Remakes

La història de l’art es pot explicar a partir de revisions i actualitzacions d’un grapat de temes, ja sigui Prometeu encadenat o la litúrgia de difunts. En menor mesura, passa el mateix amb les arts narratives com el cinema i la literatura. Amb fortuna desigual, títols clàssics prenen nova vida i obres que en el seu moment van tenir un impacte restringit a una comunitat lingüística passen a ser referències globals quan les filma Hollywood en anglès. Al cinema això passa gairebé des dels inicis, i pel·lícules com Ben-Hur o Els deu manaments van tenir actualitzacions per aprofitar l’arribada del so i el color. En menor mesura, la literatura també ha aprofitat el concepte de refer obres anteriors, i per això tenim revisions de l’Odissea(Ulysses), Romeu i Julieta (West Side Story), El comte de Montecristo (The stars’ tennis balls) i molts altres.

I la literatura científica, es presta a fer remakes? Per la seva naturalesa, les obres científiques evolucionen de manera diferent a les obres de ficció. En paraules de Polanyi, el vaixell de la ciència es va refent en alta mar amb els materials disponibles, que no sempre són els més adequats. No hi ha cap incentiu per a reescriure un llibre si el que la comunitat científica espera és un text nou que el millori o el refuti. La reducció imparable dels formats fa que els llibres siguin objectes rars, més adequats per a la divulgació que per a la comunicació de recerca primària, i reescriure un article en realitat és escriure’n un de nou. El registre escrit del progrés científic empeny cap als fonaments (o cap a l’abocador de la història) els treballs anteriors, i en el millor dels casos els fa servir com a referència per a emmarcar el context dels nous treballs.

Per això sorprèn positivament una iniciativa com la de Steve Jones, que el 1999 va actualitzar L’origen de les espècies seguint l’esquema de l’original. El seu llibre Almost like a whale no substitueix el de Darwin, però respon a la pregunta «Què hauria passat si Darwin hagués sabut genètica?». El text es podria haver endreçat com qualsevol altre llibre de divulgació de la teoria de l’evolució, però seguir fil per randa l’índex de l’Origen permet valorar el mèrit del treball original i la magnitud del progrés posterior. Planilàndia, la sàtira matemàtica victoriana, va tenir un remake el 2001 per part d’Ian Stewart.

Fins allà on jo sé, el gènere del remake s’esgota aquí. Hi podríem afegir un remake híbrid, el que Neil deGrasse Tyson va fer de Cosmos. Va actualitzar la sèrie de Sagan, amb la mateixa estructura de capítols i, sovint, els mateixos exemples. Malgrat la qualitat indiscutible del resultat, els temps són uns altres i l’impacte de la nova sèrie és incomparablement menor del que va tenir l’original en un temps en què els espectadors teníem molta menys oferta.

Quins llibres clàssics podrien beneficiar-se d’un bon remake, en color i amb efectes especials per a acostar-los als lectors d’avui? Els diàlegs de Galileu? Els estudis de Goethe sobre el color? Qui gosaria a fer-ho? Bé que algú va gosar refer el Crim perfecte de Hitchcock.