Solem pensar de manera que, implícitament o explícita, posem al darrere de cada fet les causes que l’haurien fet inevitable, però aquest principi de causalitat és també una pedra angular del mètode científic. I tanmateix, quin món més gris, aquest que s’amaga darrere del nostre principi: no res de nou sota el cel; tot està determinat des de sempre per les causes que l’han precedit, en un ferri i cec encadenament successori! Llavors, què fem amb el nostre sentiment de llibertat interior?
Òbviament, podríem dir que una cosa és la realitat material, ella sí, fèrriament automatitzada per una causalitat exhaustiva, i tota una altra el conjunt de les nostres ànimes, la seu de la llibertat interior. Una mica ad hoc sona el raonament. Açò de les ànimes també hauria valgut per als Neanderthal? On hi posem el límit: en els ximpanzés actuals? O encara podríem veure un gos com alguna cosa més que una mera màquina biològica? En l’estat actual del nostre coneixement paga la pena suposar que, per una volta, si més no, les coses, l’Homo sapiens en el cas que ens ocupa, són allò que pareixen: ço és, ara i ací, física i química. Podem suposar-ho, a més, atès que la mecànica quàntica, quan s’entén correctament, ens diu que, ni en el món microscòpic per descomptat, però tampoc en el macroscòpic ordinari, no regeix una causalitat exhaustiva, rebaixant així la contradicció anterior entre llibertat i necessitat. Això és el que diu la teoria, però, darrerament, és el que confirma també l’experiència.
Ara bé, l’absència d’una causalitat exhaustiva en la vida quotidiana, la idea que podria haver-hi esdeveniments ordinaris que no deriven totalment d’uns antecedents, donant lloc així a una mena d’autocreació en la natura i en el món social, és, no cal dir-ho, motiu d’una forta perplexitat. Una perplexitat sense la qual Tomàs d’Aquino, posem per cas, no hagués trobat justificat d’inventar-se les cinc vies ansiosament “provatòries” de l’existència de Déu. Però, he dit adés que la manca d’una causació exhaustiva en la natura és hui una previsió teòrica susceptible de comprovació experimental. Llavors, com és això que ens sentim tan sorpresos davant d’una manifestació tan pregona i universal de la realitat com és la manca d’aquest tipus de causació? Segurament, perquè l’experiència quotidiana s’encarrega d’avalar sense esmena una dosi mínima de causació habitual al nostre voltant. Després, de manera abusiva tindríem tendència a generalitzar sense límit el que únicament val de manera relativa i acotada. Tal volta aquesta generalització errònia, tot i el seu error de principi, ens ha donat als humans certs avantatges evolutius, perquè ens ha facilitat la previsió i l’acció en les nostres vides. L’evolució donant lloc i privilegiant una idea preconcebuda errònia? Ja podria passar, ja. Malgrat les històries edulcorades sobre les infinites perfeccions de la creació, la veritat és que l’evolució s’assembla més a un seguit de pedaços urgents, no sempre ben agençats, que a un progrés lineal. Potser, en aquest punt, l’error esmentat ens ha retut alhora, com a espècie, uns serveis pragmàtics impagables. Potser ens ha donat, i ens dóna cada dia, la seguretat interior que deriva d’un món experimentat com a previsible, ordenable, i per tant conjurable. Cada dia reeditaríem així, en el nostre interior, la gratificació originària que experimentàrem un dia llunyà de la nostra primera infantesa quan, foscament, però intensament, sentírem que el caos indefinible que sovint ens amenaçava tenia un toc de benignitat en el joc d’unes previsions possibles que acabàvem d’intuir.
D’altra banda, sense arribar a allò de Baudelaire, “…la sottise, l’érreur, le peché, la lésine, ocupent nos esprits et travaillent nos corps…”, no crec que el fantasma d’una causalitat exhaustiva siga l’únic producte espuri de l’evolució en el nostre enteniment, i en la nostra vida. Hi hauria ací més matèria que la consignada en aquest article per a la reflexió crítica i el nostre íntim deler de lucidesa.
