En el seu llibre de memòries, Elogi de la imperfecció, la neuròloga Rita Levi-Montalcini ens fa partícips d’una intensa afició per la lectura: Selma Lagerlöf, Emily Brontë, Virginia Woolf… I, sobretot, una gran estima pels poetes. No debades, l’esmentada autobiografia l’encapçala un bellíssim poema de W. B. Yeats, «The Choice», on la científica italiana fa una síntesi de quin era el seu credo: el treball –la ciència, en aquest cas– com a forma de realització personal i col·lectiva; la poesia que sempre li fou fidel companya fins al punt de tornar a utilitzar uns versos de Sonnets from China, de W. H. Auden, com a epígraf colpidor del seu assaig La galassia mente: «Petit a la seva petita terra, l’home mira // el món del qual és jutge i víctima». La connexió amb Pascal és clara: «L’home és només una canya, la més fràgil de la naturalesa, però és una canya que pensa».
Si explico tot això és perquè sospito que la Nobel italiana fou hereva d’aquella formació on la lectura –i la cultura humanista– va ser un factor determinant en la seva faceta literària, tant en l’estil com en la intenció de divulgar el coneixement en la línia que defensa Eudald Carbonell de socialitzar el saber a tots nivells. I és així que la descobridora –amb Stanley Cohen d’imprescindible contrapart– del factor de creixement neuronal (fonamental en el creixement i supervivència de les neurones) desplegà tota la seva erudició amb el propòsit d’assajar sobre qüestions en aparença tan dispars –i tan interconnectades– com el paper de la democratització del coneixement, la labor del cervell en una vellesa proactiva, així com la importància de l’educació a l’hora de bastir un equilibri entre la raó il·lustrada –contra el fanatisme que va patir a la Itàlia de Benito Mussolini– i l’ús de la ciència i la tecnologia al servei de l’ésser humà. Qüestió aquesta gens menor: «estar al servei», atès que la tecnologia sense ciència –sense la «qualitat de qui sap»– pot esdevenir l’avantsala del totalitarisme.
Ser dona i jueva en la primera meitat del segle XX no va facilitar el seu camí. Per això hi ha un terme que defineix el tarannà de Levi-Montalcini: la persistència. Ho explica amb tot luxe de detalls en l’abans esmentat Elogi de la imperfecció, una petita meravella del gènere de les memòries: fer ciència d’amagades en plena guerra en un petit laboratori de Torí –de fet, la seva cambra– sempre amb el temor de poder ser deportada i amb un grau «d’inconscient voluntat d’ignorar tot el que passava, atès que la plena consciència no ens hauria permès continuar vivint». En una Europa en flames, Rita Levi-Montalcini perseverà en les seves investigacions. L’aventura del coneixement en temps d’adversitat.
Per això s’entén millor la seva obsessió per la raó il·lustrada que derivava de la ciència com un antídot contra la manipulació de les masses. En aquest sentit, la seva arrel de formació kantiana –s’havia plantejat estudiar filosofia– la inspirà a escriure un assaig, Abbi il coraggio di conoscere, en què fa seva l’exhortació del «Sapere aude», popularitzat per Kant com a instigació a gosar saber. Un assaig de naturalesa erudita on defensa la relació entre la ciència i l’humanisme, a més de plantejar el repte que suposa penetrar en els misteris del cervell humà per aprofundir en el nostre potencial emotiu i cognitiu. Montalcini vincula les nostres accions amb les «capacitats racionals» a revelar mitjançant l’estudi del cervell. La seva és una aposta humanista de la ciència en què cal que hi hagi, indissoluble, un nexe entre ètica i recerca.
Hi ha un pòsit optimista en la mirada de Rita Levi-Montalcini. I també de molta humilitat pel que fa al paper que té la ciència en el nostre món. De fet, sempre he pensat que la ciència és una forma encoberta d’art. I la medicina, especialment. En qualsevol cas, la profunditat assagística de la seva obra és indubtable. Fins al punt de deixar-nos una perla com aquesta: «A diferència del científic, els descobriments del qual, en el millor dels casos, no revelen sinó parts infinitesimals del món que l’envolta, l’artista aspira a formar-se i a transmetre una visió del món pròpia, i aquesta aspiració no concedeix treva, ni es conforma amb el que fa, perquè sempre li sembla insuficient comparat amb tot allò que anhela».
