La majoria de les persones prestem molta atenció a les cares i especialment als ulls dels altres. Els ulls expressen estats emocionals, però també ajuden a discernir les intencions i la direcció de l’atenció dels altres, informació molt útil per a guiar el nostre comportament social. El contacte visual pot utilitzar-se per a establir i reforçar vincles afectius, però, depenent del context sociocultural, mirar directament als ulls d’una altra persona pot resultar molt intimidant.
La tendència a mirar als ulls és present pràcticament des del naixement. La mirada mútua és important per al desenvolupament de la sincronia motora i emocional entre els bebès i els seus cuidadors, i podria facilitar l’aprenentatge del llenguatge i les habilitats socials. La tendència a evitar el contacte visual és un indicador precoç del trastorn de l’espectre autista i sol persistir al llarg de la vida, la qual cosa genera importants barreres socials i laborals a les persones amb aquest trastorn.
Els humans tenim una despigmentació completa de l’escleròtica i la conjuntiva, la qual cosa genera el blanc de l’ull, que a més queda molt exposat pel contorn horitzontalment allargat de les parpelles. La hipòtesi de l’ull cooperatiu proposa que aquestes característiques de l’ull humà haurien evolucionat perquè facilitarien la comunicació basada en la mirada, cosa que hauria impulsat la cooperació en afavorir la coordinació interpersonal. Aquesta hipòtesi es basa en la idea que tant la nostra escleròtica blanca com la complexitat de la nostra cognició social són úniques entre els primats. No obstant això, les investigacions fetes les últimes dècades han mostrat una gran variabilitat en la pigmentació de l’ull d’altres espècies de primats (per exemple, la majoria de bonobos i orangutans de Sumatra tenen l’escleròtica clara). A més, s’ha posat en dubte la necessitat del blanc de l’ull per a identificar la direcció de la mirada: molts ximpanzés tenen iris de color ambre clar, que contrasten amb les seues escleròtiques típicament negres, amb el mateix nivell de contrast que els humans i els bonobos, però amb el patró invertit.
D’altra banda, moltes espècies de primats poden seguir la direcció de la mirada d’altres individus per a obtindre informació sobre la ubicació d’objectes o subjectes, i en algunes espècies s’ha suggerit que podrien utilitzar aquesta informació en formes complexes de cognició social, com la presa de perspectiva visual o l’engany, encara que aquestes capacitats encara són objecte de debat. Alguns primats utilitzen la mirada per a transmetre informació sobre les seues intencions o per a sol·licitar ajuda dels seus congèneres quan són amenaçats per altres membres del grup. També utilitzen la mirada als ulls com a mètode per a expressar i reforçar l’interès sexual i els vincles afectius. Quan la parella es mira als ulls durant l’aparellament, la còpula dura més i s’incrementen les conductes afectives després d’aquesta. En aquest context, s’ha proposat que les relacions sexuals cara a cara, presents en humans, bonobos i orangutans, s’haurien seleccionat perquè faciliten mirar-se als ulls durant la trobada sexual.
Una hipòtesi alternativa a l’ull cooperatiu proposa que les característiques de l’ull humà serien resultat de la selecció sexual. Experiments amb imatges manipulades donarien suport a aquesta hipòtesi. En aquests estudis els individus amb escleròtiques blanques són qualificats de més joves, sans, atractius i dignes de confiança que els d’escleròtica fosca. La coloració de l’escleròtica podria ser un senyal honest: pot revelar problemes de salut (groga per excés de bilirubina, cosa que indicaria problema hepàtic) o mals hàbits (enrogiment per fumar o dormir poc). De fet, actualment hi ha a la venda nombrosos col·liris per recuperar el blanc dels ulls. Un nou (i important) negoci per a les empreses farmacèutiques.
