Creure –o no– en la màgia

Estic amb el meu germà en un teatre de Madrid veient en directe l’actuació del mag Pop, i flipo. Desafia tots els meus sentits, la meva lògica, el meu cervell racional… El que veig em desarma, sembla impossible. Sembla màgia. Intento intuir el truc –perquè òbviament ha d’haver-hi truc– i com més em desconcerta, més em fascina. Com pot fer-ho? Que hi ha espills amagats? Oi que manipula la percepció de tots els assistents? Fa trampa amb els voluntaris? De segur que el truc és més sofisticat… o simple, qui sap.

Surto de l’espectacle i no paro de plantejar hipòtesis al meu germà, fins que riu i em diu:

—Quin científic que estàs fet… Sempre pensant en per què ocorren les coses.

—A tu no t’intriga?

—Home, sí, curiositat, però no en diria «intriga» ni tinc aquesta necessitat de comprensió que percebo en tu. Jo m’ho passo bé encara que no ho entengui.

Una reflexió apareix en la meva ment: potser és que els que tenim un pensament tan cientificoanalític estem avesats a buscar el mecanisme subjacent en els fenòmens que observem –a saber per què ocorren les coses– i això es manifesta indirectament en circumstàncies com anar al teatre a veure un espectacle de màgia? Els científics no es conformen a saber que fumar provoca càncer o que l’univers s’estigui expandint. Volen conèixer el mecanisme ocult –el truc–, perquè comprenent-lo potser podran descobrir com curar aquest càncer, deduir si altres fenòmens com les radiacions electromagnètiques poden o no provocar-lo, trobar noves lleis físiques, o simplement assaciar la seva gairebé patològica curiositat. M’agradaria fer aquest experiment: mostrar un truc de màgia a un grup mixt de científics i no científics, i tot seguit preguntar-los de 0 a 10 quanta inquietud senten per saber el truc. La meva hipòtesi és que seria major entre els científics.

Però, què implica aquesta incredulitat cap a la màgia «pura» i la cerca de mecanismes i explicacions racionals a allò que aparentment és impossible? És el que ens fa més escèptics? En màgia tothom sap que hi ha truc. Però què passa amb la telequinèsia, la hipnosi, el tarot, l’homeopatia o un altre tipus de màgia anomenada mentalisme? Ací la gent percep més grisos.

Mesos després de veure el mag Pop, i dos dies abans d’escriure aquestes ratlles, vaig estar amb el premiat mentalista Javier Luxor. Espectacular. El vaig veure «llegir la ment» i endevinar el nombre del dau que un voluntari tenia al puny, demanar a sis persones que dibuixessin un objecte en una cartolina i encertar qui era l’autor de cada dibuix, escriure una paraula que després una altra voluntària del públic seleccionaria «a l’atzar» d’un llibre de 400 pàgines… De segur que també hi havia truc, però no tan obvi. El mentalisme és un cas delicat, perquè hi ha mentalistes honrats com Javier que reconeixen no tenir poders paranormals, sinó simplement ser experts en suggestió, a interpretar el llenguatge no verbal de les persones, a conèixer els automatismes de la ment… En definitiva, en tot un seguit de trucs per a generar aquesta mena de «màgia mental». Javier Luxor en cap moment arrufa el nas i tanca els ulls com concentrant-se per a captar senyals. Ben bé el contrari, fins i tot revela al públic els gestos subtils dels voluntaris que li indiquen que estan mentint.

Quasi tothom sap que el mag Pop fa trucs, però quan veuen Javier Luxor endevinant el pensament, algú movent una moneda d’un lloc a un altre «amb la ment», o interpretant el futur en les cartes del tarot, alguns creuran directament en la correlació sense plantejar-se si més no l’existència d’un truc, mentre que uns altres no creuran en res que no pugui tenir un mecanisme que segueixi les lleis de la naturalesa. Aquests últims són els escèptics. I com més escèptics, més difícils d’enganyar, però també més obtusos. La màgia o el mentalisme ens mostren que algunes coses poden funcionar per un truc –o mecanisme– desconegut i de complexíssim descobriment.

«La sorpresa provocada per un mag en el seu espectacle genera un enigma que el nostre cervell vol comprendre»

Quan vaig entrevistar Valentín Fuster en El cazador de cerebros, li vaig preguntar què pensava ell –que tant defensa l’educació en salut– de l’auge de les teràpies alternatives. No va ser tan crític com em pensava i va dir que si punxant l’orella d’algú se li calma el mal d’esquena, encara que no puguem explicar-lo o el que expliqui l’acupunturista no tingui ni cap ni peus, la nostra obligació és pensar que podria haver-hi un mecanisme ocult –un truc desconegut encara– que està causant aquell efecte i investigar-ho. Òbviament no es tracta d’obrir la ment a tot: hi ha casos, com l’homeopatia, en què ja s’ha descartat qualsevol efecte superior al placebo. Però en novembre de l’any passat una nota de premsa dels Instituts Nacionals de la Salut dels Estats Units indicava que les ones electromagnètiques de telèfons mòbils, a dosis molt més altes i localitzades que no les del consum habitual, generaven càncers en rates, quan molts hem repetit fins a la sacietat que si no són ionitzants no poden ser cancerígenes. Potser hi ha un truc que no coneixem.

Però tornem a la diferent reacció del meu germà i la meva davant del mag Pop. Treu romanticisme o gaudi el fet de cercar els trucs de l’espectacle de màgia? No rotund. Entre altres coses perquè, gràcies a això, jo encara hi estic pegant voltes, i la meva intriga per l’enginy –que no pas poders– dels mags continua viva. I això em porta a la darrera reflexió: una vegada Juan Tamariz em va explicar que la màgia s’assembla al cinema perquè també és com una petita història: parteix d’una situació inicial; després es va anticipant un conflicte i l’espectador se’n fa partícip; de sobte, hi ha un tomb inesperat que situa la teva atenció en la cúspide, i llavors, el cinema et dona una resolució, mentre que la màgia acaba deixant-te sorprès i sense explicació. I això és el contrari del que solem fer en divulgació científica.

Jorge Laplace, guionista d’El cazador de cerebros, em parla tant de «dosar informació» que al final m’ha convençut. Els divulgadors solem intentar ser molt clars, rigorosos, concisos, didàctics, gens ambigus… Però no solem generar misteri. Jorge em repeteix constantment que, quan en el programa llancem una pregunta, l’hem de deixar oberta un temps; que generem cert misteri al seu voltant, perquè l’espectador generi les seves pròpies cavil·lacions i l’hi responguem més endavant. Costa fer-li cas, però té raó. A molts no ens agrada el programa d’Iker Jiménez perquè crea misteris on no n’hi ha, i encara que al final reveli un desenllaç coherent, tota aquesta parafernàlia confon l’espectador i l’indueix a creure en fenòmens que no existeixen. Però funciona. La sorpresa provocada per un plantejament inquietant d’Iker Jiménez o un mag en el seu espectacle genera un enigma que el nostre cervell vol comprendre. I això ho infrautilitzem en divulgació científica.

Estem obsedits per explicar. Mostrem una reacció química a un nen, i quan el tenim embadalit insistim a revelar el misteri. Potser hem de ser una mica més ambigus, fins i tot no revelar tots els nostres trucs. Si ho fem bé, la resolució del misteri científic pot quedar-se més temps en la ment dels nostres lectors, com a mi m’ocorre amb els desconcertants trucs dels mags. Però per a això –i no és una contradicció– no hem de creure en la màgia.

© Mètode 2019 - 100. Els reptes de la ciència - Volum I (2019)

Escriptor i divulgador científic, Madrid. Presentador de El cazador de cerebros (La 2).