensament i filosofia. Fins a quin punt tots aquests moviments, des de la criogenesi, l’emulació mental completa o l’ectogènesi (la gestació fora del cos humà) no són més que ciència-ficció? Fins a quin punt aquests propagadors de l’humanisme són uns il·luminats, una mica sonats? O’Connell és obertament escèptic, però alhora els recorre fascinat i aconsegueix transmetre aquesta estupefacció al lector. I d’aquesta manera s’entrevista amb Max More, director d’Alcor, una empresa nord-americana que a canvi de 200.000 dòlars conserva el teu cos en nitrogen líquid fins que la ciència tinga capacitat de ressuscitar-te; o amb Tim Cannon, un programador informàtic que s’ha implantat un dispositiu electrònic sota la pell del braç que li permet intensificar les sensacions, o amb Zoltan Istvan, que es va presentar recentment a la campanya presidencial nord-americana i recorria els estats amb el seu vehicle caravana en forma de taüt per tal de recaptar fons i amb el rètol «L’autobús de la immortalitat amb el transhumanista Zoltan Istvan». Fins i tot es reuneix amb membres d’un equip que investiga com protegir la humanitat de la superintel·ligència artificial, i que recorda escenaris de pel·lícules de ciència-ficció o fins i tot la recent novel·la d’Ian McEwan Màquines com jo. El risc d’assolir la singularitat tecnològica: quan les màquines puguen construir-se i programar-se sense la necessitat dels humans. Un escenari quasi de Terminator.

«Qui sap si colonitzarem l’espai amb els nostres cervells trasplantats a avatars, mantenint plenament la consciència i continuant l’aprenentatge»

Certament, O’Connell presenta una percepció del transhumanisme una mica delirant. Moltes de les empreses estan patrocinades per milionaris que busquen el somni de la immortalitat. I, tanmateix, què hi pot haver de veritat? Ja Lucreci va advertir en De rerum naturae que no érem fills de Déu. Però, què podrem ser en un futur no massa llunyà? Qui sap si serem cíborgs, robots autopensants, màquines de bits… Si colonitzarem l’espai amb els nostres cervells trasplantats a avatars, mantenint plenament la consciència i continuant l’aprenentatge. «Encara aprenc» deia aquell ancià que va dibuixar Goya: serem aprenents eviterns, la nostra mortalitat no serà ja una qüestió física sinó mecànica. Així dissenyats podrem conquerir l’espai: no serem màquines de carn, ni tampoc exactament de bits, perquè gaudirem d’una personalitat pròpia i intransferible. Serà tot açò possible?

Del simi a l’home i d’aquests als transhomes, i d’aquests als posthumans. Com hauria gaudit La Mettrie! I de segur que Diderot hauria pensat que es tractava de l’heretgia major de la història de la humanitat. Perquè, al capdavall, en aquest escenari transhumanista, què passa amb l’ànima?

© Mètode 2020 - 104. Les plantes del futur - Volum 1 (2020)