La microbiologia no té nom de dona
Els noms científics dedicats a investigadores són encara sorprenentment baixos
Cytophaga johnsonae. Així es diu el bacteri que deu el seu nom a Delia E. Johnson, una microbiòloga estatunidenca i la primera dona en la història de la microbiologia a donar nom a un organisme, cent vint-i-cinc anys després que ho fera un home.
En biologia, una manera de reconèixer les figures més destacables del seu camp és dedicar-los un epònim, és a dir, un terme que prové d’un nom de persona. Exemples n’hi ha molts, també en camps com la medicina o la química: l’element químic curi, que deu el seu nom a Pierre i Marie Curie; la malaltia d’Alzheimer, pel metge que la va identificar; els logaritmes neperians, en honor a John Neper; o la ja citada Cytophaga johnsonae. Ara bé, quants d’aquests epònims en ciència estan dedicats a dones? Una investigació recent sobre els noms científics de bacteris i arqueus ha posat de manifest la notable bretxa de gènere que existeix encara en la nomenclatura dels procariotes en microbiologia.
L’estudi l’han realitzat científiques i científics del Departament de Microbiologia i Ecologia de la Universitat de València, l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments (IATA, CSIC) i l’Institut Leibniz d’Alemanya. Després d’analitzar milers d’epònims procariotes, han trobat que només un 14,8% dels epònims procariotes fan honor a una dona, la qual cosa deixa clar que la situació no ha millorat des que en 1947 es batejara C. johnsonae, tot i que el nombre de dones en el camp de la microbiologia haja anat augmentant progressivament i que altres microbiòlogues han anat incorporant-se al llistat: Margaret Zuelzer (Spirochaeta zuelzerae), Genevieve Roth (Rothia)), Michaela Elisabeth Sharpe (Lactobacillus sharpeae) o Junqin Li (Nocardioides lijunqiniae), entre moltes altres.
Segons David Arahal i Lola Giner, investigadors de la Universitat de València i coautors de l’estudi, la principal causa d’aquesta bretxa la trobem en el fet que gairebé totes les disciplines han estat majoritàriament dominades per homes, a més, segons els investigadors, en microbiologia s’acudeix molt a figures històriques, per la qual cosa clarament ja es parteix d’una arrel desigual. De totes maneres, segons David Arahal, «actualment s’estan descobrint moltes dones amagades que varen tindre un paper importantíssim com Fanny Gese o Katherine Evans».
Els epònims en la corda fluixa
En els últims anys s’ha obert un debat sobre la idoneïtat de determinats epònims, com és el cas de l’escarabat Anophthalmus hitleri, que deu el seu nom a Adolf Hitler. També en uns certs sectors de la botànica o la zoologia hi ha hagut debats sobre canviar alguns epònims pertanyents a figures històriques qüestionables avui dia, com per exemple aquells relacionats amb el passat colonial. No obstant això, segons Arahal aquesta problemàtica no existeix en microbiologia. «Estem parlant d’un període històric en el qual en microbiologia a penes s’estaven encunyant noms –explica l’investigador– i quan hem revisat tots els epònims no ens hem trobat ni un sol cas que puga suscitar aquest tipus de polèmica».
Extrapolant aquest debat a la bretxa de gènere en les nomenclatures procariotes, ni David Arahal ni Lola Giner consideren que un canvi de nom o l’eliminació dels epònims siga la solució, ja que això crearia confusió en la nomenclatura botànica i zoològica. Per als investigadors, la solució implicaria donar més visibilitat a aquesta problemàtica, així com als estudis que s’estan fent, amb la finalitat que les noves generacions de científics i científiques no repetisquen els mateixos errors i es comence a potenciar més visibilitat a figures positives pertanyents a la ciència.
Segons Lola Giner, «el fet que aquest article s’haja pogut publicar ja té molta repercussió». La microbiòloga creu que conèixer aquesta situació és una bona manera de prendre consciència i triar referents femenins si es té l’oportunitat de nomenar un bacteri o un arqueu. David Arahal afegeix que també és important que les institucions acadèmiques, com la universitat, s’impliquen i faciliten la inclusió de figures del camp de la sociologia i altres similars que puguen formular hipòtesis de per què passen aquestes coses, en quines àrees geogràfiques es reprodueix més, si això depèn de com siguen d’igualitàries les societats, etc. De moment, tant Arahal com Giner esperen poder continuar investigant sobre aquest tema i poder fer més divulgació en centres educatius per a així poder arribar a les noves generacions i evitar que aquesta bretxa de gènere es continue reproduint.
