Superant els nostres gens

El subversiu missatge posthumanista de Gattaca

https://doi.org/10.7203/metode.12.20673

Se sol esmentar la pel·lícula Gattaca en els debats públics sobre els perills socials de l’edició genètica humana. En l’imaginari públic, el missatge és clar: el seu futur distòpic és un avís dels perills que comporta l’acceptació social del perfeccionisme i la discriminació genètics. Aquest article defensa que si realitzem aquest tipus de lectures, se’ns escapa un missatge més profund. Més que donar una lliçó de bioètica en contra de l’ús de la genètica per a crear millors nadons, el que la pel·lícula defensa en realitat, al nostre parer, és que aquesta intromissió genètica difícilment pot tenir èxit, però que crear un individu posthumà superior mitjançant enginyeria genètica és possible i desitjable.

Paraules clau: bioètica, genètica, retòrica, crítica de cinema, ciència-ficció.

En una biografia recent de Jennifer Doudna, la científica guanyadora d’un premi Nobel que va desenvolupar la innovadora tecnologia d’edició genètica CRISPR-Cas9, es repeteix en diverses ocasions un vell argument: se’ns parla del clàssic de la ciència-ficció Gattaca i d’alguns dels seus elements que «ja s’han fet realitat» (Isaacson, 2021, p. xv). Això ens recorda que, fins i tot avui dia, més de vint anys després de la seua estrena, Gattaca (Niccol, 1997) continua sent un advertiment sobre el millorament genètic humà en el nostre imaginari col·lectiu. No obstant això, pensem que cal considerar una interpretació diferent de la pel·lícula. Una altra lectura pot revelar un missatge que, intencional o no, parla de la futilitat d’intentar perfeccionar la forma humana i remarca el valor social del disseny de posthumans. La nostra intenció en aquest article no és donar suport a aquest missatge, sinó exposar-lo.

En el discurs públic, Gattaca funciona com a recurs retòric per a parlar de les pors relacionades amb l’impacte social de l’enginyeria genètica, presagiant el futur distòpic que ens espera al final del «terreny esvarós del debat sobre l’edició genètica» (Evans, 2018). L’ètic biomèdic Ronald Michael Green afirma que Gattaca «perviu a les aules de bioètica de tot el país com l’epítom de tot el que està malament en relació amb les interven­cions genètiques en humans». Per a ell, el missatge de la pel·lícula és clar: «Gattaca pretén ser un advertiment. La manipulació genètica condueix a una societat horrible obsessionada amb la perfecció genètica i desfigurada per la discriminació genètica» (Green, 2007, p. 5–6).

Encara que en la pel·lícula no queda clar quina tecnologia utilitzen els genetistes, hi ha senyals que es tracta d’alguna forma d’enginyeria genètica, com indicava una campanya publicitària de la pel·lícula: «Ara és possible dissenyar la seua descendència» (Isaacson, 2021, p. 275). És igual si un acadèmic que cita Gattaca s’oposa al seu argument «conservador» en contra de l’enginyeria genètica (Agar, 2005, p. 90) o lloa el seu missatge com una de les poques respostes «crítiques» a la manipulació genètica humana (Elshtain, 2004, p. 159). Tots concorden que la pel·lícula explica la història d’una societat que s’enfronta a un perill quan la tecnologia per a perfeccionar nadons esdevé més accessible i més acceptada culturalment. Com ja va passar amb Un món feliç, Gattaca s’ha convertit en un recurs retòric per al debat públic sobre futurs biotecnològics (Lynch, 2019, p. 34; Von Burg, 2010, p. 4). Ambdues se solen utilitzar com a lloc comú per a parlar de les conseqüències poc ètiques de la manipulació genètica humana.

Però i si això no fora cert? I si el missatge de Gattaca no és que l’enginyeria genètica en humans és perillosa per a la societat, sinó que el perfeccionament biotecnològic humà és impossible però, no obstant això, la transformació genètica posthumana sí que és possible i desitjable? Si la gent interpreta malament la pel·lícula i dona per descomptat que explica una història més simple, aquest missatge més subtil que subjau al seu aspecte didàctic pot amerar l’inconscient col·lectiu sense ser detectat. Pensem que aquest és el cas. Per això, reimaginem Gattaca com un film que parla sobre la promesa del posthumanisme i corregim la interpretació més aparent d’aquest missatge, que sol servir de suport de tantes i tantes intervencions públiques en el discurs sobre bioètica.

Relectura de Gattaca

És cert que l’argument de Gattaca fomenta una interpretació simplista de la seua estructura moral. La pel·lícula presenta un futur «no gaire llunyà» (Niccol, 1997, 4:12) en què l’enginyeria genètica humana no sols és acceptada sinó que és la norma. En el film seguim Vincent, un home concebut naturalment que intenta tirar avant en una societat en la qual aquest fet el converteix en un ciutadà de segona classe. Somia amb convertir-se en astronauta però és rebutjat a causa de la seua condició genètica, així que, gràcies a Eugene, un vàlid (és a dir, algú amb gens superiors, concebut amb l’ajuda de la ciència), Vincent obté sang, orina i altres mostres per a falsejar les proves genètiques i fer-se passar per vàlid. Aconsegueix un treball en la Corporació Gattaca, una empresa d’exploració espacial, però dies abans de la seua eixida a l’espai, el cap de la missió és assassinat. En la consegüent investigació, la policia troba una pestanya de Vincent i tracten de trobar el no vàlid que sens dubte deu ser el responsable. Amb l’ajuda d’uns improbables aliats, Vincent ha d’evitar que el detecten abans de l’enlairament per poder complir el seu somni de viatjar a l’espai.

En el film, el Dr. Lamar canvia els resultats de la prova i marca Vincent com a vàlid. Les aparents mancances del fill del Dr. Lamar el porten a fer els ulls grossos respecte a la condició de no vàlid de Vincent. Però per què el fill del tècnic no és «tot el que van prometre»? Aquest desenllaç al final de la pel·lícula suggereix que els científics que van prometre el naixement d’humans més perfectes mitjançant tecnologies genètiques mai van tenir el poder que afirmaven posseir./ Foto: Columbia Pictures

Aquest argument alimenta la interpretació habitual de la pel·lícula com un advertiment contra el determinisme genètic. Com deia el material promocional original de Gattaca, «no hi ha cap gen que marque l’esperit humà» (Agar, 2005, p. 90). Malgrat els «defectes» genètics de Vincent i la discriminació social en contra seua, aconsegueix el seu somni, aparentment per pura força de voluntat. La pel·lícula també sembla argumentar en contra del perfeccionisme genètic. En paraules de la crítica de cinema Janet Maslin (1997, p. E18), Gattaca «imagina una cultura de discriminació sense complexos, amb individus vàlids que eviten defectes com la calbesa, l’alcoholisme i el trastorn per dèficit d’atenció i reben molts privilegis» mentre que uns altres són empentats cap als marges de la societat. Aquesta lectura de la pel·lícula com a inequívocament oposada a l’enginyeria genètica humana va immortalitzar en certa manera Gattaca, reviscuda una vegada darrere l’altra per a catalitzar la discussió pública sobre ètica amb cada avanç en genètica.

No obstant això, una mirada més pròxima suggereix que hi ha alguna cosa més sota la superfície. Concretament, dues escenes ens donen pistes sobre un missatge ocult de Gattaca respecte a la manipulació genètica humana i els futurs posthumans. Al final de la pel·lícula, han trobat l’assassí i Vincent es dirigeix a la nau espacial per al llançament
–tan a prop ja d’aconseguir el seu somni– quan s’adona que hi haurà una última prova genètica per sorpresa. No té una mostra d’Eugene, per la qual cosa es resigna a l’inevitable descobriment i a la seua expulsió de Gattaca, i li diu al Dr. Lamar, el tècnic del laboratori: «Només recorda que vaig ser tan bo com qualsevol i millor que la majoria» (1.38:35). Ofuscat per la seua pròpia ruïna, no escolta el que li està dient el Dr. Lamar: «Desgraciadament, el meu fill no és tot el que ens van prometre» (1.38:46). Quan arriben els resultats, declaren Vincent com el no vàlid que sempre ha sigut, però el Dr. Lamar revela que ho havia sabut des del principi. Canvia els resultats de la prova per marcar Vincent com a vàlid i li permet embarcar en la nau. Les aparents mancances del fill del Dr. Lamar el porten a fer els ulls grossos respecte a la condició de no vàlid de Vincent, i li permet complir el seu somni. Però per què el fill del tècnic no és «tot el que van prometre»? Aquest desenllaç al final de la pel·lícula suggereix que els científics que van prometre el naixement d’humans més perfectes mitjançant tecnologies genètiques mai van tenir el poder que afirmaven posseir.

«I si el missatge de Gattaca no és que l’enginyeria genètica és perillosa, sinó que el perfeccionament és impossible, encara que la transformació genètica posthumana sí que és possible i desitjable?»

Una segona escena atorga als científics un poder diferent. L’èxit més clar de l’enginyeria genètica en la pel·lícula no té a veure amb perfeccionar l’ésser humà, sinó amb un individu posthumà més que perfecte. Vincent i el seu interès romàntic, Irene, tenen una cita en un concert de piano en què el virtuós acaba la seua actuació llançant els seus guants a una audiència completament fascinada. Vincent n’agafa un i li‘l dona a Irene, qui se’l posa i li mostra que el guant té un dit extra: el pianista té sis dits en cada mà. Davant la sorpresa de Vincent, ella pregunta: «No ho sabies?» (59:14). Una mica a la defensiva, ell respon: «No importen els dits, sinó com es toca» (59:21). Ella el mira un moment, abans de respondre: «Aquesta peça és per a dotze dits» (59:27). Vincent es queda sense paraules, no té manera de refutar aquest fet sobre la superioritat del músic posthumà. En una pel·lícula en què els efectes de la manipulació genètica es tradueixen en una superioritat invisible dels millors individus, aquesta escena no mostra la perfecció de la forma humana, sinó el fet que és possible transcendir-la: un famós posthumà que, en el món de Gattaca, és superior fins i tot als vàlids.

Per a l’observador casual, aquestes dues escenes podrien no suscitar cap controvèrsia. A simple vista, el pianista de dotze dits no és més que una altra fita de l’enginyeria genètica, i l’anomalia del fill del Dr. Lamar permet al doctor sentir simpatia davant l’individu que Vincent és en realitat, més enllà de la seua condició genètica. Però en una reflexió més profunda, aquests fets canvien completament el to de la pel·lícula. Per als personatges del món de Gattaca, la ciència és totpoderosa. Això és necessari perquè la pel·lícula és una faula que adverteix sobre els perills del perfeccionisme genètic; el coratge de l’heroi no modificat ha de prevaldre sobre el millor que la ciència puga oferir. No obstant això, si la ciència no és tan efectiva perfeccionant la forma humana com afirmen els científics de la pel·lícula, llavors l’èxit no modificat de Vincent perd força. Si, a més d’això, es mostra que la ciència sí que pot crear algú que transcendeix la forma humana, algú a qui Vincent, tan humà, mai podrà igualar, eixim del cinema pensant que hem rebut un missatge sobre els perills del perfeccionament genètic, però no ens adonem que ens hem amerat també d’un missatge sobre les promeses de l’enginyeria genètica respecte a la transcendència posthumana.

El poder de la ciència

eterminisme genètic perquè no explica la història d’una classe perfecta d’humans modificats genèticament superats per un home no modificat, i fins i tot celebra els assoliments d’un posthumà modificat que no pot ser superat. La diferència entre el que els científics de la pel·lícula diuen poder fer i el que poden fer en realitat, juntament amb el sorprenent èxit que significa superar els límits corporals humans i crear un posthumà, capgiren el significat de la pel·lícula, que passa de ser un advertiment contra el geneticisme a una defensa d’aquest. Aquesta nova interpretació de la pel·lícula és significativa perquè subverteix la nostra comprensió d’una de les metàfores culturals més persistents dels últims vint-i-cinc anys i capgira els usos de la pel·lícula.

Per a comprendre com s’ha pogut mantenir aquesta lectura de la pel·lícula durant tant de temps, fem una ullada al complicat tractament del poder de la ciència que fa. El personatge identificat en el guió com el genetista funciona com l’avatar de l’autoritat científica, vestit amb la seua bata blanca i vist pels altres personatges com un ésser totpoderós amb la capacitat de donar forma al futur d’un nen. En una veu en off al principi de la pel·lícula, mentre Vincent reflexiona sobre el naixement del seu germà menut, ens diu que els seus pares «estaven decidits a fer que el seu pròxim fill vinguera al món en allò que s’havia convertit en la manera natural [èmfasi afegit]» (11:13), és a dir, amb l’ajuda de la ciència. Quan els futurs pares pregunten al genetista si no seria millor «deixar algunes coses a l’atzar», aquest contesta: «Voldran dotar el seu fill de les millors condicions possibles […] el seu fill no necessita cap càrrega addicional» (12:16). Malgrat aquesta breu pregunta sobre si seria o no desitjable deixar alguna cosa a l’atzar, els pares mai dubten de la seua autoritat científica. No qüestionen si pot aconseguir el que promet; la pregunta que domina l’escena és si «deurien», no si «seria possible».

L’èxit més clar de l’enginyeria genètica en la pel·lícula no té a veure amb perfeccionar l’ésser humà, sinó amb un individu posthumà més que perfecte: el pianista de dotze dits./ Foto: Columbia Pictures

Vincent sí que desafia la ciència, però el que qüestiona és el diagnòstic que aquesta fa d’ell, no la seua efectivitat. Mai nega que els científics puguen dissenyar individus genèticament, sinó que refuta la idea que els no vàlids no poden fer el mateix que els vàlids. La idea que estan modificant genèticament humans no sols està implícita en les actituds dels personatges, sinó que és inherent a la forma en què l’audiència s’acosta a la pel·lícula i permet que crítics com Maslin en parlen en els termes en què ho fan. La capacitat dels científics està fermament establida i ben defensada.

Però llavors, què ocorre quan comencem a examinar aquestes afirmacions sense oposició? En l’escena esmentada anteriorment en l’oficina del genetista, aquest enumera una sèrie de trets que s’ha «pres la llibertat d’erradicar». La llista inclou «calbesa prematura, miopia, alcoholisme, propensió a l’addicció i la violència, obesitat, etc.» (12:02). La mateixa llista és la prova que necessitem per a refutar les seues afirmacions, ja que moltes d’aquestes condicions són evidents en els vàlids, suposadament perfectes.

Vincent treballa i es relaciona amb l’elit genètica, i de fons veiem diversos homes amb calbes incipients (4:17, 4:26, 4:33, 39:14, 39:51, 54:49, 1:09:09, 1:10:23). Eugene ja té pocs cabells a les temples i el Dr. Lamar té un problema similar. L’alcoholisme i la propensió a l’addicció estan manifestament presents. Eugene sempre té a prop una botella d’alcohol. En resposta a les bones notícies, contesta inexpressiu: «Anem a emborratxar-nos» (37:04). Apareix fumant en nombroses escenes, la qual cosa suggereix una certa propensió a l’addicció. Una nit s’emborratxa fins a tal punt que acaba vomitant (41:22). El seu alcoholisme és fins i tot important per a la trama; al començament de la pel·lícula, Vincent està a punt de tenir una entrevista en Gattaca i ha de llançar diverses mostres biològiques d’Eugene perquè estan contaminades amb alcohol (30:04).

Les activitats del director de Gattaca mostren una altra desviació respecte a les promeses del científic. Quan se li pregunta sobre la seua possible motivació per a assassinar el cap de missió, aquest declara indignat: «Pot revisar de nou el meu perfil, detectiu. No hi trobarà ni el més mínim indici de violència en mi» (1:08:04). Encara que no és més que una manera de parlar, pren nou significat en vista de les paraules del genetista, que afirmava poder eliminar la propensió a la violència. Més endavant, descobrim que el director és l’assassí i va cometre un acte de gran violència. Quan el cap de missió amenaça de cancel·lar el llançament, el director li obri el cap amb un teclat, i els policies troben saliva del director en l’ull de la víctima, la qual cosa indica que estava cridant durant l’atac (fet que no concorda amb una persona els gens de la qual demostren no estar predisposats a la violència).

El poder perfeccionador de la ciència també demostra ser fals en altres àrees. Irene pateix una forma més suau del problema cardíac de Vincent, encara que prou greu per obligar-la a medicar-se. El Dr. Lamar té un fill que no compleix el que li van prometre els científics. Eugene, dissenyat per a ser un nadador d’elit, només aconsegueix la segona posició en el podi. La presència ubiqua i quasi exhaustiva d’aquests detalls suggereix una lectura alternativa, que qüestiona la idea que els genetistes de Gattaca puguen realment dissenyar un humà més perfecte, molt més insidiosa del que puga semblar a primera vista. Quan fins i tot els cossos més avançats del país pateixen calbesa prematura, propensió a la violència o alcoholisme i la nova generació de vàlids, com el fill del Dr. Lamar, presenten defectes, Gattaca no convida a pensar que la manipulació genètica humana siga inconvenient en termes socials. Més aviat suggereix de manera perversa una lectura relacionada amb el fracàs tècnic. Vincent no va triomfar malgrat la superioritat genètica dels vàlids, sinó perquè aquesta suposada perfecció genètica era una farsa. Els científics de Gattaca mai van aconseguir dissenyar genèticament aquells millors humans que afirmaven estar creant.

«Vincent sí que desafia la ciència, però el que qüestiona és el diagnòstic que aquesta fa d’ell, no la seua efectivitat»

Però hi ha una excepció a aquest fracàs científic. L’únic personatge que Vincent no pot igualar, el que el deixa sense paraules malgrat el seu indomable esperit humà, és, per descomptat, el pianista posthumà de dotze dits. Potser la ciència de Gattaca haja fracassat intentant perfeccionar la forma humana, però ha aconseguit superar-la amb èxit. Com diu el genetista, «Ja tenim prou imperfeccions» (12:27). Preparar millors humans per al programa espacial de la Corporació Gattaca no va funcionar, però costa poc imaginar el futur del programa una vegada es comence a contractar astronautes posthumans que puguen sobreviure en l’hostil entorn espacial, una cosa que ni tan sols els millors cossos humans estan preparats per a suportar.

Conclusió

Què implica descobrir que aquesta pel·lícula mina subtilment el seu hipotètic missatge? Si haguera mostrat una societat perfecta i infal·lible d’antagonistes i malgrat això Vincent superara les seues limitacions genètiques per a igualar-se als vàlids, quedaria més clar que nosaltres, que no seríem vàlids en el món de Gattaca, podríem derrotar el determinisme genètic. Però en soscavar la perfecció dels vàlids, Niccol sembla deixar l’audiència amb una pregunta subconscient: I si…? I si els científics hagueren aconseguit realment el que afirmaven haver aconseguit? I si Eugene haguera guanyat l’or? Qui hauria sigut el donant de Vincent? I si el director no haguera matat el responsable de missió? S’hauria cancel·lat el llançament? I si el fill del Dr. Lamar haguera sigut el que prometia la ciència? Hauria sentit el doctor la mateixa empatia per Vincent?

En aquest món d’hipòtesi una mica separat de la realitat de Gattaca en el qual la ciència realment aconsegueix perfeccionar la forma humana, no és clar que Vincent poguera triomfar. Amb aquesta desconstrucció especulativa dels principals esdeveniments i premisses de Gattaca, veiem que el fracàs implícit del poder perfeccionador de la ciència tal com es mostra en la pel·lícula soscava subtilment però significativament la seua suposada oposició a la modificació genètica humana.

És més, la pel·lícula s’allunya encara més d’aquell missatge quan l’home de dotze dits catapulta la història de Gattaca cap a la defensa del posthumanisme. En aquesta escena, la pel·lícula defensa que quan la ciència aconseguisca realment el seu objectiu, el posthumà millorat genèticament podrà fer coses que ni els no modificats ni els suposadament perfeccionats poden.

Les implicacions d’aquesta qüestió per a la nostra comprensió social i acadèmica de la pel·lícula són crucials. Gattaca continua sent la pedra de toc per a contextualitzar la nostra comprensió de la bioètica, però aquest ús se centra només en una lectura superficial del seu missatge. Si el film no aconsegueix deixar clar que «l’esperit humà» pot superar el perfeccionisme genètic, sinó que convida a pensar que hem de celebrar «l’èxit» de l’enginyeria genètica en el context del posthumanisme (que sí que es mostra com a impressionant i incontestable), és un error utilitzar-lo com un argument contra l’enginyeria genètica humana. La nostra lectura il·lustra la necessitat de reformular el missatge de Gattaca en l’imaginari col·lectiu i entendre-la de manera diferent en les converses sobre les promeses i desafiaments del posthumanisme en un futur no gaire llunyà.

Referències 

Agar, N. (2005). Liberal eugenics: In defense of human enhancement. Blackwell.

Elshtain, J. B. (2004). The body and the question for control. En H. W. Baillie & T. K. Casey (Eds.), Is human nature obsolete?: Genetics, bioengineering, and the future of the human condition (p. 155–175). MIT Press. https://doi.org/10.7551/mitpress/3977.003.0010

Evans, J. (2018, 27 de novembre). The road to enhancement, via human gene editing, is paved with good intentions. The Conversation. Consultat en https://theconversation.com/the-road-to-enhancement-via-human-gene-editing-is-paved-with-good-intentions-107677

Green, R. M. (2007). Babies by design: The ethics of genetic choice. Yale University Press.

Isaacson, W. (2021). The code breaker: Jennifer Doudna, gene editing, and the future of the human race. Simon & Schuster.

Lynch, J. A. (2019). Bioethics and Brave new world: Science fiction and public articulation of bioethics. Rhetoric of Health and Medicine, 2(1), 33–59. https://doi.org/10.5744/rhm.2019.1002

Maslin, J. (1997, 24 d’octubre). Film Review. The next bigotry: Privilege by genetic perfection. The New York Times, E18.

Niccol, A. (Director). (1997). Gattaca [pel·lícula]. Columbia Pictures.

Von Burg, R. (2010). Cinematic genetics: GATTACA, Essentially Yours, and the rhetoric of genetic determinism. Southern Communication Journal, 75(1), 1–16. https://doi.org/10.1080/10417940902896839

© Mètode 2022 - 111. Transhumanisme - Volum 4 (2021)

Estudiant del Departament de Biologia de la Universitat de Washington a Seattle (EUA). Va crear una primera versió d’aquest article en el seu primer any del Programa Interdisciplinari d’Honor que va presentar en el Simposi d’Investigació d’Estudiants de Grau de la Universitat de Washington. Actualment, Klein es prepara per a convertir-se en investigadora en genètica i proteòmica.

Professora del Departament de Comunicació de la Universitat de Washington a Seattle (EUA) i membre del comitè científic de Metode SSJ. És l’autora de dos llibres acadèmics premiats: Shaping science with rethoric (University of Chicago Press, 2001) i On the frontier of science (Michigan State University Press, 2013). També ha publicat dotzenes d’articles sobre la retòrica de la ciència.