«Qué es el altruismo», de Lee Alan Dugatkin

108-60

Qué es el altruismo. La búsqueda científica del origen de la generosidad. Lee Alan Dugatkin. Katz Editores. Buenos Aires, 2007. 271 pàgines

Tal com es fa constar en la tapa posterior del llibre en qüestió, la 22a edició del Diccionario de la Real Academia Española defineix altruisme com «diligència a procurar el bé aliè fins i tot a costa del propi», mentre que en la 23a edició s’hi afegeix una segona accepció: «fenomen pel qual alguns gens o individus de la mateixa espècie beneficien altres a costa de si mateixos». Ambdues definicions són molt apropiades per a poder entendre la dimensió del problema que, per a la ciència, ha significat la qüestió de l’altruisme. I el motiu és ben senzill. L’altruisme és incompatible, en primera instància, amb la selecció natural, perquè difícilment poden evolucionar comportaments altruistes. Per definició els altruistes es reproduiran menys que els no altruistes, la seua eficàcia biològica és menor i no poden perpetuar-se. Per tant, conductes d’aquest tipus no poden evolucionar. Però és el cas que els comportaments altruistes abunden pertot arreu, i els humans ens en vanagloriem especialment, afortunadament, encara que oblidem amb lleugeresa que també coexisteix amb el més atroç dels egoismes. Hi ha alguna relació entre l’altruisme/egoisme de les altres espècies i el nostre? Per a resoldre la qüestió necessitem explicacions que donen compte d’ambdues conductes i poder així concloure, o no, que les raons que assisteixen ambdós comportaments són les mateixes.

L’altruisme va preocupar especialment Darwin pels motius relatats i, des de llavors, el tema ha estat sempre present. El llibre de Dugatkin és la història, amb un cert biaix, de la investigació -científica de l’altruisme. Dic amb un cert biaix perquè, com sol ser quasi norma, la relació de científics implicats en la investigació a penes si és la dels de l’àmbit anglosaxó. Només ens deixa Kropotkin, que amb la seua noció de «suport mutu» en el món animal es va mostrar molt crític amb T. H. Huxley, iniciador d’una saga i conegut com el Cèrber de Darwin. Kropotkin, igual com Huxley, idolatra Darwin, però la noció de la selecció natural la utilitza per a explicar la supervivència d’aquells que cooperen, i no d’aquells que competeixen, en franca oposició a Huxley, per a qui el món vivent és un mar de competència i lluita sense quarter per la supervivència dels més aptes.

Segons el parer de Dugatkin, la paraula més científica entorn de l’altruisme, després de Darwin, la representa W. C. Allee, un ecòleg nord-americà que va prendre la torxa del tema en reclamar la rellevància de l’estructura familiar en les societats animals.

«L’altruisme és incompatible, en primera instància, amb la selecció natural. Però el cas és que els comportaments altruistes abunden pertot arreu»

La història entorn de l’altruisme canvia radicalment quan comença a considerar-se la idea que hi ha gens de l’altruisme, la qual cosa al seu torn va lligada a l’assentament de l’estudi genètic de les poblacions, que està en la base de la síntesi evolutiva. Dugatkin ens introdueix el biòleg anglès J. B. S. Haldane com un dels primers que va formular, encara que de manera qualitativa, sota quines condicions podria evolucionar un comportament altruista. O en altres paraules, és el predecessor més immediat de les modernes concepcions entorn del parentiu i la seua relació amb l’altruisme.

La relació de científics mostrats fins al moment és, al meu entendre, una introducció del personatge central del seu llibre i, per tant, de la teoria actual entorn de l’altruisme: W. D. Hamilton. Va ser ell qui va introduir una famosa fórmula on el cost de l’acció altruista es contraresta amb el benefici que pot produir a determinats parents, més o menys pròxims des del punt de vista genètic, segons indica el coeficient de parentiu. L’aspecte més meravellós en l’expressió és que s’integra en el context de la teoria de l’evolució per selecció natural, perquè estableix les condi-cions particulars que han de donar-se perquè puguen evolucionar comportaments altruistes o no. Els gens marquen la pauta.

Les formulacions de Hamilton han estat fonamentals perquè han permès un programa d’investigació orientat a comprovar la seua veracitat en infinitat de conductes animals, des dels insectes socials, passant per gran nombre d’aus, alguns mamífers i la mateixa espècie humana. Autors com Wilson, pare de la sociobiologia; Dawkins, promotor de la noció del gen egoista; Axelrod, introductor de la noció de l’evolució de l’altruisme en absència de parentiu, i molts més reconeixen haver begut en Hamilton per a poder explicar les seues pròpies observacions sobre la conducta animal o desenvolupar les seues idees. No resulta estrany que Hamilton siga considerat el Darwin contemporani, qui va afegir a la teoria evolutiva un complement tan important sobre un tema que se li havia resistit a Darwin.

© Mètode 2009 - 60. Darwiniana - Número 60. Hivern 2008/09

Catedràtic de Genètica, Universitat de València.