Retrobar la natura del litoral valencià

Rediscovering the valencian coast. Despite the strong pressure that the valencian coast has been under since time immemorial, recents years have seen important efforts to protect and recover those corners of our geography that are of great natural value. However, we must not believe this task to be complete as there are many species and areas still threatened by urban development. 

Les costes valencianes, caracteritzades per l’alternança de llargs trams de platges i de penya-segats coronats per planures relativament accessibles, no van oferir gaire oposició a la colonització destructiva i al desgavell urbanístic al llarg de la segona meitat del segle XX. Potser com cap altre territori a l’Estat Espanyol, la majoria de serralades litorals permetien la construcció de camins que arribaven vora la mar. Només alguns petits trams a les serres litorals castellonenques, i certs enclavaments del nord d’Alacant extremadament inaccessibles, o bé on els forests de l’Estat que arribaven a la vora dels penya-segats, van salvar-se miraculosament; tot i l’aparent força de la legislació forestal d’altres monts públics –teòricament inalienables i imprescriptibles–, com el cap dels Horts d’Alacant, van convertir-se en boscos de ciment. El procés continuà al llarg dels 80 i 90, però localitzat només en alguns sectors del territori; arrere resten les despulles de la lluita contra la urbanització d’una part del litoral de Benitatxell, o els pactes públics contra natura a les Corts Valencianes amb «llum i taquígrafs», per a permetre el desenvolupament de milers de xalets en Torrevella com a condició per a l’aprovació de la legislació del sòl no urbanitzable.

«Potser l’esdeveniment més conegut és el fort moviment social que va provocar la «reconquesta» de la devesa d’El Saler pels ciutadans de València»

Enfront d’aquest panorama de destrucció, és ben cert que també s’ha aconseguit la protecció jurídica d’un cert nombre d’enclavaments excel·lents del territori litoral valencià, i què, sovint com a resultat del treball de tramoista dels investigadors i dels tècnics mediambientals, s’ha avançat notablement en la conservació d’aquests indrets.

Microreserves

Les Microreserves de Flora són un model de protecció pioner a tot Europa. / Foto: M. A. Gómez Serrano

Potser, l’esdeveniment més conegut és el fort moviment social que va provocar la «reconquesta» de la devesa d’El Saler pels ciutadans de València, després d’observar esbalaïts durant més d’una dècada la destrucció progressiva d’un dels símbols més importants i volguts de la ciutat; darrere de les anècdotes, com la dubtosa necessitat de parcel·lar i vendre la Devesa per obtenir aquella quota que s’havia imposat als valencians per a la construcció del Plan Sur –la mateixa per la qual els habitants de la ciutat havíem obtingut la butlla d’utilitzar els segells amb el sant calze i d’altres símbols religiosos, en lloc dels oficials amb l’efígie de Franco–, hi havia l’interès de construir el complex urbanístic més impressionant d’Europa, amb milers i milers d’edificis plens d’apartaments. La decisió de recuperar la Devesa es va prendre massa tard, quan els centenars de milers de tones de sorra de la duna mòbil havien estat utilitzats per a omplir les mallades; tornar les dunes al seu estat primigeni, a la llar dels borrons i les campanetes de mar, semblava un treball de gegants. Ara, després de més de quinze anys de treball de l’Oficina Tècnica Devesa-Albufera, una vegada produïts i integrats al medi natural centenars de milers de plançons de més de 50 espècies, podem dir que la reconstrucció d’una bona part del front dunar és una realitat. Els botànics valencians encara recordem com en començar els anys 80, a la Devesa només quedaven uns pocs exemplars de perlina blanca o cotonet de mar (Otanthus maritimus), quasi tots a la Duna del Pujol; ara, aquesta espècie vist de blanc, amb milers de plantes, els peus de sobrevent de la primera duna litoral al llarg d’uns quants quilòmetres de la platja de la Devesa. No parlem només d’un treball de plantació; les dunes han estat reconstruïdes tot seguint la morfologia que tenien a les fotografies aèries abans del procés urbanístic, la vegetació va ser plantada seguint combinacions específiques calculades segons l’orientació, la distància a la mar i les prediccions fitosociològiques; i els sistemes de sembra, plantació, paravents, etc. són el resultat de nombrosíssimes proves desenvolupades al llarg de més d’una dècada de treball i investigació. Aquests quilòmetres de noves dunes constitueixen el més important projecte de regeneració dunar feta sota criteris científics correctes a tot el continent europeu, i potser al planeta.

ensopegall

L’única població d’ensopegall de Cavanilles ‘Limonium cavanilessii’, una de les plantes més amenaçades al nostre litoral, roman aïllada als penya-segats de la serra d’Irta. / Foto: Olga Mayoral

Des de la meitat dels 80, bona part dels trams costaners no urbanitzats han estat convertits en espais naturals protegits, com ara les illes Columbretes, el Prat d’Albalat dels Ànecs o Prat de Cabanes-Torreblanca, la Devesa d’El Saler, el Montgó, el Penyal d’Ifac, el front litoral de les salines de Santa Pola, les zones de protecció d’aus (ZEPA) de la marjal dels Moros o dels illots de Benidorm, o les reserves marines de Columbretes, Tabarca i cap de Sant Antoni; molts dels trams costaners de major interès per a la conservació van ser inclosos a l’acord del Govern Valencià, signat al desembre del 1997, per a aportar terrenys valencians a la xarxa Natura 2000 –cas, entre d’altres, de la serra d’Irta, el sistema endorreic i costaner de Nules-Almenara, els penya-segats del nord d’Alacant (fonamentalment al terme de Xàbia), o les dunes de Guardamar del Segura. No obstant això, molts més han sucumbit a l’avanç de la insaciable fam urbanística, o resten ferides en un estat greu una vegada domesticats i, fins i tot, enjardinats; parlem de Cap Roig i del front dunar i de penya-segats de la Devesa de Campoamor, de les dunes de Canet d’en Berenguer, i un llarg etcètera de llocs encisadors on viuen el ginebre marí o molts dels nostres ensopegalls endèmics (gènere Limonium), les plantes que amb més personalitat defineixen l’enorme vàlua científica del nostre litoral.

A l’anvers d’aquest desgavell de malifetes de la cobdícia humana hi ha milers d’hores d’investigació i treball per a la conservació, fetes des de les universitats i centres de recerca, des dels equips tècnics de les administracions amb competències mediambientals, des de molts dels col·lectius conservacionistes…. Parlem de la quasi increïble recuperació dels ecosistemes de les Columbretes, tant sota l’aigua com per sobre, dominats ara per l’alfals marí i el morritort endèmic de l’arxipèlag que als anys 80 estaven vora l’extinció; falcons de la reina (Falco eleonorae), baldrigues cendroses (Calonectris diomedea), escaterets (Hydrobates pelagicus), corbes marines (Phalacrocorax aristotelis) i la mítica gavina corsa (Larus audouinii) volen per sobre les illes, on es desenvolupa un ample programa de recuperació de la coberta vegetal que inclou des de la producció in situ de les principals espècies botàniques locals, fins a la sembra de les plantes nutrícies per als insectes endèmics d’aquestes illes. Parlem de la recuperació de la marjal dels Moros, abans abocador per a rebre escòries de fundició, i ara zona humida poblada amb espècies extingides i reintroduïdes fent ús de programes de cria en captivitat, com la sultana o gall de canyar (Porphyrio porphyrio). Parlem també de la xarxa de microreserves litorals què, des de la Torre Badum fins al Cap Roig, recull bona part dels indrets amb major personalitat florística, i són l’escenari de proves de reintroducció –cas de la silene d’Ifac (Silene hifacensis) al Penyal– o de reforçament poblacional –clematítide (Aristolochia clematitis) i ensopegall de Dufour (Limonium dufourii) al prat de Cabanes, card sant (Carduncellus dianius) del Montgó a la cova de l’Aigua, etc.– Parlem, doncs, d’un esforç que ha fet que la rosseta (Marmaronetta angustirostris) torne a volar per sobre les nostres llacunes costaneres des de la marjal del Moro fins al Fondó, o que el picatort (Plegadis falcinellus) torne a visitar les nostres terres després de moltes dècades.

perlina blanca

La perlina blanca, ‘Otanthus maritimus’, és un símbols de la restauració dels paisatges dunars valencians. / Foto: Olga Mayoral

Encara resten, però, nombroses coses a fer. Cal recuperar dotzenes d’ullals i trobar noves àrees de reserva per a fartets, samarucs, gambetes, tortugues d’aigua i nàiades, dins dels terrenys on van viure durant milions d’anys, controlar l’extraordinària proliferació de plantes al·lòctones que dominen molts dels nostres sistemes dunars, recollir i emmagatzemar quantitats significatives del germoplasma de les nostres plantes, ensenyar a les noves generacions com poden conservar el patrimoni natural, aturar les temptacions de noves onades urbanístiques,… Potser convé ara recordar les paraules del professor Manuel Costa l’any 1986 en La vegetació al País Valencià: «La destrucció de les platges valencianes és una cosa que ha d’avergonyir tots els valencians i alhora els ha d’estimular a posar els mitjans que calga per a evitar, d’una banda, que els excessos continuen, i d’altra, per a tractar de recuperar aquelles zones que encara estiguen en condicions per a aconseguir-ho.»

© Mètode 2000 - 26. Redescobrir el litoral - Estiu 2000
Doctor en Ciències Biològiques. Cap de secció del Servei de Vida Silvestre de la Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana.