La fi del dubte

Il·lustració: Moisés Mahiques

Imaginem que, de cada cent persones, deu creuen a consciència en l’astrologia, trenta estan convençudes que la posició dels astres no té cap efecte en el nostre destí i seixanta mostren alguns dubtes; és a dir, que no creuen en els horòscops, però «potser sí que hi ha part de veritat», o que són escèptics, però tenen un amic al qual li van encertar una cosa molt concreta, o que simplement no estan gaire segurs.

Els divulgadors científics solem donar per impossible parlar amb el grup d’astròlegs o seguidors convençuts. Sabem que per a alguns és el seu negoci, i que molts més han passat tant de temps escoltant uns certs arguments que difícilment aconseguirem que canviïn d’opinió. És també el meu cas: estic tan convençut del contrari que si una carta astral endevina algun secret de la meva infantesa pensaré que hi ha truc o que és un record construït a posteriori.

On solem posar els nostres esforços és –i ja anticipo que el que explico val per a les vacunes, les conspiracions, l’independentisme i el futbol– en el grup d’indecisos, l’opinió dels quals és més influenciable. Tots hem viscut situacions com la de seure al costat d’algú en un autobús, que surti l’astrologia a la conversa, i veure que algú amb dubtes acaba assumint explicacions sobre forces i distàncies en l’univers i tornant-se més escèptic. I potser unes files més enrere va ocórrer el contrari, amb un astròleg que va donar exemples a un indecís i va aconseguir un nou fan de l’astrologia. En l’un a un és molt fàcil convèncer algú que no té una opinió formada. Què passa si la discussió apareix a la terrassa d’un bar amb un grup de set o vuit persones? Doncs que, si algú defensa una posició concreta, el més normal és que de seguida algú altre li porti la contrària. Pot ser perquè aquesta persona li caigui malament i visceralment vulgui contradir-la, o perquè l’emprenyi que estigui acaparant l’atenció de la resta de la taula, o perquè es comenci a sentir ignorant en públic i senti que ha de demostrar la seva intel·ligència. El fet és que, per motius més emocionals que no ens pensem, es començaran a formar dos grups, i com més es caldegi la discussió, més ràbia i fúria apareixeran, i provocaran més rebuig a les idees de l’altre i per tant més dogmatisme en les pròpies. En el cas extrem que tots estiguin en una posició menys un individu que es quedi tot sol, és possible que aquesta persona s’enrabiï amb la intransigència o supèrbia del grup, i després d’acomiadar-se busqui uns altres que l’entenguin millor i formi una nova tribu.

«El dubte tendeix a desaparèixer com més es parla d’un tema i de manera més vehement»

Però el fet que vull destacar és que moltes de les persones que inicialment tenien dubtes, amb la discussió s’hauran posicionat a un costat o l’altre. El dubte tendeix a desaparèixer com més es parla d’un tema i de manera més vehement. I això els divulgadors científics hem de tenir-ho molt en compte, perquè si fem una campanya contra l’astrologia, hem de ser conscients que, d’aquest 60 % de persones amb dubtes, potser aconseguirem convèncer-ne un terç, però la confrontació i les rèpliques dels astròlegs faran que un altre terç (o més) es mogui cap al seu costat. Perquè, a més, en xarxes socials, on no existeix l’empatia de la conversa en persona, s’ha perdut qualsevol respecte per l’autoritat intel·lectual: tothom es considera molt llest i al mateix temps es rebel·la contra els que es creuen molt llestos. S’atenen més els crits que no els arguments i es crea una polarització molt més grossa que en realitat beneficia els grups minoritaris, perquè els atacs els fan guanyar seguidors.

El tema de les vacunes contra la COVID-19 és un cas paradigmàtic. Jo argumento que d’aquí a uns mesos hi haurà més provacunes i més antivacunes. Una paradoxa? No, simplement a mesura que el debat sobre les vacunes creixi, la gent amb dubtes anirà dissipant-los i s’hi posicionarà a favor o en contra. Imaginem que ara hi ha un 5 % d’antivacunes radicals, un 55 % que hi tenen plena confiança, i un 40 % que vacuna els seus fills, i es vacunarien ells, però una mica de dubte sí que tenen perquè «han escoltat coses». A mesura que hi hagi més informació disponible, el que baixarà seran els indecisos; d’aquest 40 %, molts veuran clar que la vacuna és la solució a la COVID-19, i d’altres se n’aniran al grup d’antivacunes. Quants? Depèn de com es gestioni la informació.

En el terreny polític un exemple claríssim és l’independentisme català. Jo he viscut gran part de la meva vida a Catalunya i recordo que sempre hi ha hagut persones que se sentien independentistes i haguessin votat un sí convençut en un referèndum. Però potser eren un 10 o un 15 % de la població catalana. No més. Hi hauria un altre percentatge de ciutadans que no volien de cap manera la independència de Catalunya, i un altre que aventuro bastant alt de persones que podíem estar en una situació de dubte perquè no ens importava prou el tema. Però quan van començar a sentir-se crits per tots costats, els qui van perdre no van ser els defensors ni els atacants de l’independentisme, sinó els indecisos i els moderats. La situació et forçava a posicionar-te. I ho feies per dades, per creences i per sentiments, tant d’il·lusió com de rebuig. Clarament hi havia persones no independentistes que, enfront d’unes certes declaracions o tuits de la dreta i part de l’esquerra espanyola, s’inclinaven cap a l’altre costat, i per això es diu que unes certes accions agressives contra l’independentisme eren contraproduents i malintencionades, perquè aconseguien atreure vots tot i que també s’enviaven vots cap als independentistes. És exactament el mateix que quan un divulgador científic escriu un tuit molt agressiu o burleta contra els antivacunes: ell aconseguirà més retuits i més seguidors, però també indignarà més dubitatius que es mouran cap al costat contrari. Depèn què t’interessi més, si el teu compte de Twitter o el pensament de la població, hauràs fet malament o bé el teu treball.

«A mesura que el debat sobre les vacunes creixi, la gent amb dubtes anirà dissipant-les i es posicionarà a favor o en contra»

Però permeteu-me acabar amb un exemple més intranscendent: jo em vaig mudar a Buenos Aires fa un any, i des que hi vaig arribar vaig preguntant a la gent si hauria de ser del River Plate o del Boca Júniors. Allí, si et defineixes com algú a qui li agrada el futbol, dir que et fa igual l’un que l’altre és ser un extraterrestre. Tant els seguidors del Boca com els del River entenen millor que siguis de l’equip contrari que no un indiferent. Però el fet és que encara ningú no m’ha convençut. Puc sentir una certa preferència pel Boca, però la meva posició actual és totalment flexible. Què passarà? Que, si em quedo més temps, alguna cosa mourà les meves emocions cap a un equip, i allí es quedaran. Potser l’any que ve el River tingui un equipàs que faci un futbol preciós, o que un partit entre Barça i Boca acabi en baralla, o el que sigui; però «alguna cosa» inclinarà les meves preferències i a partir d’aquí els biaixos cognitius faran que vagi afermant aquesta preferència fins a convertir-me en un aficionat irracional com qualsevol altre. Vivint-se a l’Argentina el futbol de manera tan intensa, és molt difícil quedar-se neutre. De moment, als meus amics del Boca i del River ja els he dit el mateix: el primer que em convidi a un derbi (és molt difícil aconseguir-ne entrades) em faig del seu equip. Aquesta part ni emocional ni racional, sinó interessada, és una altra manera molt pràctica de moure ideologies.

© Mètode 2020 - 107. Oceans - Volum 4 (2020)
Escriptor i divulgador científic, Madrid. Presentador d'El cazador de cerebros (La 2).