La destrucció de la investigació a la Viena nazi

El tràgic destí de l’Institut de Biologia Experimental d’Àustria

DOI: 10.7203/metode.10.14247

antic edifici institut biologia experimental viena

En proporció a la seua grandària, cap institució científica va patir més els colps del nacionalsocialisme que l’Institut de Biologia Experimental de Viena (Biologische Versuchsanstalt, BVA). Dels 33 col·laboradors amb què comptava abans de març de 1938, 18 van ser expulsats immediatament per motius racistes després de l’Anschluss, entre els quals es trobaven dos dels tres fundadors i mecenes, el zoòleg Hans Przibram i el botànic Leopold von Portheim. Set membres del BVA van morir en l’Holocaust, incloent-hi Przibram. L’edifici va ser destruït pel foc en els últims dies de la guerra, i després l’Institut va caure en l’oblit i va ser suprimit. Hagueren de passar 75 anys, comptats des de l’annexió d’Àustria, perquè l’Acadèmia de les Ciències d’Àustria –propietària del BVA de 1914 a 1945– reconeguera la tràgica història de l’Institut.

Paraules clau: nacionalsocialisme, història de la biologia, Viena, Hans Przibram, Holocaust.

«L’Institut de Biologia Experimental de Viena va patir els colps del nacionalsocialisme més que qualsevol altre centre científic a Alemanya i als països ocupats pels nazis»

Fins a 2015 tan sols el nom d’un carrer de Viena recordava vagament l’existència d’un edifici d’investigació que va marcar la història de la biologia en les primeres dècades del segle XX. La Vivariumstrasse del Prater –el famós parc d’atraccions de la capital d’Àustria– porta el nom d’un magnífic edifici d’estil renaixentista que es va construir per a l’Exposició Universal de Viena de 1873 i que va ser destruït per les bombes incendiàries l’11 d’abril de 1945, durant els últims dies de la guerra a Àustria. En els anys previs a la seua desaparició, aquest institut va patir els colps del nacionalsocialisme més que qualsevol altre centre científic a Alemanya i als països ocupats pels nazis, en proporció a la seua grandària.

Inicialment obert com a aquari, era conegut pel públic com «el Viver»; va albergar molts projectes d’exposició zoològica, però per a l’any 1901 havien quedat en res. En 1902 tres joves i acabalats biòlegs de la burgesia jueva van comprar l’edifici: el zoòleg Hans Przibram, de tot just 28 anys, i els botànics Wilhelm Figdor i Leopold von Portheim, tots dos en la trentena. Aquests tres homes van invertir gran part dels seus diners a transformar l’edifici en un institut d’investigació privat, el qual, en tota una declaració d’intencions, van anomenar Institut de Biologia Experimental (Biologische Versuchsanstalt, BVA).

hans przibram

El fundador, finançador i director de l’Institut de Biologia Experimental, Hans Przibram, en 1924, amb motiu del seu cinquantè aniversari. / Eisert Family Archive

En els anys següents Przibram va aconseguir convertir-lo en un dels principals centres mundials d’investigació en biologia experimental. Equipat amb el que en aquell moment era una infraestructura de laboratori d’última generació –comptava, per exemple, amb cambres de temperatura d’últim model–, els investigadors intentaven respondre de manera experimental les principals preguntes del camp de la biologia, com es feia en química i en física. D’aquesta manera, van convertir l’Institut de Biologia Experimental en una espècie de «caldo de cultiu» per a la biologia moderna i en un model per a altres instituts d’investigació, des de Nova York fins a Moscou. No solament la seua infraestructura era innovadora, també l’estructura de la seua investigació: els equips de treball incloïen acadèmics de diferents disciplines, i les instal·lacions de laboratori es van posar a la disposició d’un flux constant d’investigadors d’Àustria i d’altres països. Moltes tesis doctorals d’estudiants de la Universitat de Viena –inclosa la del premi Nobel Karl von Frisch de 1910– es van escriure en l’Institut de Biologia Experimental sota la supervisió de Hans Przibram (Logan i Brauckmann, 2015; Müller, 2017; Reiter, 1999).

Dos científics famosos i controvertits

Actualment, la investigació més famosa de les dutes a terme en l’Institut de Biologia Experimental és la dels espectaculars experiments de cria de l’excèntric zoòleg Paul Kammerer, el primer empleat del BVA. El zoòleg, redescobert recentment pels epigenetistes, va intentar demostrar la heretabilitat de característiques adquirides en els amfibis, però també va fer un important treball sobre la mutabilitat de les característiques sexuals i la importància de la cooperació en l’evolució. Kammerer es va suïcidar l’any 1926 després de ser acusat d’haver falsificat el seu espècimen. L’escàndol va colpejar el món científic, va aparèixer en periòdics de tot el món i fins i tot va portar a la creació d’una obra de teatre i una pel·lícula anomenada Salamandra, escrita per Anatoli Lunatxarski, el comissari soviètic de cultura i assumptes científics (Gliboff, 2006; Hirschmüller, 1991; Koestler, 1971; Taschwer, 2016).

El fisiòleg Eugen Steinach també ha estat redescobert recentment. A partir de 1912 va dirigir el seu propi departament de l’Institut de Biologia Experimental i va ser pioner en la investigació hormonal. Steinach, nominat cinc vegades per al Premi Nobel, es va fer mundialment famós per les seues teràpies hormonals i la seua operació antienvelliment, a la qual es va sotmetre, entre altres, Sigmund Freud. «To be steinached» es va convertir en una expressió comuna en anglès en la dècada de 1920 i es va fer tan coneguda que els periòdics dels Estats Units la utilitzaven sense donar més explicacions (Logan, 2013; Södersten, Crews, Logan i Soukup, 2013; Walch, 2016).

«Després de la Primera Guerra Mundial, l’Institut va patir no solament les difícils condicions econòmiques, sinó també el creixent antisemitisme»

Molts investigadors més, incloent-hi un nombre excepcionalment alt de cien­tífiques, van contribuir a l’estatus de l’Institut de Biologia Experimental com a institució líder. Amb la finalitat de salvaguardar l’existència del seu institut privat a mitjà termini i després de llargues negociacions, els tres fundadors van donar les seues excepcionals instal·lacions a l’Acadèmia de les Ciències d’Àustria en 1914. A més, Przibram, Von Portheim i Figdor, juntament amb el germà de Przibram, Karl, van oferir 300.000 corones per a establir una fundació, una suma equivalent a més de dos milions d’euros en l’actualitat. Després de la Primera Guerra Mundial, l’Institut va patir no solament les difícils condicions econòmiques del moment, sinó també l’antisemitisme creixent en la Universitat de Viena i en l’Acadèmia de les Ciències. Paul Kammerer, per exemple, va abandonar la seua carrera universitària quan se li va negar el títol de professor extraordinari en 1918/19.

L’equip de l’Institut de Biologia Experimental en 1923. Asseguts d’esquerra a dreta: Hans Przibram; els seus ajudants Paul Weiss i Leonore Brecher, els quals no van aconseguir el Habilitationsnorm en 1926 –l’estàndard per a l’ensenyament universitari–, i Leopold von Portheim. Dempeus, de dreta a esquerra: Auguste Jellinek i Theodor Koppanyi. Com Weiss, tots dos van emigrar als EUA. / Eisert Family Archive

Carreres fallides en la Universitat

El principal oponent de Kammerer en la Universitat de Viena va ser el paleobiòleg Othenio Abel, qui va fundar un grup secret de professors antisemites anomenat Bärenhöhle (“cova de l’os”) al voltant de l’any 1921, amb l’objectiu d’evitar que els acadèmics «jueus» continuaren la seua carrera en la Universitat (Taschwer, 2015, p. 99–132). En 1926, Abel i la seua banda van impedir l’habilitació dels col·laboradors més pròxims de Hans Przibram: la zoòloga Leonore Brecher i el seu col·lega Paul Weiss, que arran d’això van abandonar Àustria. Més tard Weiss es convertiria en un biòleg de renom als Estats Units, mentre que Brecher va tornar a Àustria més endavant. El mateix Przibram, un professor extraordinari, no va tenir cap possibilitat d’obtenir una de les dues càtedres vacants després de 1925, malgrat els seus impressionants èxits científics. Moltes coincidències semblen indicar que la manipulació de l’espècimen de Paul Kammerer –l’escàndol que havia colpejat el món científic en 1926– va ser instigada per Othenio Abel per desacreditar el BVA i els seus col·laboradors jueus i donar suport a la discriminació acadèmica contra Przibram, Brecher i Weiss (Taschwer, 2016, p. 264–279).

Malgrat les circumstàncies adverses i la falta de suport de l’Acadèmia, Przibram –que es trobava en una posició feble dins de la Universitat i no era membre de l’Acadèmia– va aconseguir mantenir una investigació bastant profusa, encara que limitada per les circumstàncies econòmiques i polítiques tan precàries. El cas Kammerer, que va ser notícia a tot el món, va colpejar de manera especialment dura l’Institut. No obstant això, els laboratoris zoològics d’aquest ha­vien publicat més de 600 articles científics fins a 1938 (alguns dels quals tan extensos com un llibre), sense comptar amb els dels botànics i els del departament de Steinach, i al voltant de 500 investigadors locals i estrangers (prop d’una quarta part dels quals, dones) havien estat treballant en la BVA, ja fora sense remuneració o finançats quasi exclusivament per fonts externes (Logan i Brauckmann, 2015, p. 218).

«Przibram i Von Portheim, que havien dirigit el BVA durant més de 35 anys i l’havien donat a l’Acadèmia, ja no podien entrar en el seu institut»

L’Institut després de l’Anschluss

Amb l’Anschluss –l’annexió d’Àustria per part d’Alemanya al març de 1938– va començar la tragèdia per a l’Institut de Biologia Experimental, de 35 anys d’antiguitat, i per a la ciència austríaca en general. La vida acadèmica es va veure més afectada pel nacionalsocialisme a Viena que en qualsevol altra ciutat d’Alemanya, a causa de la gran quantitat de científics d’origen jueu. En la Universitat de Viena, després del l’Anschluss dirigit pel rector nazi Fritz Knoll, 252 professors (més del 30 % del personal científic) van haver d’abandonar la institució el 22 d’abril de 1938, menys de sis setmanes després de l’arribada al poder dels nacionalsocialistes el 12 de març de 1938. Aquesta neteja antisemita és única: en cap altra universitat s’ha despatxat tants científics en tan poc temps per motius racistes i, en menor mesura, per raons polítiques.

Mentre que el Comitè de Presidència de l’Acadèmia, compost en la seua majoria per professors antisemites de la Universitat de Viena, va dur a terme l’exclusió de membres per raons polítiques i «racials» a partir de març de 1938 com un tràmit burocràtic, la seua actitud cap a l’Institut de Biologia Experimental va ser tot el contrari. El primer acte de destrucció va ser executat amb precisió militar. Els principals responsables van ser Franz Köck, contractat únicament com a tècnic especialista, i el botànic i rector Fritz Knoll, que s’havia convertit en cap del consell assessor científic del BVA. El simpatitzant nazi Köck es va fer amb una posició de lideratge sota el nou règim polític, i ja el 17 de març va declarar el tancament condicional de l’Institut, així com els preparatius per a la reorganització. Dels 33 col·laboradors que hi havia al març de 1938, 18 eren d’ascendència jueva. A tots se’ls va exigir que abandonaren immediatament l’Institut de Biologia Experimental; cinc dels investigadors van abandonar l’Institut «voluntàriament» al març de 1938. Per a l’Institut, això implicava perdre tots els caps de departament i dos terços del seu personal en unes poques setmanes (Taschwer, Feichtinger, Sienell i Uhl, 2016, p. 52).

El 4 d’abril de 1938, Fritz Knoll va ordenar a un company de partit i professor universitari, el Dr. Victor Junk, actuari de l’Acadèmia de les Cièn­cies, que signara per a prendre possessió del fons econòmic de l’Institut de Biologia Experimental. «Els antics signataris, els professors universitaris Hans Przibram i Leopold von Portheim, queden rellevats de la seua autoritat com a signants», indicava Knoll. L’endemà, Köck va ser confirmat oficialment com a agent subautoritzat de l’Institut de Biologia Experimental. I el 13 d’abril de 1938, un mes i un dia després de l’Anschluss, la direcció de l’Acadèmia va emetre una ordre signada per Knoll i pel president designat de l’Acadèmia, Heinrich Srbik. El seu cinisme és espantós (com se cita en Reiter, 1999, p. 610):

L’Institut de Biologia Experimental tancarà a partir de les 18.00 hores d’aquest dia per treballs de neteja que no poden retardar-se i romandrà tancat fins al 25 d’abril. El 26 d’abril, a les 8.00 hores, l’Institut reobrirà les portes per als funcionaris que hagen sol·licitat i obtingut el seu passe. S’expediran passes temporals, que podran ser revocats en qualsevol moment, per a treballs que no puguen ser ajornats (cura dels animals, treball final, etc.).

A partir d’aquell moment, Hans Przibram i Leopold von Portheim, que havien dirigit el BVA durant més de 35 anys i l’havien donat a l’Acadèmia, ja no van poder entrar en el seu institut (Wilhelm Figdor l’havia abandonat anteriorment i havia mort al gener de 1938). Przibram va haver d’abandonar també la seua biblioteca privada i altres pertinences personals, com els seus microscopis més valuosos. Eugen Steinach, cap del Departament de Fisiologia, estava en una gira de conferències a l’estranger al març de 1938, quan això va succeir –i poc abans que la seua residència prop del BVA fora «arianitzada»–. Steinach no va tornar mai a Àustria. Va passar els seus últims anys a Suïssa i va morir en 1944. Abans de morir, la seua esposa s’havia suïcidat en l’exili.

Egon Schweidler, secretari general de l’Acadèmia, va descriure la situació en termes una mica menys dramàtics en el seu informe de 1938: «L’Institut de Biologia Experimental del Prater es troba en procés de reorganització, tant pel que fa al disseny de l’edifici i a la millora del seu condicionament interior, com a l’organització de les seues activitats científiques» (Taschwer et al., 2016, p. 52). Köck ho va formular de manera més explícita el 4 de maig de 1940 en una carta a un funcionari nazi:

Els jueus van ser acomiadats després del canvi i els diners de l’Institut de Biologia Experimental (privat i estatal) amb els quals es pagava el treball personal dels jueus es van utilitzar per a pagar els aris; els aris que rebien aquests diners van romandre en l’Institut de Biologia Experimental. Això es va fer perquè no es perdera l’experiència adquirida al llarg d’anys de treball científic. (Köck, 1940)

El tràgic destí dels investigadors

Si bé l’«arianització» dels fons va ser un èxit, la continuació del treball de recerca va ser desastrosa. L’únic investigador seriós que va continuar treballant durant un curt temps en l’Institut de Biologia Experimental després de l’Ansch­luss va ser el botànic Josef Kisser. La mateixa investigació de Köck, que consistia principalment a mesclar serradures amb segó i provar la seua utilitat com a pinso per al bestiar, va resultar ser una insensatesa. Entre altres coses, els seus contactes nazis també li havien permès utilitzar els jueus que feien treballs forçats en qüestions relacionades amb el BVA. Després de nombroses queixes i acusacions contra Köck, el mateix Knoll va ser nomenat nou responsable de l’Institut de Biologia Experimental el 8 de novembre de 1939. Köck va ser acomiadat en la tardor de 1940, no abans que acabara amb els estanys i terraris, tancara seccions senceres de la col·lecció científica i diverses vitrines i realitzara canvis als jardins. En resum, va provocar «greus danys al valor de l’Institut», com indica un informe intern.

Però, què va passar amb els antics empleats de l’Institut? Leopold von Portheim i la seua esposa van escapar a Anglaterra en 1938. Hans Przibram, en canvi, va haver de quedar-se a Viena mentre els nazis tractaven d’obtenir més diners entre el que quedava de les seues pertinences. Sembla que el director de l’Institut de Biologia Experimental també va subestimar els perills que representaven els nazis. Abans que esclatara la guerra, finalment va poder fugir als Països Baixos amb la seua esposa. Przibram havia rebut una invitació per als Estats Units, probablement del seu antic alumne Paul Weiss, però no volia anar-se’n sense la seua esposa. A la primavera de 1940 els Països Baixos van ser ocupats per tropes alemanyes: Przibram i la seua esposa estaven atrapats de nou. El 3 de març de 1941, el biòleg va demanar a Fritz Knoll una carta de suport per a emigrar des d’Amsterdam als Estats Units. La carta de Knoll recomanava que se li concedira el permís, però per a prendre la decisió final es va enviar tot l’expedient al Ministeri de Ciència, Educació i Cultura del Reich a Berlín, que va invalidar de manera efectiva la carta de Viena.

Llista d’investigadors i directors de departament «no aris» de l’Institut de Biologia Experimental (marcats amb el símbol +) al març de 1938. La llista incloïa dos dels fundadors de l’Institut, Leopold von Portheim i Hans Przibram, i un cap de departament, Eugen Steinach. En total, 18 membres de l’Institut eren d’ascendència jueva. A tots se’ls va exigir que abandonaren immediatament l’Institut de Biologia Experimental; cinc dels investigadors van abandonar l’Institut «voluntàriament» al març de 1938. L’Institut va perdre tots els seus caps de departament i dos terços del seu personal en unes poques setmanes. / Archive of the ÖAW

L’últim que es va saber de Hans Przibram va ser una postal des d’Amsterdam datada el 21 d’abril de 1943, en la qual escrivia un lacònic missatge al seu germà: «Benvolgut Karl! Hem sigut convocats per a viatjar a Theresienstadt […].» Poc més d’un any després, el 20 de maig de 1944, la vida de Hans Przibram va arribar a un tràgic final: el prestigiós zoòleg de renom internacional i el científic més generós dels mecenes de la investigació a Àustria va morir al camp de concentració/gueto de Theresienstadt, probablement de desnutrició i esgotament. La seua esposa Elisabeth, que també apareixia com a empleada en les llistes de l’Institut de Biologia Experimental al març de 1938, es va suïcidar l’endemà. Una de les filles de Przibram, Marguerite, i el fill de Von Portheim, Eduard, també van ser assassinats pels nazis (Reiter, 1999, p. 611–612).

Aquests dos no van ser els únics científics del BVA que van trobar la mort a través del terror nazi. Al maig de 1942, Helene Jacobi va ser deportada al camp d’extermini bielorús de Maly Trostinec, prop de Minsk, i va ser assassinada el mateix dia de la seua arribada. La zoòloga Leonore Brecher va ser una altra víctima. Poc després de l’Anschluss, se’n va anar de viatge d’investigació no remunerat a Cardiff, però va haver de tornar a Viena. El 14 de setembre de 1942 va ser deportada també a Maly Trostinec, i també va ser assassinada el 18 de setembre, el dia de la seua arribada. Tot el que se sap de la seua col·lega Martha Geiringer, estudiant de doctorat de Przibram, és que va ser deportada de Bèlgica a Auschwitz el 15 de gener de 1943. El fisiòleg Heinrich Kun, el col·lega més pròxim d’Eugen Steinach, va morir en un camp de concentració desconegut de Iugoslàvia. Henriette Burchardt, també empleada durant uns quants anys per Steinach, va ser deportada el 24 de setembre de 1942 de Viena a Theresienstadt i d’allí a Auschwitz-Birkenau el 23 d’octubre de 1944. Es desconeix la data exacta de la seua mort. Amb almenys set investigadors assassinats durant l’Holocaust, i en proporció a la seua grandària, l’Institut de Biologia Experimental va ser l’institut d’investigació d’Àustria i el Reich alemany amb més víctimes del nacionalsocialisme (Taschwer et al., 2016, p. 53–55).

Què va passar mentrestant amb l’edifici de l’Institut? Al juny de 1943, l’Acadèmia de les Cièn­cies de Viena va tancar un acord amb la Societat Kaiser Wilhelm que permetria a l’Institut Kaiser Wilhelm per a la Investigació de Plantes Cultivades utilitzar les instal·lacions, hivernacles i jardins de l’Institut per a la seua investigació. La guerra va impedir que aquests plans arribaren a bon port. I al final, l’edifici del Prater va tornar al que havia estat just al principi, després de 1873: un lloc d’exposició de peixos en tancs de vidre.

rector fritz knoll

Retrat oficial de Fritz Knoll com a rector de la Universitat de Viena entre 1938 i 1943, davant d’una cortina decorada amb esvàstiques. A la Universitat de Viena, durant el mandat de Knoll com a rector, 252 professors (més del 30 % del personal científic) van haver d’abandonar la institució en 1938. En cap altra universitat s’ha acomiadat tants científics en tan poc temps per motius racistes i, en menor mesura, per raons polítiques. Fritz Knoll, juntament amb Franz Köck, va ser responsable directe de la destrucció de l’Institut de Biologia Experimental. / Vienna University Archive, painting by Ekke Ozlberger (1942)

La destrucció total

Durant els últims dies de la guerra, a Viena es va produir la destrucció física del mateix edifici, molt després que el personal es veiera obligat a anar-se’n i s’abandonaren les activitats d’investigació. Segons el relat del testimoni ocular Albert Weiser, antic empleat de l’Institut, les unitats de combat alemanyes (SS i Wehrmacht) es van aquarterar en l’Institut de Biologia Experimental amb vehicles blindats de combat del 6 al 9 d’abril de 1945 i van ser responsables de la destrucció inicial. L’11 d’abril de 1945 es va declarar un incendi en diversos llocs de l’edifici al mateix temps que va cremar durant dos dies, probablement com a resultat d’un projectil incendiari. Va ser impossible combatre el foc a causa de l’escassetat d’aigua i al fort bombardeig, atès que l’Institut estava just en la zona de combat (Reiter, 1999, p. 613). El que va succeir després ho va descriure en 1947 el posterior president de l’Acadèmia de les Ciències austríaca, Richard Meister: «L’edifici de l’Institut Prater de Biologia Experimental, II., Hauptallee 1, va ser destruït pel foc en els últims dies de la guerra fins a tal punt que no era possible restaurar-lo amb els recursos de l’Acadèmia» (Meister, 1947, p. 190).

També hi ha un paràgraf sobre el treball de l’Institut de Biologia Experimental, però no s’esmenta el fet que cap altre institut de l’Acadèmia es va veure tan afectat pels esdeveniments de 1938 i 1945. I, per descomptat, ni una paraula sobre el destí d’Elisabeth i Hans Przibram, Leopold von Portheim, Eugen Steinach, Helene Jacobi, Leonore Brecher, Henriette Burchard, Martha Geiringer o Heinrich Kun. Almenys en els mitjans de comunicació hi va haver protestes per l’abandó de les ruïnes cremades. El 20 d’octubre de 1948, el periòdic Neues Österreich (Deutsch, 1948) va informar per última vegada sobre «la venda de la biologia»: «[…] en el cor del món acadèmic, en la llar tradicional de la biologia, les forces materials i fins i tot morals semblen haver fracassat. Adéu, Viver! […] L’Acadèmia de les Ciències ha venut l’edifici que va rebre com a regal».

Oblidats, oprimits, i finalment recordats de nou

Una de les persones que van retallar i van conservar aquest i altres articles periodístics sobre l’Institut de Biologia Experimental, i que també va recopilar material addicional sobre aquest institut d’investigació abans de 1938 i després de 1945, va ser Fritz Knoll, que va seguir una sorprenent carrera en l’Acadèmia de les Ciències després de la guerra, malgrat el seu passat nazi. És possible que el botànic i exrector nazi de la Universitat de Viena se sentira culpable de la destrucció total de l’institut d’investigació que se li havia confiat. Quan va editar dos grans volums sobre els «científics naturals, enginyers i metges austríacs», publicats en 1950 i 1957 en nom de l’Acadèmia, va tenir dues oportunitats per a recordar la gran història de l’institut d’investigació i per a homenatjar els seus investigadors més importants. Però el principi de la repressió era més fort: Knoll no va escriure una sola paraula sobre cap d’ells. En lloc d’això, Knoll va demanar l’ajuda de diversos excompanys nazis. I alguns d’aquells importants «científics austríacs» retratats en els dos volums eren nazis de renom com Othenio Abel o l’anatomista Eduard Pernkopf, infame pel seu atles anatòmic i pel possible ús de cossos de persones executades pels nazis (Taschwer, 2015, p. 233).

Per contra, la memòria de Hans Przibram, Leopold von Portheim, Wilhelm Figdor, Paul Kammerer, Eugen Steinach i tot el BVA va ser esborrada quasi per complet després de 1945, almenys per part de l’Acadèmia. Això també resulta evident en la història del bust de Hans Przibram, creat per l’escultor acadèmic André Roder en 1933. En 1947, el seu germà Karl Przibram i la filla de Hans Przibram, Doris Baumann, li’l van lliurar a l’Acadèmia de les Ciències per a commemorar el tràgic destí del fundador del BVA. El Comitè de Presidència de l’Acadèmia va decidir «erigir el bust en l’Acadèmia (amb tota probabilitat en una fornícula de l’aula magna)». Però durant 68 anys no es va realitzar cap acció sobre aquest tema.

«La memòria de tot l’Institut va ser esborrada quasi per complet després de 1945, almenys per part de l’Acadèmia»

Ja en 2015, l’Acadèmia de les Ciències d’Àustria va complir el desig de Doris Baumann i Karl Przibram, que el biòleg experimental i mecenes científic Hans Przibram fora recordat amb una obra. El president de l’Acadèmia de les Ciències, Anton Zeilinger, i Mathias Baumann, net de Hans Przibram, van presentar el bust a l’aula magna en una cerimònia celebrada el 12 de juny de 2015. El mateix dia, Zeilinger, Baumann i el regidor de Cultura, Andreas Mailath-Pokorny, també van inaugurar una placa per a commemorar l’Institut de Biologia Experimental en la seua ubicació original al Prater Hauptallee, a la qual van assistir trenta descendents de Hans Przibram, Wilhelm Figdor i Leopold von Portheim, reunits en la ubicació de l’antic BVA procedents de tot el món.

Referències
Deutsch, P. (1948, 20 d’octubre). Die verkaufte Biologie. Neues Österreich, p. 5.
Gliboff, S. (2006). The case of Paul Kammerer: Evolution and experimentation in the early 20th century. Journal of the History of Biology, 39, 525–563. doi: 10.1007/s10739-005-3051-5
Hirschmüller, A. (1991). Paul Kammerer und die Vererbung erworbener Eigenschaften. Medizinhistorisches Journal, 26, 26–77.
Köck, F. (1940, 4 de maig). Carta (Caixa 1, arxiu 2). Archive of the Austrian Academy of Sciences (AÖAW).
Koestler, A. (1971). The case of the midwife toad. Londres: Hutchinson.
Logan, Ch. A. (2013). Hormones, heredity, and race: Spectacular failure in interwar Vienna. Nova Brunswick: Rutgers University Press.
Logan, Ch. A., & Brauckmann, S. (2015). Controlling and culturing diversity: Experimental zoology before World War II and Vienna’s Biologische Versuchsanstalt. Journal of Experimental Zoology Part A: Ecological Genetics and Physiology, 323(4), 211–226. doi: 10.1002/jez.1915
Meister, R. (1947). Geschichte der Akademie der Wissenschaften in Wien 1847–1947. Viena: Verlag Adolf Holzhausen.
Müller, G. B. (Ed.). (2017). Vivarium. Experimental, Quantitative, and Theoretical Biology at Vienna’s Biologische Versuchsanstalt. Cambridge/Londres: MIT Press.
Reiter, W. L. (1999). Zerstört und vergessen: Die Biologische Versuchsanstalt und ihre Wissenschaftler/innen. Österreichische Zeitschrift für Geschichtswissenschaften, 10(4), 104–133.
Södersten, P., Crews, D., Logan, Ch., & Soukup, R. W. (2013). Eugen Steinach: The first neuroendocrinologist. Endocrinology, 155(3), 688–695. doi: 10.1210/en.2013-1816
Taschwer, K. (2015). Hochburg des Antisemitismus. Der Niedergang der Universität Wien im 20. Jahrhundert. Viena: Czernin.
Taschwer, K. (2016). Der Fall Paul Kammerer. Das abenteuerliche Leben des umstrittensten Biologen seiner Zeit. Munic: Hanser.
Taschwer, K., Feichtinger, J., Sienell, S., & Uhl, H. (Eds.). (2016). Experimental biology in the Vienna prater. On the history of the Institute for Experimental Biology 1902 to 1945. Viena: Verlag der ÖAW.
Walch, S. (2016). Triebe, Reize und Signale. Eugen Steinachs Physiologie der Sexualhormone. Vom biologischen Konzept zum Pharmapräparat, 1894–1938. Viena: Böhlau.

© Mètode 2019 - 102. Ciència i nazisme - Volum 3 (2019)
Editor científic del diari Der Standard (Àustria). Va estudiar sociologia (especialitzada en ciència) i ciències polítiques en la Universitat de Viena, va fundar la revista Heureka i és el coorganitzador d’un curs de postgrau en comunicació científica. És autor de nombrosos articles i llibres, en la seua majoria dedicats a la història de la ciència a Àustria en el segle XX. Klaus.Taschwer@DerStandard.at