Si hi ha una saga de pel·lícules que ha aconseguit crear una marca i narrativa pròpies que han transcendit generacions és Star Wars, també coneguda com La guerra de les galàxies. La pel·lícula original agafava elements propis del western (la similitud amb Centauros del desierto és molt òbvia) i li donava una pàtina èpica amb el camí de l’heroi i la ruta de l’aprenentatge, a l’estil d’El màgic d’Oz, i amb influències pseudoespirituals molt dels anys setanta.
Així, en la saga trobem els esquemes del cinema clàssic recoberts de ciència-ficció. S’ha parlat molt de les errades de la física de Star Wars (per exemple, que en el buit de l’espai no pot haver-hi explosions ni flamerades sense oxigen que es consumisca), però poc de les errades de la biologia. Per començar, els protagonistes van de planeta en planeta, on habiten éssers molt diferents, sense vacunar-se o patir seriosos problemes intestinals. Si la fauna i la flora són diferents, la microbiologia serà diferent, i el més normal és que hi haja virus i bacteris patògens per als quals no tenen cap defensa. Així, en els viatges interestel·lars el més perillós no serien les espases làser, sinó no morir d’una diarrea. Una altra cosa sorprenent és que gairebé tots els animals segueixen un patró bàsic de bípedes intel·ligents o quadrúpedes no intel·ligents. No sembla que cap planeta haja desenvolupat un esquema propi en els seus organismes. Això implica que el patró evolutiu és similar al del nostre planeta, i suggereix que la vida es va originar ací i després va colonitzar altres planetes, el que contradiria allò d’«En una galàxia molt, molt llunyana…».
Però hi ha un aspecte en què tota la saga, i les sèries derivades, fallen estrepitosament: l’ecologia. Si els organismes comparteixen un patró de disseny bàsic, per un principi de parsimònia podem pensar que la fisiologia serà semblant. Aquesta suposició queda confirmada pel fet que en tots els planetes hi ha tavernes on els éssers mengen i beuen. És a dir, són organismes heteròtrofs que obtenen energia de forma similar a nosaltres. Això implica que en un ecosistema ha d’haver-hi alguna forma de captar energia per part d’organismes autòtrofs (el més normal és l’energia solar per part d’organismes fotosintètics, però hi ha excepcions) i que la biomassa que produeixen servisca d’aliment als nivells superiors de la cadena tròfica. Per tant, com més ascendim en la cadena tròfica, hi haurà molta menys biomassa, perquè la transformació no és gaire efectiva. Un ecosistema no pot sostenir molts grans depredadors. Però al llarg de tota la saga hem vist exemples que contradiuen aquest principi. Grans depredadors carnívors que habiten en entorns desèrtics com el sarlacc, un enorme animal que excava la terra com una formiga lleó… Però, enmig d’un desert? Molta cabra haurà de passar per allí perquè puga alimentar-se. O els exogorths, una mena de bavoses de 800 metres que viuen en asteroides i on per error acaba la nau dels protagonistes en L’imperi contraataca. Com pot mantenir-se un animal així en un asteroide?
Però si hi ha una escena que vulnera tot el que sabem d’ecologia i de fisiologia és l’atac de les aranyes en la segona temporada de The Mandalorian… en un planeta glaçat. Per començar, el pulmó dels aràcnids no és funcional per a grans volums. No podrien ser tan grans. I són animals de sang freda, com poden estar tan actius en temperatura de congelació? I, per últim, enmig d’un desert de gel… com han aconseguit acumular tanta biomassa per ser-ne tantes i tan grans? Molta ficció, però poca ciència.
