El camí obert per a la igualtat de gènere en la recerca

Quan les científiques qüestionen l'estat de la ciència i les institucions incorporen la crítica

DOI: 10.7203/metode.7.8187

Jornada Bretxes de Gènere. València, 23 de maig del 2016.

La institucionalització de polítiques d’igualtat en el camp científic, tant en el marc general com en l’europeu, hauria d’afavorir el progrés cap a la igualtat en un espai que es vol veure a si mateix marcat per la capacitat i el mèrit. Però les pràctiques discriminatòries, conscients o inconscients, directes o indirectes, deixen les dones fora de molts llocs en què per la seua vàlua haurien d’estar. Bona part de les institucions científiques i dels seus professionals encara no han entès que si no vigilen el compliment real, no sols formal, de la igualtat de gènere, perdran part del talent que aquestes mateixes institucions ajuden a crear.

Paraules clau: teoria feminista, Horitzó 2020, recerca, perspectiva de gènere, androcentrisme.

Si la presència de dones en la ciència en els inicis del segle xx era només testimonial, en l’actualitat s’ha aconseguit una notable incorporació de les dones al sistema de ciència i educació. Segons l’informe She Figures 2015 (Comissió Europea [CE], 2016b, p. 5-6), les dones són el 47 % de les persones que obtenen un doctorat en la UE, encara que només ocupen el 33 % dels llocs d’investigació i el 21 % dels llocs més alts en la carrera investigadora. El lent però important increment de dones en els diferents àmbits de la ciència en aquest començament del segle xxi, com acabem d’assenyalar, i el valor que la ciència va cobrant en les societats i economies dels nostres dies (CE, 2016a) obren el camí del que María Ángeles Durán considera que serà la ciència del futur:

Si la ciència no s’ha construït per si mateixa, sinó des dels grups humans que li donen la seua base física i la seua organització, per aquesta mateixa mediació social pot pensar-se com un projecte de llibertat, com una nova crida sense prohibicions ni exclosos. Per això, i com un dels grups històricament exclosos de la ciència, les dones d’avui han d’enfrontar-se amb la ciència que va ser per fer seua la ciència que pot ser, la ciència que ha de ser, la ciència que utòpicament serà en el futur. (Durán, 1981, p. 9).

Efectivament, la ciència del futur és possible que estiga començant a construir-se avui dia i en aquest article plantejarem dos dels pilars que la mouen en una direcció de progrés. En la primera part mostrarem que a poc a poc la crítica feminista i d’altres àmbits a la ciència positivista i androcèntrica ha anat canviant tant la visió de l’objecte com del subjecte de la ciència i, per tant, l’aproximació epistemològica. En una segona part veurem que la institucionalització de la igualtat de gènere en les polítiques científiques europees arreplega aquestes transformacions i, finalment, es donarà compte de les resistències a aquests canvis que apareixen des de dins del mateix sistema de ciència i tecnologia.

Cap a una nova pràctica científica

En analitzar les interaccions entre ciència i gènere «ens adonem que no és possible indagar en el paper de les dones en la ciència sense revisar les bases i el concepte de la ciència mateixa» (Barral, Magallón, Miqueo i Sánchez, 1999, p. 7). Aquesta ciència que estem començant a construir en aplicar la perspectiva de gènere o perspectiva emanada de la teoria feminista es basa en la crítica a la ciència moderna plantejada en els anys setanta del segle passat des de diverses fonts, però especialment en L’estructura de les revolucions cien­tífiques de Thomas Kuhn. Aquesta obra incorpora la dimensió social i històrica de la ciència i canvia el subjecte de coneixement, passa de l’investigador individual a les comunitats científiques. Per a Kuhn (1962-2013), la formació dels científics (sic) és un procés de socialització en què s’aprèn a treballar, a fer ciència dins del paradigma científic dominant, el qual determina quines preguntes i quins mètodes són els vàlids.

«A les dones se les va mantenir fora del quefer científic com a subjectes productors de coneixement»

Ni el procés anterior, el de l’investigador científic aïllat, ni el nou procés de comunitat científica van incorporar de manera espontània les dones. En termes generals, a les dones se les va mantenir fora del quefer científic com a subjectes productors de coneixement. I encara que a poc a poc els efectes de l’educació universal i mixta han anat afavorint l’augment lent però progressiu de les dones científiques, aquestes s’han fet científiques dins del mateix paradigma dominant que els seus companys barons –per continuar amb la terminologia de Kuhn. El paradigma dominant sustentat en un model científic androcèntric (fet per barons i amb els barons com a model d’ésser humà) continuava essent el que de manera bastant excloent els dictava quins mètodes i quins models teòrics eren els vàlids. És dir,  que la inclusió real de les dones a la ciència exigeix més que la seua incorporació numèrica.

Si bé prop de la meitat de les persones que obtenen un doctorat en la Unió Europea són dones, només un 33% ocupen llocs d’investigació, mentre que tan sols un 21% arriben als escalafons més alts en la carrera investigadora.

En les últimes dècades del segle xx es va donar la confluència de tres factors que han contribuït a fer que la ciència del futur puga acostar-se a aquesta que María Ángeles Durán, en la cita amb què iniciem aquest text, qualifica d’«utòpica». Ens referim a la combinació de les teories crítiques del paradigma científic positivista (les obres d’autors com Karl Popper, Inre Lakatos, Paul Feyerabend, Edgar Morin o Jürgen Habermas), al notable desenvolupament de la teoria feminista (Fausto-Sterling, 2000; Haraway, 1991; Harding, 1991 i 1986/1996; Keller, 2002; Longino, 1993) i a l’increment del nombre de dones en l’àmbit científic (CE, 2016b).

«Les dones com a subjectes de la producció de coneixement afegeixen, potencialment, una nova perspectiva al quefer científic»

Les crítiques realitzades inicialment per la filosofia de la ciència, seguides d’enfocaments més recents com la teoria de sistemes complexos de Morin, no sols transformen el subjecte que coneix, sinó la construcció de l’objecte científic i les seues interconnexions mútues. En aquest context, les científiques feministes entenen que les dones com a subjectes de la producció de coneixement afegeixen, potencialment, una nova perspectiva al quefer científic. D’aquesta perspectiva es deriva un canvi metodològic que afavoreix l’emergència d’elements no visibles des de perspectives excloents.

Aquesta nova perspectiva porta a una crítica de la visió androcèntrica existent en la majoria de les disciplines científiques. Així, per exemple, en primatologia, l’enfocament de les investigadores va representar la posada en qüestió, la refutació fins i tot, de categories i teories dominants en la disciplina (Sánchez, 1993; Pérez Sedeño i Canales Serrano, 2013). Deixar d’observar únicament els mascles dels primats va comportar la demolició de supòsits sense comprovar, com per exemple la passivitat sexual de les femelles primats. El nou enfocament no sols va ampliar i va refinar el coneixement sobre els primats, sinó que va introduir una nova manera de conèixer, una nova epistemologia. Aquesta nova epistemologia inclou el que Donna Haraway (1991) defineix com «coneixement situat». Haraway sosté que no és només el marc teòric el que educa la mirada, sinó la posició social des de la qual s’enuncia, ja que cap saber està deslligat del seu context ni és independent de la subjectivitat de qui coneix. Sabem que la ciència ha estat fonamentalment en mans (o intel·lectes) de barons blancs occidentals i de classes mitjanes o altes. Les experiències viscudes per les dones (la seua falta de poder en el món i en l’aparat científic) poden afectar, i de fet ho fan, les seues troballes científiques. Com indiquen els biòlegs Maturana i Varela en el seu llibre El árbol del conocimiento (2007), «tot el que s’ha dit ho ha dit algú» i aquest algú està en una trama de rela­cions socials que condiciona allò que mira, allò que veu o allò que diu, encara que aplique de manera rigorosa els mètodes científics.

«De vegades, quan són les dones les que duen a terme la recerca, els avenços es donen incloent-hi experiències, relacions i efectes que prèviament havien quedat invisibilitzats»

Les innovacions que les científiques (i els científics) poden fer en un determinat camp, sovint, es queden en ampliacions aïllades del coneixement, però a vegades s’assoleix una massa crítica de dones científiques treballant en una mateixa àrea, de tal manera que es produeix una sinergia entre els seus coneixements i es generen emergències epistemològiques que arriben a canviar el paradigma dominant del camp de què tracte. Aquest fenomen és estàndard en l’avenç del coneixement científic (el facen dones o homes), però el que ens interessa assenyalar ací és que de vegades, quan són les dones les que duen a terme la recerca, els avenços es donen incloent-hi experiències, relacions i efectes que prèviament havien quedat invisibilitzats, com en l’exemple de les primatòlogues esmentat adés.

El feminisme en les polítiques científiques europees

En un entorn econòmic cada vegada més dependent del coneixement cientificotecnològic, la crítica feminista a les limitacions de la ciència convencional junt amb la major presència de científiques han generat l’aparició de propostes institucionals per a la inclusió de les dones i la perspectiva de gènere en la ciència de forma central i transversal. A Europa, els sisè i setè Programes Marc i, especialment, el vuitè, conegut com a Horitzó 2020, són els vehicles polítics en la missió d’incorporar les dones a la ciència com a científiques, gestores, responsables en la presa de decisions i objecte d’estudi.

Si bé, a hores d’ara, l’objectiu de la Unió Europea d’una major igualtat de gènere en la ciència continua essent una promesa (CE, 2016b), la direcció en aquest sentit és ferma. El 2011, després de diverses iniciatives que anaven implantant-se des del començament del mil·lenni, la Comissió Europea ­(Schiebinger, 2013) es va unir al projecte de la Universitat de Stanford liderat per Londa Schiebinger des de 2009, Gendered Innovations.

El 2012, la promoció de la igualtat i la transversalitat de gènere en la investigació s’estableix com una de les cinc prioritats de l’Espai Europeu de Recerca (ERA per les seues sigles en anglès). I, el 2014, el Grup d’Hèlsinki sobre Dones i Ciència (Lipinsky, 2014) en un estudi de 31 països destaca alguns èxits en les polítiques de gènere en la recerca pública europea, però reconeix que el ritme del canvi és molt lent.

Sobre aquestes experiències i aportacions teòriques i en el marc del llançament del Programa Horitzó 2020, la Comissió Europea desenvolupa les línies d’igualtat de gènere en la ciència i estableix la necessitat d’aconseguir: a) la igualtat de gènere en els equips de recerca; b) la igualtat de gènere en la presa de decisions; c) la integració de l’anàlisi del sexe/gènere en el contingut de la investigació i innovació; i d) la igualtat de gènere en la monitorització i avaluació.

Incorporar les dones com a gestores i responsables en la presa de decisions en les institucions científiques és una de les prioritats dels programes europeus de promoció de la recerca (com, per exemple, els emmarcats en l’Horitzó 2020 de la Comissió Europea).

«No és prou la simple incorporació de dones a l’àmbit científic, quan es fa únicament per a cobrir requisits formals»

Un canvi real en la posició de les dones com a subjecte i objecte de la ciència a Europa exigeix modificacions en els quatre objectius mencionats, encara que els seus ritmes siguen diferents. Així, per exemple, no és prou la simple incorporació de dones a l’àmbit científic, quan es fa únicament per a cobrir requisits formals. Ni tan sols la seua incorporació als nivells de presa de decisió, ja que pot haver-hi directores científiques que reproduesquen i perpetuen els rols sexistes. I també és possible que s’introduesca l’anàlisi de sexe/gènere d’una manera merament cosmètica. És a dir, quan s’incorpora la variable sexe a les anàlisis, però no s’introdueix la perspectiva de gènere. Així i tot, encara que els canvis siguen només quantitatius o cosmètics, comencen a produir clavills en la pràctica científica.

Dels quatre objectius mencionats, el més innovador i probablement més difícil d’implantar és el de la inclusió de l’anàlisi de sexe/gènere en la ciència. Londa Schiebinger (2013) defineix l’anàlisi sexe/gènere explicant que el sexe és una important variable quan s’estableixen prioritats en la recerca, quan es desenvolupen hipòtesis i quan es formulen els dissenys dels estudis. I el gènere cobra rellevància quan les actituds culturals són importants en un projecte almenys en tres casos: quan els prejuís de les persones investigadores afecten la proposta de recerca, quan parteixen d’idees preconcebudes sobre les necessitats o conductes de les persones incloses en un estudi i per les relacions de gènere entre els que investiguen/innoven i les persones que usaran aquestes innovacions.

Als esforços de la Comissió Europea amb H2020 s’ha unit el Parlament Europeu; així, el 9 de setembre de 2015, va aprovar la Resolució sobre les carreres professionals de les dones en els àmbits científics i acadèmics i els sostres de vidre existents. En els seus considerants, aquesta resolució enuncia que si no hi ha igualtat, a més de no assegurar un dret fonamental, es produeix un aprofitament insuficient del capital humà, es perden potencials avantatges per als negocis vinculats a la investigació i la innovació i per al desenvolupament econòmic general. Entre molts més considerants, també sosté que «els motius d’aquesta situació són nombrosos i complexos, i que comprenen des d’estereotips negatius i prejuís fins a biaixos conscients i inconscients».

Entre les mesures generals, la resolució proposa que totes les estadístiques siguen desagregades per sexe en tota l’activitat acadèmica i científica; la cerca de l’equilibri de gènere en les associacions professionals i la rotació de les posicions; la supervisió dels procediments de selecció: entrada, promoció, concessió de períodes sabàtics, finançament de projectes, beques, etc., així com impulsar el reclutament proactiu de dones. Una altra mesura és proporcionar manuals i cursos de formació sobre transversalització de gènere per a les persones integrants dels tribunals de selecció, així com una rendició de comptes sistemàtica dels avenços en matèria d’igualtat. La importància d’aquestes recomanacions és que una vegada aprovades es converteixen en arguments legals per a influir en diferents nivells polítics, des dels governs universitaris fins als governs estatals.

Resistències a la perspectiva de gènere en la ciència

A pesar de les propostes d’aconseguir la igualtat de gènere (numèrica i en els continguts de la recerca) existents en els Programes Marc europeus i la Llei de la Ciència espanyola (Llei 14/2011, d’1 de juny, de la Ciència, la Tecnologia i la Innovació) i Llei (modificada) d’Universitats (Llei 4/2007, de 12 d’abril, d’Universitats), bona part de les i els investigadors continuen ­veient natural l’escassa presència de dones en els equips de recerca i en les tasques de lideratge d’aquests equips. Efectivament, això és el que comprovem en les jornades sobre la inclusió de la igualtat en la investigació científica que va realitzar l’equip signant d’aquest article en la Universitat de València. Aquest treball realitzat al llarg del curs 2014-2015, en col·laboració amb la Unitat d’Igualtat d’aquesta Universitat, va consistir principalment en la realització de quatre tallers (un per campus/àrees de coneixement) sobre la integració de l’anàlisi de gènere a la investigació (IAGI). L’objectiu era doble, informar el personal investigador (investigadors i investigadores principals i membres dels equips d’investigació de totes les categories professionals) de les demandes del programa europeu Horitzó 2020 i arreplegar informació escrita (mitjançant qüestionaris autoadministrats) i oral (treball en equip dinamitzat per una de les coautores) sobre la percepció de la igualtat de gènere o la seua absència en els projectes i equips d’investigació.

«La presència de discursos legitimadors i naturalitzadors de la falta de dones en els equips de recerca és dominant»

Els resultats de l’anàlisi del material arreplegat indiquen que la presència de discursos legitimadors i naturalitzadors de la falta de dones en els equips de recerca és dominant. Se sustenta en frases com «no hi ha dones formades en el camp específic de la meua recerca» o «en la meua experiència, les científiques no van estar disponibles ni disposades a incorporar-se a l’equip de recerca», «no és lògic haver de fer un esforç suplementari per a aconseguir equitat en la composició de l’equip», «jo seleccione en funció del mèrit i la capacitat, el sexe és per a mi irrellevant», «jo no discrimine, estaria encantat que hi haguera científiques en l’equip, però no s’ha donat així». Fins i tot acceptant que la rutina en la creació d’equips deixe fora, amb molta freqüència, dones tan o més valuoses que homes a qui s’invita i que aquesta rutina dificulte que algunes dones troben suports per a formar i dirigir els seus propis equips, frases com les mencionades indiquen que les persones investigadores que les emeten estan lluny de comprendre el valor afegit que poden representar les dones en els equips o al comandament d’aquests.

Tant investigadors com investigadores, veuen natural l’escassa presència de dones en equips de recerca. Aquesta visió s’enquadra dins d’un discurs legitimador que se sustenta en idees com la poca disponibilitat de les científiques, o la seua nul·la presència en camps d’investigació.

També trobem grups de recerca integrats per dones en exclusiva, ja que l’autosegregació constitueix una estratègia per a afrontar les dificultats que es produei­xen en els equips mixtos, sobretot en les àrees del coneixement molt masculinitzades.

En la nostra investigació, a més de la presència i absència de dones, ens va interessar conèixer quina era la posició que les científiques ocupaven en els equips de recerca. Les explicacions van des que si les dones ocupen posicions subalternes ho fan perquè són més joves o perquè la seua disciplina de procedència no és la central en l’equip, fins a motius de formació (teòrica/ pràctica). En trobar correlació entre el sexe i aquestes altres variables, tendim a pensar, amb Londa Schiebinger i Martina Schraudner (2011), que darrere de certes covariàncies entre els atributs de les persones i l’espai social que ocupen s’amaguen discriminacions de gènere. El concepte de covariància permet identificar la presència de justificacions de la desigualtat de gènere que es deriven del fet que certes variables aparentment explicatives es presenten juntament amb la de sexe. Potser entre en joc allò que Michel Foucault anomenaria la microfísica del poder, ja que s’instauren filtres invisibles, discriminacions, a fi que uns ocupen certs espais i no altres.

«Les institucions (la Comissió, el Consell i el Parlament europeus i les lleis espanyoles) han aplanat el camí per a desenvolupar la igualtat en la ciència»

Aquestes resistències en les pràctiques acadèmiques enfront de polítiques públiques més avançades ens preocupen, perquè les polítiques públiques, com sabem, constitueixen sistemes inestables. Ilya Prigogine, amb la seua teoria del caos, ens ha ensenyat que sobre els sistemes inestables no és possible el determinisme, per això no podem predir per on anirà la igualtat de gènere en la ciència. Però aquests sistemes són sensibles a les seues condicions inicials, per la qual cosa poden explicar-se estadísticament, en termes de probabilitat. Extrapolant aquest principi d’incertesa a les polítiques d’igualtat a Europa, podem pensar que les condicions inicials, situant-les en 2016, ofereixen moltes probabilitats perquè l’avanç cap a la igualtat de gènere en la ciència progresse de manera més ràpida que fins ara. Les institucions (la Comissió, el Consell i el Parlament europeus i les lleis espanyoles) han aplanat el camí per a desenvolupar la igualtat en la ciència. Estarem les cien­tífiques i els científics a l’altura d’aquesta empresa?

Referències

Barral, M. J., Magallón, C., Miqueo, C. & Sánchez, M. D. (Eds.). (1999). Interacciones ciencia y género. Discursos y prácticas científicas de mujeres. Barcelona: Icaria.

Comisión Europea. (2016a). Open innovation, open science, open to the world. A vision for Europe. Luxemburg: Publications Office of the European Union. doi: 10.2777/061652

Comissió Europea. (2016b). She figures 2015. Gender in research and innovation. Luxemburg: Publications Office of the European Union. doi: 10.2777/744106

Durán, M. A. (1981). Sobre la posibilidad de un conocimiento no sexista. En M. A. Durán (Ed.), Liberación y utopía (pp. 7–33). Madrid: Akal.

Fausto-Sterling, A. (2000). The five sexes, revisited. Sciences, 40(4), 18–23. doi: 10.1002/j.2326-1951.2000.tb03504.x

Haraway, D. (1991). A cyborg manifesto: Science, technology, and socialist-feminism. En Simians, cyborgs and women: The reinvention of nature (pp. 149–181). Nova York, NY: Routledge. doi: 10.1007/978-1-4020-3803-7_4

Harding, S. (1991). Whose science? Whose knowledge?: Thinking from women’s lives. Nova York, NY: Cornell University Press.

Harding, S. (1996). Ciencia y feminismo. Madrid: Morata. (Treball original publicat el 1986).

Keller, E. F. (2002). Making sense of life: Explaining biological development with models, metaphors, and machines. Cambridge, MA: Harvard University Press.

Kuhn, T. S. (2013). La estructura de las revoluciones científicas (C. Solís, Trad.). Mèxic: Fondo de Cultura Económica. (Treball originalment publicat el 1962).

Lipinsky, A. (2014). Gender equality policies in public research. based on a survey among members of the Helsinki Group on Gender in Research and Innovation, 2013. Consultat en http://ec.europa.eu/research/pdf/199627_2014%202971_rtd_report.pdf

Longino, H. (1993). Subjects, power and knowledge: Description and prescription. En L. Alcoff (Ed.), Feminist philosophies of science in feminist epistemologies (pp. 101–120). Nova York, NY: Routledge.

Maturana, H., & Varela, F. (2007). El árbol del conocimiento. Santiago de Xile: Editorial Universitaria.

Pérez Sedeño, E., & Canales Serrano, A. F. (2013). Educación superior e investigación científica: Historia, sociología y epistemología. En C. Díaz Martínez, & S. Dema Moreno (Eds.). Sociología y género (pp. 228–252). Madrid: Tecnos.

Resolución sobre las carreras profesionales de las mujeres en los ámbitos científico y académico y los techos de cristal existentes. (2015). Consultat en http://www.europarl.-europa.eu/sides/getDoc.do?pubRef=-//EP//TEXT
+REPORT+A8-2015-0235+0+DOC+XML+V0//ES#title1

Sánchez, A. (1993). El debate sobre la selección sexual: Complejidad versus determinismo. Arbor, 144(565), 141–172.

Schiebinger, L. (2013). Gendered innovations. How gender analysis con­tri­butes to research. Luxemburg: Publications Office of the Euro­pean Union. Consultat en http://ec.europa.eu/research/science-society/document_library/pdf_06/gendered_innovations.pdf 

Schiebinger, L., & Schraudner, M. (2011). Interdisciplinary approaches to achieving gendered innovations in science, medicine and engineering. Interdisciplinary Science Reviews, 36(2), 154–167.

© Mètode 2017 - 91. SheScience - Tardor 2016

Professora titular jubilada de Filosofia de la Universitat de València (Espanya). Investiga sobre complexitat, ciència i feminisme. En la intersecció de les seues línies de recerca ha publicat diversos articles i realitzat diverses investigacions. Durant 25 anys va impartir l’assignatura Epistemologies radicals sobre feminisme i ciència.

Professora titular de Sociologia de la Universitat de València (Espanya) i presidenta de l’Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues (AMIT, per les seues segles en espanyol) del 2013 al 2016. Investiga sobre diversos temes, especialment sobre gènere i ciència, gènere i ocupació, gènere i metodologia de les ciències socials. En aquests àmbits ha publicat diversos llibres i articles. També ha tingut responsabilitats polítiques com a directora de la Unitat de Dones i Ciència (Ministeri d’Educació i Ciència) i directora general per a la Igualtat en l’Ocupació (Ministeri d’Igualtat).

Professora ajudant doctora de la Universitat de Valèn­cia (Espanya). Ha estat investigadora del Consell Nacional d’Investigacions Científiques i Tecnològiques de l’Argentina i directora del Centre d’Estudis Organitzacionals de la Universitat de Buenos Aires. Els seus temes actuals de recerca són gènere i ciència, metodologia de les ciències socials, socio­logia de les organitzacions i polítiques públiques.

Professora associada de Sociologia de la Universitat de València (Espanya). La seua docència gira entorn de la metodologia i tècniques de recerca social quantitatives. Els seus interessos d’investigació són la relació entre gènere i ciència i la inclusió de la perspectiva de gènere en la recerca. La seua vida professional s’ha desenvolupat en l’àmbit de la salut pública, la gestió d’investigació i la comunicació científica.