Fotografia amb reclam

Fotografia amb reclam

Com a colofó dels nombrosos lliuraments dedicats a la caça fotogràfica a l’aguait, en aquest parlem de la fotografia amb reclam i, en general, de com atreure els animals. De fet, ben mirat, és un perfeccionament de la tècnica del hide, ja que s’aplica per resoldre el principal problema del «caçador d’imatges de fauna», que és aconseguir que els protagonistes –freqüentment ocells– s’acostin. Com ja hem comentat anteriorment, cal escollir bé la col·locació del hide: un abeurador, un lloc on es banyen els animals, on descansen, on troben menjar…

Osmany González, guia del parc. / Foto: Albert Masó & Elizabeth Gallo

Aliment

…I si no el troben, els hi posem nosaltres. En efecte, un dels procediments més efectius és el de col·locar una menjadora per als ocells que es queden a passar l’hivern amb nosaltres. Poden ser en forma de safata sobre un pal vertical o com una mena de petites gàbies que es pengen d’un arbre. En el primer cas s’hi posen trossos de fruita, de formatge, patata bullida, greix o una pasta feta de llard, menjar per a canaris, pipes crues pelades i nous picades. Dins els recipients-gàbia s’hi posa fruita seca sense clofolla, mill, barreges de llavors (de les que venen a les botigues) per a ocells granívors, etc.

Fins i tot podem utilitzar cucs de la farina (larves de l’escarabat Tenebrio molitor, que es poden aconseguir en tendes d’animals i són molt fàcils de criar amb pa sec) per atreure els insectívors, cosa que podrem fer tot l’any. Sempre s’ha de recomanar paciència, però a vegades sorprèn la rapidesa amb què els ocells localitzen la nova font d’aliment en qüestió de pocs dies o fins i tot d’hores. Lògicament, les millors fotos no s’aconsegueixen quan estan menjant in situ, sinó quan s’esperen en una branca propera, i el moment ideal és quan estan acabant d’engolir allò que han pispat. Un cop haguem aconseguit les fotos desitjades, convé retirar tot el que hem col·locat, sobretot a la primavera, quan comença l’època d’aparellament, per tal de no alterar la reproducció i la dinàmica poblacional.

Foto: Albert Masó & Elizabeth Gallo

I si us agraden les bèsties grosses, podem parlar de muntar un abocador de cadàvers per tal d’atreure voltors, àguiles, milans, el trencalòs i tota mena d’espècies carronyeres, com ara garses, corbs i fins i tot guineus. Els parcs zoològics poden proporcionar animals morts; i també pot ser que algun pagès, ramader o escorxador vulgui desprendre’s d’una ovella, un porc, etc., però calen permisos del propietari del terreny i de l’autoritat competent (per exemple, de la Generalitat). Per evitar el recel dels protagonistes, en aquest cas cal instal·lar un aguait o lloc arrecerat des del principi, i deixar que «maduri» uns dies per tal que els animals descobreixin el menjar. Després, un cop hagueu comprovat a distància que ja s’hi acosten, heu d’entrar dins el hide abans de l’alba i procedir com ja s’ha explicat anteriorment.

Molt més senzill que tot això, però no necessàriament menys efectiu, és un abeurador (un simple gibrell pot servir). Com és lògic, resulta òptim buscar un lloc sec –com ara una zona estèpica– a l’època estiuenca, ja que és quan més necessiten l’aigua tota mena d’animals. Si sabem dissimular bé l’improvisat toll i les vores, podem obtenir excel·lents imatges d’ocells bevent i ba­nyant-se.

«Si no pots acostar-te a l’animal, fes que ell s’acosti a tu. Com? Amb menjar, aigua o cants»

Gravacions

Finalment, l’autèntic reclam: el so. Qui no ha escoltat embadalit el cant d’un ocell? Doncs d’això ens aprofitarem. Primer hem d’aconseguir els cants (aconsellem <http://sonidosdelanaturaleza.com/>) i guardar ordenats i repetits els que desitgem en una cinta o CD. Després, hem d’informar-nos dels indrets on viuen i nidifiquen les espècies en qüestió. Un cop allà, buscarem un lloc amb branques abundants i punts adequats perquè es posin les aus. L’època més adequada és l’inici de la temporada de cria i el moment, a primera hora del matí, que és quan encara no s’han aparellat i estan més motivats per foragitar els intrusos del seu territori.

Fotografia amb reclam

Oreste Martínez «El chino», ornitòleg expert de la zona.

Potser es tracta de la situació en què és menys necessari amagar-se massa; he aconseguit bones aproximacions sense cap mena de camuflatge. En tot cas, una xarxa críptica no farà cap mal i sempre ajuda a tran­quil·litzar el «propietari del terreny». Si tot ho hem fet bé i ens somriu la sort, podem tenir el primer mascle inquiet en un tres i no res. Ara bé, si no funciona en una hora, segurament ja no ho farà, de manera que és millor anar amb la música –mai millor dit– a una altra banda. Evidentment, perquè estiguem uns minuts cosint el protagonista a «trets» fotogràfics, no passa res, però cal tenir present que es tracta d’un mètode intrusiu, de manera que no convé abusar-ne perquè la persistència podria perjudicar greument el mascle afectat i fer-lo desistir de defensar el seu territori o fins i tot empentar-lo a que l’abandoni, comprometent la reproducció. I encara que això no passi, se l’obliga a efectuar una despesa energètica que no hauria de fer.

Les fotos

Es tracta d’una seqüència d’imatges que il·lustren l’acostament a una espècie rara i la utilització de reclam sonor per a aconseguir la foto final. A la primera s’observa la barca sense quilla necessària per a arribar al remot indret on viu, a la Ciénaga de Zapata. Quan hi arribes, amb sort observes l’ocell com indica la foto 2. Amb una gravació del seu cant (foto 3), en pocs minuts el vam tenir al costat i varem captar la imatge desitjada (foto 4, sobre una mata de mangle). El protagonista és Torreornis inexpectata, un emberícid endèmic de Cuba de 17 cm de longitud que ens recorda el nostre gratapalles.

© Mètode 2006 - 50. Una història de violència - Número 50. Estiu 2006

Doctor en Biologia, escriptor, professor i fotògraf de natura (Barcelona).