La pròxima vegada que et trobes prop d’una barbacoa, procura degustar amb calma i atenció el que s’hi cou. Davant teu s’està tancant un cercle de la naturalesa de proporcions colossals. Parle de les brases. El que hi haja al damunt és, en aquest cas, secundari, una mena d’acompanyament musical que servirà per a realçar per la via gastrointestinal el plaer cognitiu que proporciona la introspecció científica en la naturalesa de la combustió del carbó.
Fixa’t en les brases incandescents. Aquesta llum que veus és llum del Sol. No en sentit figurat: es tracta de radiació electromagnètica emesa per la nostra estrella que, una vegada llançada a l’exterior, en lloc de viatjar lliure per l’espai durant un temps incommensurable de milers o de milions d’anys, va quedar atrapada als vuit minuts d’eixir de l’estrella. Atrapada, però no morta. El sistema de captura es diu fotosíntesi i és practicat de manera massiva per una multitud d’organismes terrestres. Les plantes i els arbres, per exemple, tenen un sofisticat desplegament de panells per a atrapar llum solar que denominem fulles.
Gràcies a les perquisicions científiques, els éssers humans hem aconseguit revelar la complexa sèrie d’ardits que aquests éssers vegetals han posat en marxa per confinar la radiació solar. En essència, el que succeeix és una transformació de l’energia lumínica en energia química: la llum queda atrapada en els enllaços químics de molècules com la glucosa. I ací roman el temps que faça falta. Per a armar aquestes molècules de glucosa, aquestes presons temporals per a la llum, els vegetals prenen també prestades de l’exterior molècules d’aigua i de diòxid de carboni. Resulta admirable que el curs evolutiu haja desplegat un procediment d’enginyeria semblant; com també ho és que nosaltres n’hàgem descobert uns mecanismes tan embullats.
A continuació poden ocórrer moltes coses, però, en el cas que ens ocupa, el que desemboca en un munt de pedres de carbó amuntegades a la nostra barbacoa, la història és fascinant. La fusta dels arbres està formada en gran mesura per superbes acumulacions de glucosa que hem anomenat cel·lulosa. Presons de gran capacitat i alta seguretat per als esquius raigs solars. Si s’elimina una part important de l’aigua d’aquelles presons per mitjà d’un procés anomenat carbonització –una mena de cocció de la fusta a foc lent–, el que s’obté és carbó.
Ara agafa un tros de carbó de la bossa que has comprat al supermercat i mira’l amb el respecte que es mereix: el que tens a la mà és un fragment de fotosíntesi materialitzada. La qüestió més meravellosa és que sabem com revertir el procés i alliberar del seu confinament la llum que hi ha ací atrapada. És fàcil, només cal calar-li foc. La combustió és una «desfotosintetització», una tornada als inicis, un tancament de cicles. Quan el carbó crema succeeix una cosa màgica: s’esvaeix, desapareix, es transforma en els elements que havien estat absorbits en la fotosíntesi. Els trossos de carbó de la teua barbacoa es transformen així en aigua –en un primer moment en forma de vapor–, en diòxid de carboni i en radiació electromagnètica.
Però, recorda, no és una radiació electromagnètica qualsevol, sinó que es tracta precisament d’aquella llum del Sol que havia sigut absorbida temps arrere, quan el que ara és un arbre carbonitzat es trobava gojós confinant el Sol. El que tenim davant és poesia en forma de cicles que es tanquen: el CO2 ix de nou a vagar per l’atmosfera, l’aigua retorna a l’escorça terrestre i la llum solar torna a viatjar lliure per l’espai. El coneixement científic pot ser tan elegant, seductor i poètic que, si rasquem una mica, podem afegir amb facilitat una capa de plaer als fenòmens més quotidians.
Continuació: La barbacoa màgina (segona part)
