Mobilitat i sedentarisme

Convergència de dos conceptes divergents a partir de l’arqueologia

https://doi.org/10.7203/metode.13.22791 

Les comunitats humanes s’han assentat de forma més o menys permanent en entorns geogràfics i climàtics molt diversos. Bona part de les evidències arqueològiques que ens han deixat els humans mostren les estratègies adoptades en aspectes de mobilitat, estructuració de xarxes d’intercanvis i en les evidències de pertinença a un entorn que ràpidament es converteix en espai que gestionen i s’apropien. En aquest article es fa una valoració global entorn de la realitat arqueològica i el potencial analític d’aquest registre, a partir de casos de prehistòria recent i en relació amb les evidències de mobilitat i nomadisme des d’una perspectiva global i a partir d’exemples del Pròxim Orient.

Paraules clau: arqueologia, mobilitat, nomadisme, sedentarisme, xarxes, propietat.

Introducció

Al llarg de la humanitat s’han identificat dos modes de vida aparentment oposats. Un s’associa a un tipus de vida mòbil de caire nòmada i itinerant i el segon cas correspon a un tipus de vida més estable i permanent, definit com a sedentari. L’estudi de les seves evidències s’ha abordat des de l’arqueologia a partir de diverses perspectives, la més pròxima de les quals és l’arqueologia de la mobilitat o del paisatge. Aquests treballs, que es complementen amb d’altres d’influenciats per la biologia, l’etnoarqueologia i l’antropologia, han permès documentar i seqüenciar fenòmens migratoris i, fins i tot, abordar què fa que les comunitats humanes s’organitzin i viatgin a llocs desconeguts no només per necessitat sinó per la inquietud d’explorar.

El registre arqueològic –centrat en la caracterització dels assentaments, els estudis de demografia i densitat de les ocupacions– és divers i amb nivells de conservació molt desiguals. Aquest ha portat a una identificació i descripció binària entre l’expansió cap a nous territoris, els objectes que circulen a través de les xarxes d’intercanvi o la identificació dels grups de població nòmada caçadora-recol·lectora i població assentada.

Mobilitat i procés d’hominització

Les evidències de vida mòbil s’identifiquen des dels inicis dels éssers humans en contextos arqueològics prehistòrics, i les societats nòmades o transhumants encara són presents, a l’actualitat, en diversos punts de la terra. La mateixa necessitat de cercar recursos bàsics per a la subsistència ja inclou activitats que comporten mobilitat i estacionalitat en un territori, partint de la definició de mobilitat com a la capacitat de moure’s d’un lloc a un altre (Barnard i Wendrich, 2008). Mobilitat ben documentada en troballes singulars com les petjades de Laetoli. En aquest jaciment de Tanzània es van descobrir als anys setanta del segle XX les petjades de tres individus de l’espècie Australopithecus afarensis i ja al 2016 petjades de dos nous individus (Site S). Aquestes han estat datades en el Pliocè, fa uns 3,7 milions d’anys, utilitzant la tècnica del potassi-argó, i la interpretació vigent és la d’un grup en moviment, amb estructura poligínica, format per un mascle dominant i diverses femelles amb cries.

Figura 1. La mobilitat dels éssers humans ha quedat documentada en troballes arqueològiques com les realitzades al jaciment de Laetoli, a Tanzània. En la imatge, models creats a partir de l’escàner dimensional de les petjades dels homínids de Laetoli en comparació amb petjades humanes modernes./ Font: Raichlen et al. (2010)

Aquestes evidències de bipedisme (Figura 1) se centren a permetre el desplaçament en posició dreta, amb modificacions en la morfologia de la cintura, pelvis i maluc i s’associen a un estalvi energètic per adaptació morfològica i biomecànica1. La mobilitat de les diverses espècies d’homínids és evident pel registre osteològic fòssil recuperat i aquest mostra una ocupació pràcticament global del planeta entre 20.000 i 10.000 anys abans de la nostra era (ANE). Grups poc extensos que tenen en comú unes estratègies ben adaptades en recol·lecció i activitat cinegètica2. En aquest sentit, i això també és aplicable a poblacions més recents, les evidències de patologies, estriacions dentàries, insercions musculars i els patrons primitius de moviment mostren les diferències entre grups i entre individus en les estratègies de subsistència bàsiques i en la diversificació en el consum d’aliments.

El registre arqueològic del Paleolític ja posa de manifest la complexitat dels assentaments, tant en cova com a l’aire lliure, i les intermitències de freqüentació d’aquests a partir de l’ús estacional, itinerant i fins i tot compartit al llarg dels diversos moments climàtics (Burke et al., 2017). La presència d’estructures de combustió, estructures de sosteniment o algun fons de cabanes i pocs enterraments al final del període mostren comunitats amb gran capacitat de mobilitat i adaptació en contextos d’inestabilitat climàtica a llarg i mitjà termini.

Els darrers caçadors-recol·lectors i el cas del Natufià

És ben conegut que el nombre de testimonis de campaments, d’estacions de caça i de punts de control de pas s’incrementa durant la millora climàtica (Allerød)3 i el curt episodi fred i sec (Dryas III o Dryas recent), entre el 12000 i el 9500 ANE. De totes les regions, el Llevant nord del Mediterrani presenta la concentració més significativa de jaciments.

Hi ha una major fixació de les poblacions al territori que freqüenten i aquesta es materialitza per l’ocupació recurrent de llocs d’agregació durant mil·lennis al costat de llocs amb una ocupació molt més efímera.

En un context ambiental àrid, jaciments d’inicis de l’Epipaleolític com Karaneh IV, a Jordània, o Ohalo II, a Israel, situats a la vora de llacs i aiguamolls mostren que són perfectament aptes per a ocupacions durant tot l’any. Mentre que la troballa d’onze inhumacions individuals a ‘Uyun al-Hammam, a Jordània, amb objectes d’acompanyament, fauna i manipulacions postdeposicionals evidencia la voluntat d’agregació tant dels espais de vida com de mort.

L’hàbitat d’aquests darrers grups de caçadors i recol·lectors del Llevant mediterrani (actual Palestina, Israel, Jordània, Líban), denominats natu­fians pel jaciment epònim de Wadi al-Natuf (Palestina), es defineix com a campaments estables, en els quals es conserven restes d’estructures d’habitació o cabanes amb unes característiques essencials marcades per les plantes ovalades o circulars. Aquestes mostren al seu interior bona part dels agençaments domèstics de grups en procés de sedentarització. La presència de llars o estructures de combustió, les cubetes i sitges d’emmagatzematge o un extens instrumental de molta i trituració permeten proposar unitats d’habitació ben estructurades que semblen funcionar autònomament. Aquest és el cas d’Ain Mallaha (Israel), Wadi Hammeh 27 (Jordània) o Hayonim (Israel).

Es tracta d’estructures de planta de tipus circular, de 2 a 8 metres de diàmetre i que estan semiexcavades amb la presència d’estructures de sosteniment de coberta de tipus perible mitjançant forats de pal, i delimitacions formades per alineacions de pedres que fan de sòcol o basament. En general, el que trobem són petites agrupacions d’unitats domèstiques, que formen concentracions que poden arribar a 500 metres d’extensió. Si bé perdura la discussió sobre el veritable sedentarisme d’aquestes poblacions, l’anàlisi detallada de les construccions amb més inversió de treball, mobiliari pesant i sobretot l’anàlisi dels recursos naturals explotats per aquests grups natufians permeten parlar de campaments estables, amb evidències de refaccions i reformes dins les cases, si bé, en conjunt, de curta durada. Jaciments com El-Wad, Nahal Oren, Jericó, El-Khiam (Israel-Palestina), Wadi Tumbaq 3 (Síria) i, ja a la vall mitjana de l’Eufrates, Mureybet o Abu Hureyra (Síria) en són un exemple. Altres evidències més allunyades es troben a les muntanyes del Taure, a Körtik Tepe (Turquia), i al Zagros, a Zawi Chemi i Shanidar (Kurdistan iraquià), aquests associats a una lenta marxa cap a la sedentarització en què s’introdueix un nou agent: la domesticació de les espècies vegetals.4

La relació entre les innovacions constructives, una nova organització social identificada tant en els canvis en les pràctiques d’enterrament (cura en els enterraments, presència d’aixovar forà i primeres agrupacions funeràries) com en la intensificació dels intercanvis locals a través del control de les àrees de captació, la circulació d’objectes 5 i el saber tecnològic compartit han portat alguns investigadors a proposar noves formes de relació tant amb el control de l’espai com en l’estructuració de la unitat domèstica d’habitació (Bar-Yosef i Valla, 2013).

El procés de neolitització i les noves mobilitats

L’aparició de noves formes de relació amb l’entorn té lloc en el marc d’un procés de llarga durada en què la domesticació vegetal entorn l’11000 ANE i l’animal, iniciada al 8700 ANE convergeixen amb nombroses novetats tecnològiques, com és l’aparició de la ceràmica al 7000 ANE. totes les quals amb fenòmens de difusió i mobilitat d’idees, productes i persones desiguals.

La concepció segons la qual la domesticació vegetal implica necessàriament un patró d’assentament estable, i per tant sedentari, no sempre té evidència arqueològica. Els jaciments d’aquest moment s’estudien des del punt de vista de la transformació diacrònica dels processos però també en funció de les zones originàries on es documenta el cereal en estat salvatge6, en els jaciments que presenten evidències de domesticació morfològica de les llavors o dels jaciments on es documenta una cultura predomèstica.

Aquestes activitats, amb els seus processos d’arrítmies, desacceleració i pauses, són poc conegudes al Pròxim Orient, però sí que tenen la seva recerca pionera en la difusió del package neolític cap a Europa, ja sigui per via marítima o terrestre continental. Des dels treballs engegats per Ammerman i Cavalli-Sforza (1984) o Guilaine (2000-2001) amb nombroses aportacions i matisos de producció científica posterior, cal esmentar que els treballs més recents s’han focalitzat en la introducció de models matemàtics tant a partir de les datacions radiomètriques com de les evidències que permeten identificar intermitències, fronteres i àrees focus de nous canvis tecnològics i socials, com per exemple el sorgiment del megalitisme (Figura 2).

Figura 2. Model estàndard de difusió del Neolític a partir de la seqüenciació per fases elaborat per Michael Rasse a partir de l’actualització de les propostes de Torsten Hägerstrand (1953). Aquestes es poden desglossar en estadi inicial, on es documenta per primer cop una innovació associada a la manipulació d’espècies vegetals o animals o una innovació tecnològica i social, un altre estadi d’expansió, seguit per un estadi de saturació i sorgiment de nous focus d’innovació i difusió./ Font: Elaborada a partir de Rasse (2008)

Al llarg del Neolític es van produir importants ajustos en l’economia de subsistència, que van implicar un augment de la ramaderia i la mobilitat. Així mateix, les noves dades permeten documentar cada cop més els canvis significatius en el paisatge i en les xarxes d’intercanvi i comunicació durant el Neolític ceràmic. Els poblats també s’incrementen, si bé són més dispersos i agrupats en jaciments de dimensions més petites. Aquests es caracteritzaven per la regularitat i l’ordre en el patró de construcció de les cases, però amb poca planificació i organització acurada de l’ocupació. Els jaciments relativament rars i grans del Neolític tardà, com ara Sha’ar Hagolan (Israel) i Sabi Abyad (Síria), poden ser, de fet, palimpsests d’ocupacions més petites al llarg del temps (Akkermans, 2013). No tots els assentaments es van convertir en poblats amb llargues seqüències d’ús. A l’alta Mesopotàmia s’han localitzat diverses ocupacions efímeres i de curta durada. Els campaments utilitzats esporàdicament i de manera itinerant també es documenten en coves i zones d’activitats a l’aire lliure en entorns i zones àrides.

Assentaments com aquest van proporcionar instal·lacions de molts tipus no només a les seves poblacions sedentàries, sinó també als pastors dels entorns de les estepes circumdants. Al mateix jaciment de Sabi Abyad es proposa l’existència d’un emmagatzematge comunal que implicava una redistribució destinada en part a una població nòmada. La presència de segells i negatius de segells indica la necessitat de marcar els productes en un clar context de redistribució entre grups poblacionals d’origen divers.

Aquesta capacitat organitzativa associada a la gestió de l’excedent biòtic o abiòtic està clarament relacionada amb el concepte d’excedent però també amb el d’identitat i territorialitat, fenomen clau en els darrers grups culturals neolítics com són el Halaf i l’Obeid.

Els poblats esdevenen, doncs, centres de producció, emmagatzematge, intercanvi i distribució, i escenaris de tota mena de compromisos socials. Coetàniament es documenten petites estacions o campaments amb evidències d’assentament episòdic, al Kowm (Cauvin, 1990) i altres zones marginals al centre i l’est de Síria o Jafr Basin i Bishri Hills, a Jordània (Fujii, 2020), clarament estacionals i associats a grups nòmades. Aquesta darrera àrea geogràfica ha permès portar a terme un dels estudis diacrònics més interessants, que mostra l’existència de campaments itinerants des d’inicis del Neolític fins a l’edat del bronze avançat (Figura 3).

Es produeixen també importants ajustos en l’economia de subsistència, que impliquen un augment de la ramaderia, la transhumància i la mobilitat (Porter, 2012). Aquests i altres treballs mostren que la transhumància pastoral es va implementar de forma desigual. I que, per exemple, en el cas del sud de Jordània va començar a inicis de la neolitització, més d’un mil·lenni abans del fet climàtic conegut com el 8.2 Ka event, que tradicionalment s’havia apuntat com el moment dels primers indicis d’aquest fenomen.

Nomadisme i transhumància i el seu paper en les formacions estatals

El creixement urbà associat a una distribució del territori i dels recursos hídrics va portar a un major contrast, en el registre arqueològic, entre els grups sedentaris respecte als nòmades. Els processos d’aglutinació de població del quart i tercer mil·lenni ANE posen en evidència dues grans zones amb un control agroecològic diferenciat: la Mesopotàmia del nord, amb una fase d’aglutinació de població que segueix models molt desiguals de formació estatal i expansió territorial (Uruk), i presenta una major diversitat de jaciments més efímers i emplaçats als peus dels principals passos naturals, i una zona sud on la concentració humana permet parlar del sorgiment de les primeres ciutats i on també té lloc la transhumància com a pràctica ramadera ateses les condicions ecològiques de la baixa Mesopotàmia (Szuchman, 2009). La definició de zones d’incertesa en el registre arqueològic mostra clarament l’existència de conflictes perquè les poblacions més estables i les nòmades han de compartir el territori i pactar-ne la gestió, en un moment clau per a la definició de l’accés a la propietat privada com l’entenem en l’actualitat.

Figura 4. Campament nòmada ramader, sense espai d’estabulació, a Haji Omaran (Kurdistan iraquià). Al Pròxim Orient les societats nòmades constitueixen, encara avui dia, una part important de la població. L’absència d’espais d’estabulació estructurats és una limitació i un repte per a l’arqueologia./ Grup SAPPO-UAB

Així al Pròxim Orient les societats nòmades constitueixen, encara avui dia, una part important de la població. La importància d’aquestes societats és evident, i es fa palesa des de les primeres fonts escrites. Per exemple, i més concretament, als textos cuneïformes, on es fa referència al nomadisme pastoral i la transhumància diferenciats principalment per aspectes de gestió entre grups nòmades i les elits que governen les ciutats estat (Porter, 2012) (Figura 4).

Amb l’increment de les dades epigràfiques creix de forma considerable la documentació dels grups nòmades i de la mateixa activitat transhumant controlada des de les ciutats. És a partir de la segona meitat del III mil·lenni ANE, que aquestes poblacions interactuen amb comunitats ja sedentàries i organitzades a manera estatal, per exemple, les ciutats mesopotàmiques de Mari (Síria), Ur o Eridu (Iraq). Tot i això, no s’especifica la variabilitat en les accions econòmiques i socials adoptades per aquests grups sense residència fixa ni l’impacte en la geoestratègia d’expansió dels primers imperis a causa de la gran fluctuació de grups ètnics i de cites textuals conservades.

Taula 1. Esquema de les diferències entre els grups nòmades i els nòmades pastorals en relació amb la mobilitat. La diversitat de registres fa que s’estableixin diversos paràmetres, que intenten acotar entre un nomadisme de grans espais oberts i un altre fixat a zones de desert, estepa i àrees muntanyoses. A partir de Cribb (1991) i segons Barnard i Wendrich (2008).

Nòmades caçadors-recol·lectors

Nòmades ramaders

Obtenció i consum

Producció (determinada pel patró de consum dels ramats)

Acostament dels recursos o facilitats de recol·lecció

Acostament als recursos per als ramats (independentment dels recursos humans)

Mobilitat que permeti variació en l’accés als recursos

Mobilitat per a mantenir l’accés a un recurs (ramaderia)

Consum immediat després de l’obtenció 

Consum humà independent als ramats

Migració que segueix un patró complex

Migració que segueix un patró simple

Minimització del risc

Optimització de la producció ramadera, minimització del risc per als ramats

Evidències arqueològiques de tipus estacional i dispers

Dispersió forçada, menys variabilitat funcional

Patrons migratoris estables i localitzats (si bé també inclou la diàspora)

Rutes de migració inestables i associades a fets dramàtics

 

La diversitat de registres fa que s’estableixin diversos paràmetres per identificar els tipus de mobilitat, resumides en la Taula 1. Aquestes intenten acotar entre el nomadisme dels grans espais oberts, que permet que les tribus desenvolupin una gran autonomia en relació amb les formacions estatals del seu entorn, i un segon nomadisme circumscrit en què els grups nòmades estan fixats a zones de desert, estepa i àrees muntanyoses, sempre amb uns condicionants geogràfics específics, amb vincles amb les formacions estatals existents o sense.

Complementàriament a l’existència de grups nòmades que practiquen la transhumància o no, cal tenir present que hi ha altres realitats. Aquest és el cas d’un dels fenòmens menys estudiats com és el de les comunitats que realitzen agricultura itinerant estacional i de caràcter nòmada. Aquesta pràctica encara es desenvolupa en l’actualitat en zones de gran contrast tèrmic com és el Zagros en relació amb les planes del Tigris (Figura 5).

Reflexions finals

A inicis del Neolític, les comunitats de caçadors-recol·lectors en procés de sedentarització haurien estat els primers humans a construir un sistema simbòlic de representació i legitimació utilitzant l’espai construït7. Aquesta reflexió feta per Watkins (2004) incideix directament, a través de la casa i els edificis construïts, en el concepte de mobilitat i de semisedentarisme de les societats productores però també en el de propietat. Aquest concepte evidencia que la unitat domèstica esdevé l’espai social bàsic a partir del qual canvien les relacions amb l’entorn i amb els altres grups. Aquests dissenys acotats, consensuats i compartits necessiten una permanència (o alta freqüentació) en l’espai i en el temps.

Figura 5. Assentament d’agricultors itinerants estacionals a Khallan, Soran (Kurdistan iraquià). De forma paral·lela a l’existència de grups nòmades que practiquen la transhumància, hi ha altres realitats com aquestes comunitats que realitzen agricultura itinerant estacional i de caràcter nòmada./ Grup SAPPO-UAB

L’aixecament d’edificis col·lectius de marcat caràcter simbòlic a Göbekli Tepe (Turquia), Dja’de, Jerf el-Ahmar (Síria), per citar els més coneguts, es complementa amb l’aparició de construccions comunes en els espais dels poblats i en l’atomització de les estratègies d’emmagatzematge. Evidències arquitectòniques construïdes que són una forma poderosa de representació d’un grup i de fixació en l’espai, fet que facilita tant la legitimació del propi grup com la de pertinença a aquest.

Així, cada vegada s’identifiquen més elements de memòria artificial/simbòlica i de memòria social que retenen els grups en un espai físic (paisatge social). Si bé, de nou, els estudis de cas no resolen la complexa realitat de les comunitats humanes que continuen practicant la mobilitat en múltiples formes (fins a l’actualitat). Entre els reptes dels estudis arqueològics per a resoldre aquesta diversitat i complexitat de registres i de dades destaca el de la modelització i la caracterització de les xarxes complexes, així com la seqüenciació de les diverses fases en què es poden desglossar aquests processos. Un cas ben conegut és la dificultat de recollir les dades quantitatives existents per a un creuament òptim de variables. Així mateix a aquests processos de modelització (Cribb, 1991; Hauser, 2006) se suma el de la definició i caracterització de fenòmens de globalització que es plantegen també per a les etapes primerenques (Hodos, 2017).

Com reflexiona Kristiansen (2021), entre altres autors, la incorporació dels estudis d’ADN antic, els estudis de migracions i els canvis demogràfics són els grans reptes de l’arqueologia. Aquests tenen el seu reflex actual en les migracions econòmiques i sociopolítiques, que engloben el concepte de refugiat en la amplitud del seu significat i en la magnitud de la seva realitat.

Notes

1. Si bé es considera que els canvis en la mobilitat alteren els patrons de flexió del fèmur i la tíbia central, que donen lloc a canvis en la robustesa. Cal indicar que aquesta relació entre els nivells de mobilitat i l’estructura diafisial de les extremitats inferiors també s’ha utilitzat per provar la hipotètica disminució de la mobilitat en cronologies més recents. (Tornar al text)

2. Així, la mobilitat tant en homínids com en humans va associada al potencial dels seus atributs físics, si bé ja amb H. sapiens sapiens sorgeix la capacitat de circulació i transport utilitzant diversos mitjans, pedestres o de tracció, i també sobretot amb la capacitat de modificació del medi per fer-lo transitable. (Tornar al text)

3. L'oscil·lació vers un clima més temperat dins el Würm III o tercera glaciació del Paleolític superior presenta un període de bonança definit com Allerød situat entre el 12000 i el 10000 ANE. Aquest presenta episodis climàtics de retorn a condicions glacials, la darrera de les quals és el Dryas recent, que precedeix el Preboreal (Holocè inferior) i que se sol associar amb l’adopció de l’agricultura per tal d’adaptar-se a un patró de subsistència complementari. (Tornar al text)

4. Principalment cereals i lleguminoses a partir d’evidències com són la intensificació en presència i increment de la mida de les llavors, la presència d’estructures d’emmagatzematge, les males herbes associades als cultius, modificació de les eines de molta i trituració i de les falçs, o d’altres com és l’increment de càries en els individus. (Tornar al text)

5. On a la circulació de petxines, sílex i ocre s’afegeix l’obsidiana, el basalt i les pedres ornamentals. (Tornar al text)

6. Principalment de les espècies silvestres Triticum monococcum boeticum (Zagros, Taure i Anatòlia), Triticum turgidum dicoccoides, Triticum timopheevii araticum i Hordeum vulgar espontaneum (Zagros, Taure i Llevant mediterrani). (Tornar al text)

7. És a dir, els seus edificis, tant d’habitació entesa com a unitat domèstica o casa, com els edificis de tipus col·lectiu o altres construccions col·lectives de finalitats diverses (canalitzacions, muralles, etc.). (Tornar al text)

Referències

Akkermans, P. M. M. G. (2013). Living space, temporality and community segmentation: Interpreting Late Neolithic settlement in northern Syria. En O. P. Nieuwenhuyse, R. Bernbeck, P. M. M. G. Akkermans, & J. Rogash (Eds.), Interpreting the Late Neolithic of Upper Mesopotamia (p. 63–76). Brepols. 

Ammerman, A. J., & Cavalli-Sforza, L. L. (1984). The Neolithic transition and the genetics of populations in Europe. Princeton University Press.

Bar-Yosef, O., & Valla, F. R. (Eds.). (2013). Natufian foragers in the Levant: Terminal Pleistocene social changes in Western Asia. Ann Arbor.

Barnard, H., & Wendrich, W. (2008). The archaeology of mobility old world and new world. Cotsen Intitute of Archaeology.

Burke, A., Kageyama, M., Latombe, G., Fasel, M., Vrac, M., Ramstein, G., & James, P. M. A. (2017). Risky business: The impact of climate and climate variability on human population dynamics in Western Europe during the Last Glacial Maximum. Quaternary Science Reviews, 164, 217–229. https://doi.org/10.1016/j.quascirev.2017.04.001

Cauvin, J. (1990). Les origines préhistoriques du nomadisme pastoral dans les pays du Levant: Le cas de l’oasis d’El-Kowm (Sirye). En H. P. Franchfort (Ed.), Nomades et sédentaires en Asie centrale: Apports de l’archéologie et de l’ethnologie (p. 67–78). CNRS Éditions.

Cribb, R. L. (1991). Nomads in archaeology. Cambridge University Press.

Fujii, S. (2013). Chronology of the Jafr Prehistory and Protohistory: A Key to the Process of Pastoral Nomadization in the Southern Levant. Syria, 90, 49–125. https://doi.org/10.4000/syria.1723

Fujii, S. (2020). Pastoral nomadization in the Neolithic Near East: Review from the viewpoint of social resilience. En Y. Nara & T. Inamura (Eds.), Resilience and human history (p. 65–83). Springer. https://doi.org/10.1007/978-981-15-4091-2

Guilaine, J. (2000-2001). La diffusion de l’agriculture en Europe: Une hypo­these arytmique. Zephyrus, 53-54, 267–272.

Hägerstrand, T. (1953). Innovation diffusion as a spatial process. University of Chicago Press.

Hauser, S. R. (Ed.). (2006). Die Sichtbarkeit von Nomaden und saisonaler Besiedlung in der Archäologie. Halle.

Hodos, T. (Ed.). (2017). The Routledge Handbook of Archaeology and Globalization. Routledge, Taylor & Francis.

Kristiansen, K. (2021). Towards a new paradigm? The third science revolution and its possible consequences in archaeology. Current Swedish Archaeology, 22, 11–34. https://doi.org/10.37718/CSA.2014.01

Porter, A. (2012). Mobile pastoralism and the formation of Near Eastern civilizations. Weaving together society. Cambridge University Press.

Raichlen, D. A., Gordon, A. D., Harcourt-Smith, W. E. H., Foster, A. D., Haas, W. R. Jr. (2010). Laetoli footprints preserve earliest direct evidence of human-like bipedal biomechanics. PLOS ONE, 5(3), e9769. https://doi.org/10.1371/journal.pone.0009769.g001

Rasse, M. (2008). La diffusion du Néolithique en Europe (7000-5000 av. J.-C.) et sa représentation cartographique. Mappemonde, 90(2). http://
mappemonde-archive.mgm.fr/num18/articles/art08205

Szuchman, J. (2009). Nomads, tribes, and the state in the ancient near East. Cross-disciplinary perspectives. The Oriental Institute of the University of Chicago.

Watkins, T. (2004). Building houses, framing concepts, construction worlds. Palérorient, 30(1), 5–23. https://www.persee.fr/doc/paleo_0153-
9345_2004_num_30_1_4770

© Mètode 2022 - 113. Vida social - Volum 2

Professora associada del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) (Espanya). Doctora en Arqueologia Prehistòrica (UAB) i Història, Art i Arqueologia (Université de Liège), és membre de l’equip GRAMPO-SAPPO del Departament de Prehistòria de la UAB, a través del qual ha participat –i n'ha dirigit– projectes de recerca arqueològica al nord-est de la península Ibèrica, a Síria (a partir del 2000) i al Kurdistan iraquià (a partir de 2014) centrats en l’estudi dels processos de neolitització.