Els crims violents que cometen les persones comunes són en la majoria dels casos, el resultat de la posada en marxa de l’agressió afectiva (també coneguda com a agressió impulsiva o reactiva).

Edouard Stephan va ser director de l’Observatori de Marsella des de 1873 a 1907. Durant aquell període va descobrir i va investigar les nebuloses que es coneixen avui com el «Quintet de Stephan». En aquella època es pensava que aquestes nebuloses formaven part de la nostra galàxia, la Via Làctia. Avui sabem que això no és així: es tracta de galàxies remotes, quatre de les quals formen part d’un grup compacte, mentre que la cinquena està casualment en la mateixa línia visual, però molt més a prop que les altres i per tant no es troba associada físicament al «quintet».

Hildegard von Bingen va saber assumir el paper de visionària per guanyar-se la tolerància d’una societat en la qual les dones estaven condemnades a l’analfabetisme i la humiliació, i va aconseguir així escriure sobre ciències de la naturalesa i sobre medicina, art que probablement també va practicar. La seva obra representa una síntesi original d’idees procedents de la tradició oriental, hel·lènica i judeocristiana.

Com a colofó dels nombrosos lliuraments dedicats a la caça fotogràfica a l’aguait, en aquest parlem de la fotografia amb reclam i, en general, de com atreure els animals. De fet, ben mirat, és un perfeccionament de la tècnica del hide, ja que s’aplica per resoldre el principal problema del «caçador d’imatges de fauna», que és aconseguir que els protagonistes –freqüentment ocells– s’acostin. Com ja hem comentat anteriorment, cal escollir bé la col·locació del hide: un abeurador, un lloc on es banyen els animals, on descansen, on troben menjar...

Una afirmació bensonant, ben repetida i millor difosa prou que pot aconseguir un prestigi que potser no mereix. D’això ve la utilitat garantida de la saviesa popular. Una cosa semblant ocorre també amb els anomenats textos revelats. La incoherència és infal·lible.

Practicant com sóc de la poesia d’avantguarda i enaltidor de les relacions que aquesta estableix amb la ciència, tot sovint se’m demana què tenen en comú «la imaginació» –irracional– dels uns i la «demostració» –racional– dels altres, quan de fet no són termes excloents. Responc tot d’una que l’avantguarda ha existit sempre i que tant es manifesta en l’ordre moral com en el polític, adés en l’estètic, adés en el científic.

És el primer dia d’estiu i la calor pica com si estiguérem en el clímax de l’estació. El doctor José Sanmartín ens rep cordialment en una antiga masia rehabilitada, rodejada de grans edificis i vies de circulació ràpida. En aquest lloc, que sembla un petit oasi al mig del trànsit de la ciutat, té la seu el Centre Reina Sofia per a l’Estudi de la Violència, que s’ha convertit en un referent internacional sobre la lluita contra la violència.

Scott Atran és un líder de la recerca en antropologia. Investigador del CNRS francès i professor de la Universitat de Michigan, divideix el seu temps entre les obligacions acadèmiques nord-americanes i europees, però més de la meitat de cada anualitat la dedica als seus estudis de camp a Indonèsia, Pakistan, Afganistan, Palestina i altres llocs on ha decidit estudiar els ingredients que alimenten el brou del jihadisme i la seva preeminència en el món musulmà així com el seu paper en el conflicte, de gran abast, entre l’islamisme combatiu i Occident.

El darrer dilluns de maig els nord-americans celebren el Memorial Day, una festivitat dedicada als caiguts per la pàtria en les guerres on ha participat el país que capitaneja el món des de fa un segle ben llarg. La tradició demana una fonda observança del record i homenatges florals a les tombes dels soldats, però el fet de caure en primavera avançada converteix l’efemèride en un weekend immillorable per fer un tast de l’entrada del bon temps i gaudir de passejades i barbacoes ufanoses.

Encara que el concepte clínic de psicopatia es troba estretament relacionat amb la conducta criminal, i particularment amb la violència criminal, no podem acceptar, ingènuament i erròniament, que tots els psicòpates cometen crims violents o que les persones que porten una vida antisocial i criminal han de ser necessàriament psicòpates. Tanmateix, quan els psicòpates cometen crims, ho fan exhibint un patró –quantitativament i qualitativament– diferent al d’altres delinqüents violents.