Diverses empreses promocionen amb entusiasme la criopreservació de cossos humans per tal de reanimar-los en el futur, sense explicar les barreres actuals que impedeixen que el seu objectiu es complisca.
Fa uns dies, alguns mitjans de comunicació es van fer ressò de la cimera internacional sobre criopreservació a Madrid, que va tindre lloc entre el 12 i 13 de novembre. L’esdeveniment, estretament vinculat a empreses, va servir per a promocionar aquesta tècnica de preservació del cos humà que, en aquests moments, es troba dins el terreny de la ciència-ficció.
En l’actualitat, vora 500 persones difuntes (quatre de procedència espanyola) estan conservades en nitrogen líquid a deu centres en diferents ciutats del món, amb l’esperança que en el futur es puguen ressuscitar i curar les malalties que van provocar la seua mort o revertir el seu envelliment. Per ara, aquest procediment no és legal a Espanya.
José Luis Cordeiro, un dels participants de la cimera, va explicar a Antena 3 el procediment, a grans trets, per congelar una persona difunta. Quan es produeix la mort, s’aplica gel per baixar la temperatura corporal i es realitza un massatge cardiopulmonar per a mantindre el flux de sang al cervell i els principals òrgans vitals. Posteriorment, el cos es transporta a una ambulància especial (de les quatre que hi ha a Europa). Allà es perfon una solució crioprotectora a través de les venes i, per últim, se submergeix el cos en un tanc amb nitrogen líquid a -196 ºC.
De moment, no s’ha intentat «ressuscitar» cap dels cossos congelats, perquè tal acció seria un complet fracàs. Encara que les empreses que ofereixen serveis de criopreservació ho publiciten com una «segona oportunitat per a la vida», el cert és que cap dels individus congelats en l’actualitat aconseguirà assolir aquest esperançador somni. Potser serà possible per a les persones que es congelen en el futur, però ara per ara és impossible per dues raons mèdiques, fins i tot considerant un futur més optimista en què es puga revertir l’envelliment o la medicina puga curar malalties hui incurables.
En primer lloc, la mort biològica, en què es produeix un dany generalitzat i irreversible al cervell, és el punt final definitiu per a la nostra vida, independentment que hi haja o no criopreservació. No tenim cervell, som el nostre cervell, i en el moment en què hi ha mort cerebral, deixem d’existir, tot i que el nostre cos hi romanga. Criopreservar una persona amb mort cerebral és, per tant, una tasca inútil. Si, d’altra banda, la persona es troba en un procés de parada cardiorespiratòria en què encara no s’han produït danys cerebrals, el procés de congelació ha de ser extremadament ràpid perquè no arribe a donar-se la mort cerebral. A temperatures normals, la mort cerebral es produeix quan aquest òrgan deixa de rebre oxigen i nutrients durant més de quatre o sis minuts.
Si es realitza un massatge cardiopulmonar i es disminueix la temperatura corporal es pot allargar aquest procés unes hores abans que es donen danys generalitzats. D’aquesta manera, tot el protocol de criopreservació ha de ser molt veloç per aconseguir congelar la persona abans que es done la mort cerebral. Segons la causa de la mort, pot ser que aquesta atenció precoç no siga possible i el client que va pagar per la criopreservació no tinga opció de congelar-se sense mort cerebral.
Més enllà d’aquest obstacle, una altra barrera fins i tot major en l’actualitat per criopreservar cossos humans complets són els greus danys multiorgànics que provoca el procés de congelació, incloent-hi el cervell. Les empreses del sector afirmen que ja és possible congelar espermatozoides, òvuls, embrions i òrgans d’animals menuts mitjançant tècniques com la vitrificació. En aquest procediment s’apliquen una o diverses substàncies crioprotectores per a evitar el dany per la formació de cristalls de gel, la deshidratació i l’alteració de proteïnes.
Encara que la vitrificació tinga èxit en cèl·lules com ara òvuls i espermatozoides, no és aplicable en l’actualitat en òrgans humans, molt menys en cossos humans complets, perquè es produeixen danys massius a les cèl·lules i els teixits. Per aquesta raó, els clients criopreservats amb les tècniques actuals no podran ser despertats mai.
Cada tipus de cèl·lula requereix unes condicions de congelació diferents i amb tota la diversitat cel·lular que hi ha al cos humà, aplicar una mateixa solució crioprotectora per a totes les cèl·lules solament duria a un dany massiu en multitud d’òrgans. A més, la difusió de les substàncies crioprotectores al cos humà és limitada. Això implica que hi haurà cèl·lules a les quals no arribe res o quasi res de crioprotectors, per la qual cosa esclataran per la formació de cristalls. Altres cèl·lules que reben els crioprotectors en major concentració patiran de forma notable els seus efectes tòxics.
A les limitacions mèdiques anteriors han de sumar-se uns altres obstacles pràctics. Qui garanteix la supervivència de les empreses de criopreservació durant dècades o segles? Les volatilitats econòmiques que apareixen amb el pas del temps poden dur a la bancarrota a qualsevol empresa en qualsevol moment, deixant congelats els seus clients a la seua sort.
No és possible saber si en un futur es desenvoluparan tècniques de criopreservació que eviten danys greus en el cos humà. Solament és segur que les tècniques actuals no ho aconsegueixen. Açò, junt a la possibilitat que es puga revertir l’envelliment, curar malalties o regenerar teixits o òrgans, converteix a les empreses de criopreservació en un negoci basat en promeses tan extremadament optimistes que entren per complet dins la ciència-ficció. Tot i això, mai faltaran persones interessades a destinar grans quantitats de diners per una mínima possibilitat d’assolir una vida més longeva o inclús la immortalitat.
