Honey bees and humans, a longlasting coexistence with an uncertain future. The best-known honey bee, Apis mellifera L., has spread world-wide, in the first place naturally and later on thanks to human assistance. In the beginning, people collected honey from natural swarms until this longlasting coexistence led to the birth of apiculture, also known as beekeeping. Man started to design containers for the swarms known as hives, where the bees would be kept and the honeycombs collected periodically. The wild swarms and those housed in apiaries lived side by side until the end of the XX century, however, intensified human pressure has led to the disappearance of wild swarms and even poses a threat to the survival of apiaries. Although it would difficult to do without honey products, what we cannot ignore is the essential role bees play in pollination.
Un poc d’història natural
El procés evolutiu que ens porta a les abelles de mel té un clar paral·lelisme amb el que va desembocar en l’aparició i difusió per la Terra de les plantes amb flors. Fa uns 100 milions d’anys, certes vespes, semblants als esfècids actuals, començaren a diferenciar-se per aprofitar una nova i creixent font d’aliments, el nèctar i el pol·len que oferien les plantes angiospermes. Aquestes vespes adaptaren el seu aparell bucal per xuclar el nèctar de les flors, el seu cos es va cobrir de pèls plomosos per recollir els grans de pol·len i les potes posteriors es feren progressivament més amples per poder portar-ne cada volta més al niu. Aquest procés esdevingué un cas especial de coevolució: Les plantes produïen més llavors amb la pol·linització dels insectes i intentaven atraure’ls amb la recompensa dels aliments oferts per les seues flors. Seguint el fil evolutiu dels grups més gregaris, apareixen les primeres abelles, que es podrien incloure dins del gènere actual Apis, ara fa uns 35-40 milions d’anys.
La reina de les abelles sempre va seguida d’una cort d’obreres. L’alimenten, li obren el camí i reben la dosi de feromona reial que després es diluirà per tota la colònia. Foto: F. Calatayud.
La morfologia de les abelles de mel sembla no haver canviat massa des de fa uns 30 milions d’anys, com així es pot veure si comparem els primers fòssils i els individus actuals. No se sap molt del grau d’organització social d’aquests primers membres del gènere Apis, però s’especula que ja s’havia iniciat aquest comportament i que des de llavors ha evolucionat fins a la complexitat de les colònies d’abelles actuals: un tipus d’altruisme governat per les feromones (“l’esperit del rusc”) porta uns quants milers de femelles infèrtils, les obreres, a fer totes les feines de la colònia, deixant la funció reproductiva a una sola femella fèrtil, la reina.
Les abelles de mel pertanyents al gènere Apis es desenvoluparen en zones de clima tropical. Actualment, a les zones tropicals i subtropicals del sud-est d’Àsia es troba la major diversitat, però, un pas més de l’evolució va permetre que dos membres del grup colonitzaren climes temperats. Per poder suportar les oscil·lacions tèrmiques es posaren en marxa diverses estratègies: Els eixams triaren cavitats protegides per viure, formaren colònies més nombroses i amb més bresques i perfeccionaren la termoregulació de la colònia. Durant un procés que es va encetar ara fa uns 5 milions d’anys i es va perllongar fins als 2 milions d’anys, els avantpassats de les actuals espècies Apis cerana, l’abella de mel asiàtica, i l’Apis mellifera, l’abella de mel descrita per Linnè el 1758, s’estengueren des del sud-est d’Àsia cap a altres zones.
Eixams de l’espècie Apis mellifera ho van fer cap a l’oest, travessant l’Orient Mitjà i endinsant-se pel continent africà. Ací van coincidir amb els primers homínids. No sabem si ja gaudiren de la mel d’aquestes abelles, probablement sí, però el que sembla cert és que les abelles van ser al costat dels humans durant quasi tot el seu procés evolutiu.
Més tard, l’abella de mel va conquerir el continent europeu, si bé es veia obligada a anar al ritme de les grans glaciacions. Es creu que ara fa uns 150.000 anys, els eixams d’abelles ja brunzien en totes les penínsules del sud d’Europa. Després de l’última glaciació, fa uns 8.000-10.000 anys s’estengueren progressivament cap al nord. A les nostres terres, l’abella de mel hi és des de fa uns 150.000 anys i és ben segur que els seus pobladors han estat caçadors-recol·lectors de mel durant un llarg període. L’art pictòric primitiu ens ha deixat escenes d’aquesta llarga coexistència entre l’home i les abelles i ens fa veure la importància que llavors va tenir la recol·lecció de mel i cera dels eixams salvatges. No podem oblidar l’escena més emblemàtica, la que es troba a la cova de l’Aranya de Bicorp (València), de fa uns 9.000 anys, i que ha esdevingut un símbol mundial de la iconografia apícola.
L’inici d’una llarga convivència: l’apicultura
Les arrels de l’apicultura podriem buscar-les dins de les primeres cultures urbanes i agrícoles aparegudes en la rodalia de la Mediterrània, un terreny ben adobat per al naixement de noves tecnologies. No es conserven vestigis que demostren aquest fet, però és molt possible que al mateix temps que s’incorporaven les arts agrícoles i que s’introduïa la domesticació de certs animals, començara també a practicar-se un tipus d’apicultura ancestral. L’art de mantenir les abelles dins d’habitacles construïts per l’home, els ruscs, per poder recollir periòdicament els seus productes, sembla que va anar forjant-se des d’aquells temps, uns 8.000 anys abans de Crist. Ja es feien objectes de ceràmica i cistelleria i segurament d’aquests materials (argila, vímet i canya) es feren els primers ruscs.
«Un tipus d’altruisme governat per les feromones (“l’esperit del rusc”) porta uns quants milers de femelles infèrtils, les obreres, a fer totes les feines de la colònia, deixant la funció reproductiva a una sola femella fèrtil, la reina»
Els primers apicultors farien poc més que caçar els eixams que penjaven de les mates o de les branques dels arbres i posar-los dins dels ruscs, o bé esperar que hi feren cap ells mateixos als bucs buits deixats estratègicament a prop de les colònies salvatges. En qualsevol cas, havien fet un pas molt important. Les abelles hi construïen les bresques dins al seu lliure albir i només calia obrir els ruscs i amb l’ajud del fum i les eines apropiades, tallar-les per poder gaudir de la collita de mel.
L’interès de l’home per tenir a l’abast els productes de les abelles devia ser molt fort. D’un costat la mel ja hi devia estar molt arrelada dins dels costums culinaris i medicinals, a més de ser un aliment sense problemes de caducitat; altres productes de l’arna, com la cera i el pròpolis, també es devien haver guanyat el seu lloc rellevant com a components de molts preparats curatius i al si de les activitats cerimonials i de culte. Les traces més antigues d’aquests fets les trobem en la civilització egípcia, on l’abella de mel formava part de l’ampli conjunt de divinitats i la mel i la cera s’empraven molt en cuina i medicina.
Posteriorment, l’apicultura es va tornar una pràctica habitual en totes les cultures de l’arc mediterrani. Els grecs i els cretencs seguien feien ruscs de ceràmica, a l’Orient Mitjà i nord d’Àfrica sembla que predominaren els bucs trenats amb fibres vegetals, mentre que els romans usaren diversos materials, incloent-hi la fusta.
Els ruscs Layens, un model de bresques mòbils de desenvolupament horizontal són els que majoritàriament podem trobar pels llocs més recòndits de la geografia valenciana. Foto: F. Calatayud.
L’apicultura fixista tradicional
Quan es parla de l’esmentat model d’apicultura tradicional, l’anomenem apicultura fixista. Aquesta denominació es fonamenta en el fet que les bresques construïdes per les abelles, segons el disseny que els dicta el seu instint natural, queden fixades unes a altres per ponts de cera i també a les parets del rusc, de manera que l’apicultor ha de trencar-les (o tallar-les) per poder traure’n la mel. Doncs bé, aquest tipus d’apicultura és el que prevalgué durant un llarg període de temps, fins a les acaballes del segle XIX, però sense oblidar que en molts indrets coexisteix encara amb la pura caça i recol·lecció de mel dels eixams salvatges.
A la península Ibèrica també arriba l’art de criar abelles. És molt possible que l’apicultura s’endinsara en la península Ibèrica des de les costes mediterrànies, donada la intensa activitat comercial que ja hi tenien en aquell temps. És en aquesta zona, on s’han trobat ruscs cilíndrics de ceràmica pertanyents a la civilització ibèrica, però no es pot menysprear la possibilitat que també els feren amb altres materials que no han perdurat fins als nostres temps.
«A primers del segle XX ja hi havia ruscs mobilistes de fusta al País Valencià, que prompte començaren a substituir els fixistes autòctons d’espart, suro o albellatge»
A les terres valencianes, les influències romanes i després la cultura àrab fan que l’apicultura i els productes de les abelles gaudesquen d’un cert prestigi, el que correspon a un aliment proveït de benedicció divina. Sembla que explotaren bé les especials condicions climàtiques i botàniques que oferien aquestes terres per a l’aprofitament apícola. Després de la reconquesta, els moriscs valencians foren l’eix de transmissió dels coneixements apícoles.
Però durant els segles posteriors, certs descobriments i innovacions apícoles tindran una gran influència i, sobretot, prepararan l’escenari per a tota una revolució de l’apicultura.
Foto: Mètode.
El primer va ser el descobriment d’Amèrica. Des de llavors i durant tota l’època colonial, ruscs d’abelles de mel provinents dels països europeus viatjaren amb els vaixells dels colonitzadors. Aquestes abelles van arribar a territoris on no havien existit mai, com el continent Americà, Austràlia, Nova Zelanda i altres illes del Pacífic. Les “mosques de l’home blanc”, com foren batejades pels natius nord-americans, ja podien trobar-se per qualsevol part del món. Després s’afegiren els descobriments sobre la biologia de les abelles, sobretot cap als segles XVII i XVIII, dels quals podem destacar la contribució del llibre Observations, escrit per François Huber i publicat l’any 1792. Per completar l’escenari de què hem parlat abans, també es produeixen avenços importants en les tècniques apícoles i en el disseny dels ruscs.
Arribem, com dèiem adés, al segle XIX, i encara no s’ha superat l’entrebanc d’haver de trencar les bresques per poder traure la mel, perdura la vella apicultura fixista. Però, dins d’aquest segle, s’aconsegueix superar progressivament el model tradicional i es produeix el gran salt que ens trasllada a l’apicultura moderna.
De l’apicultura fixista a la mobilista
A primers del segle XIX, l’investigador rus Prokopovitx va ser el primer a fer un gran pas cap a les bresques mòbils. Va construir un rusc de fusta amb mòduls o cambres. La inferior, per al niu de cria, era de bresques fixes, però la superior, per a la mel, portava marcs de fusta on les abelles encaixaven les bresques. Per fies podien traure les bresques de mel, ajustades als marcs, sense fer-les malbé, sense vessar la mel i evitant així el caos dins la colònia d’abelles que era típic de l’apicultura fixista.
Però el pas definitiu el va fer L.L. Langstroth, l’any 1851. S’havien introduït ja els marcs mòbils a les cambres de mel, però les cambres de cria continuaven sent problemàtiques. Les abelles encara imposaven el seu criteri de construcció al niu de cria. Però Langstroth va pensar que el “pas d’abella”, l’espai que les abelles respectaven per a poder passejar entre dues bresques veïnes, podia governar el disseny d’un rusc de marcs mòbils. Va fixar l’espai en uns 9,5 mil·límetres, i va fer un rusc deixant aquest pas entre els marcs i també entre aquests i les parets del rusc. L’èxit va ser complet, les abelles respectaven aquesta distància i, en general, construïen les bresques ben encaixades als marcs, de manera que es podien traure fàcilment les bresques de mel i de cria sense trencar-les, fins i tot es podien voltejar per observar-les i després tornar-les a deixar al seu lloc, també s’obria la possibilitat d’intercanviar les bresques de diversos ruscs, al capdavall, s’obrien los portes a l’apicultura tal i com la coneixem ara, l’apicultura mobilista.
Durant l’època d’eixamenada, les abelles crien moltes reines, normalment en les vores de les bresques de cria. Ací podem veure realeres madures, una reina que acaba de trencar l’opercle per poder eixir i altres cel·les reals ja buides. Foto: F. Calatayud.
El disseny bàsic del rusc de desenvolupament vertical i bresques mòbils proposat per Langstroth s’estengué per tot el món durant la segona meitat del segle xix. Poc després, la tecnologia apícola també es va afegir al canvi. A 1857, J. Mehring inventa la primera matriu per a fer làmines de cera que, amb l’estampat hexagonal típic, les abelles usaven de veritable fonament per a fer les bresques. El primer extractor centrífug, inventat per Franz von Hruschka l’any 1865, va permetre extraure la mel de les bresques mòbils sense trencar-les, de manera que podien tornar-se a aprofitar. Això va millorar el rendiment dels ruscs i a les abelles els permeté estalviar-se l’energia dels treballs de reconstrucció. L’any 1875, Moses Quinby va inventar el fumador de manxa, pràcticament el mateix que s’usa actualment, del qual brollava el fum de forma persistent i mantenia a ratlla la reacció defensiva de les abelles. Cap a finals de segle s’hi afegiria també una tècnica que permetia la cria artificial de reines mitjançant el transvasament de larves.
«Mentre siguem capaços d’assegurar el vol de les abelles, si aconseguim que perdure el brunzir dels insectes pol·linitzadors, allunyarem l’ombra d’una primavera silenciosa i erma»
Podem dir que els elements bàsics de l’apicultura actual eren a taula, només calia difondre’ls. La transferència fou ràpida, conseqüència lògica i evident que era un gran avenç per a l’apicultura mundial. A primers del segle XX ja hi havia ruscs mobilistes de fusta al País Valencià, que prompte començaren a substituir els fixistes autòctons d’espart, suro o abellatge. Els pioners foren els ruscs de desenvolupament vertical, el model de Langstroth i un altre posterior anomenat Dadant. Un poc més tard hi va aparèixer el model Layens, d’origen francès, un rusc mobilista on la colònia d’abelles sols podia crèixer en sentit horizontal i que es va imposar fins a ser predominant cap a la meitat del segle, i axí ho és a hores d’ara. Les raons de la predominança del model Layens són difícils d’esbrinar, però té molt a veure amb la senzillesa del seu maneig i la fàcil predisposició per a la transhumància. El trasllat dels ruscs per l’aprofitament de floracions successives ja es practicava segles enrere, però durant les dècades de 1940-60, la transhumància dels apicultors valencians s’accentua fins convertir-se en l’eix bàsic dels professionals d’aquest especial sector ramader. Aquest fenomen és el que difon el rusc Layens per tot Espanya i l’apicultura prospera fins als anys 70.
Eixam d’abelles de mel penjat de la branca d’un ametller. La comunicació química de les feromones també governa l’eixida i l’agregació de l’eixam amb la reina (o les reines) com a centre d’atracció. Foto: F. Calatayud.
La decadència de les abelles: els eixams no troben lloc
No ens hem volgut oblidar dels eixams d’abelles que des de fa milers d’anys han viscut de forma natural. Aquestes colònies d’abelles salvatges han perdurat fins fa molt poc temps. La llarga coexistència amb els atacs periòdics dels humans, que s’emportaven part de la seua mel, sembla que havia assolit un estat d’equilibri, podia dir-se, fins i tot, que era una relació sostenible.
Però aquest equilibri s’ha trencat durant el segle xx. Les abelles de mel, i també altres pol·linitzadors autòctons, travessen una greu crisi. Les abelles de mel han patit els efectes de successives patologies. Als anys 30 l’acariosi va causar una gran mortalitat de colònies. Als anys 80 apareixen, en primer lloc, un greu brot d’una micosi ja existent a les nostres abelles i després la varroasi, una parasitosi nova que va causar, a finals de la dècada, la mort del 30-40% de tots els ruscs. Els efectes d’aquest àcar exòtic sobre les colònies naturals han estat devastadors per tot arreu. Però si tenim en compte el conjunt dels insectes pol·linitzadors, a partir dels anys 50-60, es consolida l’ús d’insecticides per combatre les plagues agrícoles i des de llavors, les intoxicacions de les colònies d’abelles han estat habituals. En casos greus, els apicultors podien traslladar els seus ruscs a un altre lloc, però els eixams naturals i els altres pol·linitzadors no podien fugir-ne.
També, durant les últimes dècades, cal afegir els grans canvis introduïts als hàbitats naturals. Les intenses transformacions de terres per a urbanitzar o obtenir sòl agrícola, la destrucció de la flora natural i la contaminació atmosfèrica, que en molts indrets pot arribar a produir efectes subletals crònics sobre les colònies d’abelles.
Ruscs fixistes actuals. Foto: F. Calatayud.
Tot açò ha portat a la pràctica desaparició dels eixams silvestres, que no troben ni lloc ni condicions adients per poder perdurar. Fins i tot els mateixos apicultors han de lluitar de valent per poder sobreviure de la seua especial ramaderia. Als problemes que ja hem comentat i que també els són propis, cal afegir-ne d’altres de més específics. Les abelles, com les vespes, els escorpins o els escurçons, no són molt populars perquè piquen i açò cristal·litza en un cert rebuig social. A un altre nivell, no podem deixar de costat el comerç global. Les importacions de mel d’altres països, que s’intensificaren a partir dels anys 80, iniciaren una davallada general dels preus i una crisi del sector professional de la qual no s’ha recobrat. És un dels vessants negatius de la “globalització”, assumida pels poders polítics i econòmics, són els “danys col·laterals”. En resum, l’apicultura, ja massa sovint, és converteix en un treball ingrat i amarg al si d’una societat que no deixa lloc per a les abelles, i que fins i tot ha anat perdent els vincles ancestrals amb aquest producte natural.
Per què cal protegir les abelles de mel
En primer lloc, les abelles, com qualsevol altre animal o planta, haurien de ser protegides perquè formen part del medi natural. Encara que es puga agrair el fet de classificar l’abella com a insecte “útil”, açò sembla no ser suficient i deixa malparats els altres insectes.
Grup d’abelles sobre una bresca de cria operculada. La reina és l’única femella fèrtil, pon els ous a les cel·les del niu de cria, on després es desenvolupen les larves. Al final de la fase larvària, la cel·la de cria és operculada per les obreres. Foto: F. Calatayud.
Les abelles de mel també són pol·linitzadors. Junt amb altres himenòpters, mosques de les flors, papallones i coleòpters florícoles, són els responsables de la producció de llavors i fruits de moltes plantes. En general, les poblacions de pol·linitzadors disminueixen i l’abella de mel ha esdevingut el pol·linitzador majoritari, sobretot en els entorns agrícoles, i això ha convertit l’apicultura en un sector estratègic per la seua contribució a la producció agrícola i a la conservació de la flora autòctona.
A més, les abelles, mitjançant l’apicultura, ens han donat productes que han estat sempre al costat dels humans. Probablement, la mel de romer o timó que s’obté dels ruscs actuals no es diferencia gens de la que menjaven els autors de les pintures de la cova de l’Aranya. Altres productes tradicionals, com la cera verge i el pròpolis continuen tenint vigència. El pol·len i la gelea real són productes apícoles, rics en principis essencials, que s’han incorporat recentment a la nutrició humana.
Així doncs, reconeixent la funció social i mediambiental que les abelles de mel compleixen, cal garantir-ne la presència als nostres camps i paratges naturals i açò implica, avui dia, mantenir viva l’apicultura. Mentre siguem capaços d’assegurar el vol de les abelles, si aconseguim que perdure el brunzir dels insectes pol·linitzadors, allunyarem l’ombra d’una primavera silenciosa i erma.
