Foto: Jorge Wagensberg
Prometo no reincidir-hi però permeteu-me, per una vegada, parlar del meu llibre. L’energia és una paraula precientífica, però no guanya rigor i eficàcia fins després de Galileu i Newton. La paraula informació va ser, fins a la Segona Guerra Mundial, una mera sensació en el canvi de l’estat d’ànim. L’ocurrència d’un succés que té una certa probabilitat abans d’esdevenir-se canvia l’estat d’ànim de qui el contempla. Només després de pensadors com Shannon, Fisher, Turing i Jaynes el concepte guanya solatge i credibilitat. La paraula museu s’ha carregat de pols durant els darrers dos segles i molts museus de ciència s’estimen més canviar de paraula davant del temor d’estimular el record de les hieràtiques vitrines vuitcentistes (així és com han florit els Experimentariums, Eurekas, Exploratoriums, etc.). No obstant això, hi ha una altra opció: concebre bons museus fins que la paraula es dignifiqui novament.
Bé, aquesta introducció és per preparar el salt del significat d’una altra paraula. És el concepte trivial. La paraula té avui un ús prioritàriament pejoratiu («no ha dit més que trivialitats», «per a dir trivialitats, millor no badar boca»…). De fet, en gairebé tots els idiomes hi ha dos sentits diferents de la paraula trivial. D’una banda, trivial és quelcom per tot el món conegut, una veritat comuna que es garanteix a si mateixa i que, per tant, no necessita apel·lar a l’observació de la realitat per convèncer els altres. Per la mateixa raó, la realitat és incapaç d’entelar una veritat trivial. Però, per una altra banda també qualifiquem de trivial allò que no té importància, allò que és incapaç de transcendir, allò que no té la menor possibilitat de contribuir a la creació de nou coneixement.
Doncs bé, estic pensant que potser cal acceptar que allò trivial no és trivial, és a dir, que l’estructura de veritat autogarantida d’una proposició no ha de significar, necessàriament, que la proposició sigui intranscendent. Més aviat al contrari, potser es pot afirmar que sota qualsevol llei fonamental de la naturalesa s’amaga una arrel d’estructura trivial (Las raíces triviales de lo fundamental, Tusquets editores, 2010). La trivialitat és una garantia de veritat i, per aconseguir que aquesta tingui a més una certa transcendència, llavors cal construir un esquema conceptual idoni inspirat, aquest sí, en la percepció de la realitat que observem en el món. Convé distingir tres classes diferents de veritats autogarantides: les trivialitats circulars, les trivialitats blindades i les trivialitats estadístiques.
Les trivialitats circulars són aquelles el predicat de les quals ja és contingut en el seu subjecte. De qualsevol bona definició sorgeix una trivialitat circular. Per exemple: «Tot individu viu tendeix a perseverar la seva identitat» (on la identitat és la part de l’individu que tendeix a perseverar). L’evolució biològica i el mecanisme de la selecció natural es basen en aquesta mena de trivialitat.
Les trivialitats blindades són aquelles que cobreixen totes les alternatives lògicament possibles. Per exemple, «demà o bé plourà o bé no plourà». No cal esperar fins demà per arreplegar una constatació experimental. Un altre exemple és la gran afirmació de Descartes: «L’estat de moviment d’un cos tendeix a perseverar tret que una causa no l’obligui al contrari». La primera llei de Newton, columna de la mecànica clàssica, té aquesta estructura, on la causa és, ni més ni menys que la força.
Les trivialitats estadístiques són aquelles la veritat de les quals trobem en un nombre immens de casos representatius en contrast amb el que s’esdevé en qualsevol de les alternatives possibles. Per exemple, l’estat macroscòpic de l’equilibri termodinàmic és representat per trilions de configuracions microscòpiques en clar contrast amb qualsevol estat que no sigui d’equilibri. En aquesta trivialitat descansa el fortíssim i temut segon principi de la termodinàmica segons el qual, en un sistema aïllat, qualsevol temps passat fou millor.
Potser ens trobem davant d’un dels enigmes millor guardats d’allò més fonamental del coneixement humà: la seva força procedeix d’una arrel trivial, mentre que la seva transcendència emana d’un bon esquema conceptual extret d’una bona observació de la realitat d’aquest món.
