L’astronomia i l’espai en la gran pantalla

Amb quina exactitud representa el cine els viatges espacials i altres conceptes astrofísics?

Des dels seus orígens, al cine li han fascinat els avenços científics. En particular, l’astronomia i l’astrofísica han fet un paper important en les històries de ciència-ficció relacionades amb el viatge i l’exploració espacial. Encara que no sempre s’ha representat la ciència de manera precisa, en les últimes dècades la indústria del cine ha recorregut més als científics per assegurar-se que les històries i els conceptes que mostren les pel·lícules s’acosten a la manera com comprenem l’univers en realitat. En aquest article explore com ha presentat el cine diversos conceptes astrofísics al llarg de les dècades, i com, de vegades, ha inspirat fins i tot la direcció de la investigació científica.

Paraules clau: astronomia, cine i ciència-ficció, viatges espacials, asteroides, forats negres.

En Viatge a la Lluna (1902), considerada com la primera pel·lícula de ciència-ficció, Georges Méliès imaginava un viatge al satèl·lit en què els viatgers eren llançats per un canó. En la imatge, moment de la pel·lícula en què es carrega el canó. / La Cinémathèque française. Foto: Stéphane Dabrowski

Des dels primers temps del cine, els temes de l’astronomia i el viatge espacial han fascinat l’audiència. La primera pel·lícula que es va ocupar de l’astronomia va ser La lluna a un metre, dirigida per George Méliès el 1898. No obstant això, el film està més prop de ser una seqüència onírica que no de ser una vertadera pel·lícula de ciència-ficció. Uns pocs anys després, el 1902, Méliès va dirigir també la que es considera la primera pel·lícula de ciència-ficció, Viatge a la Lluna. No és gens estrany que el cine, amb la seua capacitat per a mostrar mons imaginaris, arribara a ocupar-se del regne de la fantasia i la ciència-ficció per a permetre’ns veure el que anteriorment només podíem imaginar. 

Al llarg del segle passat la relació entre cine i ciència va ser mútua, especialment entre el cine i l’astronomia: les pel·lícules s’inspiraven en els avenços científics i, al mateix temps, les ments joves s’enamoraven de l’astronomia a través del cine. El resultat no ha estat sempre fidel als fets científics, ja que la naturalesa imposa limitacions que de vegades entrebanquen una bona història. Per aquesta raó, la relació entre la ciència real i la ciència de pel·lícula ha estat tensa, amb freqüents i sovint amargues queixes dels científics sobre la falta de rigor de les pel·lícules de ciència-ficció.

El cine ha explorat molts aspectes de la ciència, des dels viatges en el temps fins a l’enginyeria genètica i la realitat virtual. En aquest article, em concentraré principalment en l’astronomia i l’astrofísica, i em fixaré en algunes qüestions simples. S’han representat correctament els conceptes científics? En aquells casos en què la ciència encara no ha fixat una posició definitiva, ha plasmat el cine correctament les especulacions dels científics? Ha arribat a inspirar la direcció de noves investigacions científiques?

Per descomptat, aquest tema és molt ampli, així doncs, tindré en compte alguns temes generals que em semblen particularment representatius: els viatges espa­cials i els fenòmens astrofísics. Deixaré de banda el tema de la vida i les civilitzacions extraterrestres, ja que, encara que sens dubte hi estan relacionades, requeririen el seu propi document.

«Al llarg del segle passat, la relació entre el cine i la ciència va ser mútua, especialment entre el cine i l’astronomia»

Hi ha diversos estudis sobre la relació entre el cine de ciència-ficció i la ciència en si mateixa. En particular, podem mencionar un llibre recent, Hollywood science, escrit per Sidney Perkowitz (2007), que, no obstant això, no s’ocupa gaire de l’astrofísica, així com altres treballs que se centren en la ciència tant en cine com en televisió, com La física de Star Trek (Krauss, 1995) i De King Kong a Einstein: La física en la ciencia ficción (Moreno Lupiáñez i José Pont, 1999).

Viatges espacials realistes

«La relació entre la ciència real i la ciència de pel·lícula ha estat tensa, amb freqüents queixes dels científics sobre les imprecisions de les pel·lícules de ciència-ficció»

Un dels principals temes de la ciència-ficció ha estat sempre el dels viatges espacials. Com ja he mencionat, fins i tot en els primers dies del cine ja hi havia una pel·lícula que especulava d’arribar a la Lluna. En Viatge a la Lluna hi ha poca ciència i pocs efectes especials, l’arribada de la càpsula a la Lluna és més aviat còmica. Però el mètode utilitzat per a arribar-hi, dins d’una càpsula disparada per un canó, ja havia estat proposat per Jules Verne en la seua novel·la de 1865 De la Terra a la Lluna. Des del punt de vista actual, ser disparat des d’un canó sembla absurd, ja que la tremenda acceleració mataria els viatgers a l’instant. Però la mera idea d’imaginar un viatge físic a la Lluna era un fet amb el qual l’audiència no estava familiaritzada en aquell moment. El llibre de Jules Verne, i potser en certa manera la pel·lícula de Méliès, van ser la inspiració per als vertaders viatges a la Lluna de la dècada de 1960.

«Les pel·lícules sobre el viatge espacial es van tornar més sofisticades amb el pas de les dècades, reflectint una varietat de temes de la literatura de ciència-ficció»

En el món real el viatge a la Lluna va ser molt més complex que en la seua versió cinematogràfica i, al mateix temps, el resultat, a pesar de ser transcendental i meravellós, va ser una mica avorrit: no hi havia selenites esperant capturar els astronautes, que es van limitar a plantar una bandera i arreplegar mostres de roques. Les pel·lícules sobre viatges espacials es van tornar més sofisticades amb el pas de les dècades i reflectien una varie­tat de temes de la literatura de ciència-ficció. Poden dividir-se principalment en dues categories: aquelles que mostren viatges espacials de manera realista, principalment dins del nostre sistema solar, i aquelles que tracten idees especulatives sobre els viatges interestel·lars a velocitats superiors a la de la llum.

Des de finals de la dècada dels anys trenta del segle passat i fins a començament dels seixanta, durant la que es coneix com l’«edat d’or» de la ciència-ficció, els viatges espacials dins del nostre sistema solar se solien mostrar mitjançant coets cada vegada més complexos. El 1933 el personatge de les vinyetes Buck Rogers va arribar per primera vegada a la gran pantalla en un curt de deu minuts titulat Buck Rogers in the 25th Century: An interplanetary battle with the Tiger Men of Mars, (“Buck Rogers en el segle XXV: Una batalla interplanetària contra els homes tigre de Mart”), dirigida per Harlan Tarbell i projectada en l’Exposició Universal de Chicago. Més tard, el 1939, Universal Pictures va produir una sèrie de Buck Rogers composta de dotze pel·lícules dirigides per Ford Beebe i Saul A. Goodkind. Els coets de Buck Rogers, a pesar de no ser especialment realistes, mostraven el viatge espacial de la manera com ho imaginava el públic de l’època. Altres viatges realistes es poden trobar també en les pel·lícules Rocketship X M (1950), Project Moonbase (1950) o Destination Moon (1950).

Però la referència clàssica sobre viatges espacials científicament rigorosos és, clarament, la pel·lícula 2001: Una odissea de l’espai (1968). El film, dirigit per Stanley Kubrick, i amb guió del mateix director i de la llegenda de la ciència-ficció Arthur C. Clarke (que després la convertiria en una novel·la), imagina un futur pròxim amb estacions espacials avançades, bases lunars i un viatge tripulat a les llunes de Júpiter. No ens ha de distraure el fet que tot això ocórrega en un suposat 2001 (ben bé podria ser 2101), perquè la ciència s’hi té en compte de manera excel·lent. És el primer exemple cinematogràfic de ciència-ficció «dura» (és a dir, científicament exacta). La nau espacial que parteix de la Terra va predir l’aspecte que tindria el transbordador espacial. L’estació espacial que orbita la Terra gira per generar «gravetat artificial» mitjançant força centrífuga. El viatge a Júpiter costa molts mesos a bord d’una nau espacial propulsada per energia nuclear, que també té una secció giratòria per a generar gravetat. La pel·lícula es va gravar un any abans de la missió Apol·lo a la Lluna, i mostra com podria ser realment el viatge espacial en un futur no molt llunyà.

2001 s’ocupa també d’altres temes com la intel·ligència artificial i la vida extraterrestre, però la seua atenció al detall científic és molt notable. En el moment en què es va rodar aquesta pel·lícula no sabíem molt sobre el sistema de Júpiter, a banda de l’existència dels seus quatre satèl·lits galileans més grans (Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo). Però tot això va canviar poc més de deu anys després, quan la sonda Voyager 1 es va acostar a Júpiter i a les seues llunes el 1979. Després, Arthur C. Clarke va utilitzar aquesta nova informació per a la seqüela de la novel·la, que també es va adaptar al cine amb la pel·lícula 2010: Odissea dos (1984), dirigida per Peter Hyams. En aquest film, Clarke va imaginar com evolucionaria la vida sota la superfície d’Europa, una especulació científica que continua fins als nostres dies.

Però la representació més realista d’un viatge espacial fins a la data és, de fet, una història real, la de la pel·lícula Apol·lo 13 (1995), dirigida per Rom Howard. Aquest film, basat en el llibre Lost Moon de Jim Lovell (un dels astronautes de la missió) i Jeffrey Kluger (Lovell i Kluger, 1994), mostra de manera minuciosa els successos relacionats amb l’accident de la missió Apol·lo 13 el 1970. És sorprenent que els viatges espacials hagen arribat al punt en què el cine haja pogut representar una missió històrica en compte d’una de fictícia.

The Martian descriu una missió a Mart en la qual, a causa d’un accident, un astronauta ha de sobreviure tot sol en la superfície del planeta vermell durant mesos. En la imatge, fotograma de la pel·lícula, protagonitzada per Matt Damon. / 20th Century Fox

Gravity (2013), la pel·lícula més recent d’Alfonso Cuarón, imagina amb gran detall un accident en l’òrbita baixa terrestre, i fa llum sobre un problema molt real per a les missions espacials actuals: la proliferació de fem espacial. Encara més recent és The Martian (2015), de Ridley Scott. Basada en la novel·la homònima (2014), d’Andy Weir, descriu el que podria ser una missió a Mart d’ací a trenta anys, i explora com podria sobreviure un astronauta tot sol en la superfície marciana durant mesos. El cine també ha interpretat un tema que s’ha convertit en una teoria de la conspiració bastant estesa avui dia. Capricorn u (1977), de Peter Hyams, descriu la falsificació en un estudi de televisió d’una missió tripulada a Mart que ha patit greus obstacles financers. A hores d’ara encara hi ha qui creu que l’allunatge es va falsejar de manera semblant.

«Segons el que sabem avui dia, el viatge a velocitat superior a la de la llum continua essent impossible, no per un obstacle tecnològic, sinó per la manera com està construït el nostre univers»

El cine també s’ha ocupat dels viatges interestel·lars a velocitats pròximes a la de la llum. D’acord amb la teoria de la relativitat especial d’Einstein, si viatgem a una velocitat pròxima a la de la llum, el temps s’alenteix en comparació al temps en la Terra. Aquest fenomen, conegut com «dilatació del temps», s’ha confirmat amb gran precisió en els acceleradors de partícules. Per a observar la dilatació temporal en una nau espacial, caldria fer un viatge d’anada i tornada fins un estel pròxim a velocitat pròxima a la de la llum. Després d’un viatge així, els astronautes haurien experimentat només uns pocs anys, mentre que en la Terra haurien passat dècades o fins i tot segles. Aquest escenari era el proposat en la pel·lícula El planeta dels simis (1968), dirigida per Franklin J. Schaffner, en la qual el protagonista creu estar en un planeta on els simis són l’espècie dominant, fins que descobreix que en realitat està de tornada a la Terra però molts segles en el futur.

Viatge espacial superlumínic

Pel que fa al viatge espacial superlumínic, hem de partir del fet que, segons el que sabem a hores d’ara, viatjar a velocitat superior a la de la llum continua essent impossible, no per un obstacle tecnològic, sinó per la manera com està construït el nostre univers. Segons la relativitat especial, res pot viatjar més ràpidament que la llum perquè violaria la causalitat i permetria enviar informació arrere en el temps. No obstant això, hi ha alguns clivells i s’ha especulat sobre formes d’arribar a estels distants més ràpidament que la llum sense trencar les regles de la relativitat. Per fer-ho, hem d’utilitzar la teoria de la relativitat general d’Einstein, d’acord amb la qual l’espai i el temps es poden distorsionar o «corbar». Aquesta curvatura de l’espaitemps està produïda per grans concentracions de massa i es manifesta com la força de la gravetat. Però les distorsions extremes de l’espaitemps poden donar lloc a fenòmens més exòtics com els forats negres. És possible imaginar grans distorsions de l’espaitemps que permetrien viatjar més ràpidament que la llum o, més aviat, més ràpidament del que la llum hauria viatjat en un espai pla: la llum continuarà essent més ràpida quan viatja a través del mateix espai distorsionat.

En Contact, la pel·lícula basada en la novel·la de Carl Sagan, una civilització extraterrestre envia a la humanitat el disseny d’una màquina que genera un forat de cuc. La científica Eleanor Arroway (interpretada per Jodie Foster) és l’encarregada de provar la màquina. / Warner Bros Pictures

La primera idea en aquest sentit la va tenir el mateix Einstein junt amb el seu col·laborador Nathan Rosen. El 1935 van descobrir que les matemàtiques de la relativitat general permetien l’existència de «túnels» a través de l’espai (Einstein i Rosen, 1935). Són el que coneixem com «ponts Einstein-Rosen», que connecten regions llunyanes de l’espai i s’han utilitzat profusament en la ciència-ficció, on se’ls sol anomenar «portals» o «forats de cuc». Cal dir que, encara que en principi les lleis de la física permeten l’existència d’aquests forats de cuc, no tenim la més mínima idea de com es podria crear un. També seria necessària una forma d’antigravetat, que probablement no existeix en la naturalesa, per a mantenir-los oberts. Un exemple de l’ús de forats de cuc per als viatges espacials en el cine és Stargate, porta a les estrelles (1994), de Roland Emmerich, en la qual els forats de cuc es representen amb portes que un pot travessar per a arribar a un món llunyà. La pel·lícula i la sèrie de televisió que la va seguir són notables perquè mostren viatges interestel·lars sense utilitzar naus espacials. Els forats de cuc també apareixen en Contact (1997), del director Robert Zemeckis, basada en la novel·la del mateix nom escrita per Carl Sagan el 1985. En la pel·lícula, una civilització extraterrestre avançada contacta amb la humanitat i ens envia el disseny d’una màquina que genera un forat de cuc. Per a escriure la novel·la, Sagan va demanar ajuda a Kip Thorne, un reconegut físic teòric que li va suggerir usar forats de cuc en compte de forats negres en la novel·la, i que més avant realitzaria importants investigacions científiques en aquest camp (Morris i Thorne, 1988).

Una altra idea per a viatjar més ràpidament que la llum és la que jo mateix vaig presentar el 1994, generalment coneguda com «motor de curvatura» (Alcubierre, 1994). Aquesta idea mostra com la televisió i el cine influeixen en la ciència, en compte de ser al contrari. El terme «motor de curvatura» ha aparegut en la ciència-ficció des de finals de la dècada dels seixanta del segle XX, en la sèrie de televisió Star Trek (1966-1969) creada per Gene Roddenberry, i implica assolir velocitats superlumíniques «deformant» l’espai d’alguna manera. L’efecte concret d’aquesta deformació, per descomptat, mai s’explica. El 1994, se’m va acudir la idea d’expandir violentament una petita àrea de l’espai darrere d’una nau espacial i contraure una segona àrea davant, mentre que la nau es manté en una bombolla d’espai pla en el centre. Aquesta bombolla de deformació impulsaria la nau, i com que no hi ha un límit a la velocitat a què es pot expandir l’espai mateix, podria, en principi, moure’s més ràpidament que la llum. No obstant això, com en el cas dels forats de cuc, una bombolla de deformació requeriria algun tipus d’antigravetat, i avui dia no sabem com crear-ne.

Fenòmens astrofísics

Deixem els viatges espacials de banda i centrem-nos en la forma com s’han representat els diferents fenòmens astrofísics en el cine, des d’asteroides i llunes, a planetes, estels i fins i tot forats negres.

Els asteroides han començat a aparèixer en pel·lícules i novel·les de ciència-ficció en les últimes dues dècades, fins al punt que l’autor de ciència-ficció Larry Niven ha classificat aquestes històries com un subgènere en si mateix: Big-Rock-Hits-Earth novels (“novel·les de roques grans que colpegen la Terra”; citat en Moreno Lupiáñez i José Pont, 1999). Aquest gènere està inspirat per la hipòtesi –acceptada actualment de manera pràcticament universal– que l’impacte d’un gran asteroide va provocar l’extinció en massa dels dinosaures al final del període del cretaci, fa 65 milions d’anys (Alvarez, Alvarez, Asaro i Michel, 1980).

En 1998 es van estrenar dues pel·lícules que narraven l’impacte imminent d’un asteroide contra la Terra: Deep impact i Armageddon. Però mentre que la primera (a dalt), plantejava un escenari realista, la segona deixava de costat la ciència per a explicar la història d’una mena de vaquers espacials (a la dreta) que salvaven la Terra. / Paramount Pictures / Walt Disney Studios

Una catàstrofe d’aquesta magnitud vinguda literalment del cel va encendre la imaginació tant de científics com d’escriptors de ciència-ficció. Podria ocórrer ara i posar fi a la civilització humana? Podríem evitar-ho si estiguérem en guàrdia? Aquesta possibilitat es va portar al cine el 1998 amb dues pel·lícules quasi simultànies, Deep impact, dirigida per Mimi Leder, i Armageddon, de Michael Bay. Els contrastos entre ambdós no poden ser majors: mentre que Deep impact mostrava un escenari realista tant del descobriment de l’asteroide com de la possibilitat de desviar-lo, Armageddon llançava la ciència per la finestra i se centrava en un grup de vaquers espacials que salvaven el planeta. En les dues pel·lícules, però, l’asteroide es destrueix finalment amb armes nuclears. Avui dia sabem que això no és bona idea, ja que els milions de fragments resultants provocarien efectes igual de catastròfics en la Terra. Per a ser justos, una història semblant ja va aparèixer el 1951 en el film When Worlds Collide, de Rudolph Mat, en què, en compte d’un asteroide, un planeta errant està en trajectòria de col·lisió (i, de fet, xoca) amb la Terra.

«L’existència de planetes extrasolars habitables, a pesar de ser de capital importància des d’un punt de vista científic, no és nova per al cine de ciència-ficció»

Passem ara als planetes. Les proves científiques sobre l’existència de planetes extrasolars no van arribar fins 1988, quan uns astrònoms canadencs van descobrir un planeta en òrbita al voltant de l’estel Gamma Cephei, tambè conegut com Errai (Campbell, Walker i Yang, 1988). Des de llavors, s’han trobat més de 3.000 planetes extrasolars, la majoria dels quals gràcies al satèl·lit Kepler, que mesura el descens de lluminositat d’un estel quan un planeta passa pel seu davant. Els planetes potencialment habitables, de grandària semblant a la Terra i a una distància adequada del seu estel perquè hi existesca aigua líquida, han resultat ser molt més difícils de trobar. Així i tot, s’han trobat uns deu planetes d’aquestes característiques, amb masses entre 2 i 5 vegades superiors a la Terra.

En el cine de ciència-ficció és habitual trobar planetes extrasolars habitables, però n’hi ha alguns d’inusuals, com Tatooine, de la saga Star Wars. Aquest planeta orbita un sistema estel·lar binari. També en la saga, en El retorn del Jedi, apareixen satèl·lits habitables, com la lluna d’Endor. / Lucasfilm / 20th Century Fox

L’existència d’exoplanetes habitables no és nova per al cine de ciència-ficció. Podem trobar exemples tan antics com El planeta prohibit (1956), dirigida per Fred M. Wilcox. Potser l’existència de planetes més inusuals és més interessant, com el planeta Tatooine de La guerra de les galàxies (1977), dirigida per George Lucas, que orbita un sistema binari. Fins al moment només s’han descobert cinc d’aquests planetes circumbinaris. El més recent és Kepler-1647, un planeta de la grandària de Júpiter que es troba a 3.700 anys llum de la Terra i orbita la zona habitable d’un sistema binari d’estels (Kostov et al., 2016). El planeta és un gegant gasós, per la qual cosa no és molt semblant a la Terra, però és possible que tinga llunes aptes per a la vida. De fet, les pel·lícules també han imaginat la possibilitat que hi haja vida en les llunes que orbiten planetes gegants. Tal és el cas de la lluna boscosa d’Endor, d’El retorn del Jedi (1983), dirigida per Richard Marquand; o de Pandora en Avatar (2009), dirigida per James Cameron, una lluna que orbita el gegant gasós Polifem al sistema Alfa Centauri.

«El cine ha anat més enllà, ha imaginat una multitud de planetes i llunes, i també ha representat fenòmens astrofísics més exòtics. La llista la lideren, naturalment, els forats negres»

Altres planetes interessants que han aparegut en el cine són aquells que orbiten sistemes amb múltiples estels. En la pel·lícula Pitch Black (2000), de David Twohy, els protagonistes estan atrapats en una lluna desèrtica que orbita un gegant gasós en un sistema de tres estels, en el qual és de dia durant períodes molt llargs de temps, excepte quan el planeta gegant eclipsa els dos estels principals, moment, per descomptat, en el qual passen coses interessants, en forma de criatures desagradables adaptades a la nit. La pel·lícula recorda el relat Cau la nit d’Isaac Asimov, en el qual una civilització prospera en un planeta amb sis sols, on no hi ha nit excepte durant un eclipsi cada 2.000 anys. La foscor total que aquest comporta provoca l’enfonsament cíclic de la civilització.

«Els forats negres en el cine solen mostrar-se com a portals a diferents regions de l’espai»

Però el cine ha anat més enllà i també ha representat fenòmens astrofísics més exòtics. La llista la lideren, naturalment, els forats negres, predits en la teoria de la relativitat general d’Einstein com a resultat del col·lapse gravitatori de grans concentracions de massa. Per tant, corresponen a l’última etapa en el cicle vital d’estels molt massius. El seu nom ve del fet que, en un forat negre, la gravetat és tan forta que ni tan sols la llum pot escapar, i si la llum no pot escapar és que no hi ha res que puga fer-ho (en realitat, els forats negres poden evaporar-se a causa d’efectes quàntics, descoberts per Stephen Hawking el 1974, però aquest procés només és important en forats negres microscòpics, i és insignificant en els astrofísics). El punt de no retorn, a partir del qual és impossible tornar arrere, es coneix com a «horitzó de successos». Una vegada que alguna cosa travessa l’horitzó, està destinada a caure cap al centre del forat negre, on la força gravitatòria es torna infinita, en allò que coneixem com «singularitat». Els forats negres són fenòmens astrofísics reals, i tenim moltes evidències de la seua existència. La potent gravetat prop d’un forat negre també alenteix el flux del temps. En la Terra aquest efecte causa que els rellotges en la superfície perden un segon cada trenta anys respecte a rellotges en l’espai. Però prop d’un forat negre l’efecte és enorme.

La millor representació d’un forat negre en el cine ha estat la de la pel·lícula Interstellar (2014). En la imatge de Gargantua s’observa un disc de gas circumdant que s’escalfa per fricció fins al punt de produir llum i calor, com les que proporciona el Sol en el nostre propi sistema. La imatge del forat negre i el disc de gas la va generar un superordinador, que va utilitzar la solució matemàtica real de les equacions de la relativitat general per a traçar la trajectòria correcta dels raigs de llum a través de la geometria corba del forat negre. La pel·lícula va comptar amb l’assessorament científic del físic nord-americà Kip Thorne. La imatge de la sota mostra el professor Thorne treballant en el set de rodatge del film, en la pissarra de la científica protagonista. / Warner Bros pictures 2014/ Melinda Sue Gordon

La millor representació d’un forat negre en el cine fins al moment ha estat la d’Interstellar (2014), de Christopher Nolan, en la qual els protagonistes viatgen a un sistema de planetes que orbiten un forat negre supermassiu anomenat Gargantua. Els efectes de la dilatació temporal extrema prop del forat negre, que està representat d’una manera excel·lent, es mostren quan els astronautes visiten un planeta (Planeta de Miller) en el qual cada hora en la superfície correspon a molts anys fora. La pel·lícula també és notable pel fet que Kip Thorne va ser el seu assessor científic, i fins i tot va escriure un llibre sobre la ciència de la pel·lícula (Thorne, 2014). Per descomptat, una vegada que el protagonista cau en el forat negre, la pel·lícula entra en el terreny de l’especulació pura, amb un espai multidimensional que li permet fins i tot enviar informació al passat. En realitat, l’interior d’un forat negre no és tan exòtic en absolut, amb l’excepció de la singularitat central, en la qual les nostres teories no serveixen i entrem en el regne de la «gravetat quàntica», una teoria que encara no hem desenvolupat completament.

Interstellar també utilitza un forat de cuc com a mitjà per a viatjar des del nostre sistema solar fins al sistema de Gargantua. Encara que és tan especulatiu com en qualsevol altra pel·lícula, la representació visual utilitza, una vegada més, el traçat exacte dels raigs de llum que correspon a la geometria del forat de cuc. De fet, els forats negres i els forats de cuc estan relacionats. El descobriment original d’Einstein i Rosen va ser una solució per a un forat de cuc dins d’un forat negre. Això explica per què els forats negres en el cine solen mostrar-se com a portals a diferents regions de l’espai, com en la pel·lícula de Disney The Black Hole (1979), dirigida per Gary Nelson.

Conclusions

«El cine ens ha ajudat a traure els fenòmens exòtics dels observatoris. A través del cine, el públic general pot aprendre sobre l’univers d’una manera que causa un impacte més fort que qualsevol altre mitjà»

Vivim en un racó relativament tranquil de la galàxia, en el qual hem tingut temps d’evolucionar i desenvolupar-nos sense contacte amb l’univers exterior. Però amb el progrés de la nostra ciència, hem après que l’univers és molt més violent i complex que no imaginàvem. L’astronomia moderna ens ha permès descobrir planetes fora del nostre sistema solar, l’explosió d’estels, forats negres i fins i tot ones gravitatòries. A mesura que ens convertim en una espècie interplanetària i fins i tot interestel·lar, ens trobarem fenòmens astronòmics molt més exòtics que els que observem en el nostre sistema solar.

«La literatura i el cine de ciència-ficció compleixen un paper important en la divulgació científica»

La ficció, i el cine en particular, ens ha ajudat a traure aquests fenòmens exòtics dels observatoris. A través del cine, el públic general pot aprendre sobre l’univers d’una manera que causa un impacte més fort que qualsevol altre mitjà. Encara que sovint la ciència no s’ha representat amb exactitud, recentment s’ha buscat més l’assessorament d’experts científics per a ser més fidel al coneixement científic actual. El cine i la literatura de ciència-ficció també han inspirat alguns joves a perseguir carreres científiques i, en unes poques ocasions, fins i tot ha inspirat els científics a mirar més enllà del que coneixem fins ara.

«El cine i la literatura de ciència-ficció també han inspirat alguns joves a perseguir carreres científiques i, en unes poques ocasions, fins i tot ha inspirat els científics a mirar més enllà del que coneixem fins ara»

Clarament, el món modern depèn cada vegada més de la ciència i la tecnologia. Si volem viure en una societat educada que comprèn el món en què vivim, els científics tenen la responsabilitat d’explicar de manera simple què i com hem après. La divulgació científica es torna, per tant, essencial, però hi ha moltes maneres de divulgar ciència. Pense que la literatura i el cine de ciència-ficció compleixen un paper important. Com a científics, hauríem de fer l’esforç d’assegurar-nos que en els casos en què la ciència està establida, es represente de la manera més precisa possible. I quan una història necessite ciència especulativa, que almenys preste atenció al que ja sabem.

© Mètode 2017 - 92. L'univers violent - Hivern 2016/17

Doctor en Física i investigador titular en l’Institut de Ciències Nuclears de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), del qual és director des de 2012. La seua àrea d’investigació és la relativitat numèrica. Dins d’aquesta àrea s’ha concentrat en la simulació de fonts d’ones gravitacionals, particularment en la col·lisió de dos forats negres. És membre del Sistema Nacional d’Investigadors, i de l’Acadèmia Mexicana de Ciències. El 2009 va rebre la Medalla al Mèrit en Ciències de l’Assemblea Legislativa del Districte Federal.