Raça i terra

Geografia, etnologia i nazisme

DOI: 10.7203/metode.10.13560

cafetar Caballo Blanco de Guatemala

Franz Termer (1894-1968) va ser durant dècades professor d’etnologia en la Universitat d’Hamburg. La seua àrea d’investigació era Amèrica Central. Entre 1935 i 1962 també va ser director del Museu d’Etnologia d’Hamburg. La seua carrera acadèmica coincideix amb una de les etapes més decisives de la història alemanya, el nacionalsocialisme. Va ser membre fundador de la famosa revista Zeitschrift für Geopolitik i admirador de Friedrich Ratzel i de la seua «geografia política». El concepte de «sang i terra» com a determinant de la història es troba en l’obra de Termer uns deu anys abans que els nazis l’utilitzaren com a ideologia oficial de l’Estat. Després de la caiguda del nazisme es va declarar «adversari» i «víctima» d’aquella política. No obstant això, una lectura atenta dels seus escrits revela que va defensar el nacionalisme, el colonialisme, l’antisemitisme i el racisme durant cinc dècades.

Paraules clau: etnografia, nazisme, colonialisme, Franz Termer, geografia política.

Un dia de novembre de 1966 vaig conèixer Franz Termer, que en aquells dies ja estava jubilat del seu càrrec de director del Museu d’Etnologia i de la seua càtedra en la Universitat d’Hamburg. Se m’havia acudit, quan era un alumne de catorze anys il·lusionat per conèixer els enigmes de les antigues cultures de Mesoamèrica, escriure-li una carta demanant-li ingènuament que contestara una sèrie de preguntes. La resposta va ser una invitació a sa casa. Després d’una vesprada inoblidable amb qui jo considerava llavors un autèntic investigador, em va regalar un petit llibre: la seua bibliografia, publicada per un dels seus col·laboradors universitaris (Haberland, 1964).

«Quasi el 40 % de l’obra de Franz Termer es va publicar entre 1933 i 1945, el que sens dubte representa el beneplàcit del règim nacionalsocialista»

Més de dues dècades després, vaig tornar a llegir-la. Aquesta vegada vaig arribar a dues constatacions: Termer no solament havia publicat abans i després del nazisme, sinó que el moll de la seua obra (quasi el 40 % de totes les seues publicacions) va aparèixer entre 1933 i 1945, la qual cosa sens dubte suposava el beneplàcit dels seus superiors i, en definitiva, del règim nacionalsocialista; i, en segon lloc, l’absència d’acostaments biogràfics a la seua figura. Sorprenentment, no es van fer amb motiu del seu seixanta-cinquè aniversari, quan es va publicar una miscel·lània commemorativa en el seu homenatge (Bierhenke, Haberland, Johansen i Zimmerman, 1959), ni amb motiu de la seua jubilació l’any 1963, que va motivar l’aparició de la «freda» llista de les seues publicacions en forma de llibret (Haberland, 1964). En cap d’aquests homenatges es troba ni una dada biogràfica, de manera que ningú el relacionava amb el nazisme. Més encara, fins a 2017 el Museu d’Etnologia d’Hamburg el qualificava en la seua pàgina com a «adversari inequívoc» o «opositor» a la dictadura nazi. Un estudi de Hans Fischer, alumne de Termer i successor en la seua càtedra, va arribar a una conclusió semblant (Fischer, 1990; vegeu també Krause, Huber i Fischer, 1991). Fins a la dècada dels noranta solament hi havia l’obituari que, a la seua mort, li va dedicar el geògraf guatemalenc Francis Gall (1969).

La importància de Franz Termer i la seua obra

Franz Termer va nàixer a Berlín en 1894. Va estudiar en les universitats de Berlín i Würzburg entre 1913 i 1921, amb una interrupció a causa del servei militar entre 1915 i 1917 durant la Primera Guerra Mundial. Va llegir la seua tesi doctoral en 1920 i va fer el postgrau (Habilitation) en 1923 amb Karl Sapper, del qual va ser assistent des de 1922 fins a 1925. En 1923 va ser un dels fundadors de la Zeitschrift für Geopolitik [“Revista de Geopolítica”], famosa per ser una font inspiradora de la política exterior nazi. El seu director, Karl Haushofer, mantenia contactes amb Hitler des de 1923.

Franz Termer va ser professor d’etnologia de la Universitat d’Hamburg i director del Museu d’Etnologia d’aquesta ciutat entre 1935 i 1962. La seua carrera acadèmica es va desenvolupar en gran part durant el règim nazi, i de la seua obra es dedueix que coincidia amb els principis del nacionalsocialisme. En la imatge, Termer a sa casa, en una fotografia feta per l’autor l’11 de novembre de 1966. / Col·lecció personal de Wolfgang Kophamel

Termer va realitzar el seu primer viatge per Amèrica Central entre 1925 i 1929. A la tornada va obtenir una càtedra extraordinària de Geografia a Würzburg, i en 1932 va obtenir la càtedra de Geografia que fins llavors havia ocupat Karl Sapper. El canvi més decisiu va ser el seu pas a la càtedra d’Etnologia a Hamburg (1935), en la qual va romandre fins a 1962 i que estava relacionada amb el càrrec de director del Museu d’Etnologia. Entre 1938 i 1939 va emprendre un altre viatge a Guatemala i, després de la Segona Guerra Mundial, va realitzar quatre viatges més a Amèrica Central. Es va retirar en 1963 i va morir en 1968. Va publicar al voltant de 350 títols. Com a geògraf, etnòleg i arqueòleg, Franz Termer es va centrar en les cultures de Guatemala i els països limítrofs.

Aquesta continuïtat en la seua carrera planteja preguntes sobre la relació entre ciència i política. La seua permanència i, més encara, la seua promoció acadèmica fins a ocupar càtedres de prestigi durant els dotze anys de la dictadura alemanya susciten inevitablement interrogants. També els planteja, sens dubte, el fet de romandre en el seu lloc, sense cap contratemps, després de 1945. Sorprenentment, Franz Termer és un clar exemple de professor alemany que va mantenir les mateixes idees científiques durant quatre períodes de la història alemanya: el Kaiserreich i la Primera Guerra Mundial, la República de Weimar, la dictadura nazi i la República Federal d’Alemanya.

El seu principal mestre i suport professional va ser Karl Sapper (1866-1945), geòleg i conreador de cafè a Guatemala, qui al seu torn propugnava les idees de Friedrich Ratzel (1844-1904), l’artífex de l’«antropogeografia», amb qui Sapper havia fet la seua tesi doctoral. La ideologia subjacent, que Termer va defensar encaridament, era una combinació de nacionalisme, colonialisme, antisemitisme i racisme. Després de 1945, Termer va intentar presentar-se com a «víctima de la dictadura» al·legant que no havia compartit mai les idees racistes dels nazis. No obstant això, entre 1933 i 1945 havia defensat reiteradament la necessitat d’una «etnologia colonial», que era la línia oficial del nazisme. Entre 1936 i 1949 va ocupar, a més, la presidència de la Societat Alemanya d’Etnologia (Deutsche Gesellschaft für Völkerkunde).

Termer també és un exemple de la manera com aquestes posicions intel·lectuals van fomentar una doctrina tan nefasta com el nazisme, amb unes conseqüències profundament negatives per a la política alemanya i, fet i fet, europea. En l’obra de Franz Termer s’observa una continuïtat indestructible d’aquestes «tradicions» intel·lectuals durant mig segle (1920-1970), dècades clau en la història alemanya. Des del començament dels anys 1920 –sense coacció dictatorial– va participar en la producció d’idees que deu anys més tard es convertirien en la política oficial de la dictadura de Hitler. Després de 1945 va mantenir la majoria dels seus principis, com el nacionalisme en termes racials. No va renunciar mai als seus supòsits científics, si bé va procurar evitar qualsevol discussió sobre la relació entre etnologia i nazisme.

Franz Termer va realitzar la seua tesi doctoral amb Karl Sapper, de qui va ser assistent entre 1922 i 1925. Sapper va ser el principal mestre i suport professional de Termer. A dalt, carnet d’estudiant de Termer de la Universitat de Würzburg datat en 1925. / Col·lecció personal de Wolfgang Kophamel

El lloc geogràfic i el «destí» col·lectiu

Tant per a Termer com per a Sapper, el seu mentor, l’antropogeografia de Ratzel proporcio­nava el denominador comú de la seua ideologia (Ratzel, 1897, 1901, 1940). Establia una relació directa entre terra, raça, clima i història. Segons aquest postulat, tots els canvis històrics són deguts a factors naturals. Raça, terra i clima actuen de manera immediata, sense instàncies intermèdies. Aquest pensament «geodeterminista» seria pocs anys després un dels pilars de la ideologia nazi. Els actors principals eren els pobles, que amb la seua base biològica (la sang) formaven grans organismes jeràrquics, anomenats estats. Fins a tal punt eren considerats aquests estats com a autèntics organismes vius, que es parlava de «biologia estatal» (Uexküll, 1920). Aquesta concepció determinista reflectia el predomini de la ideologia en el discurs científic, la qual cosa va portar a donar explicacions biològiques a fenòmens socials en comptes de recórrer al pensament sociològic. Des d’aquesta perspectiva, tots els processos històrics estarien definits per les diferències racials. En combinació amb el lloc i el clima, cada poble assoliria el seu «destí».

La nació racial

L’antropogeografia (Anthropogeographie) va obrir el camí a una política racial activa d’eugenèsia que imposava la segregació per ètnies. Segons aquesta concepció, una vegada que els pobles s’hagueren conscienciat del «poten­cial de la seua sang» i vinculat amb això el seu «destí», havien d’imposar-se en la història. La violència en aquest procés es considerava un fet inevitable i necessari. La fusió dels factors biofísics (terra-raça-clima) i la consciència racial col·lectiva constituiria allò que en alemany era conegut amb l’expressió «das Völkische». El procés de la imposició representava la creació de la «nació racial» (Volkstumspolitik). Ací la teoria de l’antropogeografia va eixir del seu recinte acadèmic i es va convertir en programa polític, coincidint amb les idees d’Adolf Hitler, és a dir, expansió de la «raça superior» a Europa Central: «Blut und Boden / Lebensraum» (“terra i sang” i “espai vital”).

De defectes evidents d’aquesta visió, n’hi havia dos: el menyspreu obert cap a la sociologia i la ciència política (per la suposada superioritat de les ciències naturals), i un determinisme geogràfic (per la falta d’anàlisi dels processos històrics, socials, econòmics i polítics). Però els defensors de l’antropogeografia com Franz Termer ignoraven o menyspreaven totes les crítiques contemporànies sobre aquest tema (per exemple, Köhler, 1925; Lütgens, 1925; Sieger, 1923; Wittfogel, 1929/1970).

Racisme i colonialisme

Durant tota la seua vida, Termer va basar les seues investigacions en les teories racials del segle XIX. Així, postulava que l’objectiu principal d’una nació ha de consistir a preservar la «puresa de sang». No obstant això, les «races» no tenen el mateix valor en aquests postulats i per tant cada poble (entès com a nació racial) ha d’evitar les «mescles». Cada mescla portaria a una degeneració de la «raça superior» i, com que la cultura es veia com un fet hereditari, les conseqüències serien la degeneració d’aquesta. La «mescla de races» per a ell significava un atac a la cultura autèntica amb la fi (i el resultat) de la «descomposició». Per a evitar-ho, Termer defensava per a Amèrica Central la segregació racial per protegir els indis maies contra el mestissatge, que per a ell era el factor més important en la degeneració cultural. A més, Termer, que era expert en la història colonial d’Amèrica Central (la seua tesi versava sobre aquest tema), lloava el sistema colonial de les anomenades «reduccions».

Aquestes «reduccions» (Termer, 1941a) eren assentaments creats pels colonitzadors espanyols en el segle XVI per als pobles indígenes americans, entre aquests els maies. Amb la finalitat de controlar-los millor, els indis estaven obligats (per coacció militar) a viure en aquests assentaments, la qual cosa sovint suposava desplaçaments forçosos i concentracions de població en llocs designats ex professo. La idea paral·lela dels guetos per als jueus no estava lluny. Trobem ací la paradoxa de pretendre «salvar» un «poble colonial» d’uns danys causats pels colonitzadors amb el mètode colonial de les «reduccions». Termer va subratllar en moltes de les seues publicacions la importància d’aquest mètode i va mostrar una gran admiració cap als colonitzadors. En una publicació de 1942 qualificava les «reduccions» d’«un dels regals més valuosos que va fer Europa a Amèrica Central» (Termer, 1942, p. 8).

«Termer postulava que l’objectiu principal d’una nació ha de consistir a preservar la “puresa de sang”»

A cap dels seus col·legues, col·laboradors o successors els ha semblat important esmentar o comentar aquesta afirmació fins avui. En 1950, cinc anys després de la caiguda de la dictadura de Hitler, Termer continuava propugnant la segregació racial per al present, insistint en la «modernitat» d’aquella idea del segle XVI (Termer, 1950, p. 327). Encara que les seues investigacions eren històriques i s’enfocaven a Amèrica Central, sens dubte hauria observat, durant la dictadura nacionalsocialista, les conseqüències de la segregació davant de sa casa, a Hamburg, veient el tracte que rebien els jueus a Alemanya, basat en les lleis racials de Nuremberg de 1935.

A tot això cal afegir que molts geògrafs i etnòlegs a Alemanya donaven suport al colonialisme. Un dels resultats de la Primera Guerra Mundial va ser que Alemanya va haver de cedir totes les seues colònies. Així, els geògrafs i els etnòlegs havien perdut «el seu» objecte d’estudi. Per això consideraven aquesta pèrdua de colònies com un «robatori» i reivindicaven la seua devolució (Sapper, 1939, p. 52).

A més, a la fi del segle XIX molts alemanys s’havien convertit a Guatemala en terratinents gràcies a la política d’atracció d’empreses estrangeres per a l’exportació del cafè. La conseqüència va ser l’expropiació de les terres als llauradors, que fins i tot van ser obligats a treballar per als nous amos. Aquests havien convertit les terres en cafetars i necessitaven molta mà d’obra. La família del mentor de Termer, el mencionat Karl Sapper, va ser una de les «afortunades» per aquesta política.

Termer i Sapper –i altres geògrafs i etnòlegs– coincidien «científicament» a afirmar, en diversos estudis, que per a aquest treball servia millor la població indígena que els colonitzadors blancs, i que feien falta investigacions sobre la capacitat de treball de «la gent de color» sota les condicions del clima tropical. Amb aquest canvi de perspectiva donaven a la «qüestió social» del segle XIX un nou sentit. Termer va escriure en el periòdic Hamburger Tageblatt que, en comptes d’exterminar les poblacions indígenes, s’haurien de protegir amb la finalitat de disposar d’abundant mà d’obra en les colònies (Termer, 1941b, p. 8).

A partir de 1929, una de les preocupacions de Termer en les seues publicacions era la «puresa racial» dels maies. No obstant això, encara que en totes les seues argumentacions Termer utilitzava termes «ra­cials», en cap obra explica els seus fonaments teòrics. El mestissatge, assegurava ell molts anys després sense aportar cap prova, només pot acabar en la degeneració física i moral:

En tots els territoris d’Iberoamèrica on l’indígena viu en estreta relació amb els mestissos, es pot observar que el caràcter degenera […]. La perdició principal de l’indígena, en funció de les seues qualitats morals, és el mateix ladí, de qui també dependrà la futura desintegració de la raça indígena, físicament i espiritualment parlant. (Termer, 1957, p. 254)

El títol d’un assaig de 1941 resumia el seu programa: «Factors de conservació i descomposició en la raça maia» (Termer, 1941c). Tots els termes relacionats amb Volk (“poble” / “nació”), com völkisch o Volkstum, arrelaven en la idea esmentada adés de la identitat entre poble i raça. Per tant, la cultura reflectia la qualitat «racial». La major «amenaça» per a la substància racial seria, per tant, el mestissatge. La base de l’Estat, doncs, ja no és –com en les teories polítiques de l’edat moderna– ni un contracte, ni l’economia, ni la tradició, sinó la «raça». La segregació racial es presenta com a única solució per a conservar la cultura. Aquesta era, segons ell, una «política indígena moderna». Per això, va proposar que s’aplicara també als problemes africans d’aquells anys.

Les posicions científiques de Termer coincidien plenament amb les exigències de les autoritats del Tercer Reich. Sintonitzaven amb les directrius de Rudolf Karlowa (Karlowa, 1939), el responsable de la política colonial del Ministeri d’Afers Estrangers (Auswärtiges Amt). El que distingeix Termer d’altres autors és que ell utilitzava aquestes idees ja una dècada abans que els nazis arribaren al poder.

Franz Termer va destacar per la seua visió positiva del colonialisme, arrelada en l’antropogeografia de Ratzel. Va defensar les seues idees «racials» que van servir de base per a una «geopolítica» colonialista. En les imatges, treballadors en els cafetars alemanys a Guatemala en 1925. / Col·lecció personal de Wolfgang Kophamel

Col·laboració amb la dictadura nacionalsocialista

Una mostra de la seua complicitat amb el nazisme és l’actitud que va adoptar davant els jueus, abans i després de 1933. Les conseqüències de l’antisemitisme durant la dictadura de Hitler són ben conegudes (pèrdua de professió i possessions, exclusió social, exili, camps de concentració i d’extermini, etc.). En una carta privada (Termer, 1941d) planteja al seu mentor Karl Sapper el dilema d’escriure una necrologia sobre Erwin Paul Dieseldorff (1868-1940), un conegut seu propietari de cafetars a Guatemala i investigador privat de la cultura maia, que era d’ascendència jueva. Però el problema de Termer no era de caràcter ètic: temia represàlies en cas d’escriure-la sense permís oficial. D’altra banda, sabia que la família tenia gots antics maies. Així, complint el desig de la família de redactar una necrologia, esperava la donació d’aquests gots. Va ser un càlcul fred. En la carta es llig: «Encara que la família Dieseldorff es va fer batejar en 1820, continuen pecant del defecte de ser jueus». El terme defecte (Makel en alemany) no va entre cometes ni marcat de cap manera que poguera indicar un distanciament.

Un altre episodi està relacionat amb Franz Boas (1858-1942), famós antropòleg d’origen alemany i també jueu, emigrat als EUA en 1886 i impulsor de l’etnologia. Termer admirava Boas fins al punt que en 1931 li va dedicar un article d’homenatge acadèmic. Vuit anys més tard, en 1939, Termer va haver de contestar una carta de Max Planck (president de la prestigiosa Acadèmia Prussia­na de les Ciències), en la qual va acusar Franz Boas de ser «un dels pitjors enemics del Tercer Reich a Amèrica del Nord, que no deixa passar ni una ocasió per a dirigir les seues difamacions jueves contra nosaltres» (Termer, 1939). El rerefons era que Boas havia rebut una circular signada per Termer amb una salutació nazi («Heil Hitler!»), i Boas la va retornar negant-se a acceptar cartes signades d’aquesta manera.

El viatge de Termer a Amèrica Central en els anys 1938 i 1939 demostra de manera contundent la col·laboració amb la dictadura. Una vegada a Guatemala, la «Secció Exterior» del partit de Hitler, l’NSDAP-AO,1 va proporcionar a Termer allotjament, transport i contactes. En aquests termes es va expressar en una carta a la seua dona:

És molt amable que la Secció Exterior a Berlín m’haja aplanat el camí. El que a mi més m’importa és que les oficines em tracten d’una manera encantadora i complaent. (Termer, 1938)

En altres paraules, viatjava com a convidat del «partit», això és, del Govern alemany. Si haguera existit cap mena de dubte sobre la seua actitud política, no hauria estat així.

Tant per a Franz Termer com per al seu mentor, Karl Sapper, l’antropogeografia de Friedrich Ratzel (en la imatge) constituïa el denominador comú de la seua ideologia. Aquesta teoria establia una relació directa entre terra, raça, clima i història, i tots els canvis històrics tenien la seua causa en factors naturals. Aquest pensament geodeterminista seria un dels pilars de la ideologia nazi. / Font: Ratzel (1940)

Nacionalisme

El nacionalisme és un tema permanent en les publica­cions de Termer. De manera especial, els alemanys a l’estranger eren, segons l’etnòleg, un espill dels valors patris sota la fórmula «treball i esperit alemany». Una manifestació positiva d’Alemanya fora de les seues fronteres eren els col·legis a l’estranger, oberts també per als «nacionals». Però aquests alumnes no assolirien mai el nivell de coneixement alemany. En aquesta línia, Termer advertia als alemanys de no mesclar-se amb la població en aquells països pels seus efectes degeneratius.

És sabut que a Amèrica Central els alemanys competien amb els nord-americans, que eren rebuts amb gran admiració pels seus progressos. En 1958, Termer no va dubtar a tornar a publicar un assaig de 1936 sobre les investigacions de nord-americans i alemanys amb la mateixa terminologia.

Conclusions

Encara que Termer és avui bastant desconegut, això no significa que no exercira un paper important pel seu càrrec i les seues funcions. Disposava de molta informació, especialment internacional, a la qual uns altres no po­dien accedir, i va participar en moltes decisions administratives, com per exemple en contractacions de personal. En si mateix, la seua càtedra era un privilegi, mentre que uns altres perdien els seus llocs acadèmics per la política de Hitler. A més, ell podia viatjar i publicar, el que no hauria estat possible sense la conformitat de l’Estat.

Trobem en la seua figura i en la seua obra un interès profund per la història colonial i un vincle fort, personal i institucional amb el seu mentor, Karl Sapper. Termer va destacar per una visió positiva del colonialisme, arrelada en l’antropogeografia de Ratzel. Va defensar idees «racials» que van servir de base per a una «geopolítica» colonialista. La seua conformitat amb els supòsits de Ratzel (teoria orgànica de l’Estat) va desembocar en una actitud política antiliberal que li va proporcionar una base sòlida per a la cooperació amb els nazis. La «geografia política» no solament va fomentar una concepció determinista («geodeterminisme») de l’Estat, sinó també va impulsar un concepte d’etnologia basat en el pensament racial. Un dels seus objectius principals va ser una política racial activa i colonialista, basada en les idees de segregació i de puresa de sang.

«La “geografia política” va fomentar una concepció determinista de l’Estat i va impulsar un concepte d’etnologia basat en el pensament racial»

La radicalització del discurs dels geògrafs i els etnòlegs forma part de les conseqüències de la Primera Guerra Mundial, els resultats de la qual van ser devastadors per a Alemanya. Va ser sobretot la pèrdua de les colònies, estipulada pel Tractat de Versalles, el detonant entre els geògrafs i etnòlegs alemanys d’un irredemptisme insuperable, que va donar ales a un nacio­nalisme cada vegada més totalitari i excloent. Aquestes tendències radicals van precedir la política nazi de «sang i terra» sense ser una imposició de la dictadura.

El recurs a la visió «orgànica» de l’Estat va portar metodològicament al determinisme geogràfic, que va ignorar els resultats de la sociologia i de les Staatswissenschaften (“ciències polítiques”).

Termer va representar amb el seu pensament, les ­seues actituds i les seues publicacions una síntesi de la geografia política a l’estil ratzelià i l’etnologia racial de connivència amb les directrius de les autoritats nazis. Això posa de relleu la difícil i, a vegades, nefasta relació entre ciència i política.

Un científic internacional com Richard Hartshorne (1899-1992) va reconèixer a la «geografia política» alemanya el mèrit d’haver aconseguit un avanç notable respecte a les altres ciències socials i va expressar el seu respecte per aquests èxits. Però no hi ha dubte que, pel seu suport al colonialisme, el racisme i el nacionalisme, la geografia política (o «geopolítica») va ser precursora del nazisme.

«No hi ha dubte que, pel seu suport al colonialisme, el racisme i el nacionalisme, la geografia política va ser precursora del nazisme»

Fins al despuntar del nazisme es van debatre enfocaments diferents, crítics i alternatius també en totes les àrees acadèmiques esmentades (geografia, etnologia, sociologia, ciències polítiques), mentre que en l’obra de Termer s’observa una restricció teòrica. El problema no va ser una falta de diversitat i pluralitat acadèmica, sinó la decisió d’ignorar aquesta pluralitat.


1. Sigles de Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei – Auslandsorgani­sation (“Secció Exterior del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany”, conegut popularment com partit nazi). (Torna al text)


Referències
Bierhenke, W., Haberland, W., Johansen, U., & Zimmerman, G. (1959). Amerikanistische Miszellen. Festband Franz Termer. Mitteilungen aus dem Museum für Völkerkunde in Hamburg, 25.
Fischer, H. (1990). Völkerkunde im Nationalsozialismus. Berlín: Reimer.
Gall, F. (1969). Franz Termer: in Memoriam. Anales de la Sociedad de Geografía e Historia de Guatemala, 42, 36–45.
Haberland, W. (1964). Bibliographie der Arbeiten von Franz Termer aus den Jahren 1919-1964. Hamburg: W. Haberland. Consultat en https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/4008992.pdf
Karlowa, R. (1939). Deutsche Kolonialpolitik. Breslau: Hirt.
Köhler, P. (1925). Rezension Zeitschrift für Geopolitik. Vierteljahrschrift für Sozial- und Wirtschaftsgeschichte, 18(3/4), 447–448.
Krause, E., Huber, L., & Fischer, H. (1991). Hochschulalltag im «Dritten Reich». Die Hamburger Universität 1933-1945. Berlín: Dietrich Reimer.
Lütgens, R. (1925). Rezension Zeitschrift für Geopolitik. Weltwirtschaftli­ches Archiv, 21(1), 23–24.
Ratzel, F. (1897). Politische Geographie. Munic: R. Oldenbourg.
Ratzel, F. (1901). Der Lebensraum: Eine biogeographische Studie. En A. Bü­cher et al., Festgaben für Albert Schäffle, (p. 101–189). Tübingen: H. Laupp.
Ratzel, F. (1940). Erdenmacht und Völkerschicksal. Stuttgart: Kröner.
Sapper, K. (1939). Deutsche als Kolonialpioniere in den Tropen. Zeitschrift für Politik, 29, 39–52.
Sieger, R. (1923). Politische Geographie. En P. Herré, & K. Jagow (Eds.), Politisches Handwörterbuch, (p. 331). Leipzig: Koehler.
Termer, F. (1938, 26 d’octubre). Carta a Nora Termer. Hamburg: Museum für Völkerkunde.
Termer, F. (1939, 4 de febrer). Carta a M. Planck. Hamburg: Museum für Völkerkunde.
Termer, F. (1941a). Zur Geographie der Republik Guatemala. Beiträge zur Kultur- und Wirtschaftsgeographie von Mittel und Südguatemala. (2. Teil). Mitteilungen der Geographischen Gesellschaft in Hamburg, 47, 11–262.
Termer, F. (1941b, 4 de gener). Farbige und Weiße in Amerika. Hamburger Tageblatt, p. 8.
Termer, F. (1941c). Erhaltende und zersetzende Kräfte im Volkstum der Maya-Indianer von Guatemala. Koloniale Rundschau, 32, 214–235.
Termer, F. (1941d, 3 de febrer). Carta a K. Sapper. Hamburg: Museum für Völkerkunde.
Termer, F. (1942). Europäische Kultureinflüsse in Iberoamerika. Europäischer Wissenschaftsdienst. Korrespondenz für Kultur und Wissenschaft, 2(14), 8–9.
Termer, F. (1950). Über Eingeborenenreservate in Amerika. En I. Tönnies, Beiträge zur Gesellungs-und Völkerwissenschaft Berlin, (p. 325–332).
Termer, F. (1957). Etnología y etnografía de Guatemala. Guatemala: Editorial del Ministerio de Educación Pública.
Uexküll, J. V. (1920). Staatsbiologie: Anatomie, Physiologie, Pathologie des Staates. Berlín: Gebrüder Paetel.
Wittfogel, K. A. (1970). Geopolitik, geographischer Materialismus und Marxismus 1-3. En K. A. Wittfogel, Marxismus und Wirtschaftsgeschichte. Frankfurt: Junius Drucke. (Treball original publicat en 1929).

© Mètode 2019 - 102. Ciència i nazisme - Volum 3 (2019)
Doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Lliure de Berlín. Especialitzat en temes de política internacional. Ha realitzat diverses estades d’investigació a Israel i ha publicat el llibre Franz Termer (1894-1968): Politische Geographie und Völkerkunde (Hamburg, 2017). Actualment és professor en el Col·legi Alemany de València (Espanya). wkop52@gmail.com