En el «Fotogrames de ciència» del número anterior, parlàvem de Tenet, de Christopher Nolan, un dels directors que més debats suscita en el cine actual. O t’agrada molt o no el suportes. Si hi he de prendre partit, jo ho tinc clar: soc de Nolan. Pocs directors han pogut conjugar el cinema d’acció més comercial amb històries recargolades, sorprenents girs de guió i trames amb molta càrrega de ciència (no sempre correcta, tot siga dit). De fet, premis Nobel com el físic Kip Thorne l’han assessorat en alguns dels seus guions. A tot això hem d’afegir que la música de moltes de les seues pel·lícules la signa un altre dels compositors més reverenciats i alhora qüestionats com és Hans Zimmer. També ho tinc clar, en aquest cas.
En una de les seues primeres pel·lícules, Memento, la trama gira al voltant d’un home, Leonard, que a causa d’un accident sofreix una amnèsia anterògrada, que és la incapacitat de crear nous records. La forma de guiar-se és anar fent fotografies instantànies i tatuar-se les coses importants. Amb aquesta estratègia, tracta de trobar la persona que va assassinar la seua esposa i que va provocar-li la seua condició, per tal de venjar-se’n. L’originalitat narrativa rau en el fet que la història està contada a l’inrevés. Parteix del final i van desgranant-se els fets fins a arribar al principi, quan l’espectador coneix per fi les circumstàncies de l’assalt a Leonard. Que la història estiga narrada de forma inversa a l’ordre temporal no vol dir que els personatges caminen a l’inrevés o que quan parlen no se’ls entenga. El recurs que empra el director és anar fent petits esquetxos de la trama, però cada nou esquetx té lloc en el moment immediatament anterior al que acabem de veure, i així la història va contant-se de deu en deu minuts. És el problema de viure en un univers on el temps sols flueix en una direcció. Si vols fer una ficció que no s’atenga a aquest regla, has d’inventar algun artifici narratiu.
En la natura tenim altres exemples de fenòmens que sols flueixen en una direcció. Per exemple, l’ADN està format per dues cadenes complementàries i enfrontades entre si, amb la peculiaritat que la unió és antiparal·lela. Una cadena té l’orientació 5’-3’ i l’altra, la contrària, 3’-5’. Aquesta nomenclatura fa referència a l’àtom de carboni unit al grup fosfat en cada cas. I ací ve el problema. Gràcies a un experiment clàssic que van fer l’any 1957 Matthew Meselson i Franklin Stahl, sabem que l’ADN es replica de forma semiconservativa. Això vol dir que les dues cadenes se separen i cada una fa de motlle per a una cadena nova, de forma que a les dues noves dobles hèlixs formades, una cadena serà antiga i una altra serà nova. L’ADN es replica mitjançant una complexa maquinària molecular que sols és capaç de sintetitzar una nova cadena en un sentit, 5’-3’. Llavors tenim un problema: podem copiar una cadena, però no l’altra. Ací trobem un problema topològic similar al que tenia Cristopher Nolan per a contar la història de Memento a l’inrevés. En principi, la maquinària molecular de replicació no encaixaria en una de les dues cadenes; seria com tractar de ficar-se una sabata del peu esquerre al peu dret.
No obstant això, la vida existeix. Alguna cosa ha hagut d’inventar la natura per a poder duplicar l’ADN. I la solució que va descobrir fou exactament la mateixa que milions d’anys després va triar Cristopher Nolan. La replicació es fa en les dues cadenes alhora. Una es crea de forma contínua i l’altra va copiant-se de forma discontínua en petits fragments per poder respectar el sentit de la còpia. Aquests fragments s’anomenen fragments d’Okazaki, que una vegada sintetitzats de forma fragmentària simplement s’uneixen i donen lloc a una cadena completa. La natura és molt més sorprenent que la ficció.
