Feliu Elias. La galeria, 1928. Oli sobre fusta, 52 x 63 cm. / © MNAC-Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona 2011
Fa uns dies el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) em va demanar que comentés un quadre de la seva col·lecció per a un programa de televisió. Vaig triar una pintura de Feliu Elias, un artista no gaire conegut que es va iniciar en el postmodernisme català amb Nonell, Mir i Casas entre altres, i que a més va ser caricaturista, editor i crític d’art. Tanmateix ben aviat va derivar cap a una pintura molt detallista que fa recordar sobretot a l’americà Edward Hopper, el pintor de la soledat humana amb una curiosa expressió a mitjan camí entre l’impressionisme i l’hiperrealisme. El tema de l’obra és recurrent en la pintura moderna: una persona abstreta contemplant el món a través d’una finestra. El títol és La galeria però ben bé podria dir-se El temps.
Hi ha diferents conceptes científics de temps. En primer lloc hi ha el temps prescindible, el temps ocult en les equacions de la mecànica racional de Newton. En la solució de la segona llei (força igual a massa per l’acceleració) on la força és l’atracció gravitatòria (força proporcional al producte de les masses i a l’invers del quadrat de la distància que les separa) el temps és efectivament eliminable. Així s’obtenen les trajectòries el·líptiques dels planetes. El futur és tan anticipable i està tan determinat que podem prescindir del rellotge. En la paret de la pintura de Feliu Elias un plat circular immòbil, cec i mut usurpa el lloc que correspondria a un rellotge.
La segona concepció del temps que apareix en física és el temps irreversible de la termodinàmica. El temps ja no és prescindible perquè té una clara fletxa cap al futur. És allò que s’ha establert pel cèlebre i temut segon principi de la termodinàmica. La matèria viva, simplement viva, va des del passat cap al futur, no al revés. Una carambola de billar és reversible, la simple dilució d’una gota de tinta en aigua ja no ho és. En La galeria de Feliu Elias un tros de pa condemnat a endurir-se sobre la taula recorda la irreversibilitat del temps.
També tenim el temps psicològic que fa que la percepció del temps depengui fortament del nostre estat mental. El goig intel·lectual del cervell està en un delicat punt entre l’ofensa del cervell (perquè tot és massa anticipable) i la frustració del cervell (perquè res és mínimament anticipable). El cervell sorgeix en l’evolució com a suport necessari a la mobilitat dels animals. El cervell es va inventar per sortir de casa mentre que la memòria es va inventar per a tornar a casa. En suma: qualsevol causa que alteri l’estat d’una ment, altera també la percepció del temps. En La Galeria de Feliu Elias una ampolla de vi negre apunta la possibilitat.
«Tenim el temps de les bifurcacions i de les inestabilitats, el temps puntualment impredicible del caos, de les situacions sensibles a les seves condicions inicials»
La quarta noció del temps és el temps fisiològic, la que marca el nostre metabolisme quan l’enfrontem al temps objectiu dels astres. El temps que marca el Sol, per exemple, és constant i uniforme quan el contrastem amb el temps que ens dicta el nostre propi cos, el del ritme cardíac, per posar un altre exemple. Així s’explica la sensació que el temps s’accelera amb l’edat, que els estius de la infància eren molt més llargs que els d’ara. Un colibrí viu dos anys en contrast amb els vuitanta anys d’un elefant. Tot es compensa, però, si considerem que el ritme d’un colibrí passa de les mil pulsacions per minut comparat amb els quaranta batecs per minut d’un elefant. És el tema central de la pintura de Feliu Elias perquè la persona que mira per la finestra està contrastant el seu temps propi amb el temps extern i impertorbable dels astres, el Sol de la vesprada en aquest cas.
I finalment tenim el temps de les bifurcacions i de les inestabilitats, el temps puntualment impredicible del caos, de les situacions sensibles a les seves condicions inicials. És, en definitiva, el temps humà, el temps que expressa el rostre de la persona central del quadre de Feliu Elias, el resultat d’una suma de decisions a l’atzar en un nombre finit de bifurcacions en el camí.
