¿Què ens fa humans?
Notes per a un biohumanisme racionalista
Salvador Macip
Arcàdia, 2022. 172 pàgines.
«L’home és un miracle sense interès», escrivia Jean-Jacques Rousseau. Amb aquest oxímoron potser volia mostrar com és d’extraordinària la nostra naturalesa i com d’acostumats hi estem, sense adonar-nos de la seua singularitat. Com diria el comte de Buffon, contemporani de Rousseau, en molts sentits l’home és un gran desconegut per a l’home. És a dir, som un miracle, però un que no ens causa cap mena d’estupor, entre altres motius perquè en bona part ignorem què som.
Salvador Macip, en el seu assaig ¿Què ens fa humans?: Notes per a un biohumanisme racionalista, explora els elements que fan de la naturalesa humana un fet tan excepcional. Per a fer-ho, projecta sobre nosaltres la seua mirada de metge i genetista, i escruta què som: «Els humans tenim 3.230 gens imprescindibles (…) això representa el 15 % dels 20.000 gens si fa no fa que té el nostre genoma». En realitat, el miracle humà es porta a terme amb molt pocs gens, si pensem que el genotip de l’arròs en conté vora 50.000. Així doncs, amb una mica més de 3.000 gens s’origina aquest ésser viu que és a un pas de conquerir les estrelles. I, tanmateix, aquests gens són els que regeixen les nostres cèl·lules, els elements mínims de la vida. D’aquesta manera, «els humans som màquines enrevessades construïdes amb uns trenta bilions d’elements relativament senzills que funcionen amb una complexitat perfectament coordinada». Així, Macip proposa que el que fa humana aquesta màquina de gens i cèl·lules és la consciència, la intel·ligència i la dimensió social.
Com diu Macip, «els humans som animals amb una habilitat peculiar i única: ser conscients de la nostra existència». Ser-ne conscients, sentir aquest élan vital que ens ompli, i que va més enllà del mecanicisme biològic, ha fet de nosaltres uns éssers totalment singulars, i ha donat peu a tota forma d’interpretació mística de la vida. Aleshores, quan morim, què passa amb aquella consciència que alguns anomenen ànima? En molts sentits, aquesta necessitat de creure en el més enllà (en universos paral·lels, diu Macip) és un dels factors únics que defineixen la humanitat. Però, què passaria si, gràcies als avenços científics, l’ésser humà aconseguira que altres éssers vius assoliren un grau equiparable de consciència? Els tractaríem «com iguals o com a éssers inferiors dels quals podem continuar aprofitant-nos-en»?
«Som un miracle, però un que no ens causa cap mena d’estupor, entre altres motius perquè en bona part ignorem què som»
D’altra banda, Salvador Macip considera la intel·ligència com un altre element definitori de la naturalesa humana: «Podríem afirmar que una part de l’essència de la humanitat seria haver aconseguit globalment uns nivells d’intel·ligència als quals cap altre animal no pot accedir». No queda clar què ens fa tan intel·ligents respecte a altres éssers vius, però no sembla ser la mida del cervell (Stephen Jay Gould va escriure, ja fa un bon grapat d’anys, un excepcional article titulat «Cervells grans, ments petites»). Sembla que més que la grandària seria la capacitat d’establir connexions neuronals, i que allò seria resultat d’uns canvis en sis gens concrets, tots ells relacionats amb el desenvolupament del cervell. Però, com indica Macip, allò hauria tingut alhora un preu important, un dany col·lateral greu: potser som una espècie excepcionalment intel·ligent, però també «som l’única espècie que pateix malalties neurodegeneratives, com l’Alzheimer».
Per tant, som una espècie conscient, amb un cervell extraordinàriament desenvolupat. Això ens ha permès copsar la realitat, però també traslladar-nos a una dimensió espiritual, buscant una explicació sobrenatural de tot allò que no atansàvem a poder explicar. Som éssers místics, violents per naturalesa, i amb una tendència natural cap a la desigualtat, de tal manera que les democràcies, fruit d’aquests elements constitutius de la nostra naturalesa intel·ligent, estan constantment sotmeses als embats del seu temps. Com escriu Macip, «podria ser que l’igualitarisme pur en l’àmbit social fos en l’actualitat un somni impossible i que l’oligarquia i el totalitarisme (més o menys encoberts) siguin posicions cap a les quals acabem gravitant irremissiblement».
Il·lustració de Perico Pastor.
Salvador Macip explica tots aquests punts amb una notable capacitat expositiva, empedrant totes les seues afirmacions, fins i tot aquelles que poden semblar més polèmiques, amb un conjunt de notes, que al seu torn resulten igual d’interessants de llegir que el text principal. El llibre s’enllesteix amb unes brillants reflexions sobre el futur de la humanitat, on elucubra sobre la possibilitat d’alterar el nostre genoma, i transformar-nos en transhumans. En un futur no massa llunyà, es podrien eliminar gens causants de malalties greus o invalidants, però també podem anar més enllà i expandir el nostre genoma, i «aspirar a fer que l’humà del futur sigui més fort, més alt, més intel·ligent o potenciar qualsevol altra característica que ens semble positiva». Fins i tot, com assenyala Macip, especialista en envelliment a la Universitat de Leicester, es podria intentar a allargar molt l’esperança de vida mitjana de la nostra espècie.
Comptat i debatut, en pocs anys l’ésser humà podria ser un miracle amb molt d’interès. Un ésser viu que regula la seua naturalesa biològica, l’adapta al seu context, la coneix a fons i la potencia en la seua màxima possibilitat genètica. A més a més, podria anar més enllà i introduir al seu ADN gens d’altres éssers vius, per dotar les seues aptituds de més elements competitius. Això, junt amb la de complements cibernètics, podria convertir-nos en una espècie posthumana, diferent en molts sentits a l’actual. Allò també tindria sens dubte una repercussió sobre la nostra manera d’engendrar fills i de gestar-los, i ben possiblement també tot això es duria a la pràctica fora del cos humà, per processos ectogenètics, com ja va preveure Haldane. I, així les coses, aquella espècie seria un ésser viu per complet separat de la resta de la biodiversitat.
Són tot escenaris possibles. Siga com siga, com clou Macip, «la ciència és només una eina que ens permetrà avançar cap al futur que volem. Ens cal saber-la utilitzar i voler fer-ho». Això mateix.
