«Si un dit assenyala la lluna» de Toni Pou

De Galileu al paranal

Si un dit assenyala la lluna
Toni Pou
Anagrama. Barcelona, 2021. 218 pàgines.

Què devia veure exactament Galileu quan a principis del segle XVII va dirigir el seu rudimentari telescopi cap al cel? I com va poder interpretar allò que veia? Són dues preguntes que es va fer Toni Pou, empès per una troballa prèvia: per a Italo Calvino, Galileu era el prosista italià més gran de la història. Afirmar això i, a més, dir que Galileu havia influït en Giacomo Leopardi li va costar irades crítiques des del camp literari.

La pregunta la va voler respondre Toni Pou utilitzant una rèplica del telescopi. I això el portà a una sèrie d’experiències vitals que comencen al Ripollès, segueixen a Florència i acaben al desert d’Atacama. De tenir a les mans el telescopi de Galileu, un cilindre de fusta recobert de cuir, de gairebé un metre de longitud i uns quatre centímetres d’ample, passa, al cap d’uns mesos, a contemplar les lents de vuit metres de diàmetre de l’Observatori Paranal, amb 150 pistons que modifiquen contínuament la seva pressió sobre diferents punts del vidre flexible per eliminar la distorsió que provoca l’atmosfera.

Si un dit assenyala la lluna no es limita a exposar aquestes vivències. Es tracta d’una obra heterogènia que l’autor aprofita per a moltes reflexions. Com ara sobre l’ensenyament universitari: llicenciat en Física, però decebut amb una carrera on «enmig d’aquell formalisme angoixant, no hi havia cap professor que es preocupés per les preguntes fonamentals», comença Filologia, on «ningú parlava amb precisió i la manca d’objectivitat era el valor a l’alça».

Pou volia respostes a preguntes molt complexes. I per això ens relata aquest viatge intel·lectual on mostra uns interessos culturals ben amplis, que li permeten, per exemple, citar amb pocs paràgrafs de diferència Kundera, Nietzsche, Darwin i João Gilberto. Es tracta d’una obra molt ben escrita, de vegades amb anècdotes i digressions excessives, però perdonables, que ens fa pensar en com s’elabora la ciència, en la seva relació amb l’art i amb la religió, en què ha pogut passar pel cap dels grans descobridors i creadors, en com el mínim detall pot portar a la reflexió més àmplia i fecunda.

Abans de poder veure i tocar un dels primers telescopis de Galileu, Pou observa el dit momificat del savi toscà. «Era el dit d’un savi que literalment havia assenyalat la lluna –ens diu–, i jo no feia més que mirar-me’l des de tots els angles a la recerca de no sabia ben bé què». El conegut proverbi diu que quan un dit assenyala la lluna, l’idiota mira el dit. No tan idiota, pensem, perquè a part de contemplar l’objectiu cal saber si qui vol que el miris és fiable o si té segones intencions. Parlant de divulgació, si el dit pertany a Toni Pou, l’objectiu és totalment fiable i fareu bé de seguir la seva indicació. Potser us ajudarà a comprendre el que va voler dir Beckett quan va suggerir, com recorda l’autor, «que potser es tracta d’incloure el fracàs en l’essència del projecte, o de fracassar diverses vegades i fracassar cada vegada millor per no acabar arribant gaire enlloc». En ciència, en art i en literatura, el fracàs també és camí. Un camí, sovint, cap a no se sap ben bé què

© Mètode 2022 - 112. Zones àrides - Volum 1 (2022)
Químic i periodista científic, redactor especialitzat en ciència i tecnologia als serveis informatius de TV3. Entre els seus últims llibres hi ha: La ciència en la literatura (Universitat de Barcelona, 2015), L’individu transparent (Pagès Editors, 2016) i L’imperi de les dades (Bromera, 2018).