Out of Africa. A biography of our species. The biography of our species has been considered as the Most Beautiful Story in the World… however, to be fair, we have to say that ours is just one of many biological stories, neither the best nor the worst, that have taken place on the Earth’s surface. In this article the authors look at the state of issues related to the origins and evolution of mankind; humans that all share the same cradle, Africa, whose ape-like ancestors ended up colonizing Eurasia millions of years later.
Figura 1. Si fem l’exercici d’imaginar el retrat d’un dels nostres ancestres més arcaics, de ben segur que aquesta il·lustració ens ofereix una molt bona aproximació a la seva aparença física real. Van viure, ara fa entre 7 i 6 milions d’anys, a l’Àfrica i –com ja va apuntar Charles Robert Darwin– la seva anatomia era molt semblant a la d’un ximpanzé actual. / Dibuixos: Marcel Socías; assessor: Jordi Serrallonga – La Vanguardia
La història de la història de la humanitat
Quan comencem a explicar la història de la nostra espècie, l’Homo sapiens, fins i tot quan intentem esbrinar quins foren els agosarats pioners que varen poblar la Península Ibèrica o els Països Catalans, és molt fàcil caure en el parany de centrar-se únicament en una sèrie d’espectaculars troballes que, de forma més o menys regular, ocupen les primeres planes de les revistes científiques de major prestigi internacional (com una boda reial en el paper cuixé). Ara bé, els protagonistes o actors de la nostra història no solament són els “privilegiats” aborígens prehistòrics de la serra d’Atapuerca (Burgos), Fuente Nueva (Granada), la cova de l’Aragó (Talteüll, Rosselló), Banyoles (Pla de l’Estany) o la cova Negra (Bellús, Vall d’Albaida), sinó que la nostra apassionant biografia tingué les seves arrels en unes terres exòtiques, alhora que en uns temps molt llunyans. Sense la comprensió d’aquests antecedents seria impossible encetar, i entendre, la història de la humanitat.
Jo tenia un avantpassat a l’Àfrica, als peus del Rift Valley
“Jo tenia una granja a l’Àfrica, als peus de les muntanyes Ngong.” Amb aquesta cita Karen Blixen inicia el seu conegut llibre Memòries d’Àfrica. Nosaltres l’hem modificada per centrar l’origen del nostre relat. I és que, efectivament, hem d’ubicar els nostres ancestres més arcaics a l’Àfrica. Això ja ho va assenyalar en Charles Robert Darwin l’any 1871 en la seva fantàstica obra The Descent of Man (L’origen de l’ésser humà): “Podem amb gran probabilitat afirmar que Àfrica va ser abans habitada per espècies que ja no existeixen, que eren molt semblants al goril·la i al ximpanzé; i com que aquestes dues espècies són les que més s’assemblen a l’ésser humà, és també probable que els nostres antecessors habitaren Àfrica abans que qualsevol altre continent.”
Figura 2. Dalt, grup d’australopitecins gràcils (ara fa entre 4 i 3 milions d’anys). Al contrari del que sempre s’havia dit, el bipedisme característic dels primers homínids va néixer en els espais forestals i no a les sabanes. Aquest tipus de locomoció en el sòl mentre utilitzaven eines vegetals s’alternava amb una altra locomoció arborícola quan, per exemple, fabricaven els seus nius. / Dibuixos: Marcel Socías; assessor: Jordi Serrallonga – La Vanguardia
La gran genialitat de Darwin no va ser únicament situar el primer dels nostres avantpassats a l’Àfrica (fora de les dues escales tècniques que va fer el Beagle a Cap Verd i Sud-àfrica mai no va trepitjar aquest continent), sinó que també va intuir (un aspecte ja assenyalat per alguns dels seus col·legues) que l’Homo sapiens, com tota la resta d’espècies vives, descendia d’unes formes ancestrals. Unes formes que, si algun dia es troben, haurien de tenir un aspecte molt similar a un ximpanzé. I és que, tal com assenyalà Darwin, ximpanzés i humans compartim un ancestre comú; una baula que els experts en genètica han situat al voltant dels 7 o 6 milions d’anys.
Figura 3. A sota, les espècies robustes d’australopitecins, els Paranthropus (ara fa apròximadament 2,5 milions d’anys), van conviure amb els primers representants del gènere Homo (fons de la imatge). Sempre s’ha dit que eren estrictes vegetarians perquè l’anatomia del seu aparell mastegador estava adaptada a menjar els fruits més durs de la sabana. Avui, però, se sap que també eren omnívors. / Dibuixos: Marcel Socías; assessor: Jordi Serrallonga – La Vanguardia
A la recerca de la “baula perduda”!
La recerca de l’ancestre comú entre l’ésser humà i el ximpanzé ens porta a parlar d’una altra interpretació errònia en què acostumen a caure molts divulgadors quan escriuen sobre evolució humana: l’anomenada “baula perduda”. En el món de la paleoantropologia no existeix, ni ha existit mai, una única “baula perduda”. Malgrat tot, molts hi han cregut i continuen utilitzant aquest terme en el moment de produir-se qualsevol nova troballa paleoantropològica. Així, per exemple, ja en el segle XIX l’holandès Eugène Dubois va marxar a Java a la recerca de la “baula perduda” amb la gran sort de trobar diverses restes del que ell va anomenar Pithecanthropus erectus, i que avui hem batejat com a Homo erectus. L’any 1925, tot i tenir en contra la comunitat científica de la seva època, Raymond Dart definí a Sud-àfrica el que més tard la premsa internacional considerà com l’autèntica “baula perduda”: Australopithecus africanus. Els periodistes també van parlar de “baula perduda” quan Donald Johanson, Yves Coppens i Maurice Taieb descobriren a Etiòpia, l’any 1974, les restes de Lucy, una femella que quatre anys més tard seria catalogada com a Australopithecus afarensis. El mateix ha passat amb la publicació l’any 1997 dels fòssils humans descoberts a Atapuerca (Burgos). En aquest darrer cas el nom atorgat a la nova espècie per part de l’equip espanyol, Homo antecessor, ha dut a diferents mitjans de comunicació a parlar incorrectament, de nou, sobre la troballa d’aquesta anhelada “baula perduda”… ara a la Península Ibèrica.
Figura 4. Dalt, els primers representants del gènere Homo es van adaptar a la vida en els espais oberts de la sabana. Si a l’interior dels boscos l’aliment d’origen vegetal era abundant i concentrat, a les sabanes aquest és dispers i escàs. És per això, que els primers humans van haver de cercar nous recursos alimentaris: la solució era la cacera. Les preses eren esquarterades amb eines de pedra tallants. / Dibuixos: Marcel Socías; assessor: Jordi Serrallonga – La Vanguardia
Hauria d’evitar-se que cada vegada que apareix un nou fòssil d’homínid es revifi l’obsessió periodística, que no científica, de la “baula perduda”. Tota cadena té moltes baules i si considerem que l’evolució no és un únic tronc –o cadena lineal– sinó un cúmul de ramificacions amb les seves respectives cadenes (a la vegada també ramificades), veurem que quan trobem una d’aquestes baules sempre ens faltarà una d’anterior, de posterior o paral·lela en el temps. Oblidem-nos d’aquelles successions lineals, d’un homínid darrere o davant d’un altre més o menys geperut, a les quals tant ens agrada recórrer per il·lustrar l’evolució humana… el nostre llinatge ha comptat amb tantes ramificacions com la dels èquids o la dels batracis.
Quan el ossos parlen…
Seria lògic que hi hagués un únic arbre filètic dels nostres ancestres, donat que només hi ha i hi hagué una única família d’homínids amb el seu tronc i les seves branques, però la realitat és que quasi podem documentar la publicació d’un arbre filètic per cada investigador de renom que treballa sobre els orígens humans; per tant, no es pot parlar de consens entre els membres de la comunitat científica internacional.
Figura 5. A sota, Homo erectus (ara fa uns 1,8 milions d’anys) va ser l’homínid que començà a organitzar els primers campaments en el bell mig de la sabana. Un comportament i organització social cada cop més complexes i la utilització d’eines lítiques com les destrals de mà van permetre la seva supervivència en un hàbitat dominat per la presència de molts predadors. D’aquí la importància de començar a controlar el foc. / Dibuixos: Marcel Socías; assessor: Jordi Serrallonga – La Vanguardia
Nosaltres hem optat per oferir un arbre el més sintètic i asèptic possible per a facilitar-ne la comprensió. Per a tal finalitat hem tingut en compte les darreres troballes paleoantropològiques i, sense oblidar l’opinió dels taxònoms i especialistes en sistemàtica dels primers homínids, com ara en Camilo José Cela Conde (Universitat de les Illes Balears), hem aportat el nostre propi gra de sorra llançant un nou arbre filètic a la gran duna dels ja existents. Amb tota seguretat és una proposta agosarada que no s’ajustarà a la perfecció amb l’autèntic arbre genealògic de la nostra espècie (encara no hem inventat una màquina del temps capaç d’enviar zoòlegs al passat) i que demà mateix es pot veure modificada per un nou descobriment.
«Tal com assenyalà Darwin, ximpanzés i humans compartim un ancestre comú; una baula que els experts en genètica han situat al voltant dels 7 o 6 milions d’anys»
En la base de la nostra branca, fins fa poc situàvem el controvertit Ardipithecus ramidus (4,5 milions d’anys), per després passar a l’Australopithecus anamensis (entre 4,2 i 3,9 m. a.) i arribar a l’Australopithecus afarensis (entre 3,6 i 3 m. a.). Es tracta de fòssils amb petit cervell (300-400 cm³) i baixa alçada (entre 1 i 1,3 m), i, a excepció de l’Ardipithecus, del qual desconeixem com es desplaçava, ja eren capaços de caminar sobre dues cames: eren bípeds. Avui dia, en canvi, tenim novetats. Al Txad s’han localitzat les restes d’un individu anomenat Toumaï, el Sahelanthropus tchadensis, amb una datació entre els 7 i els 6 m.a. Segons l’investigador Michel Brunet, els Sahelanthropus eren uns individus bípeds precursors de totes les formes homínides posteriors. L’altre focus de discussió s’ubica a Kenya, al llac Baringo, on Brigitte Senut i Martin Pickford van trobar l’Orrorin tugenensis, un homínid amb una edat de 6 m.a. Però com que les sorpreses mai venen soles, els etíops i els nord-americans ens han obsequiat recentment amb una nova espècie que, per variar, ha estat anunciada per la premsa científica com l’ancestre més antic de la drecera dels homínids: l’Ardipithecus kaddaba (entre 5 i 6 m.a.).
Continuem amb els Australopithecus africanus (entre 3,5 i 2,3 m.a.). Segons Phillip V. Tobias, podrien haver estat els predecessors directes del gènere Homo. I, encara que aquesta teoria ens sembli la més vàlida, seria injust obviar que un altre nou homínid excavat a Kenya per Meave Leakey, el Kenyanthropus platyops (entre 3,5 i 3 m.a.), és considerat com l’ancestre del gènere humà per part del clan Leakey i seguidors (aquesta família no ha cregut mai que els australopitecs fossin els avis de la humanitat). Però, abans de passar a parlar dels primers Homo, no podem oblidar un grup d’homínids que, en contraposició amb les esmentades formes “gràcils” d’Australopithecus (anamensis, afarensis, africanus, bahrelghazali i el nou Australopithecus garhi) representen les formes “robustes”: els Paranthropus. En efecte, sembla que de l’Australopithecus afarensis derivaren altres espècies que van acabar extingint-se i que, com a particularitat més destacada, presentaven trets físics molt robustos; així, tenim que el Paranthropus aethiopicus (entre 2,5 i 2 m. a.) era la forma robusta de la qual derivarien, a l’Àfrica de l’Est, el Paranthropus boisei (entre 2,1 i 1,2 m. a.) i, a Àfrica del Sud, l’Australopithecus robustus amb una datació similar. Les formes robustes, o Paranthropus, es diu que no varen tenir “èxit evolutiu” i que es van extingir sense deixar descendència: un carreró sense sortida. Ara bé, un milió d’anys d’existència és una nimiesa? La nostra espècie tan sols porta 150.000 anys sobre el planeta i ja ens creiem amb el dret de dir qui està ben adaptat i qui no (pensem que en l’evolució el fenomen més freqüent és l’extinció).
«Homo erectus va ser el primer homínid que va sortir d’Àfrica per colonitzar Europa i Àsia»
Va ser vers els 2,5 m.a., i a partir dels australopitecins gràcils, quan van aparèixer els primers representants del gènere humà: Homo habilis (entre 2,5 i 1,5 m.a.), la “vaca sagrada” de la paleontologia humana… el primer fabricant d’eines, el primer ésser realment intel·ligent. Bé, encara que suposi una heretgia, no tots estem d’acord amb aquesta opinió; podríem dir que no hi ha prou diferències per separar els australopitecs dels Homo habilis. És per això que defensem l’existència dels Australopithecus habilis. Aquests darrers australopitecins gràcils (o pioners del gènere Homo) van donar lloc als Homo erectus, que van viure a l’Àfrica a partir dels 1,8 m.a. Ja eren posseïdors d’uns cervells molt més grans (entre 880 i 1.100 cm³) i una talla superior (1,60 m). Homo erectus va ser el primer homínid que va sortir d’Àfrica per colonitzar Europa i Àsia. Arribats a aquest punt, hem d’avisar que alguns especialistes prefereixen reservar l’espècie erectus per als espècimens que van arribar a l’Àsia, mentre que les formes africanes serien els Homo ergaster, i Homo heidelbergensis les europees. Nosaltres preferim la denominació global i més aclaridora d’Homo erectus per als tres continents.
Figura 6. Arbre filètic de l’espècie humana (segons Jordi Serrallonga).
El primer ‘passaport’ cap a Europa… I la importància de la Península Ibèrica
Avui, després de molts anys de recerques i excavacions arqueològiques i paleontològiques (no sempre en les millors condicions econòmiques, i sempre amb la inevitable i contraproduent polèmica que envolta el món de la paleoantropologia), podem afirmar que ara fa un milió d’anys hi havia grups d’homínids a la Península Ibèrica que, a poc a poc, començaren a protagonitzar un dels primers poblaments humans d’Europa. Al respecte, autors com Phillip V. Tobias (University of the Witwatersrand, Sud-àfrica) i Josep Gibert (Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell), i a partir de les troballes realitzades a la Conca d’Orce (Granada), pensen que aquesta entrada al continent europeu des d’Àfrica es produí entre els 1.700.000 i 1.500.000 anys. Per a sostenir aquesta tesi defensen que, a més de les dues vies de pas cap a Europa ja proposades per altres investigadors (Palestina i Sicília), caldria afegir-ne una tercera: el pas per Gibraltar. Les indústries lítiques de Fuente Nueva (1.000.000 d’anys) semblen validar aquesta hipòtesi. Se suposa que petits grups humans van creuar, junt amb altres espècies animals, l’estret de Gibraltar tot aprofitant moments en què el nivell del mar era inferior a l’actual (fet que hauria minvat l’amplada del braç d’aigua, ja de per si reduït, entre el nord d’Àfrica i el sud de la Península Ibèrica). Els detractors d’aquesta teoria sempre fan referència als perillosos corrents que avui caracteritzen l’estret en trobar-se les aigües del mar Mediterrani amb les de l’oceà Atlàntic. Però, fora de la reducció del nivell del mar ja esmentada, hem de dir que no només els humans, sinó altres espècies animals, ens demostren –si seguim l’evolució de les formes vives en el decurs de la història de la terra– que són capaces de vèncer majors obstacles que un simple estret.
Figura 7. Aquesta podria ser una escena de la vida quotidiana d’aquells Homo erectus que, des d’Àfrica, varen arribar a Euràsia ara fa aproximadament 1,7 milions d’anys. Aquest grup podríem ubicar-lo al nord dels Pirineus, concretament a la cova de l’Aragó (450.000 anys abans del present). Ocupen l’entrada d’una cova situada molt a prop d’un riu i des de la qual controlen els moviments de la fauna. / Dibuixos: Marcel Socías; assessor: Jordi Serrallonga – La Vanguardia
D’altra banda, si anem cap al nord, a Atapuerca (Burgos), i més concretament al jaciment de la Gran Dolina, localitzem les restes d’uns homínids fòssils que l’equip dirigit per Juan Luis Arsuaga (Universidad Complutense de Madrid), José María Bermúdez de Castro (Museo de Ciencias Naturales-CSIC) i Eudald Carbonell (Universitat Rovira i Virgili) ha definit com un nou especimen: Homo antecessor, “l’humà pioner”. Sempre segons aquests tres científics, l’Homo antecessor era l’avantpassat, a l’Àfrica, de l’Homo sapiens, i a Europa de l’Homo heidelbergensis que evolucionà fins a Homo neanderthalensis (més conegut com a Neandertal… l’homínid fòssil que, per exemple, trobem a la Cova Negra de Bellús, a la Vall d’Albaida). Aquesta posició científica no és universal, i és per això que altres científics no vinculen l’Homo antecessorHomo sapiens. Així, les formes d’Homo erectus africanes (els Homo ergaster que hem esmentat abans) serien els ancestres directes dels primers sapiens, que també situem en el continent africà, i no a Europa com en altres temps ens havien intentat fet creure aquells investigadors europeus desitjosos d’un pedigrí occidental: només cal recordar el famós “Homme de Cromagnon”. Així, provinents d’Etiòpia, recentment s’han publicat els fòssils dels primers Homo sapiens africans, que se situarien entre els 200.000 i els 150.000 anys (a Europa no arribaren fins ara fa 40.000 anys, tot coincidint amb l’inici de l’ocàs dels neandertals).
Figura 8. L’Homo sapiens va arribar a Europa des d’Àfrica ara fa apròximadament uns 40.000 anys. Després de conviure amb els neandertals a Europa i al Pròxim Orient, es va difondre per tots els continents tot mantenint una forma de vida caçadora-recol·lectora però amb eines més desenvolupades, com ara el propulsor. / Dibuixos: Marcel Socías; assessor: Jordi Serrallonga – La Vanguardia
Atapuerca, alhora, és una contínua caixa de sorpreses (tampoc mancades de polèmica) pel que fa al comportament dels homínids que habitaren la serra que porta el mateix nom. Sense anar més lluny, els investigadors apunten que l’Homo antecessor (trobat en uns nivells datats en 780.000 anys) devia ser depredat per altres homínids, ja que en els seus ossos s’han identificat les marques de tall produïdes per instruments de pedra fabricats per l’ésser humà. L’únic que falta saber, davant d’aquestes proves de presumpte canibalisme, és si aquests antecessors van ser devorats per individus del mateix grup, per individus de la mateixa espècie però d’un altre grup o bé per individus d’una altra espècie que encara no ha estat descoberta (i que invalidaria, aleshores, la tesi de canibalisme). Hem de dir, però, que aquests importants descobriments paleoantropològics no han de confondre’s amb les restes, molt més recents (entre 400.000 i 350.000 anys), trobades en un altre jaciment del complex paleontològic i arqueològic d’Atapuerca: la coneguda Sima de los Huesos. En aquest avenc han estat estudiats els fòssils d’un gran nombre d’individus (en augment després de cada campanya d’excavacions) que podrien haver estat llençats intencionadament pels seus companys en un context funerari. Per a imprimir un major romanticisme a l’esmentada hipòtesi, ara fa molt poc que s’ha donat a conèixer una destral de pedra, de color vermellós, trobada entre les restes humanes (l’únic vestigi d’origen cultural localitzat fins aleshores a l’avenc): el bifaç en qüestió ha estat considerat com una peça votiva, un aixovar funerari… potser és per això que es tracta de la primera eina de pedra paleolítica que, seguint amb el costum adoptat amb els cranis d’homínids, ha estat premiada amb un nom propi (“Excalibur”). De fet, la teoria sobre l’enterrament intencional de la Sima de los Huesos (i, consegüentment, la interpretació d’Excalibur com una ofrena) ha estat molt discutida. Hi ha força opinions molt argumentades que apunten que l’acumulació d’homínids en aquest indret és deguda a una catàstrofe natural.
Figura 9. Les manifestacions pictòriques rupestres són, junt amb algunes troballes aïllades associades al neandertal, els vestigis arqueològics més antics del pensament abstracte o simbòlic de la humanitat. No sabem si els homínids anteriors als sapiens ja disposaven d’aquesta capacitat (els ximpanzés, per exemple, són estudiats en aquest sentit) però sembla evident que la nostra espècie va desencadenar l’arribada de grans canvis.
El que sí que és indubtable és que a la Península Ibèrica s’està concentrant una gran quantitat de troballes sobre els primers pobladors del nostre continent. De tota manera, junt amb les troballes d’indústries lítiques a Fuente Nueva i les restes biològiques i culturals de Gran Dolina, hem de citar altres jaciments europeus amb documents molt antics: Monte Poggiolo i Ceprano a Itàlia (“el clan sicilià”) i les espectaculars restes de Dmanisi a Geòrgia. Dmanisi, amb la descoberta de les restes corresponents a l’Homo georgicus (entre 1.700.000 i 1.500.000 anys) situa les arrels del poblament europeu en el corredor palestí. La biografia continua…
