Quins animals insòlits les abelles! Desperten en mi, i en vostès, crec, una explicable ambivalència. Admirades i temudes. Vaig haver d’esperar vint anys perquè me’n piqués una d’abrilenca, en un bistrot, vora la Sena. No va ser res de terrible. Les injeccions de ferro (que són bones) són pitjors. Tota la por aplegada des de nen, va ser fosa pel somriure de la garçon i per la gèlida calor de la seva mà prement la meva (va aplicar-me gel a la picada). La vida de les hienes, que també és revessa, mai no ha excitat tanta lletra al·legòrica. Una generació, la meva, marcada per les vides dels sants i les abelles. No recordo, però, en els ja difunts vuitanta, cap etòleg fogós que les posés com a exemple per rebatre teories austríaques. I això val, en ordre invers, des de L’abella Maia fins a La vie des abeilles de la qual, n’hem celebrat, fa poc, simbòlic i místic centenari. Celebrava jo també, sol, el proppassat 29 de setembre que mai no oblido, el centenari del premi Nobel del 1984. Ho feia abandonant la versió en heptasíl·labs del poema per a infants Rodolava, rodolava del poeta txec Jaroslav Seifert.
“Tot just brosten les pomeres
amb flor tímida i rosada
les abelles prest l’ensumen
volant vives entre els brots”
N’havia ja publicat, en l’any del premi, una versió en prosa poètica. En aquell temps, l’editora m’havia preguntat si gosava fer-la en vers. Jo, mostrant modèlic l’origen de la dita prosa, no m’hi vaig atrevir. I així va publicar-se, amb les abelles libant en prosa la flor de la pomera. Deu anys després, els humors, i el trenc del dies van dur-me per il diletto a posar-me a prova mudant aquella prosaica negativa en versificada afirmació. I hi he retornat tenaç, fins a establir-ne la versió potser definitiva (el poema només fina, de vegades, a la fossa que és el llibre). Sovint, doncs, han tornat tots, dòcils com la fruita, al meu ordinador.
“Quan lluu maig els infants tenen
les galtones vermellenques,
i tots junts ballen al prat
la cançó primaveral.
També arriben papallones
i després l’abellot tímid,
però tòtil i maldestre,
marejat cau sobre l’herba.”
I amb ells, els meus records suïssos quan, cada maig doblement pueril, modificava l’equilibri de la vida bastint trampes amb una ampolla de xarop mig plena i el coll pintat de confitura, al balcó de la cuina, que mira cap al carrer dels Créixens. En tornar d’escola, en el fred vivificant del vespre jurassià, buidava, cofoi, l’aigua trèmula d’abelles ofegades. El temps s’ha empassat l’infant cruel i l’ha tornat a casa.
Seifert, poeta proletari, poeta cívic dels 77, també poeta nacional:
“El meu arbre de flors roses!
Sóc feliç en aquest món!
Que bonic el meu país
sota el teu brancatge estès!”
Algun setembre xafogós, quan surto a la terrassa del despatx per regar les plantes, em sorprèn veure a la ciutat tres abelles revolant vora l’arbust que, a mitja alçada, vaig col·locar davant del finestral de la dutxa (no fos que el meu afany de bard no apuntés massa excessiu!). És una mata que fa esquifides flors grogues, a penes perceptibles i que, posades sota el nas, fan una neulida i fina olor de mel. La llei socialista d’arrendaments que va promoure el ric Boyer, m’obliga aquests dies a fugir, passat un lustre i amb flors i violes, canviar l’àtic solellós per un fosc catau amb pati entre mitgeres, reialme de gats i roba estesa. Ignoro per quin sistema de correu s’advertiran de la mudança les abelles per seguir-me a mi i al meu ja inútil arbust anònim de tres flors.
Segur que amb l’obsessiva constància de la vida, nous piquets d’àpids tractaran de rescalfar la venjança que, d’origen suís i iniciada a França, les abelles malden de fa temps per culminar. Per defensar-me’n només podré servir-me de fum i de poemes.
