Entrevista a Marga Sánchez Romero

Marga Sánchez és catedràtica de Prehistòria, divulgadora i vicerectora d’Igualtat, Inclusió i Sostenibilitat a la Universitat de Granada. El seu principal interès com a investigadora és reivindicar la importància del paper de les dones i la infància en les societats prehistòriques. Amb altres companyes, va crear el projecte Pastwomen, que té com a objectiu dotar de visibilitat les línies de recerca en arqueologia i història vinculades a l’estudi de la cultura material de les dones.

Marga Sánchez Romero va visitar recentment el Museu de Prehistòria de València per a presentar el seu llibre Prehistorias de mujeres (Destino, 2022),  publicat el passat mes d’octubre. Hem conversat amb ella per tractar de trencar mites, reflexionar sobre l’origen de la desigualtat i destapar la contribució essencial de les nostres avantpassades més llunyanes.

Què és el feminisme aplicat a l’arqueologia?

El feminisme, quan s’aplica a l’arqueologia, intenta també buscar la igualtat en la representació i la participació de les dones al llarg de la història. Ara mateix tenim una ciència molt androcèntrica construïda des de paràmetres que tenen a veure amb el masculí, amb l’home adult, heterosexual i occidental, i aquesta és la història que hem construït. I ens hem deixat enrere molts grups: a les dones, als nens, a les nenes, a les persones d’edat avançada, la gent amb diferents discapacitats… Aquestes persones no estan en la història. El feminisme el que fa és intentar reivindicar el paper de les dones en la història i intentar que formen part del relat.

Pensa que el feminisme necessita una visió històrica real i objectiva per poder reforçar-se?

El feminisme té diverses aproximacions. D’una banda, tens el feminisme activista, el que és al carrer, el que surt a manifestar-se; tens un feminisme que fa política, que promulga lleis; i tens un feminisme acadèmic que ha de proporcionar el coneixement suficient perquè els qui fan les polítiques o els qui surten al carrer, tinguen els arguments necessaris. I això és fonamental. Quan una nena va a un museu i només veu homes, veu que ella no hi és, veu algú que s’assembla al seu pare, al seu avi, homes que estan caçant, pintant, amb el metall, amb l’agricultura, estan en tot… I les dones estan en un segon pla, potser, més petites, amb un nen en braços, sense qualificar-les, és a dir, sense explicar-les, simplement hi són. Això fa que un nen es veja allà i diga nosaltres hem estat en la història, vosaltres no, com vas voler els meus mateixos drets si tu no has treballat com jo per construir aquesta història? És molt necessari donar arguments perquè se sàpiga que els homes no han aportat més a la societat que les dones.

Al llibre, explica que es va adonar que volia dedicar-se a l’arqueologia feminista al final de la seua tesi, quan va arribar a les conclusions i es va adonar que no havia tingut en compte qüestions de gènere. Com va ser aquest moment per a vostè? Es pot dir que va canviar la seua visió de l’arqueologia?

Va ser progressiu. De sobte t’adones que t’han ensenyat una història on les dones no hi som i jo no era conscient. La meua tesi la vaig fer sobre producció lítica, i quan comences a parlar de producció lítica t’adones que tot es pensa des del masculí, que són els homes els únics que la fan i la utilitzen. Em vaig adonar que això realment no tenia per què ser així. I a partir d’aquell moment va ser quan vaig decidir que anava a trencar amb el que havia estat fent fins aquell moment. Jo estic molt contenta amb la decisió que prenc perquè una cosa que tenia clara des de fa temps era que l’arqueologia com a disciplina científica pot transformar la societat, em sembla que és un instrument de transformació social molt important. I ho vaig assumir amb molta naturalitat, vaig decidir que des de l’arqueologia el que jo anava a fer era això, intentar transformar la societat en què vivim.

Va trobar postures contràries o qui li va posar dificultats davant d’aquesta decisió?

El problema és que s’ha configurat una idea de feminisme errònia, es pensa que el feminisme pretén una altra cosa que no és la igualtat, sinó que les dones siguem més que ningú. El feminisme el que pretén és la igualtat real entre homes i dones. I em deien que si parles de dones llavors estàs fent política. Perquè parlar només d’homes no és fer política, és fer ciència. Però jo no estava sola, l’arqueologia de gènere en aquest país ja feia anys que estava funcionant, i hem tingut molta relació entre nosaltres, hem creat Pastwomen, una xarxa de divulgació, hem fet una xarxa que ens sustenta a totes i això ens fa fortes, i com que ens fa fortes no ens acapara tant, ningú ens diu determinades coses i si ens les diuen ens dona igual.

Quin paper creu que té la divulgació tant en el feminisme com en l’arqueologia feminista?

Per a mi la divulgació és fonamental. Jo investigue perquè vull transformar la societat i fer veure a les dones d’avui en dia que totes aquestes idees preconcebudes de com som no estan basades en cap coneixement científic, sinó que estan basades en estereotips de fa 150 anys que no s’han mogut. Puc fer entendre a les dones que el que fan té molt valor, que no són menys que ningú, que són crucials, coses que no se’ls ha dit mai. Però si això que jo sé a través de la ciència, no soc capaç de comunicar-ho, llavors hem fallat. La divulgació és inherent a la recerca, fins que no fas divulgació no acaba el cicle de la recerca.

En el capítol 5, titulat «Aquí no pintáis mucho», parla de l’art rupestre i com la seua representació o explicació ha estat tacada sempre per una mirada «masculina» que deixa de banda les dones, ¿a l’hora d’interpretar aquests dibuixos de forma «objectiva» com s’aconsegueix desprendre’s d’aquesta visió heretada?

Repetisc molt que el meu interés en ciència no és ser objectiva, perquè jo no vaig poder ser objectiva, jo el que vull és ser honesta. Ni l’arqueologia ni cap disciplina científica són objectives, el mètode científic és el que és i se segueix un mètode objectiu. Però el que estudiem i com ho estudiem en cap disciplina científica ho és, perquè tu estudies el que la societat et permet fer econòmicament, culturalment i socialment. Jo pense que l’honestedat és molt més important, perquè jo et dic el que veig, el que entenc a través d’aquesta anàlisi objectiva de la dada, que és la metodologia arqueològica, i amb aquest resultat, jo faig una hipòtesi. I el debat científic consisteix a poder discutir unes dades científiques que són objectives, però que interpretem de manera que no sempre és objectiva.

Posa exemples de molts moments en què els estudis arqueològics han assumit que les restes trobades pertanyien a homes pel tipus d’aixovament que tenien al costat, però que després, les proves d’ADN han demostrat que es tractava de dones (molt probablement guerreres) però la comunitat científica es negava a admetre-ho, a què creu que es deu aquest escepticisme?

Com he dit, el feminisme pretén una transformació radical de la societat i sembla que en posar en dubte aquesta veritat estàs posant en dubte la història… I el que jo estic posant en dubte és el relat que un senyor va fer fa un segle, no la història. Un manual d’història medieval no és la veritat sobre el que va passar en l’època medieval, és el que un senyor o una senyora en un moment determinat escriu sobre aquella etapa de la història. Si jo pose en dubte aquest manual, no estic posant en dubte la història, estic posant en dubte el que diu aquest senyor o aquesta senyora. Llavors hi ha molta gent que es resisteix, sobretot quan són models en què s’ha basat la desigualtat existent entre dones i homes en l’actualitat.

Comenta com els avanços científics permeten obtenir moltíssima informació sobre la situació en què es trobaven els nostres antecessors. Creu que els avanços tecnològics que tindran lloc d’aquí al futur han de permetre una mirada més feminista de l’arqueologia?

Si, perquè fixa’t que per a dir una cosa com «només els homes pinten art rupestre» no cal cap coneixement científic al darrere, però per dir «les dones també participen en l’art rupestre» has de trobar una empremta dactilar. I aquestes metodologies ens estan ajudant, perquè les dades de l’ADN, d’una empremta dactilar o de l’isòtop són inamovibles, això és el mètode científic. Però sobretot, allò important és que ara estem fent preguntes diferents, perquè si continuàrem fent les mateixes preguntes que vam fer fa un segle, per molta metodologia que tinguérem, no ens serviria de res.

Una de les conclusions que s’extreuen del llibre és la necessitat de tornar a revisar tota la història, ja que s’ha exclòs la meitat de les protagonistes. Què suposaria realitzar aquesta revisió de la història i de totes les conclusions a les quals s’ha arribat?

En això s’està treballant. El Museu de Prehistòria de València està reformant les seues sales, a poc a poc, però ja comencem a veure que els nous museus estan canviant els dissenys. Ja és un avanç, perquè quan entres a la sala del Paleolític es veu la societat: amb els nens, amb les nenes, amb tots… O en educació primària i secundària es poden fer servir recursos a classe per a fer aquest gir. Moltes vegades és només el llenguatge, simplement amb dir «les societats del passat caçaven, homes i dones» ja està. Amb dir això ja has aportat una cosa que fins ara no s’estava aportant. La igualtat, fonamentalment, és qüestió d’educació.