L’eixida d’Àfrica
Un escenari alternatiu per a la primera dispersió humana a Euràsia
Les proves paleoantropològiques trobades en el jaciment del plistocè primerenc de Dmanisi (Geòrgia) han revelat que els primers hominins que van eixir d’Àfrica eren més arcaics que les poblacions africanes i asiàtiques coetànies Homo erectus. Hi ha evidències que suggereixen que aquests hominins habitaven els boscos en compte de viure a la sabana. Fa entre 1,8 i 1,6 milions d’anys una crisi climàtica va provocar l’expansió de la sabana i altres zones àrides per gran part d’Àfrica. Com a conseqüència, les primeres poblacions d’Homo es van dividir; algunes es van adaptar a les noves condicions ecològiques i d’altres van seguir les zones boscoses en recessió.
Paraules clau: eixida d’Àfrica, Dmanisi, Homo arcaic, felí de dents de sabre, plistocè inferior, paleoclimatologia.
Introducció
Les nostres idees sobre com i quan va tenir lloc la primera dispersió humana des d’Àfrica han canviat dràsticament des de la dècada dels noranta, com a resultat dels descobriments del jaciment de Dmanisi a Geòrgia, que han provat la presència d’homínids extremadament arcaics al Caucas meridional fa quasi dos milions d’anys. En particular, el descobriment d’un crani bastant complet, D2700, va provocar una reavaluació de l’escenari que entenia l’Homo erectus africà i les seues novetats anatòmiques i culturals com la causa per a «eixir d’Àfrica» (Vekua et al., 2002). Les dades recents sobre el crani D4500 també confirmen aquest punt de vista (Lordkipanidze et al., 2013). Igual com D2700, D4500 presenta característiques que són clarament més arcaiques que l’Homo erectus africà, i la seua capacitat cranial també és menor que la mitjana per a aquesta espècie africana. Per tant, les troballes de Dmanisi van refutar la idea que les característiques innovadores d’Homo erectus van ser les que van propiciar el primer èxode d’Àfrica (Lordkipanidze et al., 2007). Els descobriments de Dmanisi també van refutar escenaris alternatius (Agustí i Lordkipanidze, 2011). Carbonell et al. (1999), per exemple, van proposar un escenari cultural en què un augment significatiu del Mode 2 o acheulià, amb la innovació tecnològica que va suposar la fabricació de bifaces, va provocar una migració cap a l’exterior d’Àfrica de les poblacions més primitives que encara utilitzaven el Mode 1 o les eines olduvaianes. No obstant això, la primera prova de l’existència d’eines del Mode 2 (en Konso-Gardula, Etòpia) està datada en prop d’1,4 milions d’anys, mentre que els homínids de Dmanisi són de fa aproximadament 1,8 milions d’anys.
«Les troballes de Dmanisi van refutar la idea que les característiques d”Homo erectus’ van propiciar el primer èxode d’Àfrica»
L’eixida d’Àfrica va ocórrer, per tant, quasi 400.000 anys abans de l’expansió del Mode 2, per la qual cosa no se la pot relacionar amb aquesta millora cultural. En l’extrem oposat, Martínez-Navarro i Palmqvist (1995; vegeu també Arribas i Palmqvist, 1999) han proposat un escenari ecogeogràfic segons el qual els homínids simplement van seguir l’expansió cap a Euràsia de part de la fauna que, com ells, formava part dels ecosistemes africans. Aquest hauria estat el cas de l’hipopòtam Hippopotamus antiquus, de la hiena Pachycrocuta brevirostris, del felí dents de sabre Megantereon whitei, del babuí gegant Theropithecus oswaldi i de tota una sèrie d’espècies amb origen clarament africà que s’han trobat en el jaciment d’Ubediya a Israel, com el gran boví Pelorovis oldowayensis, l’antílop Oryx sp., el gran porc senglar Kolpochoerus oldowayensis, l’ase salvatge Equus tabeti i altres (Tchernov, 1992). D’acord amb aquest escenari, els depredadors i els homínids van seguir la migració cap al nord dels grans herbívors que formaven part de la seua dieta, i van acabar arribant a les terres que s’estenien més enllà del continent africà.
No obstant això, amb prou feines podríem considerar aquests diferents successos com una «onada migratòria». Al contrari, la majoria eren casos de migració aïllats i independents. L’expansió de la gran hiena P. brevirostris, per exemple, va tenir lloc fa poc menys de dos milions d’anys, mentre que l’hipopòtam H. antiquus la va seguir quasi 400.000 anys després. La primera evidència del babuí Theropithecus a Espanya és de fa quasi un milió d’anys, 600.000 anys després de l’arribada d’H. antiquus. A causa d’això, resulta difícil reconèixer l’existència d’una única onada migratòria que haguera traslladat part dels ecosistemes de la sabana del plistocè inferior des d’Àfrica fins al sud d’Europa, incloent-hi fins i tot els homínids. Però també és complicat detectar l’empremta africana d’aquesta migració a Dmanisi (Agustí i Lordkipanidze, 2011; Tappen, Lordkipanidze, Bukshianidze i Ferring, 2007).
«Hi ha un ampli consens sobre la dificultat que aquests primers representants del nostre gènere foren caçadors actius»
Els defensors de l’onada migratòria al·ludeixen a la presència d’espècies africanes a Dmanisi (a part dels hominins, per descomptat). Mencionen la presència del felí dents de sabre M. whitei, el giràfid Paleotragus sp. i l’estruç gegant Struthio dmanisiensis. No obstant això, Vekua et al. (2002) atribueixen el Megantereon de Dmanisi a l’espècie europea M. cultridens. El giràfid Paleotragus sp. és més un vestigi del pliocè que no una girafa d’origen africà. Sabem que alguns representants d’aquest gènere semblen haver sobreviscut a la serralada de l’Himàlaia durant el pliocè, després de l’extinció a Europa al final del miocè. En contrast, una ullada a la resta de la fauna de Dmanisi revela una aclaparadora majoria d’elements comuns a la fauna europea del plistocè inferior: mamuts arcaics (Mammuthus meridionalis), cavalls (Equus stenonis), rinoceronts (Stephanorhinus etruscus), cérvols (Eucladoceros senezensis, Cervus perrieri, Pseudodama nesti), gaseles (Gazella borbonica), ovibovins (Soergelia sp.), dents de sabre (Homotherium latidens) i gossos salvatges (Canis etruscus). Fins i tot les hienes de Dmanisi pertanyen a la forma típica del pliocè europeu, Pachycrocuta perrieri, i no a la gran hiena P. brevirostris.
‘Homo’ arcaic com a carronyer
Després de descartar els escenaris que connecten el primer moviment d’eixida d’Àfrica amb les innovacions evolutives o els factors culturals d’Homo erectus, o amb les onades migratòries de part de l’ecosistema africà, continuem sense tenir resposta a la causa d’aquest desplaçament. Per a proporcionar una explicació alternativa a la primera migració humana a partir d’Àfrica que siga consistent amb les recents troballes de Dmanisi, seria més útil centrar-se en l’estil de vida i l’hàbitat original d’aquestes poblacions arcaiques del nostre gènere en el moment en què va ocórrer la migració.
Hi ha un ampli consens sobre la dificultat que aquests primers representants del nostre gènere foren caçadors actius. Al contrari, el carronyeig els hauria pogut proporcionar l’aportació necessària de proteïna per a mantenir un òrgan tan costós en termes energètics com el cervell. No obstant això, carronyejar en una sabana oberta com la que cobria una gran part d’Àfrica durant el plistocè no era en absolut fàcil. S’ha observat que, després d’un episodi de caça, els cadàvers són detectats ràpidament per una cohort de carronyers, especialment voltors i hienes. En aquest context de sabana oberta, als primers homínids que van explotar el nínxol ecològic carronyaire els devia resultar bastant difícil aconseguir la carronya. La capacitat d’actuar com a cleptoparàsits, és a dir, d’espantar grans felins per a arribar a les seues preses, es devia acostar clarament al límit de les seues possibilitats. Però fins i tot arribar a les restes que deixara el depredador hauria requerit a aquests homínids comportaments de carronyaires actius. Haurien hagut d’enfrontar-se obertament amb hienes, xacals i gossos salvatges, i competir amb ells pel cadàver. Únicament es podrien haver comportat com a carronyaires passius, és a dir, com a carronyaires que no han de competir amb uns altres carnívors d’igual o major grandària en determinades èpoques de l’any (per exemple, a finals de la temporada seca, quan molts grans herbívors moren de fam i no com a víctimes dels grans depredadors).
No obstant això, aquest panorama canviaria completament si, en compte d’intentar aconseguir carronya en la sabana oberta, ens desplacem a zones boscoses que sovint tenen clarianes prop dels corrents d’aigua i d’estanys. En aquests llocs, la situació és bastant diferent. Per a començar, els carronyers tarden molt més a detectar els cadàvers per l’absència de voltors, que són autèntics senyals vivents. Diverses observacions (Blumenschine, 1988; Blumenschine i Marean, 1993; Domínguez-Rodrigo, 2001) assenyalen que un cadàver pot romandre intacte fins a un o dos dies sense que cap carnívor hi mostre interès. Un carronyaire que descobresca un recurs en aquestes condicions té molt més temps i tranquil·litat per a descarnar-lo. La competència per la carronya és molt menor que en la sabana oberta.
És clar, per tant, que al començament del plistocè, els hàbitats boscosos oferien moltes més oportunitats per als homínids carronyaires. En situacions perilloses, l’arcaic Homo habilis, amb una anatomia que encara recordava a Australopithecus, podia enfilar-se als arbres ràpidament i fins i tot emmagatzemar-hi el material obtingut, com fan els lleopards actuals. De fet, l’enorme variabilitat mostrada pel paleodeme de Dmanisi (Lordkipanidze et al., 2013) només es troba en antropomorfs vius que habiten en entorns boscosos. Els boscos són, a més, llocs molt més segurs que no les sabanes, en les quals els hominins es troben en terreny obert i poden ser detectats des de lluny per un depredador.
El paper dels felins dents de sabre
Els biòtops boscosos del plistocè inferior també tenien altres habitants, com els felins dents de sabre Megantereon i Homotherium. De fet, l’estudi de l’esquelet locomotor d’aquests dents de sabre ha revelat una anatomia que estava millor preparada per a la vida en els boscos i en hàbitats tancats que no en la sabana i altres espais oberts, que els tipus de felins moderns poden suportar molt millor. Això és particularment obvi en el cas de Megantereon, una espècie relativament petita i robusta, amb potes que li permetien enfilar-se als arbres (Agustí i Antón, 2002; Marean, 1989). Mentre que Megantereon probablement habitava boscos densos, l’anatomia d’Homotherium era més apropiada per a córrer, la qual cosa li permetia habitar sabanes arbòries i boscos oberts. Homotherium i Megantereon també es distribuïen el seu hàbitat comú de manera vertical: mentre que el primer estava més còmode en terra, el segon vivia en les copes dels arbres.
«Al començament del plistocè, els hàbitats boscosos oferien moltes més oportunitats per als homínids carronyaires»
Encara que puga semblar estrany, la presència de Megantereon i Homotherium en els mateixos boscos i sabanes arbòries que ocupaven els homínids fa dos milions d’anys representava més un avantatge que un desavantatge per a aquests últims, a pesar de les inevitables morts ocasionals per depredació. Els dents de sabre van poder proporcionar als homínids molta més carronya que felins de sabana moderns com els lleopards (Marean, 1989; Marean i Erhardt, 1995). La dentició dels dents de sabre estava molt ben adaptada per a abatre i espedaçar preses considerables, gràcies als seus grans canins que actuaven com vertaders ganivets, capaços de perforar fins i tot la pell més dura. Però al mateix temps, aquestes dents tan eficients no estaven adaptades per a separar la carn de l’os perquè, a diferència dels felins actuals, els seus grans canins no es podien usar amb aquest propòsit, i se’ls pot atribuir fins i tot menys capacitat per a moldre i ingerir els ossos.
Per tant, els dents de sabre haurien estat molt menys eficients que els felins moderns a escurar els cadàvers de les seues preses, la qual cosa proporcionaria un doble avantatge per als homínids. D’una banda, s’haurien deixat quantitats considerables de carn sense consumir, mentre que, de l’altra, aquests dents de sabre haurien deixat prompte les seues preses en mans de carronyers potencials. No és difícil imaginar l’àgil Homo habilis assegut als arbres, aguaitant el moment idoni per a botar sobre la presa amb les seues eines de pedra després que Homotherium o Megantereon hagueren marxat. Al final, els hominins també tenien accés a les preses abandonades per Megantereon a les branques, com els lleopards moderns. Els boscos i les sabanes arbòries pròximes als estanys i els corrents d’aigua eren, per tant, un entorn molt més apropiat per al carronyeig que no la sabana, i és bastant probable que foren l’entorn original en què es van desenvolupar els primers representants del nostre gènere. Probablement, aquest context ambiental estiga relacionat amb les causes que van portar els hominins fora d’Àfrica.
Expansió de la sabana en el pleistocè inferior
Fa entre 1,8 i 1,6 milions d’anys una crisi climàtica va provocar una nova expansió de zones àrides per grans regions africanes, la qual cosa va resultar en un retrocés encara major dels hominins de les àrees cobertes d’arbres que havien estat l’hàbitat favorit dels dents de sabre. Aquest canvi va resultar ser letal per a Megantereon i Homotherium: incapaços de competir amb els felins moderns en la sabana oberta, aquests dos grans carnívors es van extingir a l’Àfrica subsahariana fa prop d’1,5 milions d’anys. Mentrestant, Homo habilis es va veure obligat a entrar en la sabana i a comportar-se com un carronyer actiu, enfrontant-se a grans carnívors i competint feroçment pels cadàvers amb altres carronyers potencials. En aquestes circumstàncies, també és probable que el carronyeig actiu fóra substituït per la caça directa, la qual cosa en última instància podria haver estat molt més efectiva mitjançant la confrontació obligada amb els depredadors. Aquest punt clau s’ha proposat per a explicar la transformació d’Homo habilis, un carronyer passiu que habitava en els boscos, en Homo erectus, un carronyer actiu i caçador potencial que, a diferència de l’espècie anterior, estava perfectament adaptat a la vida en la sabana oberta (Marean, 1989). En aquest punt reapareix també la qüestió de l’eixida d’Àfrica.
«L’expansió de zones àrides en la franja del sàhara probablement va provocar una separació entre les poblacions d’homínids»
És bastant possible que, mentre que algunes poblacions d’Homo habilis es van veure efectivament forçades a entrar en la sabana i adaptar-se a les noves condicions, d’altres podrien haver intentat seguir la retirada dels hàbitats boscosos. L’expansió de les zones àrides o fins i tot desèrtiques en la franja del Sàhara probablement va provocar una separació entre les poblacions d’homínids. Al sud d’aquesta separació, algunes poblacions van trobar refugi en les zones tropicals d’Àfrica, encara que haurien hagut de competir allí amb altres primats millor adaptats a la vida en els arbres. Al nord d’aquesta franja, però, més enllà dels límits del continent, aquests hominins del bosc podrien haver descobert un biòtop semblant al que en aquell moment minvava en gran part d’Àfrica, encara habitat per dents de sabre i favorable al carronyeig passiu. Aquest refugi podria haver sigut el Caucas meridional.
Avui dia, la zona del Caucas encara té característiques excepcionals. Al sud d’aquesta gran cadena muntanyosa es troba un dels últims refugis de la vegetació subtropical que va cobrir gran part d’Europa durant el miocè i el pliocè. Això és conseqüència de les condicions climàtiques especials de l’àrea, envoltada per les grans masses d’aigua de la mar Negra i la mar Càspia, que proporcionen la humitat requerida per aquest tipus de flora. Al mateix temps, l’imponent mur del Gran Caucas és una barrera efectiva contra els vents freds i secs del nord que bufen en les estepes russes. Les condicions locals eren fins i tot més favorables en el plistocè inferior, quan un braç d’aigua poc profund al nord del Caucas connectava la mar Negra i la Càspia, que s’estenia molt més a l’oest per a formar el golf de Kura. En aquell moment, el Gran Caucas era una àmplia península connectada amb Orient Mitjà per la regió de Dmanisi.
L’estudi de pol·len fòssil en diferents jaciments ha mostrat la persistència durant aquest període de moltes plantes subtropicals com Tsuga, xiprers dels pantans, Engelhardtia i camforers, a ixí com a ltres espècies temperades, incloent-hi avets, roures, faigs, pins i oms. Sabem que aquest tipus de boscos mixtos van persistir al Caucas fins a una data relativament tardana, en el plistocè mitjà, aproximadament fa 400.000 anys (Shatilova et al., 2011). En aquell moment hi havia un contrast clar entre estacions, amb estius calorosos i altes precipitacions. En aquest context, el Caucas era un refugi perfecte per a aquests homínids arcaics del bosc, l’hàbitat africà dels quals es reduïa a poc a poc. La dispersió cap al nord sembla la ruta natural que hauria permès mantenir la qualitat de les condicions de vida originals d’aquestes poblacions Homo primitives. Els tipus de fauna associada, predominantment grans herbívors i fèlids dents de sabre, també s’ajustaven als hàbitats africans en què aquests hominins van desenvolupar les seues habilitats inicials per al carronyeig.
Per a poder assolir la zona del Caucas meridional, però, els homínids de Dmanisi haurien hagut de creuar per Orient Mitjà, per l’anomenat «corredor de Llevant». Avui dia, aquesta àrea, una extensió del desert del Sàhara que travessa els deserts del Nèguev i de Síria, té un clima extremadament àrid. Una precipitació mitjana de més de 100 mm (en forma de tempestes d’estiu) només es troba a la part nord d’Israel i a les serralades de Taure i Zagros, mentre que al sud les precipitacions amb prou feines arriben als 40 mm l’any. Es pensa que durant la crisi climàtica de fa 1,8 milions d’anys, amb el Sàhara expandint les fronteres en les parts més seques d’Àfrica a costa dels ja limitats boscos, les condicions en el corredor de Llevant no devien ser gaire millors que en l’actualitat.
«El caucas era un refugi perfecte per als homínids arcaics del bosc, l’hàbitat africà dels qual s’encongia a poc a poc»
No obstant això, aquesta aparent barrera podria haver estat accessible gràcies a les particulars circumstàncies climàtiques de la zona. L’anàlisi de pol·len fòssil a Israel (Dennell, 2009; Horowitz, 1989) ha revelat que, com al Caucas, els boscos també predominaven en Orient Mitjà durant el plistocè inferior. Aquesta aparent contradicció climàtica s’explica amb l’argument que, encara que l’expansió dels casquets polars normalment implica un augment de l’aridesa en les àrees intertropicals i una expansió de les zones àrides, en el corredor de Llevant els efectes van ser exactament els oposats, la qual cosa va produir un augment de les precipitacions i el desenvolupament de boscos temperats (Horowitz, 1989). Això és degut al fet que, durant les fases glacials, les franges de clima de l’hemisferi nord es desplacen més cap al sud des de la seua posició actual. En aquesta situació, els vents freds però humits de l’Atlàntic i els fronts polars s’estenen per tota la plana europea fins a l’Orient Mitjà, que paradoxalment acusa majors precipitacions i un clima molt més humit que en els períodes interglacials.
Conclusions
En conclusió, les proves que ací es presenten apunten al fet que els Homo arcaics que habitaven en boscos es van veure obligats a dispersar-se cap al nord després de l’expansió de les sabanes seques a l’Àfrica oriental fa prop d’1,8 milions d’anys. D’aquesta manera, el corredor de Llevant podria haver actuat com a porta d’accés. Aquest accés estava tancat o era difícil de creuar en els períodes de clima interglacial, a causa de l’expansió de les condicions desèrtiques en la zona, com en el present, i s’obria gràcies a l’expansió boscosa precisament en els pics de glaciació. Això és exactament el que va ocórrer durant la crisi climàtica de fa 1,8 milions d’anys. Mentre que la sabana i el desert s’expandien i els boscos minvaven en l’Àfrica subsahariana, al nord del Sàhara els boscos creixien al llarg del corredor de Llevant, connectant amb els boscos de muntanya de Taure i Zagros i amb el relleu humit del Caucas. Les afortunades poblacions hominines de l’extrem nord del Rift van poder perpetuar la seua forma de vida en aquestes zones boscoses més al nord, i estendre’s de manera natural cap al Caucas meridional i deixar arrere les sabanes de l’est d’Àfrica.
REFERÈNCIES
Agustí, J., & Antón, M. (2002). Mammoths, sabertooths, and hominids. Nova York: Columbia University Press.
Agustí, J., & Lordkipanidze, D. (2011). How «African» was the early human dispersal out of Africa? Quaternary Science Review, 30(11–12), 1338–1342. doi: 10.1016/j.quascirev.2010.04.012
Arribas, A., & Palmqvist, P. (1999). On the ecological connection between sabre-tooths and hominids: Faunal dispersal events in the Lower Pleistocene and a review of the evidence for the first human arrival in Europe. Journal of Archaeological Science, 26, 571–585. doi: 10.1006/jasc.1998.0346
Blumenschine, R. J. (1988). An experimental model of the timing of hominid and carnivore influence on archaeological bone assemblages. Journal of Archaeological Science, 15, 483–502. doi: 10.1016/0305-4403(88)90078-7
Blumenschine, R. J., & Marean, C. W. (1993). A carnivore’s view of archaeological bone assemblages. En J. Hudson (Ed.), From bones to behaviour: Ethnoarchaeological and experimental contributions to the interpretation of faunal remains (pp. 273–300). Carbondale: University of Southern Illinois.
Carbonell, E., Mosquera, M., Rodríguez, X. P., Sala, R., & Van der Made, J. (1999). Out of Africa: The dispersal of the earliest technical systems reconsidered. Journal of Anthropological Archeology, 18(2), 119–136. doi: 10.1006/ jaar.1998.0331
Dennell, R. (2009). The Palaeolithic settlement of Asia. Cambridge: Cambridge University Press.
Domínguez-Rodrigo, M. (2001). A study of carnivore competition in riparian and open habitats of modern savannas and its implications for hominid behavioral modelling. Journal of Human Evolution, 40, 77–98. doi: 10.1006/ jhev.2000.0441
Horowitz, A. (1989). Continuous pollen diagrams for the last 3.5 m.y. from Israel: Vegetation, climate and correlation with the oxygen isotope record. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, 72, 63–78. doi: 10.1016/0031-0182(89)90132-6
Lordkipanidze, D., Jashashvili, T., Vekua, A., De Leon, M. S. P., Zollikofer, C. P. E., Rightmire, G. P., … Rook, L. (2007). Postcranial evidence from early Homo from Dmanisi, Georgia. Nature, 449, 305–310. doi: 10.1038/ nature06134
Lordkipanidze, D., Ponce de León, M., Margvelashvili, A., Rak, Y., Rightmire, G. P., Vekua, A., & Zollikofer, C. P. E. (2013). A complete skull of early Homo from Dmanisi, Georgia, and its implications for the evolution and population biology of the genus Homo. Science, 342(6156), 326–331. doi: 10.1126/science.1238484
Marean, C. W. (1989). Sabertooth cats and their relevance for early hominid diet and evolution. Journal of Human Evolution, 18(6), 559–582. doi: 10.1016/0047-2484(89)90018-3
Marean, C. W., & Erhardt, C. L. (1995). Paleoanthropological and paleoecological implications of the taphonomy of a sabertooth’s den. Journal of Human Evolution, 29(6), 515–547. doi: 10.1006/jhev.1995.1074
Martínez-Navarro, B., & Palmqvist, P. (1995). Presence of the African Machairodont Megantereon whitei (Broom, 1937) (Felidae, Carnivora, Mammalia) in the Lower Pleistocene of Venta Micena (Orce, Granada, Spain), with some considerations on the origin, evolution and dispersal of the genus. Journal of Archaeological Science, 22, 569–582. doi: 10.1006/jasc.1994.0054
Shatilova, I., Mchedlishvil, N., Rukhadze, L., & Kvavadze, E. (2011). The history of the flora and vegetation of Georgia (South Caucasus). Tbilisi: Institute of Paleobiology. Georgian National Museum.
Tappen, M., Lordkipanidze, D., Bukshianidze, M., & Ferring, R. (2007). Are you in or out (of Africa?). En T. R. Pickering, K. Schick, & N. Toth (Eds.), Breathing life into fossils: Taphonomic studies in honor of C. K. Brain (pp. 119–135). Bloomington, IN: Stone Age Institute Press.
Tchernov, E. (1992). The Afro-Arabian component in the Levantine mammalian fauna: A short biogeographical review. Israel Journal of Zoology, 38, 155–192.
Vekua, A., Lordkipanidze, D., Rightmire, G.P., Agustí, J., Ferring, R., Maisuradze, G., Mouskhelishvili, A., … Zollikofer, C. (2002). A new skull of early Homo from Dmanisi, Georgia. Science, 297, 85–89. doi: 10.1126/ science.1072953
