La contaminació invisible

Contaminants marins emergents

https://doi.org/10.7203/metode.11.16976

Des de l’antropocè, el planeta està amenaçat per una sèrie de riscos associats a l’activitat humana. Entre aquests, la contaminació química planteja desafiaments conceptuals i tècnics que fan especialment complexa la seua caracterització a escala global. Què és un contaminant? Quines propietats són rellevants per a definir-lo? Els estudis sobre l’abundància, la persistència, la mobilitat en el medi i el potencial de bioacumulació de compostos químics que usem diàriament estan canviant el paradigma d’allò que consideràvem un contaminant. Així, compostos que no generen toxicitat aguda poden ser perillosos per als ecosistemes si s’aporten de manera contínua al medi, es donen a elevadíssimes concentracions o es dispersen fàcilment. Donar visibilitat a aquesta contaminació oblidada que afecta els nostres oceans i que generem inconscientment és essencial per a protegir el planeta.

Paraules clau: contaminants emergents, anàlisi de sospitosos, anàlisi no dirigida, transport de contaminants, exposició.

La rellevància de la contaminació desconeguda

Des del reconeixement de l’existència d’una nova era geològica, l’antropocè, en la qual l’ésser humà és el principal actor en la configuració dels ecosistemes en el nostre planeta, els riscos i modificacions a què hem sotmès la Terra s’han classificat de diverses maneres. El concepte de planet boundaries o límits planetaris proposat per Johan Rockström i col·laboradors (els impulsors de la mateixa teoria de l’antropocè) (Rockström et al., 2009) incloïa nou grans problemes o compromisos ambientals la modificació dels quals per damunt d’un determinat nivell suposaria un canvi ambiental abrupte i irreversible en els ecosistemes d’escales continentals i fins i tot planetàries (Figura 1). Les amenaces identificades en aquesta teoria són 1) el canvi climàtic, 2) l’acidificació oceànica, 3) l’ozó troposfèric, 4) els cicles del nitrogen i del fòsfor, 5) l’ús d’aigua dolça superficial, 6) el canvi d’ús de sòls i, finalment, 7) la pèrdua de biodiversitat. A més, inclouen dos compromisos més, que no són actualment quantificables perquè, segons els autors, no se’n sap prou per a poder estimar un valor o mètode de caracterització que permeta establir-ne el límit per a mantenir l’estabilitat del planeta Terra. Curiosament, aquests dos últims problemes planetaris estan relacionats amb la contaminació: 8) la contaminació química i 9) la càrrega d’aerosol atmosfèric.

Figura 1. Estat actual dels nou límits ambientals, concepte que avalua les amenaces a determinats aspectes del planeta. En roig, els riscos que es troben més enllà de la zona d’incertesa i per tant indiquen un alt risc. En groc, aquells que es troben en la zona d’incertesa (risc creixent). En verd, aquells que estan actualment per davall del límit estipulat. I, finalment, en gris, aquells límits sense quantificar, que seria el cas de les noves entitats i dels aerosols atmosfèrics. / Font: Modificat de Steffen et al. (2015).

En paraules de Rockström i els seus col·laboradors, «no hi ha actualment un sistema global i agregat d’anàlisi de la contaminació química» (Steffen et al., 2015), i això dificulta tremendament no sols la identificació d’aquesta contaminació a gran escala sinó també l’avaluació a escala global. Si anem més enllà en una revisió de la seua teoria més recent, es manté la hipòtesi de la impossibilitat de quantificar i delimitar el concepte de càrrega atmosfèrica d’aerosols i, fins i tot, es modifica el concepte de contaminació química, que es veu rebatejat com a existència de noves entitats, la qual cosa el converteix, encara més, en un límit ben borrós i indefinit (Steffen et al., 2015). No podem definir què són els contaminants químics o aquestes «noves entitats» ni, per descomptat, establir els límits de la seua producció i presència, ja que tampoc sabem com mesurar-los a escala planetària. És a dir, no existeix avui dia una metodologia científica acceptada a escala global que ens permeta avaluar l’estat del nostre planeta quant a la contaminació química a què l’estem sotmetent.

Aquest desconeixement o conflicte en la seua caracterització és degut, en part, a la dificultat en la identificació conceptual de les entitats contaminants. Què és un contaminant i què no ho és? En l’imaginari col·lectiu, un contaminant químic es relaciona amb una substància tòxica o perillosa que és nociva per al medi ambient i els organismes que l’habiten, incloent-hi l’ésser humà, però aquest paradigma està canviant en l’esfera científica. L’ús i producció a gran escala d’infinitat de substàncies que en principi no serien considerades com a contaminants fa que compostos d’ús comú com la ca­feïna, un perfum o un edulcorant puguen posar en risc els ecosistemes més vulnerables. És a dir, compostos sense un aparent efecte nociu en el medi, simplement a causa de les altíssimes concentracions en les quals actualment s’estan trobant en l’aigua, aire o terra, per culpa d’un ús massiu o pel fet de donar-se en combinació amb altres centenars de substàncies, poden ser una amenaça per a la salut del planeta. És per això que la concepció clàssica de «contaminants» en el segle passat, en la qual s’identificaven com a substàncies prioritàries els plaguicides, els hidrocarburs o els metalls pesants, entre molts més, actualment s’ha modificat. Això ha provocat una obertura de mires en les llistes de «contaminants emergents», i els productes de toaleta i ús personal, els fàrmacs o els additius alimentaris, entre altres, han passat a ser compostos químics d’interès. No es tracta de productes sintètics nous, sinó de vells coneguts que ara comencem a veure com a perillosos una vegada la seua presència en el medi s’ha descontrolat. Potser el terme contaminants de preocupació emergent és el que millor defineix aquest canvi d’enfocament, ja que mostra la nova atenció que s’ha de prestar a aquells compostos que tradicionalment no han sigut monitorats o estudiats, que no es troben actualment regulats per la normativa i que se sospita del seu risc potencial per als ecosistemes ambientals i la salut humana per la seua abundància en el medi, si bé no tenen per què ser substàncies noves.

«No podem establir els límits de producció i presència dels contaminants químics, ja que no sabem com mesurar-los a escala planetària»

Les principals agències reguladores, com la Unió Europea o l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units (EPA, per les seues sigles en anglès), han proposat en els últims anys llistes de candidats en què es recomana el monitoratge de certes substàncies comunes, entre les quals es troben hormones, fàrmacs, additius alimentaris i filtres ultraviolats. Aquests compostos d’ús comú comparteixen, a més, una particularitat química que afecta la seua distribució: són generalment més polars que els tòxics estudiats en el passat, és a dir, tenen una major afinitat per l’aigua. Això fa que es distribuïsquen més fàcilment a través dels sistemes aquàtics; així que, encara que tinguen menor tendència a acumular-se en els greixos dels organismes o siguen menys tòxics, tenen un potencial de dispersió molt alt en rius i oceans (ECHA, 2016; European Parliament, 2013, 2015, 2018; UNEP, 2017; US EPA, 2015).

Per això en els ecosistemes aquàtics és especialment necessari controlar-los, ja que aquests són particularment sensibles als abocaments urbans, industrials i agrícoles, amb concentracions importants d’aquestes substàncies a priori «poc perilloses» però amb aportacions contínues i directes que es distribueixen amb facilitat. I més encara si es té en compte que, en el cas d’existir, els tractaments de les estacions de depuració d’aigües residuals (EDAR) són molt poc efectius, ja que no estan dissenyats per a eliminar contaminants d’aquesta índole. Per tant, la normativa i l’interès científic davant aquesta situació de canvi global s’estan enfocant cada vegada més cap a contaminants polars (major afinitat per l’aigua), d’ús més comú i amb major potencial de mobilitat. Això indica que, encara que potser els noms dels contaminants concrets que plantegen un risc encara siguen desconeguts, s’està fent un esforç per investigar-ne la presència i les propietats que poden fer-los especialment perillosos, com el potencial de transport i el perfil d’ús.

Com mesurar allò desconegut? L’anàlisi no dirigida

En aquest moment de canvi global, en el qual la contaminació «encara per conèixer» està adquirint la rellevància que mereix, es plantegen, a més, una sèrie de qüestions tècniques quant a la quantificació de contaminants en mostres ambientals. En aquest sentit, estan cobrant especial rellevància les metodologies d’anàlisis mitjançant espectrometria de masses, que permeten una identificació a escala molecular de les substàncies que es troben en el medi ambient. A més, l’acoblament de l’espectrometria a la cromatografia de líquids i de gasos permet una separació dels compostos analitzats sobre la base de la seua polaritat o la seua volatilitat respectivament, la qual cosa simplifica la identificació molecular i en millora la sensibilitat.

«Compostos sense un aparent efecte nociu en el medi poden ser una amenaça per a la salut del planeta»

És a dir, cada vegada som capaços de descobrir més contaminants i els podem identificar a més baixes concentracions. Aquest tipus d’equips analítics han estat aplicats ja des de finals del segle passat a l’anàlisi dirigida de contaminants; se sabia el que es volia quantificar, i s’hi anava pel dret, utilitzant estàndards o patrons químics per a la confirmació i quantificació de les substàncies d’interès. En poques paraules, si es pretenia estudiar la presència d’un plaguicida com el DDT en zones remotes, com l’oceà obert o l’Antàrtida, es recollien mostres d’aigua en aquestes zones, s’analitzava mitjançant cromatografia de gasos i espectrometria de masses, es comparava la mostra amb un patró de DDT i, en cas d’identificar-se en la mostra, es quantificava quant de plaguicida hi havia.

Però, com quantificar alguna cosa, quan no sabem què estem buscant? Què podria estar contaminant el nostre oceà? Quines substàncies, dels milions que aboquem a les mars, estan precisament en una zona determinada? Quines les estan afectant? El canvi de paradigma requereix noves tècniques, sobretot d’analítiques i computacionals, per a l’anàlisi de sospitosos i l’anàlisi no dirigida. És a dir, hi ha una demanda d’una tecnologia que ens permeta conèixer quins contaminants es troben en el medi sense que es faça una discriminació de les substàncies que es volen quantificar. Les dades empíriques generades amb aquestes tècniques representen un gran avanç científic, ja que eviten el biaix de monitorar només certs compostos químics preseleccionats amb major o menor criteri, a més de representar un estalvi en l’ús d’estàndards químics, ja que l’adquisició de patrons de cadascuna de les substàncies amb risc potencial en el medi seria per complet inabastable per a qualsevol laboratori d’investigació (Figura 2).

Figura 2. Representació de la infinitat de compostos que poden trobar-se en una mostra ambiental analitzada per cromatografia de líquids o de gasos i espectrometria de masses, ordenats en funció de la seua massa i el seu temps de retenció cromatogràfic (relacionat amb la seua polaritat en LC o volatilitat en GC) (unitats arbitràries). Aquestes tècniques eviten el biaix de monitorar només certs compostos químics preseleccionats amb major o menor criteri, com es pot observar en la imatge teòrica en comparar els resultats de l’anàlisi no dirigida amb els de l’anàlisi de sospitosos. / Font: Autora

L’anàlisi de sospitosos inclou certa preselecció dels contaminants que cal mesurar en l’aigua, aire, sediment o mostres biològiques, ja que parteix d’una llista preconcebuda de masses moleculars dels compostos que potencialment poden donar-se en aquesta mostra. En aquest sentit, estan configurant-se bases de dades específiques en certes matrius per a facilitar aquesta anàlisi; per exemple, compostos xenobiòtics en rius; drogues i substàncies d’abús en depuradores, o plaguicides bioacumulables en fauna silvestre. S’hi inclou no sols la massa, sinó també la fórmula molecular, el perfil isotòpic, l’estructura i la possible fragmentació (com es trencaria la molècula en cas de ser analitzada en un espectròmetre, característica intrínseca de cada substància), la qual cosa permet una identificació quasi inequívoca d’un contaminant en una mostra ambiental.

D’altra banda, l’anàlisi purament no dirigida no té cap llista, i per això les eines computacionals requerides són molt exigents perquè siguen capaces de processar els milions de substàncies que poden donar-se en una mostra ambiental i, al mateix temps, poder diferenciar aquelles que són naturals, sintètiques, perilloses o no, endògenes o exògenes i poder caracteritzar-les. Avui dia aquestes tècniques encara s’estan desenvolupant. De moment l’anàlisi de sospitosos continua sent la tècnica amb més acceptació científica i s’aplica en estudis amb llistes de candidats d’entre centenars a milers i desenes de milers de compostos.

De les nostres llars a l’oceà obert

Si bé és cert que les propietats químiques i la toxicitat potencial de la immensa quantitat de substàncies químiques que usem encara s’està caracteritzant, sí que és per tothom conegut que la font principal d’aquests contaminants és l’ésser humà (evidentment, ja que n’hi ha un alt percentatge de sintètics o derivats antropogènics de productes naturals). La contaminació es genera fonamentalment a les nostres indústries, a les nostres explotacions agrícoles i ramaderes, als nostres sistemes de producció d’energia i de transport… Però, i sobretot des de la nova acceptació dels contaminants d’interès emergent, també als nostres hospitals, cuines, banys i mobiliari domèstic. Deixant de banda els contaminants industrials i agrícoles més reconeguts, hi ha una gran quantitat de productes de consum que actualment estan en revisió pels possibles efectes que puguen tenir una vegada alliberats al medi aquàtic en grans quantitats o de manera continuada.

«Els ecosistemes aquàtics són particularment sensibles als abocaments urbans, industrials i agrícoles»

Algunes de les aplicacions dels contaminants més estudiats en la literatura científica actual són les que aporten alguna millora a la seguretat o a les propietats fisicoquímiques en béns de consum. Entre aquestes substàncies poden trobar-se retardants de flama, adhesius, impermeabilitzants, antiadherents, plastificants o termoestabilitzants, additius cosmètics i gelificants, entre molts més. Són, en efecte, propietats necessàries per a un gran nombre de productes que utilitzem i considerem imprescindibles. Qui no vol que la seua catifa o el seu sofà estiguen protegits contra un possible incendi? O que les botes de muntanya i l’impermeable el resguarden de la pluja? Però la comunitat científica fa una crida a l’ús racional d’aquestes substàncies, a substituir-les en cas d’existir alternatives i, per descomptat, a l’adequada gestió i monitoratge dels seus possibles efectes en el medi.

Aquestes propietats tan pràctiques i desitjades en els productes de consum són les que precisament els fan generar riscos potencials una vegada són alliberades al medi ambient. D’una banda, la major part són substàncies sintètiques, la qual cosa vol dir que han estat creades per l’home sense que existiren anteriorment de manera natural, i, encara que siguen orgàniques (compostes per hidrogen i carboni en la major part), són difícilment degradables, ja que no existeixen organismes o comunitats bacterianes que puguen utilitzar-les de manera regular com a font de carboni. D’altra banda, moltes, a més, estan dissenyades precisament per a tindre aquesta durabilitat; per a protegir-nos de la pluja, per a evitar que els nostres aliments s’agafen a la paella en cuinar-los, o perquè protegisquen del foc els nostres ordinadors i mòbils durant el major temps possible. És a dir, moltes estan creades per a ser recalcitrants.

Tortuga atrapada en el Mediterrani. / Imatge: Greenpeace / Marco Care

No obstant això, aquesta persistència dels contaminants d’interès emergent pot no donar-se sempre; per exemple, els productes farmacèutics o additius alimentaris sí que tenen temps de degradació més curts. Però cal recalcar que el fet que es produïsquen i que es consumisquen contínuament, ja que els usem de manera massiva en el dia a dia, fa que l’alliberament al medi i l’acumulació siguen inevitables. A això hem d’afegir, com s’ha comentat abans, que la química d’aquesta mena de compostos (polars o semipolars) afavoreix que la principal via de transport dels contaminants siga precisament l’aigua. Tenint en compte que més del 70 % de la superfície terrestre és oceànica, el principal embornal de les substàncies químiques d’ús habitual i amb efectes desconeguts en els ecosistemes seran les mars.

És destacable, a més, que tant els neocontaminants agrícoles com els domèstics són recollits o acumulats en les aigües residuals. Els plaguicides i fertilitzants dels camps es llaven amb l’aigua de reg o de la pluja i s’acumulen en els aqüífers o s’uneixen a les aigües d’escolament que acaben en els llits fluvials. L’aigua d’escurar les nostres paelles antiadherents, els embalatges plàstics de menjar i de la roba waterproof, els edulcorants i medicaments que consumim i metabolitzem, els productes d’higiene personal i neteja… tots aquests elements es mesclen en les aigües residuals i arriben, en el millor dels casos, a depuradores que no són capaces de degradar-los abans de ser abocats als rius i mars, ja que, com s’ha comentat prèviament, no estan dissenyades per a això. És precisament en els tractaments d’aigües on la necessitat de monitoratge i d’eliminació podria ser més beneficiosa.

«En aquest moment de canvi global, es plantegen una sèrie de qüestions tècniques quant a la quantificació de contaminants en mostres ambientals»

Les principals regulacions comentades s’apliquen en aquest àmbit, i gran quantitat de treballs científics s’enfoquen actualment, emprant tècniques d’anàlisis de sospitosos i no dirigits, a la cerca específica d’aquells compostos que no es degraden en les estacions de tractament d’aigües i són sistemàticament alliberats. Les tecnologies que normalment s’apliquen en les plantes EDAR són les d’un tractament primari, en el qual per tècniques físiques se separen els sòlids i greixos, i un tractament secundari, en el qual bacteris (fangs actius, llits bacterians, biodiscos, etc.) efectuen un procés biològic mitjançant el qual s’elimina la major part de la matèria orgànica, però, evidentment, no els compostos resistents a la degradació bacteriana. Els tractaments terciaris (cloració, radiació amb ultraviolada, etc.) estan destinats fonamentalment a eliminar possibles patògens de les aigües, la qual cosa permet reutilitzar-les com a aigua de reg o de neteja urbana, per exemple, però no són tractaments específics per a la descontaminació química i a penes s’apliquen en el 27 % de les plantes d’Espanya, segons l’Asociación Española de Desalación y Reutilización (AEDyR, 2019). Per tant, aquells compostos sintètics més abundants tenen altes probabilitats de ser abocats al medi sense grans transformacions. Finalment, és comú l’abocament d’aigües depurades directament en zones costaneres; és el cas dels famosos emissaris a les nostres platges o alguns centenars de metres mar endins, que no fan sinó injectar directament en l’ecosistema marí totes aquestes substàncies «invisibles» i desconegudes, els efectes combinats de les quals encara no coneixem bé.

És il·lustratiu que cada vegada amb major freqüència els resultats de contaminants en estudis indoor (en ambients casolans, zones de treball, etc.) o en efluents d’EDAR coincideixen amb aquells reportats en els grans llacs del Canadà, en oceà obert o fins i tot en fauna de l’Antàrtida (Aznar-Alemany et al., 2019; Besis i Samara, 2012; Deblonde, Cossu-Leguille i Hartemann, 2011; Klečka, Persoon i Currie, 2010; Roscales, González-Solís, Zango, Ryan i Jiménez, 2016). La distribució d’aquests contaminants generats en ambients d’influència humana sembla no tenir límit, i, si no podem mesurar-ne l’alliberament al medi, les conseqüències poden ser realment desastroses per als ecosistemes globals.

Aprenent a evitar els pròxims desconeguts

Alguns contaminants són avui dia reconeguts per tots. L’exemple dels plàstics és clar (si bé el plàstic és un residu sòlid, no un contaminant químic, protagonistes d’aquest article); cada vegada hi ha més missatges públics per a rebutjar-los, reutilitzar-los, reciclar-los i fer-ne una deixalla correcta. D’altres potser no són tan coneguts, encara que la informació estiga disponible i hi haja certes campanyes públiques. El fet que no siguen «visibles», o que els seus efectes no siguen tan evidents i instantanis com l’ofegament d’una tortuga babaua amb una bossa, fa que els contaminants químics de preocupació emergent passen més desapercebuts davant el públic general. Com que la contaminació química no es pot percebre a simple vista, cosa que sí que succeeix amb residus sòlids com els plàstics, es requereixen unes eines informatives i legislatives més potents, que no sempre són tan efectives entre els consumidors com sol·liciten els científics especialistes.

«Hi ha una gran quantitat de productes de consum en revisió pels possibles efectes que puguen tenir una vegada alliberats al medi aquàtic»

Un exemple de visibilització recent és el dels compostos perfluorats. Es tracta de substàncies que contenen fluor (el que les converteix en molt persistents) i les aplicacions de les quals inclouen aïllants en envasaments alimentaris; recobriment protector en mobiliari i automòbils, cosmètics, roba impermeable i accessoris de muntanya; adhesius i segelladors, escumes antiincendis, etc. En particular, el sulfonat de perfluorooctil (PFOS, abreujat en anglès) i les seues sals i l’àcid pentadecafluorooctanoic (PFOA) estan regulades pel conveni d’Estocolm des de 2009 i 2017, respectivament, per al cessament de la seua utilització en finalitats no imprescindibles. També va ser recomanat el monitoratge i cessament en la producció d’alguns d’aquests compostos per la Declaració de Madrid en 2015 (Blum et al., 2015), signada per centenars de científics, a causa de les evidències dels seus efectes tòxics, bioacumulatius i a la seua capacitat de transport a llarga distància. Si bé la producció als Estats Units i Europa ha cessat o està en procés de fer-ho, la fabricació en països com la Xina continua sustentant les aplicacions per a les quals avui dia no s’han trobat substituts o per a les quals no hi ha voluntat política ni comercial de cessament, ja que els candidats són més costosos o el canvi exigiria certa adaptació industrial. Hi ha, no obstant això, conegudes marques de mobiliari, roba, equips de muntanya, cosmètica, electrodomèstics i estris de cuina, i altres productes que tradicionalment havien usat aquests compostos, que actualment han deixat d’aplicar-los i, afortunadament, els símbols «lliure de PFOA/PFOS» són cada vegada més habituals en el mercat. En qualsevol cas, ja han estat reportats en l’atmosfera, aigua, sediments i biota de zones remotes, com els oceans, l’Àrtic o l’Antàrtida, i tenint en compte la persistència de desenes i fins i tot centenars d’anys que presenten, continuaran sent perillosos allí on s’acumulen.

Figura 3. Nivells de retardants de flama (compostos bromats polibromodifenil èters o PBDE i Dechlorane Plus o DP) mesurats en pobla­cions de petrell gegant (Macronectes spp.) de l’Atlàntic sud, Índic sud i l’Antàrtida (Roscales et al., 2016). Aquests retardants són molt persistents en la naturalesa i han estat utilitzats àmpliament en mòbils, tauletes i ordinadors, per la qual cosa la correcta retirada i reciclatge d’aquests productes obsolets és fonamental per a evitar la dispersió d’aquests contaminants a llocs tan remots com les mars antàrtiques. / Font: Figura cedida per J. L. Roscales

Així mateix, entre els retardants de flama són especialment coneguts els compostos bromats polibromodifenil èters (PBDE, en les seues sigles en anglès). Igual com succeeix als perfluorats, el fet de comptar amb àtoms de brom (un altre element halogen) en l’estructura, fa que els seus enllaços moleculars siguen especialment difícils de trencar i per tant siguen molt persistents en la naturalesa. N’hi ha alguns (els BDE amb quatre, cinc, sis, set i deu broms en la seua estructura) que estan també recollits en el conveni d’Estocolm, en el qual es recomana substituir-los en polímers plàstics i tèxtils. Les seues aplicacions en productes electrònics generen gran preocupació mediambiental, a causa sobretot de la gran demanda de mòbils, tauletes i ordinadors personals que els utilitzen en els seus components. La correcta retirada i reciclatge dels productes electrònics obsolets és fonamental per a evitar la dispersió d’aquests contaminants, ja que la transmissió de PBDE a fauna i aigua ha estat documentada des d’abocadors incontrolats i zones urbanes fins a arribar, com a exemple, fins i tot a ocells pelàgics de zones molt remotes, en els organismes dels quals s’acumulen a través de les cadenes tròfiques marines (Figura 3). Afortunadament, algunes conegudes marques d’electrònica ja inclouen en les seues llistes de «no conté» aquesta família de tòxics, i a col·lació de la recent normativa, s’espera que aquest exemple es vaja incrementant.

Hi ha altres famílies de plastificants i modificadors de polímers que, pel seu ús en productes alimentaris, d’ús personal o per a bebès, han estat més coneguts pels usua­ris. Entre aquests es troben el bisfenol, els ftalats o els compostos organofosforats. Per als dos primers grups en l’actualitat hi ha certes regulacions d’ús en productes per a bebès o joguets infantils, i cada vegada és més freqüent veure en botelles reutilitzables l’etiquetatge que indica que no en contenen entre els seus components. Així i tot, i igual com succeïa amb els compostos anteriors, hi ha estudis que en detecten en tota mena de matrius i am­bients, com l’atmosfera àrtica més remota, en les aigües de l’Amazones i de l’oceà obert o en grans mamífers marins (Fu i Kawamura, 2010; Garcia-Garin et al., 2020; Schmidt et al., 2019; Xie et al., 2007).

«Els compostos sintètics més abundants tenen altes probabilitats de ser abocats al medi sense grans transformacions»

Encara que la llista seria interminable (o almenys amb un final encara desconegut, fins i tot per als científics més experts), els fàrmacs són un altre dels grans grups de substàncies de preocupació emergent que s’estudien actualment en els ecosistemes aquàtics i els efectes potencials dels quals són una incògnita. L’ús i abús de medicaments i drogues il·legals converteix els efluents de les EDAR en fonts de còctels químics amb efectes sinèrgics o antagònics abocats de manera directa en rius o en zones costaneres. Així, s’han detectat nivells d’antidepressius o d’hormones, capaces d’alterar la fauna salvatge de la zona, en espais protegits afectats per plantes EDAR urbanes, com la Reserva d’Urdaibai, patrimoni de la UNESCO a Biscaia (Mijangos et al., 2018; Ziarrusta et al., 2019) per esmentar un exemple pròxim. Pel que fa a això, és important ressaltar la finalitat de les substàncies neocontaminants. Hi ha compostos prescindibles o substituïbles que, si hi ha voluntat política i industrial, podrien desaparèixer dels nostres productes i, a poc a poc, dels ecosistemes més sensibles. Però el cas dels productes farmacèutics és diferent. Les seues aplicacions per a la protecció de la salut humana en primera instància són primordials, per la qual cosa, si bé ha de tendir-se a controlar-ne l’abús, l’automedicació i la degradabilitat, no es pot en cap cas deixar d’usar-ne. Sí que s’ha de lluitar llavors per gestionar-ne correctament els residus, a més de per la implantació d’una tecnologia adequada en els sistemes de tractament d’aigües que els elimine i retire abans de retornar les aigües a la naturalesa.

És, per tant, una missió conjunta del consumidor, els productors, l’administració a escala global (ja que la contaminació no entén de fronteres) i l’esfera científica, la que es requereix per a donar visibilitat, controlar i gestionar els contaminants de preocupació emergent. Perquè la contaminació invisible també és important.

Referències

AEDyR. (2019). Cifras de reutilización de agua en España. Consultat el 2 d’abril de 2020 en https://aedyr.com/cifras-reutilizacion-agua-
espana/

Aznar-Alemany, Ò., Yang, X., Alonso, M. B., Costa, E. S., Torres, J. P. M., Malm, O., … Eljarrat, E. (2019). Preliminary study of long-range transport of halogenated flame retardants using Antarctic marine mammals. Science of the Total Environment, 650, 1889–1897. doi: 10.1016/j.
scitotenv.2018.09.287

Besis, A., & Samara, C. (2012). Polybrominated diphenyl ethers (PBDEs) in the indoor and outdoor environments – A review on occurrence and human exposure. Environmental Pollution, 169, 217–229. doi: 10.1016/j.envpol.2012.04.009

Blum, A., Balan, S. A., Scheringer, M., Trier, X., Goldenman, G., Cousins, I. T., … Weber, R. (2015). The Madrid Statement on poly – and perfluoroalkyl substances (PFASs). Environmental Health Perspectives, 123(5), A107–A111. doi: 10.1289/ehp.1509934

Deblonde, T., Cossu-Leguille, C., & Hartemann, P. (2011). Emerging pollutants in wastewater: A review of the literature. International Journal of Hygiene and Environmental Health, 214(6), 442–448. doi: 10.1016/j.ijheh.2011.08.002

ECHA. (2016). Lista de sustancias candidatas extremadamente preocupantes en procedimiento de autorización. Consultat el 25 març de 2020 en https://echa.europa.eu/es/candidate-list-table

European Parliament. (2013). Directive 2013/39/EU of the European Parliament and of the Council of 12 August 2013 amending Directives 2000/60/EC and 2008/105/EC as regards priority substances in the field of water policy. Text with EEA relevance. Consultat el 19 de març de 2020 en https://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/ALL/?uri=CELE
X%3A32013L0039

European Parliament. (2015). Commission Implementing Decision (EU) 2015/495 of 20 March 2015 establishing a watch list of substances for Union-wide monitoring in the field of water policy pursuant to Directive 2008/105/EC of the European Parliament and of the Council (notified under document C[2015] 1756). Text with EEA relevance. Consultat en http://data.europa.eu/eli/dec_impl/2015/495/oj

European Parliament. (2018). Commission Implementing Decision (EU) 2018/840 of 5 June 2018 establishing a watch list of substances for Union-wide monitoring in the field of water policy pursuant to Directive 2008/105/EC of the European Parliament and of the Council and repealing Commission Implementing Decision (EU) 2015/495 (notified under document C[2018] 3362). Consultat en http://data.europa.eu/eli/dec_impl/2018/
840/oj

Fu, P., & Kawamura, K. (2010). Ubiquity of bisphenol A in the atmosphere. Environmental Pollution, 158(10), 3138–3143. doi : 10.1016/j.
envpol.2010.06.040

Garcia-Garin, O., Sala, B., Aguilar, A., Vighi, M., Víkingsson, G. A., Chosson, V., … Borrell, A. (2020). Organophosphate contaminants in North Atlantic fin whales. Science of the Total Environment, 721, 137768. doi: 10.1016/j.scitotenv.2020.137768

Klečka, G., Persoon, C., & Currie, R. (2010). Chemicals of emerging concern in the Great Lakes Basin: An analysis of environmental exposures. In D. M. Whitacre (Ed.), Reviews of environmental contamination and toxicology Volume 207 (p. 1–93). Nova York, NY: Springer. doi: 10.1007/978-1-4419-6406-9_1

Mijangos, L., Ziarrusta, H., Ros, O., Kortazar, L., Fernández, L. A., Olivares, M., … Etxebarria, N. (2018). Occurrence of emerging pollutants in estuaries of the Basque Country: Analysis of sources and distribution, and assessment of the environmental risk. Water Research, 147, 152–163. doi: 10.1016/j.watres.2018.09.033

Rockström, J., Steffen, W., Noone, K., Persson, Å., Chapin, F. S., Lambin, E. F., … Foley, J. A. (2009). A safe operating space for humanity. Nature, 461(7263), 472–475. doi: 10.1038/461472a

Roscales, J. L., González-Solís, J., Zango, L., Ryan, P. G., & Jiménez, B. (2016). Latitudinal exposure to DDTs, HCB, PCBs, PBDEs and DP in giant petrels (Macronectes spp.) across the Southern Ocean. Environmental Research, 148, 285–294. doi: 10.1016/j.envres.2016.04.005

Schmidt, N., Fauvelle, V., Ody, A., Castro-Jiménez, J., Jouanno, J., Changeux, T., … Sempéré, R. (2019). The Amazon River: A major source of organic plastic additives to the tropical North Atlantic? Environmental Science & Technology, 53(13), 7513–7521. doi: 10.1021/acs.est.9b01585

Steffen, W., Richardson, K., Rockström, J., Cornell, S. E., Fetzer, I., Bennett, E. M., … Sörlin, S. (2015). Planetary boundaries: Guiding human development on a changing planet. Science, 347(6223), 1259855. doi: 10.1126/science.1259855

UNEP. (2017). The Stockholm Convention on Persistent Organic Pollutants (POPs). Consultat el 25 de març de 2020 en http://www.pops.int/

US EPA. (2015, 18 d’agost). Contaminants of emerging concern including pharmaceuticals and personal care products [reports and assessments]. Consultat el 19 de març de 2020 en https://www.epa.gov/wqc/
contaminants-emerging-concern-including-pharmaceuticals
-and-personal-care-products

Xie, Z., Ebinghaus, R., Temme, C., Lohmann, R., Caba, A., & Ruck, W. (2007). Occurrence and air−sea exchange of phthalates in the Arctic. Environmental Science & Technology, 41(13), 4555–4560. doi: 10.1021/es0630240

Ziarrusta, H., Ribbenstedt, A., Mijangos, L., Picart-Armada, S., Perera-Lluna, A., Prieto, A., … Etxebarria, N. (2019). Amitriptyline at an environmentally relevant concentration alters the profile of metabolites beyond monoamines in gilt-head bream. Environmental Toxicology and Chemistry, 38(5), 965–977. doi: 10.1002/etc.4381

© Mètode 2020 - 107. Oceans - Volum 4 (2020)
Investigadora del Centre d’Investigació Experimental en Biologia Marina en l’Estació Marina de Plentzia (PiE-UPV/EHU) i en el Departament de Química Analítica de la Universitat del País Basc (UPV/EHU), Espanya. El seu interès se centra en la presència i efectes de contaminants orgànics en ecosistemes naturals i zones urbanes, amb especial interès en els ecosistemes aquàtics. Tot això des d’una perspectiva multidisciplinària combinant tècniques analítiques, ecotoxicològiques i biològiques per a dilucidar l’im pacte de la contaminació en el medi ambient.