Hi ha una categoria de films que jo anomene «Dotze monos». Una pel·lícula «Dotze monos» és aquella que, quan la veus, està bé, però que, quan l’entens, encara està millor. No em fareu creure que, quan vàreu veure Doce monos per primera vegada, la vàreu entendre. Jo vaig haver de recórrer al curtmetratge original en què està inspirada (La Jetée) per a esbrinar-ne l’argument. I després d’això puc dir que és una gran pel·lícula; una mica críptica, això sí.
Hi ha una pel·lícula recent que entra perfectament en aquesta descripció: Tenet. No conec cap persona que l’haja vista i l’haja entesa a la primera. En una de les seues primeres històries, Memento, el director Christopher Nolan ja jugava a invertir el temps, tot i que no es clavava en les lleis físiques, sinó que aquestes eren un recurs narratiu per a contar una història. Ací porta aquesta premissa fins a les darreres conseqüències i elucubra sobre la possibilitat que en un mateix univers el temps puga anar en dues direccions diferents. El títol del film, Tenet, juga amb aquesta idea. Tenet en anglès vol dir ‘dogma’ o ‘principi’, però, alhora, és la paraula ten (‘deu’) escrita de forma simètrica, a la qual se li atorgava connotacions màgiques en l’edat mitjana. Durant la pel·lícula es fa referència a pinces de temps on els personatges van deu minuts cap avant o deu minuts cap enrere, i això és el Tenet.
La majoria de les lleis físiques són simètriques. És a dir, funcionen de la mateixa manera en un sentit i un altre. Però hi ha excepcions, per exemple, l’entropia. La segona llei de la termodinàmica diu que l’entropia d’un sistema, que és una mesura del nivell del desordre, sempre creix, per la qual cosa hi ha fenòmens que són irreversibles. La calor sempre fluirà espontàniament d’un cos calent a un cos fred i el temps sempre fluirà cap avant. La pel·lícula juga amb la possibilitat de poder invertir l’entropia i que el temps en determinades circumstàncies puga fluir a l’inrevés, mentre que per a la resta de la gent flueix en la direcció habitual. Per a tractar d’orientar l’espectador, el guió utilitza el recurs de dir que, quan el temps flueix a l’inrevés, la respiració s’impossibilita i per això cal emprar respiradors. Aquesta afirmació, més que qüestionable, serveix per a guiar l’espectador i saber quins personatges estan anant cap enrere en el temps.
Òbviament és ficció. Una manipulació del temps com s’explica a la pel·lícula seria impossible. Podria existir un univers on les lleis de la física foren diferents i no hi haguera segon principi de la termodinàmica? Per descomptat. El problema és posar en un mateix escenari dues lleis físiques que són contràries entre elles. Les lleis físiques no tenen excepcions i, de fet, hi ha un aspecte que no s’ha considerat. Què passa quan treballem amb objectes que tenen molta energia? Per exemple, res pot anar més ràpidament que la llum en el buit, però dins d’un material sí que hi ha partícules que poden anar més ràpid. Quan això succeeix, es produeix l’anomenada «radiació de Txerenkov». És un fenomen similar al que passa quan un avió va més ràpid que la velocitat del so i es produeix una ona de xoc, que des del terra percebem com una explosió. Si fora possible invertir el sentit del temps, necessitaríem molta energia i de segur que es produiria una ona de xoc, que faria que, cada vegada que tracten de fer una pinça de temps, simplement tot el món moriria a l’explosió. Els que van cap avant i els que van cap enrere.
En la poc reconeguda pel·lícula El sonido del trueno, basada en un conte homònim de Ray Bradbury, es juga amb viatges en el temps i sí que es considera l’existència de les ones de xoc associades als viatges en el temps, d’aquí el títol. Per tant, per molt que s’hi encabote Christopher Nolan, vivim en un univers on el temps sols va en una direcció i és irrecuperable. Tracteu d’aprofitar-lo, que la vida és curta.
