La memòria escrita en els ossos

Del funus a l'osteobiografia de Valentia

A partir de l’anàlisi arqueològica i bioantropològica de la necròpoli romana del carrer de Quart de València, el cementeri més antic conegut de la ciutat datat entre els segles II aC i III dC, s’aborden des d’un prisma interdisciplinari diverses problemàtiques desconegudes fins fa molt poc temps. Aspectes relatius als costums funeraris, l’estratificació social, la paleodemografia, la qualitat de vida i l’impacte de les malalties, l’alimentació i l’economia de subsistència, així com la mobilitat poblacional a través de l’arqueoquímica isotòpica, han contribuït a enriquir el coneixement del panorama de la ciutat històrica. Ciència i memòria conflueixen a Valentia a través de la cultura i costums documentats en el ritual funerari (funus valentiae).

Paraules clau: arqueologia funerària, paleopatologia, paleodieta, isòtops, Valentia.

La memòria dels nostres avantpassats està escrita en els ossos. Des de perspectives tan dispars com les ciències humanes, biològiques o mèdiques podem conèixer molts aspectes sobre la vida i la mort d’aquells que van habitar les ciutats que trepitgem avui. Les restes humanes constitueixen els millors fòssils directors per a conèixer el nostre llinatge i la nostra memòria. Alguns autors han comparat l’anàlisi bioarqueològica de les societats antigues amb una labor detectivesca, i en certa mesura així és, perquè estudiar els ossos i dents dels nostres avantpassats implica desxifrar indicis que poden o no acabar en evidències i en proves objectives per a entendre la nostra història.

La font principal d’estudi que vehicula aquestes anàlisis és l’arqueologia, una ciència que en el segle XXI és un gran contenidor en el qual s’imbriquen múltiples ciències auxiliars. Per tot això, història, ciència i memòria conflueixen en el registre paleobiològic. Ossos i dents són els reservoris de l’ADN antic i de molt més, són claus essencials per a desxifrar la història d’aquells que van construir les nostres ciutats, moltes de les quals tenen arrel en fundacions romanes de fa 2.000 anys.

«Les restes humanes constitueixen els millors fòssils directors per a conèixer el nostre llinatge i la nostra memòria»

Quan intentem conèixer la vida i mort d’aquelles poblacions, en què les fonts escrites escassegen, el registre arqueològic funerari és una de les principals evidències que els científics intenten paleotraduir amb coneixements i tècniques del present. Posem un exemple: què i quant sabem sobre aquella primera població que va fundar una ciutat com València (Valentia)? L’arqueologia tradicional ha donat respostes, però també l’antropologia física, la medicina i altres ciències han aportat gran quantitat de dades valuoses (García-Prósper, 2016; García-Prósper i Polo-Cerdá, 2016; García-Prósper, Polo-Cerdá, Romero i Iborra, 2010; Polo-Cerdá, 2017; Polo-Cerdá i García-Prósper, 2002).

La colònia de Valentia va ser una de les més precoces fundacions romanes en la península Ibèrica. Per les fonts literàries sabem que en el 138 aC Juni Brut va encapçalar l’expedició de militars llicenciats que van fundar la colònia. La primera font escrita que parla de la fundació procedeix d’una cita de l’índex perdut del llibre 55 de l’obra les Periochae de Titus Livi, que diu: «Iunius Brutus co(n)s(ul) (in Hispania) iis, qui sub Viriatho militaverant, agros et oppidum dedit quod vocatum est Valentia». La traducció i interpretació diu que «Juni Brut, cònsol en aquell any, al costat de P. Corneli Escipió Nasica Serapio, encarregat del govern de la Hispània Ulterior, va colonitzar amb soldats que van servir “sub Viriatho” [s’accepta com a interpretació majoritària l’expressió “en temps de”] una ciutat a la qual es va donar el nom de Valentia».

Figura 1. Planimetria del cementeri del segle II aC del carrer de Quart de València, amb les diferents tipologies d’enterrament d’inhumació i cremació i la seua distribució per sexe. Del primer tipus, s’observa una majoria de tombes de tipus simples (les de tipus A són ajustades al cos del finat, mentre que les de tipus B són de majors dimensions, allí on es troben individus amb posicions anòmales). Pel que fa a la cremació, s’observen elements com l’ustrinum (pira funerària), el bustum (cremació primària, que es produeix en el mateix lloc de l’enterrament) i el loculus (cremació secundària, en què les restes de la incineració són traslladades i dipositades en una urna en un lloc diferent). En la part superior es pot observar la rasa de 15 metres reblida d’objectes de caràcter votiu que fa de boga meridional de la necròpoli. / Grup Paleolab®

La fundació va coincidir en un moment clau entre la derrota de Viriat en el 139 aC i la destrucció de Numància en el 133 aC, i no és casualitat la seua estratègica ubicació geogràfica, equidistant entre Tàrraco i Cartago Nova. La investigació arqueològica i geomorfològica han confirmat aquests fets, i cada vegada es tenen més dades sobre el procés fundacional. Però si hi ha una cosa especial en aquest fet, és l’aïllament inicial del primigeni assentament i la condició forana dels seus primers habitants, la qual cosa atorga a la cultura material un caràcter genuí que s’ha pogut conèixer, en gran manera, gràcies a la troballa del cementeri més antic de la ciutat conegut fins al moment, situat entre els carrers de Quart i de Cañete (Figura 1).

«Ossos i dents són claus essencials per a desxifrar la història d’aquells que van construir les nostres ciutats»

Aquesta necròpoli és un dels millors testimonis per a conèixer l’origen i evolució de la ciutat, perquè la seua estratigrafia tanca una àmplia seqüència cronològica que s’estén des del segle II aC fins al III dC. En ella han quedat impresos altres fets significatius dels primers segles de vida de l’urbs valentina, com la seua destrucció en el 75 aC en el context de les guerres entre les tropes de Pompeu i l’exèrcit rebel de Sertori, però també podem llegir que, després d’un període d’ostracisme o quasi total abandó, a poc a poc i fins a mitjan segle I dC, la ciutat va tornar a reconstruir-se. És en aquest moment quan sorgeixen inscripcions epigràfiques que parlen d’una organització municipal complexa concretada a través de dos ordes (ordo colonials): Valentini Veterani et Veteres, en què els segons (veteres) farien referència a la colonització republicana o primers pobladors, i els primers (veterani), a la colonització imperial després de la destrucció de la ciutat i una segona deductio (nova aportació de ciutadans, també segurament soldats llicenciats, entre altres pobladors).

La ciutat de Valentia i el seu primer cementeri

La necròpoli es trobava a certa distància del fòrum republicà, en una zona semielevada, i en una terra no apta per al cultiu. Les aportacions d’arenes procedents de les riuades del paleollit del Túria van facilitar la construcció de les primeres tombes. Seguint les lleis de l’època, el sepulcretum es va situar en terra estèril al costat d’un dels principals eixos de centuriació, i és la prolongació del decumanus maximus el testimoni silenciós de la memòria d’aquells primers habitants.

Figura 2. Tombes del moment fundacional de Valentia amb individus enterrats en posicions anòmales, és a dir, sense una pauta en la disposició del cadàver. En la imatge de l’esquerra, l’individu mostra una posició en hiperflexió forçada de les extremitats inferiors, mentre que el de la dreta presenta una posició forçada sedent. La possible explicació a aquests casos és que aquests individus patien tuberculosi. / Grup Paleolab®

Els treballs arqueològics realitzats durant cinc campanyes, entre 1996 i 2000, en un solar de 531,85 m2, van donar com a resultat la troballa de 248 tombes amb representació de tots dos rituals (inhumatio i crematio). Es van documentar un total de 179 tombes d’inhumació que contenien 190 esquelets, i 69 tombes de cremació, amb 61 individus. La seqüència estratigràfica de l’espai cementirial es distribueix en tres horitzons funeraris que abasten des del moment fundacional, en l’últim terç del segle II aC., fins al III dC. L’evolució funerària coincideix amb la memòria i el pols dels principals episodis històrics viscuts a la ciutat.

Tombes, gestos i origen: evolució del ritual funerari

La topografia funerària del primer moment denota una forta superposició de tombes excavades en els estrats naturals de la ribera fluvial i que existia un límit al sud, pròxim al decumanus. Aquesta boga estava conformada per una rasa d’uns 15 metres de longitud, poc profunda i reblida amb la mateixa tipologia de materials propis dels depòsits funeraris presents en moltes de les tombes més importants, la qual cosa dona a aquesta estructura un fort caràcter votiu.

Pel que fa a les tombes d’inhumació, n’hi ha de tipologia diversa (fins a vuit tipus diferenciats), la majoria tombes simples molt adaptades al cos del finat. Són fosses excavades en els estrats naturals d’argiles i arenes, moltes de les quals sense depòsit funerari o amb escassa presència d’aquest. La distribució de tombes no denota una disposició organitzada de l’espai en funció del perfil biològic de sexe o edat del difunt; aquestes s’acumulen en el sector de la necròpoli que té com a límit meridional l’abans esmentada rasa votiva. Les orientacions són arbitràries, encara que hi ha una tímida predominança de l’orientació est-oest. De la mateixa manera, no hi ha una distribució organitzada quant a la disposició de l’esquelet a l’interior de la tomba (és majoritària la posició de decúbit supí) i les posicions de braços i cames.

Figura 3. Tomba de cambra o hipogeu, possiblement d’un individu de classe alta, una de les sis d’aquest tipus documentades en la fase fundacional de la necròpolis romana del carrer de Quart. L’aixovar d’acompanyament consta d’ungüentaris (1, 2), anella (3) i strigiles (4). / Grup Paleolab®

Entre aquestes tombes senzilles o simples destaquen tres de grans dimensions els ocupants de les quals adoptaven posicions poc convencionals o anòmales, és a dir, sense una pauta en la disposició del cadàver o disposició del depòsit funerari. Presentaven una posició forçada sedent (en dos casos) o en hiperflexió forçada de les extremitats inferiors (en un cas) (Figura 2). L’explicació que s’ha acceptat sobre aquestes postures es basa en gran manera en les malalties que podien patir (la tuberculosi), i que ben bé els van poder portar a la mort.

Però si cal destacar una tipo­logia d’enterrament d’aquest moment, és la protagonitzada per sis tombes de cambra o hipogeus (Figura 3) que representen un fet insòlit no solament per a Valentia, sinó per a tot l’occident romà. Es tracta de tombes que, a partir de la seua tipologia (fosses de grans dimensions excavades en les arenes i argiles naturals amb un nínxol lateral), i de pràctiques rituals com la porca praesentanea, ofereixen unes tradicions funeràries exemptes de qualsevol component indígena i que són la pedra angular per a entendre la fundació de la ciutat.

«La colònia de Valentia va ser una de les més precoces fundacions romanes en la península Ibèrica»

En el nínxol lateral d’aquestes tombes es depositava el cadàver al costat de l’aixovar d’acompanyament cap al més enllà, el qual estava format per àmfores vinàries d’importació, strigiles, olletes de tradició indígena i gobelets de parets fines, al costat d’espècies de macrofauna que van servir d’aliment als familiars del difunt. En aquest sentit, els estudis de zooarqueologia han constatat la presència de suids i ovicàprids majoritàriament, a més d’oferir informació sobre el tipus de sacrifici i l’origen d’aquestes espècies, alguna fins i tot forana de la península Ibèrica.

Ja s’ha esmentat anteriorment que des dels primers moments es van practicar tots dos rituals, inhumació i cremació. Referent a la cremació, assoleixen protagonisme les tombes en urna de ceràmica de marcat caràcter indígena, i els resultats de la qual difereixen, quant a pes i qualitat de la combustió, dels loculi (cremacions secundàries) pròpiament romanes (García-Prósper, Polo-Cerdá i Guérin, 2003). Durant el segle I aC l’espai es va vertebrar gràcies a la construcció de calçades secundàries que van evidenciar l’inici de l’organització del recinte funerari, on tombes i ustrina (pires funeràries) es distribuïen per l’espai lliure de tombes del moment anterior, coincidint temporalment amb el moment de les guerres sertorianes. Aquest període es caracteritza per la major profusió de les cremacions en detriment de les inhumacions, com a conseqüència del despoblament de la ciutat (deletio) motivat per la inestabilitat social.

Figura 4. Enterraments en posició de decúbit pron de la Valentia imperial (s. I-II dC). Aquesta posició possiblement indica que els individus pertanyen a una condició social baixa, o bé que van patir una mort per causa de malaltia infecciosa, o fins i tot com a resultat d’una topada violenta. / Grup Paleolab®

L’evolució del ritual funerari és evident amb el canvi de centúria. Ja siga per tipologia de tombes com per tipus de depòsit funerari, la necròpolis va experimentar una transformació, i amb la «refundació» o segona deductio, va arribar un nou contingent humà (sense descartar els descendents dels fundadors), que va habitar de nou la ciutat i en va deixar constància en els seus rituals i pràctiques funeràries.

A través del registre arqueològic s’observa una estandardització del funus, que d’alguna manera correspon amb l’observada en altres necròpolis de l’Imperi. Els rituals s’homogeneïtzen, la dualitat continua patent, però la inhumació va anar guanyant un terreny definitiu a partir del segle III dC.

La major part de les inhumacions del període imperial són de tipus simple amb presència d’aixovars que a mesura que avança la cronologia aniran disminuint en nombre i representativitat. D’aquestes tombes, destaquen aquelles els ocupants de les quals es troben enterrats en posició de decúbit pron (Figura 4) i en un sector concret de la necròpoli, al costat de l’actual carrer de Quart, fòssil viari del decumanus. Les interpretacions sobre aquests enterraments anòmals apunten factors relatius a la seua condició social baixa o a possibles causes de mort que van motivar un enterrament ràpid, a vegades, amb posicions de braços forçades, i amb evidències patològiques compatibles amb malalties infeccioses com (de nou) la tuberculosi, i morts violentes, evidenciades per la presència de lesions traumàtiques perimortem de diversa etiologia.

Figura 5. Restes esquelètiques d’un esclau-captiu de Valentia del s. I dC. En la imatge A, restes òssies conservades. En la B, argolla de ferro oxidada abans de la restauració. En la C s’observa l’argolla restaurada, i en la D, per l’anvers i el revers. / Grup Paleolab®

Formant part d’aquest conjunt singular d’enterraments destaca la troballa de l’únic cas, fins avui, d’un esquelet amb argolla de ferro col·locada en un dels turmells (Figura 5). S’interpreta com un esclau o captiu enterrat al costat d’una ofrena de fauna, amb evidències de mortalla i en posició de decúbit supí. Aquests gestos denoten una cura en la pràctica del seu enterrament que bé podria ser un exemple d’un funeral a càrrec d’un collegium (servei fúnebre), o sota l’empara de la fraternitat d’esclaus adoradors d’Isis (sodalicium uernarum), documentada a Valentia a través de fonts epigràfiques.

Ossos i epitafis per a una paleodemografia desconeguda

A partir de la mostra osteològica s’ha pogut inferir gran quantitat d’informació paleodemogràfica. La composició i estructura poblacional republicana està representada per un important contingent humà constituït majoritàriament per homes (60,87 %), els quals dupliquen la cohort femenina (28,99 %). En tots els grups d’edat, la mortalitat dels homes sempre és major a la de les dones. L’índex sex ratio (nombre d’esquelets masculins dividit pel nombre d’esquelets femenins) per a aquest període és de 2,1, la qual cosa representa un valor anormal (actualment és de 0,97) l’etiologia del qual la donen més factors de tipus social (condició militar colonial) que factors epidemiològics, econòmics o geogràfics. Per contra, en la Valentia imperial el contingent humà està compost per més dones que homes (51,28 % enfront d’un 39,74 %), i l’anormalitat d’aquests resultats podria explicar-se més per factors de tipus social, condicionats al procés de reconstrucció de la ciutat, i a un increment demogràfic progressiu.

Figura 6. En la imatge, dent etrusca o incisiva lateral superior etrusca (Etruscan upper lateral) en un individu de la Valentia republicana (s. II aC), els incisius laterals superiors de la qual descriuen una curvatura de la cara mesial. Aquesta expressió fenotípica en un 19,05 % de la població colonial de Valentia reforçaria la hipòtesi sobre un origen romanoitàlic de forta influència hel·lenística, com la zona d’Etrúria. / Grup Paleolab®

Els majors pics de mortalitat se situen entre els 20 i 40 anys (65,88 % en la sèrie republicana i 53,33 % en la sèrie imperial), i s’assoleix un pic màxim entre 31 i 40 anys. Aquestes taxes tan elevades durant el període fundacional podrien explicar-se a partir d’hipòtesis sanitàries (sanejaments urbans deficitaris durant el període de construcció de la nova colònia), de tipus epidemiològic (impacte de certes malalties infeccioses), o socioeconòmic (períodes de fams associats a una economia de subsistència més limitada o amb menys recursos). La probabilitat de mort durant el primer any de vida per a la sèrie republicana estaria entorn del 17 % (si considerem estacionària la població), mentre que per a la sèrie imperial s’incrementaria fins al 24 %. En general, les taxes de mortalitat infantil en els primers cinc anys se situarien entre un 32 i un 37 %.

L’esperança de vida en el naixement se situa entre els 29,88 i els 30,55 anys depenent del perío­de; valors que són coincidents amb els estudis paleodemogràfics coneguts a Hispània per a altres sèries arqueològiques, però en una mitjana més baixa a la registrada a partir de l’estudi dels epitafis del Corpus Inscriptionum Latinarum (CIL), que la situa entorn dels 40 anys (Macdonell, 1913).

La mecànica de l’os: variabilitats morfomètriques, origen i treball

A partir de l’anàlisi en cada esquelet de més de mig centenar de variables morfomètriques s’ha pogut caracteritzar la població valentina. L’anàlisi diacrònica de l’alçada mostra un lleuger augment en els homes republicans (164,5 cm) respecte als imperials (163,1 cm), mentre que en les dones, els resultats són inversos, i són lleugerament més baixes les primeres (151,2 cm) respecte a les segones (154,3 cm).

La variabilitat fenotípica epigenètica cranial és molt més accentuada en la població funda­cional, i és més significativa en els homes, la qual cosa suggereix que el grup dels primers pobladors potser era més tancat i procedent d’una zona més o menys concreta de la península Itàlica. Pel que fa a això, l’expressió fenotípica de la dent etrusca (Figura 6) en un 19,05 % de la població colonial reforça la hipòtesi sobre un origen romanoitàlic de forta influència hel·lenística, com podia ser la zona d’Etrúria.

A l’esquerra, Figura 7. En les imatges de la part superior, fractura ante mortem supracondília de fèmur dret en un home adult d’època imperial amb desplaçament posterior per tracció muscular de quàdriceps i bessons (en la imatge inferior esquerra). En la imatge radiològica inferior dreta, call de fractura amb escurçament del membre.
A la dreta, Figura 9. Sindactília carpiana esquerra en un nen de 5-6 anys de la Valentia republicana. Podria tractar-se d’un quadre polimalformatiu vinculat a un retard mental. / Grup Paleolab®

L’estudi de diferents marcadors d’estrès ocupacional permet aproximar-nos a la variabilitat funcional segons rang social i gènere, tot això a través d’una lectura de la mecànica òssia resultant d’activitats repetides. L’anàlisi diacrònica de més d’una vintena d’aquests marcadors ha permès conèixer un increment progressiu de la càrrega biomecànica a mesura que evoluciona la ciutat. S’han observat diferències interpoblacionals en funció del sexe i l’edat, vinculades a patrons ocupacionals diferenciats, més accentuats en els homes republicans i en les dones del període impe­rial. Aquestes diferències podrien explicar-se per l’activitat militar (en els homes), mentre que en la població femenina serien un reflex d’ocupacions laborals diverses dins d’una societat plenament establida i en creixement.

Gens menyspreable resulta la significativa presència d’alguns d’aquests marcadors en la població infantojuvenil, la qual cosa permet testificar l’existència d’una esclavitud infantil local, espe­cialment accentuada durant el període de reconstrucció de la colònia.

Salut i malaltia: aproximacions osteobiogràfiques

La paleopatologia és una especialitat pròpia del camp de la història de la ciència i la medicina. El diagnòstic de la malaltia en el passat no és una tasca fàcil, requereix d’una interacció interdisciplinària per a conèixer amb fiabilitat l’osteobiografia d’un individu o població. Valentia ha aportat incomptables dades sobre l’estat de salut i malaltia dels seus primers pobladors, i per a conèixer-lo s’ha seguit el mètode de Thillaud i Charon (1994), en el qual l’estudi s’inicia amb l’anamnesi del context arqueològic, es prossegueix amb l’estudi bioantropològic, i es conclou amb la descripció de les evidències osteològiques de lesions elementals macro i microscòpiques, la realització de proves complementàries de tipus mèdic (radiològiques, sobretot), i l’emissió d’un judici diagnòstic després d’una anàlisi diferencial reflexiva. A partir del diagnòstic individual es poden inferir taxes paleoepidemiològiques, en què s’analitza la prevalença d’entitats nosològiques i el seu impacte social potencial. Vegem-ne alguns exemples.

Figura 8. Tuberculosi òssia avançada (mal de Pott) en un esquelet de la Valentia imperial. Es pot observar l’acusada infecció de les vèrtebres L5 i S1, pràcticament irrecognoscibles, amb presència de dues cavitats purulentes fistulitzades. / Grup Paleolab®

La patologia osteoarticular i degenerativa és la més prevalent. L’artrosi vertebral mostra algunes diferències interpoblacionals que suggereixen una variabilitat en l’estrès biomecànic de l’esquelet ­axial. L’elevada freqüència d’artrosi lumbar (61,29 %) en els homes republicans estaria relacionada amb el fet constructiu de la colònia, mentre que l’elevada freqüència d’artrosi cervical en els homes imperials (44,44 %) pot obeir a una activitat ocupacional diferent a la del període anterior. L’artrosi escapular i de membres superiors presenta una alta incidència en els individus de 20-40 anys, la qual cosa confirmaria una etiologia ocupacional. Les hèrnies intraesponjoses i discals van afectar en major quantia i intensitat la població fundadora (27,66 %), i més del 70 % dels individus que les patien tenien una edat menor de 40 anys.

La patologia traumàtica ante mortem (Figura 7) no mostra diferències interpoblacionals, i se situa entorn del 17 %. Les fractures costals i d’avantbraç són les més freqüents. La presència de miositis ossificant es vincula amb microtraumatismes musculars associats a l’equitació. I si considerem la freqüència de traumatismes com un reflex de l’estatus socioeconòmic de la població, les taxes obtingudes es poden correlacionar amb un rang de població de classe mitjana (plebs urbana). D’altra banda, la patologia perimortem (fractures i lesions per arma blanca sense supervivència) està directament relacionada amb la mort violenta, i es registra majoritàriament durant el segle I dC en individus enterrats en fosses simples en posició prona, la qual cosa permet inferir que eren de baixa condició social (miseri o esclaus).

Malalties infeccioses piògenes, com ara la sinusitis i l’otitis, mostren una baixa prevalença (2-6 %), mentre que signes d’osteïtis per parasitosi es documenten en un 10-15 % de la mostra. Per contra, les malalties infeccioses generalitzades relacionades amb periostitis d’ossos llargs assoleixen una prevalença molt superior (23,1 %). Destaquen aquelles compatibles amb la tuberculosi òssia (mal de Pott) (5-12 %) (Figura 8), pulmonar i pleural (25,35 %), brucel·losi (3,70 %) o altres patologies pulmonars, i que mantenen una relació més o menys directa amb factors exògens ambientals i de salut pública. Aquestes troballes confirmarien la introducció de la tuberculosi i altres malalties infeccioses per part del destacament militar de colons (Polo-Cerdá, García-Prósper, Guérin i Villalaín, 2004), així com la reintroducció de nous casos durant la repoblació del segle I dC.
La patologia tumoral o neoplàsica també mostra una baixa prevalença (5-9 %). Sobretot, es tracta de patologia tumoral benigna cranial, si bé s’han registrat dos casos compatibles amb tumors malignes (un de nasal i un altre de possible causa hematològica).

La patologia congènita mostra taxes encara més baixes (< 5 %). És cridanera la troballa d’un cas republicà amb sindactília complexa òssia metacarpiana en un individu infantil menor de sis anys (Figura 9), el qual suggereix la possible associació amb un quadre polimalformatiu vinculat a retard mental (una possible síndrome de Down?).

La prevalença de fenòmens porosos (cribra orbitalia i hiperostosis poròtica) relacionats amb la malnutrició i altres malalties de carència (osteopaties anèmiques i hipovitaminosi), s’ha de considerar en termes globals com a mitjana-baixa (17,39 %), per la qual cosa, encara que va haver-hi certa estabilitat socioeconòmica, això no va impedir que aparegueren casos d’hipovitaminosi infantil en els més desafavorits. En contraposició, s’han documentat tres casos de patologia metabòlica no de carència (dues artropaties per microcristalls compatibles amb gota i una hiperostosi idiopàtica difusa –DISH en les seues sigles en anglès–, com es pot veure en la Figura 10). Es tracta de malalties pròpies d’un millor «estatus social» o d’opulència, per la forta associació amb el sedentarisme, l’obesitat, la diabetis mellitus o les dietes riques en proteïnes animals.

A l’esquerra, Figura 10. En la imatge de l’esquerra: hiperostosi esquelètica idiopàtica difusa (DISH) o malaltia de Rotés-Querol en un individu madur-senil (55-65 anys) enterrat en una tomba de cambra de la població fundacional de Valentia. En la imatge de la dreta, monoartritis del primer metatars esquerre compatible amb gota en un individu home de la Valentia republicana.
A la dreta, Figura 11. Trepanació amb supervivència de 9 mm en l’os parietal esquerre realitzada amb la tècnica de barrinat en un individu home de 20-25 anys del segle I dC (imatges A i B; en la C, radiografia de la lesió). L’individu va sobreviure a aquesta pràctica, que potser es va realitzat tant amb finalitats terapèutiques com rituals. / Grup Paleolab®

Per l’escassetat de casos descrits a Hispània, és cridanera la troballa d’una trepanació realitzada amb tècnica de barrinat en un individu del segle I dC. (Figura 11). No hi ha evidències endocranials de patologia que puga justificar aquesta intervenció, per la qual cosa no descartem que la cirurgia es realitzara amb finalitats tant terapèutiques com rituals, però en tot cas l’individu va sobreviure a la intervenció i això testimonia l’existència d’aquesta praxi quirúrgica.

Finalment, és interessant reflexionar sobre la relació entre patologia i estratificació social, la qual ha permès conèixer certs comportaments associats al funus. Els resultats indiquen que les malalties documentades en els individus de les tombes de major rang (hipogeus) van patir un important estrès biomecànic, sense quedar exempts de patir malalties infeccioses (piògenes i pulmonars com la tuberculosi). La troballa de DISH i una possible gota reforça la interpretació del seu millor estatus social o d’opulència, que correspondrien a l’elit social de la colònia. Per contra, els enterraments en posicions anòmales o pron, així com el cas de l’esclau-captiu, es caracteritzen per l’alta associació a traumatismes ante mortem (44,44 %) i perimortem (27,78 %), malalties infeccioses com la tuberculosi (33,33 %), metabòliques de tipus de carència (50 %), i una elevada presència de patologia degenerativa articular precoç (66,67 %). Des del punt de vista cronològic, la majoria d’aquests casos se situa durant els segles I i II dC, moment de reconstrucció i esplendor de l’urbs.

Dents i química: traces de la dieta mediterrània clàssica

La dieta a Valentia ha estat analitzada mitjançant diferents estratègies, com les anàlisis químiques (isòtops estables de carboni i nitrogen) i dentals com el microdesgast (indicador del grau d’abrasivitat dels aliments) i els fitolits (petits microcristalls de sílice o oxalat càlcic absorbits per les plantes i incrustats en l’esmalt i el carrall). Durant la transició republicanoimperial no s’han trobat grans canvis en l’economia de subsistència, la qual es va basar en un sistema agropastoril, dins d’un patró econòmic típicament romanoitàlic, amb una dieta mixta basada en blat i cereals principalment, però també en fruites, hortalisses i proteïnes d’origen animal, però amb escassa aportació de productes d’origen marí (malgrat tractar-se d’una població costanera).

«Per l’escassetat de casos descrits a Hispània, és cridanera la troballa d’una trepanació realitzada amb tècnica de barrinat»

Els resultats isotòpics han permès perfilar una variabilitat alimentària intra- i intergrupal en funció de certa estratificació social (hipogeus versus fosses simples). Durant el període imperial, individus pertanyents a grups socials desafavorits (l’esclau-captiu i els enterrats en posició prona o anòmala), mostren valors isotòpics diferenciats, especialment respecte a la població general (fosses simples), però no mostren grans diferències respecte als hipogeus de la fase anterior (Figura 12).

La condició patològica infecciosa ofereix valors dins de la mitjana poblacional, per tant, es pot inferir que la predisposició a patir una malaltia greu com ara la tuberculosi no va estar condicionada a un règim alimentari diferenciat (més pobre o més ric en proteïnes). No obstant això, els individus associats a patologies metabòliques no de carència mostren una alimentació una mica més vegetariana, amb un nivell relativament baix de proteïnes d’origen animal en comparació amb la població mitjana, la qual cosa convida a preguntar-nos si la seua alimentació diferenciada en els últims 10-15 anys de vida va estar condicionada per indicació d’algun metge local o com una mesura terapèutica davant processos patològics que els van ocasionar sofriments i limitacions funcionals.

A Figura 12. Valors isotòpics sobre la variabilitat alimentària dels individus de Valentia. Els valors en roig s’associen amb la població general i els valors en blau, amb rituals funeraris diferenciadors fora del rang mitjà (a causa d’estratificació social, etc.). El valor isotòpic δ13C indica les proteïnes ingerides en la dieta (terrestres, marines…); com més negatiu siga el seu valor, més vegetariana serà aquesta. El δ15N indica les proteïnes vegetals consumides respecte a les d’origen animal i és un bon indicador de dieta carnívora, omnívora i herbívora. En aquest cas, com més alt siga el valor, més carnívora serà la dieta.
B Figura 13. Valors isotòpics de l’estronci (87Sr/86Sr) en els individus de Valentia i comparació amb mostres de sòls i aigües naturals de diverses zones de la península Itàlica. La similitud dels valors dels rombes blaus corresponents als primers individus de Valentia i dels rombes vermells corresponents a mostres de l’antiga zona d’Etrúria, actual Toscana, indica que els fundadors de la ciutat provenien d’aquestes terres. A més, el contrast entre els valors de les restes humanes i la mostra de terra de la necròpolis fundacional de Valentia (0,71201) és també indicador d’aquest origen forà. Les mostres de Roma procedeixen de Casal Bertone (CB) i Castellaccio Europarco (CE). / Grup Paleolab®

D’on venien?

Finalment, un dels aspectes més interessants de la història de Valentia és indagar sobre qui van ser els artífexs de la fundació i la seua procedència. La investigació sobre l’origen dels primers pobladors es vertebra a partir de fonts documentals (historiogràfiques, numismàtiques i epigràfiques) i paral·lels arqueològics. Els magistrats monetals i l’epigrafia ofereixen nomina de persones i famílies itàliques procedents de la zona centre-sud i d’Etrúria (Pena, 2002). Les dades arqueològiques i la documentació historiogràfica donen suport a la hipòtesi d’una fundació composta per una població forana diversa (militar i civil), on almenys una part tenia un origen itàlic hel·lenitzat.

Més enllà de la informació aportada per les fonts clàssiques, hi ha tècniques complementàries que ens ajuden a conèixer la mobilitat i origen de les pobla­cions antigues. L’anàlisi d’isòtops de l’estronci (87Sr/86Sr) és un aliat que aporta nova informació. La seua importància s’explica perquè la relació isotòpica en ossos i dents d’un individu es correspon amb els valors de les plantes, animals i aigua que haja consumit, i al seu torn manté una correlació amb els isòtops del sòl d’una regió geològica. Pel fet que l’esmalt dental no es regenera ni tampoc incorpora nous elements després de la formació, els isòtops reflecteixen una estreta relació amb la regió geològica que les persones van habitar durant el procés de formació d’aquest esmalt. Els ossos, per contra, en regeneració constant, mostren valors isotòpics reflex de la regió en la qual l’individu va viure just abans de morir.

Seguint aquests fonaments es va dur a terme una anàlisi isotòpica intergrupal sobre mostres humanes, de fauna i terra de totes dues cronologies. Els valors obtinguts en els hipogeus presenten rangs molt similars entre si (0,7081-0,70825), i la fauna també aporta dades homogènies que indiquen que els individus mostrejats van viure en la mateixa regió geogràfica. No obstant això, la mostra de terra presa del sediment geològic de la necròpoli en època fundacional aporta dades que difereixen respecte a la mostra humana analitzada (0,71201). És a dir, l’arqueoquímica demostra la foraneïtat dels fundadors de la ciutat.

Els resultats són compatibles amb el fet que el contingent humà fundacional procedisca de la regió d’influència d’Etrúria, actual Toscana (Figura 13), i difereixen respecte a altres àrees geogràfiques que sostenen altres autors (Ribera, 1998, 2009; Ribera i Jiménez, 2014). La cerca no es va limitar a aquestes regions, sinó que també es van establir comparacions amb zones més allunyades, com l’actual Llombardia i el Laci. A més, els resultats isotòpics no tenen relació amb les zones de Pompeia i Campània.

Per tot això, ciència i memòria conflueixen en l’origen de Valentia a través de la cultura i costums documentats en el seu funus. Sense rebutjar les hipòtesis més tradicionals defensades en la historiografia que fonamenten l’origen de la ciutat en zones centroitàliques (samnítiques), l’arqueoquímica ofereix una nova visió sobre l’origen dels primers pobladors, i permet avançar en el coneixement històric i indagar en la memòria dels nostres avantpassats.

© Mètode 2019 - 101. La memòria dels ossos - Volum II (2019)
Doctora en Arquelogia per la Universitat de València, especialista universitària en atropologia forense per la Universitat Complutense de Madrid i investigadora del Grup Paleolab®, equip multidisciplinari dedicat a l'estudi bioantropològic de restes humanes arquològiques, l'antropologia forense dels drets humans i la difusió i divulgació científica (Espanya). grupopaleolab@gmail.com
Doctor en Medicina per la Universitat d'Alacant, especialista universitari en Antropologia Forense per la Universitat Complutense de Madrid, investigador associat del grup Paleolab®, metge i antropòleg forense adscrit a la Unitat d'Antropologia i Odontologia Forense de l'Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de València. Professor contractat doctor de la Universitat Catòlica de València en el Grau de Criminologia (Espanya).