El brunzit per fi cessà, mentre que, al meu cap, sucumbir davant la idea d’arreglar la maleïda mosquitera començava a ser inevitable. No passaren ni cinc segons i el brunzit tornà a començar. Supose que la intuïció, i una mica d’experiència, em feu pensar que aquest so no era l’habitual per a una única mosca. Efectivament, aquella parella feia servir el marc de la meua porta per perpetuar els seus gens. Atrapar-les –per a després alliberar-les– sense fer malbé la còpula era complicat. Mentre pensava què podia fer, em vaig adonar de la bellesa natural d’un animal que, d’altra banda, sol ser tan comú de trobar en entorns urbanitzats.
De fet, hi ha una gran diversitat d’organismes que s’han adaptat a viure entre nosaltres. No només artròpodes, com els escarabats o les mosques, sinó també vertebrats com els dragons, els ratpenats, les òlibes i, en alguns països molt urbanitzats, fins i tot guineus, cérvols i ossos. Sorprenentment, i malgrat que la urbanització de l’entorn natural avança implacable (a Espanya s’estima que al voltant del 30 % del territori ja ha estat urbanitzat), el nombre d’estudis sobre fauna urbana continua escàs (al voltant d’un 4 % de les investigacions sobre fauna salvatge) i la seua taxa de creixement és lenta (al voltant d’un 0,2 % l’any). A més, aquests estudis solen pecar de cert biaix cap a grups de vertebrats com els mamífers i les aus. Pel que fa a territori, Àfrica, Àsia o Amèrica del Sud continuen estant infrarepresentades en aquesta línia de recerca.
Atès que el marc de la porta era blanquinós, la il·luminació de la presa estava gairebé garantida. Un toc de flaix reflectit en el blanc de la fusta m’ajudaria a obtenir la il·luminació adequada. L’objectiu macro, el diafragma tancat (per a ampliar la superfície enfocada) i una mica de contorsionisme van fer la resta. Un cop acabaren, les vaig capturar per a alliberar-les.
