«La memoria secreta de las hojas», de Hope Jahren

Una vida al laboratori

La memoria secreta de las hojas

La memoria secreta de las hojas
Una historia de árboles, ciencia y amor
Hope Jahren
Traducció de María José Viejo Pérez i Ignacio Villaró Gumpert. Paidós. Barcelona, 2017. 232 pàgines.

A finals dels anys setanta, el bosc de King County, a Alaska, va patir les conseqüències d’una plaga d’erugues engalanades que va provocar un descens brusc de les poblacions arbòries de la zona. Dos anys més tard, investigadors de la Universitat Estatal de Washington van alimentar erugues de la mateixa espècie amb fulles dels arbres supervivents i van observar que les erugues es debilitaven. Un compost químic a les fulles feia emmalaltir els insectes que només uns mesos enrere s’havien alimentat amb gran èxit d’aquests mateixos arbres. Però el que realment va sorprendre els investigadors va ser que salzes sans situats a dos quilòmetres del bosc, a la ciutat de Sitka, i que no havien patit la plaga, també produïen aquest compost químic. Els salzes del bosc havien començat a produir sustàncies tòxiques després del primer atac de les erugues i, a través de compostos orgànics volàtils que havien viatjat per l’aire, havien «avisat» salzes allunyats, que havien pres les mateixes mesures de protecció. Hagueren de passar més de vint anys perquè algú demostrara l’existència d’aquest mecanisme de comunicació.

Aquesta és una de les històries botàniques que ens descobreix La memoria secreta de las hojas. A través de breus relats, la geobotànica Hope Jahren ens va revelant aspectes curiosos, sorprenents o simplement destacables de les plantes amb què convivim diàriament, i a les quals rarament parem atenció. Així, el llibre ens mostra que les arrels proporcionen l’aigua necessària als arbres, la forma de reproducció dels salzes, l’ambició de les plantes enfiladisses o els mecanismes de supervivència dels cactus en el desert. La mirada personal de l’autora fa que el lector no puga evitar establir paral·lelismes entre la vida de les persones i la de les plantes. Al cap i a la fi, compartim el mateix objectiu: sobreviure.

Il·lustració: Perico Pastor

Il·lustració: Perico Pastor

I, tanmateix, no estem davant d’un llibre sobre plantes. O almenys, no principalment. La memoria secreta de las hojas tracta sobre la carrera científica d’una botànica, des dels seus inicis, amb els dubtes i inseguretats d’una estudiant, fins a la seua consolidació com a investigadora de primer nivell. Actualment, Hope Jahren treballa a la Universitat d’Oslo (Noruega), al seu propi laboratori, on mesura els isòtops estables de carboni de plantes vives i fòssils. Ha guanyat diversos reconeixements, entre els quals tres premis Fulbright en geobiologia i la Medalla per a Joves Investigadors de la Unió de Geofísica Americana. En les seues memòries, la geobotànica ens acosta d’una manera realista, però al mateix temps entusiasta i apassionada, a les dificultats, les decepcions i les recompenses de dedicar-se a la ciència. Al llarg dels diferents capítols assistim als esforços de dos joves científics, la mateixa autora i el seu tècnic de laboratori, Bill Hagopian, per fer-se un lloc dins de la no sempre amable comunitat científica. Tot a través dels diferents laboratoris on ha treballat i que ha muntat la professora Jahren.

És per això que el títol original en anglès, Lab girl (“Una xica de laboratori”), sembla molt més adient a l’hora de fer-se una idea de amb què ens trobarem en les pàgines d’aquest llibre. Perquè Hope Jahren tenia clar des de ben menuda que el que volia era convertir-se en una dona de laboratori. «Tot arbre adult va ser primer una llavor que va esperar», diu l’autora. I la llavor de la científica en què es convertiria es trobava al laboratori on son pare va ensenyar ciències durant més de quaranta anys, en un poble de Minnessotta.

Assegura l’autora que el que converteix realment una persona en científica no és saber matemàtiques, física o química, sinó el fet de fer-se preguntes. I les seues memòries ens permeten entreveure com s’enfronta ella a noves qüestions: ja siga des d’un turó a Irlanda realitzant treball de camp o des del seu laboratori quan observa la manera peculiar com creix una planta. El llibre ens permet endinsar-nos en el dia a dia del treball de laboratori, que requereix tècnica, paciència i grans dosis de dedicació. Les memòries de Jahren reflecteixen llargues jornades, poques hores de son i pràcticament una absència de temps lliure, en una dinàmica que es podria fins i tot qualificar d’addicció al treball. Uns fets que mostren la passió amb què la professora Jahren afronta la seua feina, tot i que en ocasions els dubtes o el sentiment de soledat afloren en les seues reflexions, amb l’afegit a més d’haver hagut d’afrontar els episodis maníacs derivats d’un trastorn del qual Jahren parla amb naturalitat.

«El llibre ens permet endinsar-nos en el dia a dia del treball de laboratori, que requereix tècnica, paciència i grans dosis de dedicació»

Però, tal i com ella mateixa explica en el llibre, la principal preocupació per a una científica és una altra. «Pregunta, pregunta-li a una professora de ciències què és allò que li preocupa vertaderament. No haurà de pensar-s’ho molt. Se’t quedarà mirant als ulls i et dirà dues úniques paraules: “Els diners”». En efecte, la falta de finançament i la inseguretat laboral són una constant en les dues primeres parts del llibre. Recórrer 4.000 km en furgoneta en cinc dies enmig d’una tempesta de neu per assistir a un congrés, aguditzar l’enginy per trobar o reciclar material o fins i tot viure en el laboratori són algunes de les coses que Hope Jahren i Bill Hagopian van haver de fer durant els seus primers anys com a investigadors.

El fet de ser dona en un món dominat per homes científics tampoc no passa desapercebut en aquestes pàgines. Tot i no ser el tema central de l’obra, Jahren va deixant caure ací i allà reflexions al respecte i mostrant alguns dels entrebancs extra que han d’afrontar les científiques: les dificultats per encaixar en un món acadèmic dominat principalment per homes, la maternitat enmig de la carrera científica, la falta de referents de dones científiques en la cultura popular… «M’han censurat per ser massa femenina i han desconfiat de mi per ser massa masculina. M’han advertit que sóc massa sensible i m’han acusat de ser cruel i no tenir cor», resumeix l’autora.

Però en tot cas, Jahren creu que la seua condició de científica i dona li ha donat la llibertat per improvisar sobre la marxa qui és en realitat. Es veu a ella mateixa com una formiga que forma part d’alguna cosa més gran i assegura que continuarà muntant laboratoris amb el seu nom a la porta, no ho pot evitar. «La ciència és treball, ni més ni menys. Així que continuarem treballant», conclou.

© Mètode 2017 - 94. Sapiens - Estiu 2017

Cap de redacció de la revista Mètode.