Qualsevol premi que no es base en dades objectives sinó en la valoració d’un jurat obri la porta a cometre injustícies. És fàcil saber qui guanya la medalla d’or de 100 metres (el que completa la distància en menys temps) o qui guanya un partit de futbol (l’equip que fa més gols), però com triem la millor pel·lícula de l’any? Ací venen els problemes.
La mecànica per a triar els premis de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques, els populars Oscars, és una mica complexa. Es basa en la votació dels membres de l’Acadèmia, unes 9.500 persones en l’actualitat. Cadascú vota en la seua categoria (directors a directors, actrius a actrius…) i, a més a més, en la de millor film. Les pel·lícules més votades esdevenen les nominades i aleshores es fa una segona votació en què els membres de l’Acadèmia han d’ordenar totes les candidates de major a menor preferència. Si un film se situa com a opció preferida en més del 50 % en la primera ronda, guanya el premi. Però això no sol passar. Aleshores, el film que ha obtingut menys vots com a primera elecció cau de la votació i els vots que havia rebut es comptabilitzen per a la segona opció expressada en aqueixes paperetes. La mecànica d’eliminar-ne la menys votada i anar sumant les següents preferències es repeteix fins que, en alguna ronda, un film aconsegueix més del 50 % dels vots. D’aquesta forma, el consens sobre quina és la millor pel·lícula de l’any serà el més gran possible. Alguns anys, però, és complicat entendre els mèrits de la guanyadora, o almenys aquesta és la sensació que vaig tenir en veure Tot a la vegada a tot arreu.
El film que els acadèmics van considerar com la millor obra cinematogràfica de l’any 2022 és un desgavell que es mou entre el surrealisme, l’humor absurd i el cinema d’arts marcials. Planteja una situació on, gràcies a una app en el telèfon mòbil, es poden connectar les diferents vides que les persones hauríem viscut si haguérem pres diferents eleccions. Els protagonistes han de navegar per aquestes realitats paral·leles per a lluitar contra un perill que amenaça l’univers. Per descomptat, entre univers alternatiu i univers alternatiu, baralles d’arts marcials.
Podria dir-se que el film ha conquerit l’Acadèmia per la seua originalitat, però no hi estic d’acord. L’argument de diferents multiversos i un perill universal sembla tret de qualsevol guió recent de Marvel. Parlar de realitats alternatives en funció de diferents eleccions o circumstàncies era l’argument de La vida en un hilo, genial obra d’Edgar Neville amb la incommensurable Conchita Montes, estrenada a Espanya el 1945. I mesclar arts marcials i humor surrealista ja ho han fet films molt més divertits com Shaolin Soccer o Kung Fu Sion. Però també admet que vaig veure Tot a la vegada a tot arreu amb massa expectatives i potser per això vaig acabar sense entendre com havia rebut el guardó.
És complicat treure-li l’entrellat científic a un film com aquest, però sí que hi ha un aspecte que paga la pena comentar. Una de les realitats paral·leles transcorre en un planeta Terra on no existeix la vida i els protagonistes esdevenen dues pedres… com a part d’un paisatge idíl·lic sota un preciós cel blau. Gran errada. Quan la vida va descobrir la fotosíntesi, la concentració de gasos de l’atmosfera va canviar i això va provocar una extinció massiva d’espècies per a les quals l’oxigen era un verí (la majoria). Les descendents de les que varen sobreviure són els organismes anaerobis. Aquest canvi en la composició de l’atmosfera va tenir un altre impacte global: el color blau del cel es deu a la dispersió de la llum blanca del Sol, i a la interacció amb les molècules d’oxigen. Per això l’únic cel blau del sistema solar és el de la Terra. Pot passar tot a la vegada a tot arreu, però si no hi ha vida, el cel no és blau.
