Vaig arribar a la Palma amb l’equip d’El cazador de cerebros el matí del dilluns 13 de desembre de 2021, amb una il·lusió científica desbordant. Òbviament no érem aliens al drama humà de les famílies que havien perdut les seves cases i records, però l’esdeveniment geològic era espectacular: una oportunitat única per presenciar una erupció volcànica en directe acompanyant investigadors que l’estaven monitorant des de la mateixa zona d’exclusió, a la qual teníem accés. Per a un aventurer de la ciència a qui el que més li agrada és visitar en persona els laboratoris i centres de recerca que l’estan creant (i parlar directament amb el personal científic enmig dels seus estudis discutint matisos, no quan els han publicat amb resultats ja perfectes) anava a ser fascinant. Perquè fent periodisme científic in situ es veuen coses que no s’expliquen en els comunicats oficials, ni en els papers, ni en Twitter.
La ciència sempre se’ns presenta acabada, però la incertesa és una història. Ja des de les primeres setmanes d’erupció vaig veure clar que havíem d’intentar fer un capítol allà, veient com la ciència estava contribuint a gestionar l’emergència, però també com els geòlegs i vulcanòlegs aprofitaven per investigar, posar a prova els seus models, contrastar teoria amb realitat, sorprendre’s i aprendre.
La primera trobada va ser a primera hora de la tarda amb uns investigadors que, situats molt prop d’una colada de lava ja sòlida i freda, disparaven els seus espectrògrafs a diferents punts del vessant del volcà per analitzar la composició dels gasos que emetia. Si soc sincer, en aquest moment la imatge no impressionava. Se sentien sorolls, es veien gasos blanquinosos sortir de diferents punts del cràter i el vessant, però poca cosa més. L’aventura començava descafeïnada. Ens en vam anar a un altre punt de la zona d’exclusió, bastant allunyat del primer, on un grup de sismòlegs i vulcanòlegs havien col·locat sensors per monitorar els moviments del terreny. Allí el paisatge sí que impressionava: era una zona de gran acumulació de cendres que cobrien cases, vehicles i carrers sencers. No vam prendre imatges per respecte, però estava fosquejant i tenia un aspecte apocalíptic. Consternats, estàvem col·locant les càmeres per fer l’entrevista i, de sobte, un fortíssim baluern, al qual va seguir una imatge inoblidable: del cràter del volcà va sortir un jet de lava disparat cap al cel com si fos la font d’un parc. Amb la distància no sabia calcular-ne l’altura, però desenes de metres sens dubte. El contrast del cel gairebé fosc amb la lava incandescent era preciós. Observar una escena així amb els teus propis ulls, sentint el soroll constant de les bombes volcàniques (roques expulsades des del cràter que, en caure a terra, sonen com un tro) és colpidor. Se sent la força de la naturalesa i la nostra fragilitat d’una manera impossible d’apreciar en vídeo. Se n’anava la llum i no podíem demorar molt l’entrevista, de manera que ens plantem amb el sismòleg amb un pla del jet de lava de fons i comencem a rodar. No sé com quedarà, però trobo que vaig estar mirant més cap al volcà que cap al sismòleg.
Al matí vam acompanyar els tècnics del CSIC que feien els primers vols de drons sobre el cràter per enviar els reports inicials. L’ús de drons amb càmeres i sensors ha estat una de les eines tecnològiques que han permès estudiar aquesta erupció de manera diferent a altres anteriors. En aquest mateix moment de l’alba del dimarts 14 de desembre, ja percebien una cosa estranya: el volcà estava molt més tranquil de l’habitual. Per fora i per dins. Necessitaven contrastar les seves dades amb altres paràmetres sismològics i d’emissió de gasos, però era claríssim que l’activitat havia baixat dràsticament respecte a altres dies. No van voler aprofundir sobre aquest tema. Vam seguir la nostra ruta fent tota la volta al Parc Natural de Cumbre Vieja per accedir a l’altre costat de les colades, on, en un escenari encara més sinistre de pobles soterrats per les cendres, vam visitar geòlegs que recollien mostres, feien una mena d’estratigrafia de les laves acumulades i analitzaven qualsevol detall que inquietava les seves ments científiques. Després de xerrar i generar una certa confiança amb ells, ens van confessar que tot semblava indicar que el volcà s’havia apagat. «Heu arribat a l’enterrament», ens van dir, fent-nos notar que havíem estat ben afortunats de viure l’últim alliberament de tensió magmàtica de la nit anterior. Això sí, ens van advertir que de cap manera això es podia comunicar de manera oficial, perquè, encara que les dades d’emissions de gasos semblaven sòlides, no es podia descartar algun repunt d’activitat. Feien falta deu dies amb aquesta mateixa calma per a donar el volcà per apagat. De fet, és el que va ocórrer deu dies després, el 24 de desembre.
«Fent periodisme científic in situ es veuen coses que no s’expliquen en els comunicats oficials, ni en els papers, ni en Twitter»
«Ja li havia agafat afecte. El trobaré a faltar», em va confessar una investigadora que portava a l’illa des d’uns dies abans de l’erupció, i va afegir un inesperat: «A tu t’ho explico, però a altres cadenes no ho faria.» Li vaig demanar que m’expliqués a què es referia i em va dir que, si bé el personal científic que havia estat treballant en l’erupció era conscient des de l’inici que atendre els mitjans era fonamental, molts evitaven periodistes de certes cadenes pel sensacionalisme que aquestes buscaven constantment. Per descomptat, els habitants de les zones afectades de la Palma volien que tothom i els responsables polítics tinguessin ben presents les pèrdues i la necessitat de reparar-les, però a algunes cadenes el dramatisme i espectacle se’ls escapava de les mans.
Estaven molt molestos amb un presentador bastant conegut que s’havia colat en la zona d’exclusió sense permís per a intentar gravar. Vaig entrevistar un biòleg que analitzava l’impacte de l’erupció en la fauna terrestre i marina de l’illa, i va reconèixer que van al·lucinar amb el tractament mediàtic en els dies que la colada anava a arribar a la mar, amb aquests directes comptant els minuts com si qualsevol hecatombe inesperada pogués passar. I no, no podia passar qualsevol cosa. En una erupció marina –com la del Hierro deu anys abans–, els gasos surten del fons de la mar i poden crear núvols tòxics i perillosos, però la lava que baixava pel vessant de Cumbre Vieja ja havia perdut gairebé tots els seus gasos i no era més que roca molt calenta que sí, escalfaria durant un temps curt una zona del litoral de l’illa i sepultaria alguns crancs despistats, però poca cosa més. De fet, les expectatives eren que els minerals de la lava fertilitzarien les aigües de la zona i potser augmentaria la quantitat i grandària de les espècies.
Ningú pretenia minimitzar el drama de les famílies que veien com les seves llars i barris van quedar sepultats sota aquest desastre natural que tant de bo no hagués succeït, però això no ha d’entelar que, gràcies al treball de científics i personal de seguretat, l’erupció es va poder anticipar uns quants dies i gestionar de manera que no provoqués víctimes. Si es gestiona de manera justa per als afectats, pot deixar coses positives per a aquesta preciosa illa, i per a la ciència serà sens dubte una font de dades i informació valuosíssima que generarà anys de recerques. No són les declaracions que se solen fer en els mitjans quan la càmera està encesa, però sí quan està apagada
