Secrets de l’olivera

olivera

Així no serà fora de propòsit, si després de haver tractat llargament de les plantes, de las herbas, y arbres, fruytas, vinyas, rayms, y vins, tractar de la utilitat que naix de la oliva y altres frytes semblants, dels quals lo bon pare de Familia acostuma de traure del oli.

 Miquel Agustí. Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril, 1617

Miquel Agustí fou un prior de l’orde de Sant Joan del Temple a Perpinyà. Nascut a Banyoles l’any 1560, ens va deixar un llibre, conegut popularment com el Llibre del Prior, que va ser durant més de dos segles el best-seller dels agricultors, especialment el d’aquells que vivien en les masies on es practicava moltes vegades una agricultura de subsistència. El Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril va publicar-se per primera vegada a Perpinyà l’any 1617. Pocs llibres d’aquell temps escrits en català han tingut tant d’èxit. Per algunes masies del Camp de Túria també va circular alguna edició d’aquest llibre.

Després de la primera edició en català del 1617,  se’n feren més de vint edicions en castellà fins al primer quart del segle XIX. Del conjunt de llibres que tractaven sobre agricultura i que es conservaven a la casa de la Senyoria d’Olocau (Camp de Túria), el Llibre dels secrets fou un dels més coneguts. El darrer rastre d’aquest llibre el trobem al mas de la Garrofera, a Marines (Camp de Túria), en el temps que era el masover Lluís Romero i Bernad d’Olocau, el tio Lluïset. Era una edició en castellà que es deia Libro de los secretos de Agricultura, casa de Campo, y Pastoril…, editat «En Zaragoza, Por viuda de Pedro Verges. Año 1646». El llibre va tenir una gran consideració entre els pocs llauradors que sabien llegir en aquells temps, com eren els Romero i altres que treballaren en aquell mas propietat del comte d’Olocau, i es va fer servir per practicar l’art d’aprendre a llegir en castellà. La meua àvia materna, Cecília Romero i Bernad, en les llargues nits d’hivern, vora la llar de campana ampla de la cuina del mas, el va usar com a manual de lectura i ens en va parlar algunes vegades.

El contingut del llibre de Miquel Agustí es dirigeix al llaurador autosuficient i intenta donar-li els consells pertinents per a portar bé la propietat. Per això aporta tota la informació que cal perquè una família consulte i resolga els problemes que l’explotació li presenta: construcció de la casa de l’agricultor, atenció del ramat i l’aviram, medicina casolana, veterinària, preparació de remeis casolans, confitures, meteorologia…, una mena d’enciclopèdia de la casa del llaurador. Crec que van ser aquestes qualitats les que van propiciar el seu èxit més enllà de tres segles.

En el llibre trobem algunes pràctiques agràries que serien àmpliament utilitzades, algunes d’elles conegudes ja en altres parts d’Europa, però que van trobar entre els nostres camperols la seua divulgació gràcies al llibre d’Agustí. Per exemple, com a alternativa de cultius per eliminar el temps mort dels cereals, proposa les lleguminoses, que restableixen la fertilitat per l’aportació de nitrogen. L’autor no presenta innovacions ni projectes revolucionaris, però a l’obra sí que trobem anacronismes i pràctiques rutinàries pròpies del segle XVII. Això no obstant, l’autor del tractat agrari va saber conservar el model dels sabers camperols utilitzant refranys i frases fetes, la qual cosa va facilitar la divulgació dels secrets de l’agricultura.

A més de la descripció de les pràctiques agràries que es van divulgar entre els nostres llauradors gràcies al llibre d’Agustí, en el Llibre dels secrets el seu autor també escriu una mena d’història natural, algunes vegades mítica i fins i tot misteriosa. Possiblement és aquesta part la més recordada i la que ha passat a integrar-se dins del costumari agrari tradicional en molts llocs, com és el secà del Camp de Túria. Escolteu algunes de les curiositats sobre l’olivera:

«Lo oliver te una cosa meravellosa, de castedat y virginitat així per fer-lo bell y fèrtil, fer com fan en algunes parts, que los fan plantar y gobernar a persones vérgens y així ve lo oliver bell y fertil.» [p. 48]

«Lo llicor ques destila de la llenya de l’oliver quan està al foch cremant, és bo per matar la ronya, y altres crostes de les mans fregant les del dit llicor.» [p. 49]

«Lo oli té tal virtut, que així dins del cos, com encara defora, allarga i mollifica lo cos, y lleva la malignitat del verí, y lo fa prest vomitar, així mateix si algun verí vos toca a la pell, y comença serli nafra, per amansar aquella malignitat no y ha cosa millor, que untar ho ab oli calent.» [p. 49]

Dues són les raons que m’han decidit a encapçalar aquest article sobre l’olivera amb paraules de Miquel Agustí: una, donar a conèixer l’existència d’un llibre oblidat i estretament lligat al treball del bell i fèrtil oliver, i l’altra, els consells de com fer l’oli, consells encara vigents. N’escollim alguns perquè el lector s’adone dels secrets:

Lo oliver, es arbre que nos fa per totes parts, y en demes terres molt fredas; perque vol terra calda, y trempada, y aixi si voleu plantar olivers en vostres terres, triau lo lloch mes alt, y posat al vent, y be fondo, y que baix sia terra argilosa, y desobre mig arenosa, y de argila blanca espessa, y no magra, los quals en lo entorn del mes de Mars los poreu plantar.  [p. 48]

Les olives per fer oli, se han de cullir quan son madures, y no se han de cullir totes juntes, sino sols las que aquella nit haureu de posar a la mola, à moldre, o alomenos lo sendema, y així les anireu cullint, molent y fent: per que lo oli es millor, y ne trau mes, desfent-les frescament, que no quan estan reposades. [p. 49]

Lo modo de fer lo oli de olivas […] guardeu curiosament que la mola, lo torcolar, y la prensa sia ben net, y tots los altres instruments, que serveixen a fer oli: que tingan suficient provisió de llenya pera fer bon foch pera escaldar llargament lo lloch ahont se fara la prensa, si per cas no bastara calor per lo siti del lloch: per que totas las llicors untosas se desolren, y fonen per lo calor, y se restrenyen per lo fret, y per aquest respecte; sera be que lo vostre prensador fassa lo oli al migdia, per que no tingues necessitat de foch, ni de llum, en fer lo oli. [p. 111]

Aquell que haurà carrech de recollir lo oli, posarà a part los vasos acomodats, per les tres sorts de oli, que seran estats destillats: per que seria de gran dany mesclar la segona pressió, y despres la tercera ab la primera; per que aquell que es colat de la prensa no molt estreta, es de molt millor gust que lo segon. Aquell oli se diu verge, o de polpa, molt bell, y bo per usar ab lo menjar. Lo segon es bo per untar, y altres usos semblants, lo tercer per a cremar, sera encara be, quant lo oli haurà un poc reposat en sa caldera, mudarlo en altra: per que quan mes oli es ventat y remudat, tant mes se fa clar, y sense murcades [p. 111]

No sé, amic lector, si en llegir aquests consells has sentit l’encís de les paraules, quan fa que l’olivera siga oliver, i la morca de l’oli, murcades. L’obra de Miquel Agustí constitueix un interessant recull de lèxic popular. També trobem alguns cultismes, com és el cas de destillats i molts més. El tema de l’obra és segur que va obligar l’autor a utilitzar un vocabulari popular, però també algunes de les fonts que utilitza l’obliguen a introduir un lèxic més culte. El qui escriu, que ha passat la seua infància en un racó dels secans valencians, on la postguerra va portar el revifar de l’agricultura de subsistència, us assegura que cada vegada que consulta el llibre del Secrets d’agricultura reviu les imatges i el costumari d’aquells temps, que encara encenen en ell uns forts records.

Però, parlant de records, retornem al tema que ens porta a escriure aquestes pàgines. Qui de nosaltres, en parlar de l’olivera, no recorda les endevinalles, les dites i les rondalles a ella dedicades?

Blanca al nàixer,
verda al pas del temps,
i ara, per mala sort,
negra com carbó és.

Les olives per Sant Joan
són com grans de sal;
i per Sant Pere
com grans de pebre.

L’oliva, com més està a l’olivera,
més oli arreplega.
L’oliva plegà,
oliva premsà.

P’a podar l’oliverar
busca sempre bon pardal,
que els mals podadors fan ells
molt més mal que els estornells.

Aquell que en oliveres sembra,
tot l’any va per oli a la tenda.
Si l’oli vols conservar,
no’l deixes de trascolar.

De totes les contalles relacionades amb l’olivera, cap aconseguia despertar tant d’interès en la nostra infància com la de Les olives i els estornells. És una de les rondalles que puntualment recordàvem quan vèiem els estornells volar pels olivars. Amb ella, els infants valencians rebíem la primera informació d’aquella violenta i injusta expulsió del poble dels cristians nous del Regne de València el 1609, els moriscs:

Les oliveres van ser plantades pels moros i quan els van expulsar diuen que no van tenir temps d’ar­rancar-les per emportar-se-les. Els moriscs valencians sí que van emportar-se les claus de les cases i van deixar les portes obertes, per això, molts dels seus descendents creuen que mentre conserven la clau tenen dret a recuperar la casa.

També diuen que moltes de les oliveres que van deixar plantades, si les famílies dels que les van plantar cullen tots els anys algunes olives conserven el dret a la propietat. Com que no podien vindré a collir-les, conten que van enviar els estornells. Els quals bé que se les mengen, i en anar-se’n cap a l’Àfrica s’emporten tres olives cadascú. Una en cada pota i una altra al bec, i moltes d’elles les deixen en arribar a les palmeres africanes i els moros les arrepleguen.

En arribar el narrador a aquesta part del conte  sempre hi havia algú que intervenia i aportava un desenllaç diferent, com aquell que diu que «els estornells no eren enviats dels moriscs, sinó que eren els mateixos moros que per un encanteri es convertien en estornells per reclamar el seu dret a les oliveres que havien deixat plantades».

El fet és, no sé si per aquesta llegenda, que nosaltres sempre teníem i tenim un cert respecte pels estornells.

El treball entorn de l’olivera

Benimarfull
té gran orgull
pel poquet oli que cull
més si la collita erra,
Benimarfull cau en terra.

Popular, E. López Chavarri:
Proses de viatge, 1929.

La vida dels llauradors de les terres del secà de la Mediterrània ha girat fins a mitjan segle XX al voltant d’una trilogia vegetal mil·lenària: el blat, la vinya i l’olivera. Serà aquesta darrera la que donarà peu a una exigència absorbent de recollida del seu fruit, i la seua transformació en l’oli quan la tardor s’acaba i comença l’hivern. No ha estat mai una vida de collites abundants i descans regalat la del llaurador del secà, sinó d’esforç i magres resultats. Per això l’arribada de les collites era sempre una etapa alegre i animada en la vida del poble.

Gerres i caixons de guardar l’oli. Casa la Senyoria, Olocau. / Ferran Zurriaga

A Olocau (Camp de Túria) i als pobles de la comarca, entre novembre i gener, segons era de generosa la collita, es produïa una moguda de tots els pobletans que trastocava la vida local. Colles d’homes i dones omplien els camins i els camps, trencant el silenci de les valls amagades on les oliveres creixien entre marges de pedra seca. Hi havia en aquell moviment de persones pels olivars un senyal clar: el fum de les fogueres que feien les colles a l’hora d’esmorzar o de dinar; també, algunes vegades, els crits i els cants dels plegadors.

El treball de la recollida de les olives estava regulat pel costum. El homes tenien unes obligacions i, les dones i infants, unes altres. Les olives es collien i també es tiraven amb els ganxets o vares damunt de les lones o mantes. El homes portaven els bancs o escales i s’encarregaven de les branques altes. Les dones i els infants, de les branques baixes. Les olives que quedaven fora de les mantes eren plegades per les dones i els xiquets, que també tenien l’obligació de precedir els homes per estendre les mantes. Els infants i les dones s’encarregaven de garbellar-les per traure’n les fulles i les rames, i després els homes omplien les sàries i les carregaven als carros.

«El qui escriu us assegura que cada vegada que consulta el llibre del Secrets d’agricultura reviu les imatges i el costumari d’aquells temps, que encara encenen en ell uns forts records»

En tornar a casa, el fum de les almàsseres omplia el cel del poblet, i l’olor del pinyol i de l’oli novell omplia aquells dies els carrers. Algunes persones deien que, de nit, si l’al­màs­sera continuava treballant, es veien llums pels fumerals. Eren les animetes que demanaven minetes de llum per entrar al cel.

A la porta de les almàsseres, a boqueta de la nit, una fila de carros esperaven descarregar les olives. Les deixaven en l’atroig, que era una mena de basses on les olives esperaven el torn per a ser mòltes al regló, on es movia el rutlo que havia de moldre-les. Les olives mòltes feien una pasta que era recollida en la sequieta per a omplir els esportins d’espart, els quals s’apilaven després en la premsa.

Almàssera de la Senyoria, Olocau. / Ferran Zurriaga

Les premses de les almàsseres són l’element que més va canviar amb el temps: primer eren de fusta i tenien sempre una base de pedra –entre nosaltres sempre era una bona llosa de rodeno amb el seu to rogenc– de la qual sortien dos laterals de fusta anomenats cuixeres, creuats a la part de dalt per la femella, la qual estava travessada pel mascle, que rodava amunt i avall fent pressió sobre el peu dels esportins.

A mitjan segle XIX van aparèixer les premses de ferro, les quals van coincidir més o menys amb l’abolició dels monopolis senyorials, en el nostre cas el del comte d’Olocau. Aleshores es va produir a poc a poc una multiplicació de les almàsseres als pobles valencians, i això va millorar les qualitats de l’oli, ja que no calia guardar les olives tant de temps a les cambres, esperant el moment de moldre-les. A Olocau, d’una sola almàssera, la del Comte, el 1845, va passar a haver-n’hi quatre al poc de temps, i el 1946 n’eren 21. Més avant féu aparició la premsa hidràulica amb bomba impulsada per una palanca que havia de menar un home i, finalment, es van instal·lar les bombes impulsores elèctriques.

La pasta d’una parada solia omplir entre 15 o 20 esportins d’una premsa. L’oli que sense premsar anava caient en forma de filet d’un groc tendre era conegut com l’oli verge. I deien que era el millor per fer l’allioli. L’oli anava per una canaleta als cossis, on es triava pel sistema de decantació.

«A mitjan segle XIX van aparèixer les premses de ferro i es va produir a poc a poc una multiplicació de les almàsseres als pobles valencians, i això va millorar les qualitats de l’oli»

Al residu de pasta de les olives mòltes després de la darrera premsada li dèiem pinyol; en altres llocs era conegut com remolta o refet. El pinyol es donava mesclat amb segó als porcs, i també es feia servir per fer funcionar les estufes i les cuines econòmiques. A Olocau, els alumnes de família d’almasserers portaven pi­nyol per a l’estufa de l’escola.

Si la collita havia sigut bona, a la fi de la recollida, l’amo feia un sopar a l’almàssera amb tots els que havien treballat. Sempre cuinaven un animal vell de ramat, cabra o ovella, guisat amb una salsa feta d’una picada d’all, ametlles, julivert, picant i altres salses, tot acompanyat d’unes creïlles, que es coïa a la fornal en una gran caldera o olla de ferro al llarg del dia.

Premsa de l’almàssera de la Garrofera, Marines. / Ferran Zurriaga

També era costum reunir-se per esmorzar a l’almàssera els qui allí treballaven, juntament amb els qui esperaven recollir l’oli i gent que anava per veure quan havia de portar la seua parada –és a dir, les olives necessàries per a fer funcionar al complet la mola i la premsa–. Aquells esmorzars eren generalment senzills, amb pa torrat a la fornal i, després, un raig d’oli verge acompanyat d’olives madures i pansides com a companatge. També podia ser un tros de cansalada o embotit torrat, acompanyat moltes vegades d’un allioli fet amb l’oli verge de la primera premsa. Fer allioli amb l’oli de la premsa sempre era ocasió per a debatre les qualitats de la collita d’aquell any i comparar-la amb altres passades. Tot aquest ambient feia que els dies d’almàssera foren animats i com una mena de festa de l’hivern amb un anar i vindre de gent.

L’olivera lluminosa

Arbre de fulla perenne, l’olivera és clara. L’aire i la llum viuen entre la cal·ligrafia precisa de les branques. Sota la seva fronda ingràvida i lleugera, la llum s’atura amb lenta i suau morbidesa: a l’estiu, era una lluna daurada; al setembre, d’un blau netíssim; ara, amb l’aire fresc, el blau es dilueix en un verd prim, que és com un blau tocat de fatiga. Amb una i altra llum, penso sovint, passejant pels olivars, en la bellesa que tindria veure a cent passes, entre els arbres, una bona estàtua de marbre blanc. L’aparició seria tan lluminosa i elegant que la pau i la quietud dels olivars fóra una pura delícia.

Josep Pla, Cadaqués, 1947 (p. 142)

«Fer allioli amb l’oli de la premsa sempre era ocasió per a debatre les qualitats de la collita d’aquell any i comparar-la amb altres passades»

En català, aquesta veu apareix per primera vegada escrita en el Llibre de Blanquerna, de Llull, l’any 1295. En l’actualitat, la forma oli es general en tot el domini lingüístic de la llengua catalana. Entre els nostres escriptors, l’olivera no ha estat oblidada ni pels poetes ni pels narradors, encara que el contingut antològic de l’arbre està molt millor representat entre els darrers. De tots ells, l’empordanès Josep Pla és qui ens ha deixat els millors elogis de l’arbre i els paisatges que pobla l’olivera en diferents textos i publicacions. I serà en un llibre dedicat a la vila de Cadaqués (Alt Empordà), editat el 1947, on les oliveres són evocades en un ritme coral ple de vibració lírica, on la llum i els camps ajuden a crear la imatge lluminosa de l’arbre que tant va estimar Pla. Escolteu:

olivera

Ferran Zurriaga

Cap arbre no guanya l’olivera en noblesa. Cap altre no la iguala en gravetat senyorial i en claror pensativa. Es fa enormement vella. Malgrat la seva aguda sensibilitat sorprèn la seva resistència als accidents. És eviterna i d’una indescriptible sobrietat. Viu en els terrenys de secà més misèrrims. En el paisatge cataclismàtic de Cadaqués es dóna admirablement. Només la fascinació d’aquest arbre pot explicar els milions i milions d’hores de treball que els homes han posat per convertir els olivars en un immens jardí de pedres. Ara, el color eclesiàstic del seu fruit sembla augmentar la gravetat de la seva fosforescència pensativa.

J. Pla, Cadaqués, 1947 (p. 191).

No sé de deixar l’article, pensant les coses que no he dit. Però cal acabar-lo i, per a fer-ho, què hi ha millor que unes paraules de Pla del llibre de Cadaqués, on l’escriptor descriu com, de sobte, en aquell paisatge d’oliveres, sent una tènue remor que l’embolcalla:

De cop i volta – cosa agradable – se sent passar el vent pels olivars com una llunyana remor de seda.

 

Vull recomanar al lector un llibre, admirable, escrit sobre l’olivera, ja que de llibres va en bona part el fil conductor d’aquestes pàgines. L’autor és un periodista i escriptor nord-americà, Mort Rosenblum, que comprà un terreny en la Provença, on hi havia algunes velles oliveres que ell va recuperar i per les quals, i pels seus fruits, les olives, va anar descobrint una gran estima. El llibre, amb una bona traducció al castellà de Manuel Talens, va ser publicat per Tusquets (Barcelona, 1997), amb el títol La aceituna; vida y tradiciones de un noble fruto. L’autor hi conta com va ser el seu captivament per les oliveres, i ens descriu un recorregut per la Mediterrània i els països de l’oli, fins arribar a Califòrnia i Austràlia, on hi ha també una creixent cultura del conreu de l’olivera. L’autor, amb una visió personal, ens va descobrint tot un treball d’antropologia de l’olivar, però també les formes d’esporgar, els avantatges actuals del premsatge en fred, receptes de la cuina de l’oli d’oliva, fins a la millor literatura que s’ha escrit entorn de l’arbre de Minerva. Si esteu interessats en l’arbre de les olives, no deixeu de llegir l’obra de Rosenblum, i de segur que us reintegrareu encara més en l’estima de la fruita de l’oli. Al llibre, molt ben editat, hi ha dibuixos de fulles i fruits de diferents classes d’oliveres.

L’olivera valenciana

La resistència d’un arbre mediterrani

L’olivera i la seua evolució espacial en l’últim segle

L’olivera, igual com altres conreus com el garrofer o la figuera, constitueix un cultiu propi de la vegetació autòctona de la franja litoral mediterrània i, de la mateixa manera, un dels components de la clàssica trilogia mediterrània.

La superfície de l’oliverar valencià representa a penes el 5% del total de l’estat espanyol (una mica més de dos milions d’hectàrees), per darrere de comunitats autònomes tan representatives com la d’Andalusia (58% de la superfície espanyola), Castella – La Manxa (13%) i Extremadura (12%).

L’evolució recent de la superfície de l’oliverar s’ha caracteritzat per la prolongada pèrdua de super-fície, tot i que en els últims anys ha experimentat una lleugera recuperació. En l’últim mig segle, l’evolució de la superfície ocupada per les oliveres valencianes pot qualificar-se si més no de singular. Entre els anys cinquanta i els vuitanta del segle XX, l’olivera no va parar de cedir terreny. El 1989 ocupava unes 89.000 hectàrees, unes 46.000 menys que el 1956; disminu-ció generalitzada i en proporcions semblants per a les tres províncies valencianes, perquè almenys el 30%d’oliverars van desaparèixer en cada una d’elles.

Aquest retrocés va ser la conseqüència de la incidència de diversos factors que, sovint, coincidei-xen amb els que van afavorir l’expansió de l’ametler i la crisi del garrofer. L’olivera troba al territori valencià limitacions tant per a la localització occidental com per a l’oriental. El límit altitudinal, si bé varia en funció de la latitud i de l’exposició al sol, coincideix amb la corba de nivell dels 600 metres. L’expansió dels cítrics en les àrees de regadiu, i de l’ametler, al secà, va representar l’inevitable desallotjament de l’o-liverar dels plans i espais circumdants. Les virulentes gelades en els hiverns de 1946, 1956, 1963 i 1971, van incidir de la mateixa manera en la desaparició conjuntural, però massiva, de nombroses oliveres.

A més de la competència d’altres conreus i les limi-tacions geogràfiques, el sector de l’olivera es va trobar amb problemes de rendibilitat econòmica provocats per la baixa cotització de l’oliva durant els anys cin-quanta i seixanta; pels costos salarials, alts a causa de l’escassetat i encariment de la mà d’obra, sobretot, en labors de recol·lecció; i per l’absència d’un mercat ben organitzat de l’oli a la Comunitat Valenciana. I és que, malgrat les diferents iniciatives, es tractava d’un sector industrial excessivament tradicional, com reflecteix la gran atomització de les almàsseres i les escasses empreses de grandària considerable (Alamar, Casano-va, Arlesa). Finalment no podem ometre els baixos rendiments (producció per hectàrea), atesa la desaten-ció i el semiabandó en nombrosos casos i la ubicació marginal; i tampoc podem oblidar la competència d’un altre tipus d’olis (gira-sol).

Com s’apuntava anteriorment, els últims quinze anys l’oliverar valencià ha recuperat parcialment el terreny perdut. Per al període 1989-2004, aquesta recuperació es calcula en una miqueta més de 12.000 hectàrees, si bé s’ha produït a distint ritme i de mane-ra desigual a escala provincial. Actualment s’estén per una mica més de 101.000 hectàrees. Què ha suc-ceït perquè canvie la tendència? De nou una relació de factors han ajudat a la referida recuperació. La contribució dels incentius de les ajudes de la Comis-sió Europea dirigits tant a la producció com a la plan-tació de noves oliveres; la reorganització de les estructures de transformació industrial, mitjançant la millora de la maquinària de les almàsseres i la conso-lidació d’un cooperativisme més modern, més comercial, més aglutinat; la producció d’oli de més qualitat; la millora de la imatge comercial dels olis valencians, on la imatge de marca és important; la concentració de l’oferta, mitjançant l’aparició de diverses cooperatives de segon grau; l’increment de la demanda d’oli d’oliva, com a conseqüèn-cia del «redescobriment» dels avantatges nutritius i saludables del consum d’aquest producte; i la reducció de la superfície de l’olivera, assenyalada per al període anterior, que va facilitar una disminució de la producció i un increment dels preus.

La producció actual d’oliva valenciana es destina a l’elaboració d’oli, excepte petites partides per a la indústria conservera (empreses d’Alcoi, per exemple). En un primer nivell l’elaboració d’oli es realitza mitjançant les almàsseres cooperatives i particulars; a continua-ció són les mateixes cooperatives (especialment de segon grau) i les empreses envasadores distribuïdes per diversos municipis valencians (Gandia, Alcoi, Xàtiva, Segorb, Quart de Poblet, etc.) les encarregades d’envasar part de la producció d’oli valencià.

Olivera 1934
ha
1956
ha
1962
ha
1972
ha
1978
ha
1989
ha
1995
ha
2002
ha
2004
ha
Alacant 30.500 37.156 37.450
(101%)
30.141
(81%)
28.227
(76%)
22.735
(61%)
31.561
(85%)
32.969
(89%)
32.971
(89%)
Castelló 62.000 57.362 48.245
(84%)
48.257
(84%)
39.757
(69%)
38.675
(67%)
34.384
(60%)
34.621
(60%)
35.486
(62%)
València 35.800 40.896 37.190
(91%)
31.888
(78%)
30.372
(74%)
27.737
(68%)
28.823
(70%)
30.389
(74%)
33.122
(81%)
Comunitat
Valenciana
128.300 135.314 122.885
(91%)
110.286
(81%)
98.356
(73%)
89.147
(66%)
94.768
(70%)
97.979
(72%)
101.579
(75%)

Figura 1. Evolució de la superfície d’olivar a la Comunitat Valenciana: 1934-2004 (en hectàrees). El 1989 ocupava unes 89.000 hectàrees, unes 46.000 menys que el 1956; disminució generalitzada i en proporcions semblants per a les tres províncies valencianes, perquè almenys el 30%d’oliverars van desaparèixer en cada una d’elles.

Distribució de l’olivera valenciana

L’olivera destacava com a cultiu de secà ja a final del segle XVIII en extensos espais septentrionals, centrals i meridionals de la Comunitat Valenciana: als corre-dors del Maestrat i la Plana de Castelló; al Camp de Túria, el Pla de Quart i la Vall d’Albaida; i al Comtat de Concentaina, el Marquesat de Dénia i el Baix Segura. Durant els segles XIX i XX l’olivera es va anar «desplaçant» cap a les terres interiors, a mesura que es veia pressionada per altres conreus més rendibles econòmicament. D’aquesta manera, a final del segle XIX, els espais més destacats eren el Maestrat, l’Alt Palància, la Canal de Navarrès, el Camp de Túria, l’Alt Vinalopó i la comarca d’Alcoi.

Actualment, la localització d’aquest conreu coin-cideix amb els espais enumerats. En síntesi, l’olivera defuig les terres més altes i fredes, s’ubica allà on l’expansió dels conreus de regadiu i els de secà més rendibles (com l’ametler) no han arribat, preferent-ment en conques, corredors interiors i vessants de relleus muntanyosos.

A les comarques septentrionals, el Baix Maestrat concentra aproximadament el 55% de l’oliverar cas-tellonenc (incidència del caràcter de cultiu tradicio-nal de la comarca, el medi físic i l’existència d’uns canals de comercialització i transformació consoli-dats), seguit de l’Alt Palància i la Plana Alta.

«La producció actual d’oliva valenciana es destina a l’elaboració d’oli, excepte petites partides per a la indústria conservera»

Ressalta la permanència d’aquest cultiu en l’en-torn de l’Alcora (per raons socioeconòmiques) i l’escàs retrocés en el Baix Maestrat (menys de 10% entre 1956 i 2004), mentre que hi ha espec-taculars retrocessos comarcals explicats o bé per l’expansió del taronger (Plana Baixa) i de l’a-metler (Alt Maestrat), o bé per l’abandó general dels conreus, en relació amb l’èxode rural de les últimes dècades (Alt Millars). El Maestrat, en el seu conjunt, concentra una cinquena part de l’oliverar valencià, i la seua producció s’integra en els canals de comercialització que depenen de la veïna Tortosa. A escala provincial, però, l’olivera representa el pri-mer cultiu llenyós castellonenc, seguit de prop per l’ametler i el taronger.

De les comarques centrals tan sols en la Canal de Navarrès i als Serrans la superfície de l’olivera s’ha vist reduïda. Precisament la primera aglutina el major nombre d’hectàrees (7.400 ha), amb una destacada activitat cooperativista. Li segueixen la Vall d’Albai-da, la Costera, la Vall d’Aiora-Cofrents, la Serrania i el Camp de Túria; totes elles localitzades a l’interior de la província de València.

L’oliverar alacantí, que no s’aparta dels criteris de localització de la resta de la Comunitat Valenciana, s’emplaça en les àrees de muntanya i de l’interior. El Comtat de Concentaina i l’Alt Vinalopó, comarques tradicionals olivereres, aglutinen més de la meitat de l’olivera alacantina, seguides de la Marina Alta i de l’Alcoià.

Jorge Hermosilla Pla

 

Agustí, M., 1617. Llibre dels secrets d’agricultura, casa rústica i pastoril. (Edició facsímil, Barcelona, Alta Fulla, 1988.)
Pla, J., 1947. Cadaqués. Ed. Juventud. Barcelona
Rosenblum, M., 1997. La aceituna. Vida y tradiciones de un noble fruto.Tusquets. Barcelona.

© Mètode 2006 - 49. L'arbre evitern - Primavera 2006

Escriptor. Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.