L’onada urbanitzadora que arribà a les Illes Balears des de mitjan segle XX de la mà del turisme transformà enormement el litoral de les illes. Els racons on abans creixia el corall i l’espiga blaibonetians s’han turistitzat. Aquest procés generalitzat a les Balears, i en general a la costa mediterrània, ha afectat també directament el paisatge de les cales.
Moltes cales, caletes, calons, barrancs i torrenteres que rajaven dins mar, deixades de la mà de Déu durant segles, si no era per fer d’amaradors o emparar barquetes amarrades al seu mort o guardades dins les seves alcoves i els seus escars, han passat a ser, per art i gràcia –o desgràcia– del turisme i la urbanització, llocs bigarrats. Ara són plenes d’edificis i gent que aprofita els seus arenals, arenalets, macars i codolars per entrar dins mar.
«Moltes cales ara són plenes d’edificis i gent que aprofita els seus arenals, arenalets, macars i codolars per entrar dins mar»
Aquest cicle que s’inicià de manera generalitzada durant els anys cinquanta del segle xx ha fet que les cales de les illes Balears hagin de ser classificades dins una ampla gamma que va de les cales verges –és un dir– fins a les cales completament urbanitzades. Dels cants de poetes amb ressons grecs antics, pegàrem a les cançons dels conjunts de música pop de mitjan segle passat pregonant que «Paisajes lindos tiene Mallorca» o «Majorca Paradise of Love».
Tot sigui per fer visualitzar el pas de la pobresa, digna si tant es vol, a la riquesa aparent generada per l’oci dels europeus que cercaven i cerquen a les nostres illes sol i platja a bon preu. Moltes cales passaren d’estar entre el corall i l’espiga blaibonetians a estar entre la crema d’untar per bronzejar cossos i el trull de la gent potejant els lliris de marina. Danys col·laterals, en diuen ara.
La cala, recurs turístic
Dels 1.428 quilòmetres de costa de les illes Balears en el seu conjunt (623 de Mallorca, 299 de Menorca, 238 d’Eivissa, 85 de Formentera, 40 de Cabrera i 142 de la resta d’illots), un 10% amunt o avall són platges arenoses o de graves i còdols. Són els llocs més accessibles al mar per als banyistes, una de les parts fonamentals del conjunt sol, mar i platja, principals recursos d’atracció turística. Els altres recursos, com la cultura o el paisatge, s’ha demostrat al llarg de més de cinquanta anys d’experiència de turisme de masses que són més prescindibles.
Des dels anys cinquanta, les cales han viscut progressivament un període de turistització, amb una proliferació de construccions i amb la massificació de banyistes als seus arenals. En la imatge, cales de Mallorca. / Miguel Lorenzo
En el cas de les cales, més enllà de la seva problemàtica geomorfològica lligada quasi sempre als modelats calcaris, l’amplària, la penetració profunda o no de la mar, els seus fons reomplerts per sediments, els seus costats amb parets més o menys verticals formant barrancs –genèricament i resumint, pel seu possible ús residencial o turístic– són un lloc colonitzat pel turisme des dels seus inicis. Al migjorn de Menorca hi trobam cales (Macarella, Macarelleta, Santa Galdana) en una costa abrupta que només permet platges a les boques dels barrancs, torrenteres seques quasi tot l’any. Per això, l’accés físic a les cales condiciona, en un principi, no tant en la posterioritat, l’ús turístic o residencial. Millor si són més obertes (com cala Bona o cala Millor, a la frontera del que s’anomena sistema de platja-duna), o si no són tan altes, com cala Montdragó, badiola amb cinc subcales, que si són molt tancades, com el cas paradigmàtic de cala Pi, a la marina de Llucmajor.
El turisme ha provocat un procés de transformació a través de la urbanització de la costa on es concentra l’oferta turística. Aquest procés ha conduït a la creació dels espais turístics de litoral on es troben els recursos ambientals –el paisatge, la mar, la platja (les platges d’arena blanca són les millor valorades turísticament)– als quals s’hi ha afegit l’estructura socioeconòmica per a l’acollida dels turistes (hotels, apartaments i altres tipus de residències) més tota l’oferta turística complementària (restaurants, bars, discoteques, botigues). S’ha creat així el que s’ha etiquetat com a model turístic de sol i platja, que ha anat evolucionant al llarg dels anys.
Les zones turístiques resultants, però, no són exactament iguals. Unes per l’origen anterior no turístic –encara que posteriorment s’hi especialitzen–, com per exemple les colònies vuitcentistes de repoblament agrari (port de Manacor, colònia de Sant Jordi, de sant Pere, Son Serra de Marina…). Dels nuclis creats ja amb finalitat turística, d’estiueig o residencial (tot després es mesclarà de manera desordenada), una part provenen d’un primer desenvolupament d’abans de la guerra civil (cala d’Or, Cas Català, Palmanova…), altres sorgeixen en els anys cinquanta i després, ja en els anys setanta, n’assistim a un nou impuls. Tot açò a part dels nuclis antics i històrics, com la mateixa Ciutat de Palma, Maó, Ciutadella o com cala Rajada, usats des d’antic amb fins portuaris, com Sóller o el port d’Andratx. Ja a partir de 1920 en sorgeixen prop de Palma, com la Ciutat Jardí del Coll d’en Rabassa, però també Cala d’Or, Palmanova (noms inventats, com molts d’altres), Portals Nous, Santa Ponça o s’Illot a cala Moreia. Alguns d’aquests llocs són cales de facto o com a nom propagandístic.
«La colonització turística aprofità les cales des del primer moment amb hotels, residències turístiques i urbanitzacions de segona residència»
A partir dels anys cinquanta sorgeixen més promocions residencials, embrió de futures zones de turisme massiu, zones urbanitzades a través d’uns eixos i una plaça propers a la platja. És el procés de creixement turístic a llocs ex-novo, però no s’ha d’oblidar que en alguns llocs s’encarrila també a partir d’antics nuclis de pescadors o de població portuària, com els casos de Portocristo, Portocolom, port de Pollença, port d’Andratx. La gran onada urbanitzadora dels anys setanta genera ja nuclis més complexos; per citar noms de cales: el cas de «Playa Tropicana» a cala Domingos, «Playa Romàntica» a la cala de s’Estany d’en Mas, el «Club Mini Follies» a cala Llamp d’Andratx, o el «Club Sa Font» a sa Font de sa Cala i cala Provençals a Capdepera.
La colonització turística aprofità les cales des del seu primer moment amb hotels o residències turístiques (cala Rajada, cala Santanyí), però en alguns casos amb urbanitzacions de segona residència (per exemple a cala d’Or al Llevant o Palma Nova a Ponent o el ja citat cas de cala Major, veïnada de Palma). Aquest marcatge originari féu després un salt que generà un conjunt d’hotels i oferta secundària que les va acabar transformant en resorts turísticscomplexos: són els casos de la cala de Santa Ponça o del rosari d’urbanitzacions del Llevant batiades amb el rutilant nom de «Calas de Mallorca».
Ús i abús de les cales pel turisme
S’ha de dir que, fins a l’aparició de normatives més modernes i restrictives, les infraestructures turisticoresidencials han anat colonitzant cales i trossos de litoral sense gaire planificació ni ordenació urbanística. Més recentment hem de citar els casos, per exemple, de les lleis de protecció d’espais naturals o dels POOT –plans d’ordenació de l’oferta turística–, plans integradors de la normativa urbanisticoturística, que, entre altres coses, «fossilitzaren» –per no dir delimitaren més clarament– les diferents zones turístiques.
El desenvolupament turístic s’havia aferrat a la costa, cercant agosaradament i de manera desbaratada la proximitat absoluta de platges i cales, per accedir al sol i platja i acabar conformant un fenomen que s’ha conegut malèvolament amb la denominació de «balearització» i, amb una mica més de tintura acadèmica, com «litoralització». Ja que hem citat els POOT, documents normatius que miraren d’establir quin era l’estat de la qüestió per a cada una de les illes, es dissenyaren a partir del que anomenaven «zones turístiques». En aquestes zones ja només per la seva denominació sorgeixen les cales com a objecte d’urbanització turística. Com a exemple, cala Sant Vicenç, cala Rajada, «Cales de Mallorca», cala d’Or o Santa Ponça, amb la seva Caleta on desembarcà el rei Jaume I en conquerir les illes Balears el 1229. Tot noms de subzones turístiques incloses dins l’esmentada normativa.
«Fins a l’aparició de normatives més restrictives, les infraestructures turisticoresidencials han colonitzat cales i trossos de litoral sense gaire planificació»
S’ha de remarcar de nou que s’ha de tenir esment amb la dinàmica imposada per les recents lleis de protecció de la natura, parcs naturals, reserva de biosfera o patrimoni de la humanitat que condicionen el desenvolupament urbanístic i turístic de les cales que es troben dins la seva jurisdicció. Però, gràcies als déus, a algunes lleis o a la caparrudesa estrambòtica d’alguns propietaris o a la pressió popular, han quedat un grapat de cales sense tocar, territoris vibrants on la mar encara hi deposita les pedres de Santa Llúcia, talismà per fer-nos veure més clar la necessitat de protecció dels indrets encara salvatges. Tot sigui dit, perquè els metres quadrats de platges, d’arena fina o de macs i còdols han estat apamats i cartografiats suposant la densitat humana que seríem capaços de suportar fins a la seva saturació o límit de tolerància, calculant-lo a partir de set metres quadrats d’arena per banyista.
Fins a l’aparició de normatives més restrictives, les infraestructures turístiques i residencials han anat colonitzant el litoral sense cap tipus de planificació. La urbanització, i sobretot la construcció damunt l’arena d’equipaments turístics, ha tingut un impacte sobre el litoral de les illes Balears, com la pèrdua de superfície de les platges i els problemes de regeneració. A dalt, cala Mosca. / Vicenç M. Rosselló
Cala Murada. / Vicenç M. Rosselló
Es Rivetó. / Vicenç M. Rosselló
En les arenes de les petites cales i barrancs aquesta lluita per l’espai (tovallola, gandula, para-sol) esdevé excessiva i genera problemes de saturació física i psicològica, la qual cosa fa que els «coneixedors» fugin d’aquests llocs saturats i cerquin redols més verges, menys colonitzats pels guiris (pseudònim despectiu aplicat al turista per part del resident), per molt que siguin de difícil accés, s’hi hagi d’anar a peu o es limiti dràsticament l’aparcament; o es condueixi la gent per passadissos acotats i senyalitzats i fins i tot, en alguns casos, els propietaris facin pagar per accedir des de terra a determinades cales –modalitat més menorquina–. Des de la mar (el litoral és de tots), a l’estiu l’embús el provoquen les embarcacions que cerquen aquestes cales allunyades i verges i que fan malbé les praderies de posidònia amb els seus ancoratges.
Recorregut per les cales turistitzades
És possible fer una classificació de les cales a partir del grau de colonització turisticoresidencial; des de les més urbanitzades o les d’un únic hotel, fins a les del chiringuito solitari damunt l’arena, per acabar amb les verges. He optat per fer un recorregut més aviat descriptiu del litoral balear. Són els litorals arenosos de Mallorca, Eivissa, el sud de Menorca i alguns de Formentera els que han estat objecte d’urbanització residencial i turística, malgrat les cales no urbanitzades –valgui la paradoxa– siguin les que aporten el material gràfic per a omplir les guies turístiques com a principal atractiu, servint –alhora– com a promoció turística.
«La cala i la platja han esdevengut la combinació perfecta per al mercat de la venda de les cinc esses: ‘Sun, Sand and Sea’ (sol, arena i mar), sexe i sangria»
A Menorca trobem dues zones diferenciades, Tramuntana i Migjorn. Tramuntana, amb un litoral articulat i tortuós, no té gaire pes turístic. És el Migjorn de Menorca qui concentra l’activitat hotelera, un litoral de traçat lineal, pla, elevat sobre el mar amb entrades amb cales i arenals, alternant els urbanitzats amb els que no ho estan. De la punta de Sant Carles fins a la punta des Gegant, es van succeint un conjunt de cales i arenals, n’hi ha que romanen verges i protegits i n’hi ha altres d’urbanitzats. És el cas de la costa de cala Torrent a cala Binidalí, amb les urbanitzacions de Binibèquer, Binisafulla, Biniparratx. Cala en Porter és una zona molt urbanitzada (a veïnat, cales Coves, amb habitatges prehistòrics), però seguint cap a Trebalúger, ja no. Com sí que ho torna ser la cala de Santa Galdana, però les cales de Macarella i Macarelleta són verges. El llocs més acostats a Ciutadella, cala Blanca, cala Santandria, cala en Blanes, cala en Brut, cala en Forcat són també urbanitzats.
A Eivissa, la denominada costa des Amunts, des del cap Nunó fins a la punta Grossa, és la menys urbanitzada, lloc muntanyós i amb profundes cales, sí, però també amb nuclis residencials importants com és el cas del port de Sant Miquel i la cala de Portinatx, amb una densa urbanització. Per la costa de Llevant, la cala de Sant Vicent i el litoral de Santa Eulària des Riu van en augment les zones residencials i hoteleres a mesura que ens acostem cap a Eivissa, el mateix succeeix amb la badia de Sant Antoni de Portmany.
Per la seua banda, al sud de Mallorca, començant a la zona de Ses Salines fins al cap Blanc, hi trobam cala en Tugores, verge. Cala Pi, que és una urbanització antiga que s’ha estès a la veïnada Vallgornera. A la zona de la badia de Palma (des del cap Blanc a cala Figuera), cala Blava, caló de la Reina a la zona de son Verí, urbanitzats. Cala Estància i cala Gamba, que són ja barris connexos amb la ciutat. Al ponent de Palma, cala Major i Cas Català són un seguiment del continuum urbà; cala Figuera i cala Rafalbetx són dues cales no urbanitzades a l’entorn del Toro, ja dins el terme municipal turístic per antonomàsia de Calvià, un poc abans de començar la gran conurbació turisticoresidencial de Santa Ponça-Peguera-Camp de Mar.
De Sant Elm a Formentor és el territori de la serra de Tramuntana, costa molt inaccessible, protegida i en gran part declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Hi trobam la cala de Deià, allunyada del poble, ben conservada. Segueix el port de Sóller, nucli tradicional, prop hi ha cala Tuent, salvada, sembla. Cala Castell, verge, i tot seguit la cala de Sant Vicenç amb el seu conjunt de subcales urbanitzades (cala Barques, cala Clara, cala Molins, cala Carbó).
A la badia de Pollença, entre el cap de Formentor i cap des Pinar hi trobam les entrades de cala en Gossalba i cala Murta, verges. A Alcúdia, les caletes de Manresa, cala de Sant Joan i cala de Sant Pere forneixen d’arena per al bany les urbanitzacions veïnes de Manresa, es Mal Pas i Bonaire. A la badia d’Alcúdia, des del cap des Pinar al cap de Ferrutx, el coll Baix, verge, i a la zona de la colònia de sant Pere, el caló dels Ermitans i Calos Camps, cala Mata, acabant al caló de Ferrutx, totes en bon estat de conservació ambiental.
Del cap de Ferrutx al cap de ses Salines començam amb les cales verges del Parc Natural de Llevant: cala de sa Font Celada, s’arenalet d’Albarca, cala Matzoc, cala Torta, cala Estreta i cala Mitjana, salvades aquestes tres d’una urbanització projectada. Gran part d’aquesta zona va ser adquirida pel govern amb els rèdits obtinguts d’un impost turístic, ja abolit, conegut popularment com «ecotaxa». Tot seguit es presenta cala Mesquida molt urbanitzada, però conservant encara amb dignitat el seu gran sistema dunar. Cala Moltó, verge, dóna pas a cala Agulla, cala Rajada i cala Lliteres, que conformen el gran nucli hoteler i residencial de cala Rajada, que, quasi unit, continua cap a sa Font de sa Cala i cala Provençals.
Una zona no construïda condueix a l’hotelera Canyamel, que seguirà pel ports Vell, Nou i Roig cap a les grans zones turístiques de cala Bona i cala Millor, més allà de sa punta de n’Amer anam cap a Sa Coma, cala Morlanda i s’Illot, que generaren urbanitzacions antigues, on hi compraven trasts (solars, bocins) a vorera de mar els habitants dels pobles de més a prop, com passava a altres llocs, després del miracle de la revalorització de les terres de marina, les més pobres. Més avall, les protegides caló d’en Rafelino i cala Petita donen pas a la zona urbana de Portocristo i el seu sistema d’urbanitzacions de cala Mendia, cala Romàntica, cala Anguila i el caló de s’Estany.
Segueix un conjunt de territori no urbanitzat (cala Falcó, cala Varques, cala Enganapastor, cala Sequer, caló d’en Serral, cala Magraner, cala Pilota, cala Virgili, cala Bota, cala des Soldat, cala Antena) des d’on comencen un seguit d’urbanitzacions conegudes com «Cales de Mallorca» que són ses Romegueres, cala Domingos, cala Murada. S’Algar, no urbanitzat, ens entra cap a Portocolom, amb el seu turistitzat caló d’en Marçal. Segueixen un conjunt de cales verges (cala Brafi, cala Estreta, cala sa Nau, cala Mitjana, cala Fe), però de seguida el litoral continua amb denses urbanitzacions a cala Serena, cala Ferrera, cala Gran, cala d’Or, cala Llonga, cala de ses Egos fins arribar al nucli tradicional de Portopetro, que continuarà més enllà amb el Parc Natural de Montdragó amb cales naturals però d’explotació turística i residencial com són el caló des Burgit, Montdragó, s’Amarador o es caló d’en Perdiu. Aquí el litoral està reomplert per petites urbanitzacions, més espaiades, fins que s’arriba a cala Figuera, amb el seu port, i a cala de Santanyí, cala Llombards i el caló des Moro. Ja més enllà anam cap al cap de ses Salines, passant per cala Màrmols, i passat el cap, la caleta d’en Tugores ens menarà –tota aquest zona de propietat privada no està urbanitzada– fins a la colònia de Sant Jordi.
A més de l’impacte en el paisatge i en l’estabilitat de les platges que provoca la urbanització del litoral, una altra conseqüència de la massificació turística es veu a la mar, amb les embarcacions que busquen cales allunyades, una pràctica que provoca danys en les praderies de posidònia. / Miguel Lorenzo
Entre natura i turisme
És al litoral de les Illes Balears on hi trobam les principals aglomeracions urbanes, però també els llocs encara més amagats a la gent. Turisme i residència –ja estesos també cap a l’interior– triaren el litoral, el qual s’havia mantingut quasi inalterat durant segles. Com s’ha intentat explicar, el nivell d’utilització turística del litoral és desigual. La cala, i sobretot la platja de la cala, és considerada –i venuda al turisme– com un teatre on es desenvolupa una altra vida, un símbol que contrasta amb el fred del nord o de l’hivern, una representació dramàtica per a molts de nosaltres que ha desdibuixat el que eren o havien estat les nostres cales fins l’arribada dels bàrbars del nord, i de no tan amunt, que n’hi ha que habiten entre nosaltres. Per això alguns impactes provocats pel turisme, com els problemes d’estabilitat de les platges amb pèrdua de superfície d’arena els viuen com un drama els empresaris hotelers. Les causes d’aquest retrocés, tret dels temporals, són derivades de la urbanització, sobretot de la construcció prop o damunt l’arena d’equipaments turístics o de comunicacions, així com a interferències dels ports esportius amb la dinàmica dels dipòsits dels sediments i la dificultat de regeneració natural. Per als arenals que minven es proposen dues solucions, un pic ocupada la platja pel turisme. Una d’elles és provar de retenir l’arena i regenerar el sistema de dunes amb trampes fetes de fustam (cala Mesquida, Formentera, sa Mesquida de Menorca) i l’altra, reemplaçar l’arena duent-la d’altres llocs (regeneració de platges amb arena transportada amb vaixell).
La cala i la platja han esdevengut de la mà del turisme uns llocs emblemàtics, la combinació perfecta per al mercat de la venda de les cinc esses; les tres primeres Sun, Sand and Sea (sol, arena i mar) a les quals s’hi han afegit com un exabrupte de la modernitat i del mercat, dues esses més: el sexe i la sangria. Despatxada aquesta darrera beguda als inevitables chiringuitos, ara posats en evidència per l’obligat compliment de la Llei de Costes, però que han estat l’emblema que desdibuixava el que eren o havien estat les cales: un lloc on gaudir de la interfície entre la mar i la terra, de la contemplació i el so de l’aigua, de sentir l’arena als peus, l’olor de les plantes de la garriga durant el perfumat horabaixa. Aquesta seducció primitiva es troba avui mediatitzada, i ens hem de conformar de cercar-la a cales verges o compartir-la a les altres cales amb les problemàtiques i els impactes diversos que ha generat la urbanització i el turisme.
Bibliografia
Buswell, R. J., 2011. Mallorca and Tourism. History, Economy and Environnment. Channel View Publications. Bristol.
Fornós, J. et al., 2007. Geomorfologia litoral. Migjorn i Llevant de Mallorca. UIB-SHNB- IMEDEA. Palma.
Picornell. C. et al., 2002. Turisme, economia i societat a les illes Balears. IBATUR-Grup Serra. Palma.
