L'investigador de l'Institut de Biologia Evolutiva, Carles Lalueza, ens parla de les últimes recerques d'homínids arcaics i explica com s'estudien els sediments antics per extraure informació genètica.
Fins fa poc, l'arqueologia es considerava un camp d'homes, però en els últims anys ha viscut una gran transformació.
Elisa García-Prósper i Manuel Polo-Cerdá, coordinadors del monogràfic 101 de Mètode, descobreixen als estudiants de Periodisme de la Universitat de València la seua investigació sobre la necròpoli romana més antiga de València.
El monogràfic 'La memòria escrita en els ossos' de Mètode està dedicat al paper de les ciències forenses en la recuperació de la memòria històrica.
La necròpoli romana del carrer de Quart de València és el cementeri més antic conegut de la ciutat. A partir de la seua anàlisi arqueològica i bioantropològica, s’aborden diverses problemàtiques desconegudes fins fa molt poc temps: costums funeraris, estratificació social, paleodemografia, qualitat de vida i malalties, alimentació o economia.
En l’últim quart del segle xx, la investigació arqueològica va experimentar una renovació tant de mètodes com de plantejaments teòrics. En les excavacions s’arreplegaven les restes materials, però també es van començar a arreplegar sistemàticament les restes biològiques (fauna i flora).
L'antracologia va iniciar-se a principis del segle XX per a identificar mostres de fusta i carbó prehistòriques. En els darrers anys, s’ha aplicat a l’anàlisi del patrimoni artístic.
L’home, fent de la necessitat virtut, ha utilitzat la sobreabundància de roca en la muntanya mediterrània com a matèria primera exclusiva per a la minimalista i imaginativa arquitectura de la pedra en sec
El substrat arqueològic d’una ciutat conté les formes d’explotar i gestionar els recursos hídrics en successives etapes històriques. Tot i que les restes de les antigues infraestructures hidràuliques no solen manifestar-se al ulls de l’arqueòleg urbà amb la freqüència i rotunditat d’altres restes materials...