Volar a l’espai per quatre euros

Primera etapa del Falcon 9 aterrant sobre la plataforma flotant de la companyia SpaceX. / Mètode

Quan la NASA es va fundar, la USAF (la Força Aèria dels Estats Units) estava en ple desenvolupament d’un projecte que hauria d’esdevenir una autèntica nau espacial, el X-20 Dyna Soar, una nau que s’enlairaria com un coet però que després tornaria des de l’espai pilotada com un avió, és a dir, que es podria reutilitzar. No obstant això, l’enfocament de la jove agència NASA, sota la batuta de Wernher von Braun, seria ben diferent: com els seus competidors soviètics, es basaria en coets d’un sol ús llançats en trajectòria balística dels quals només es recuperava la càpsula on anaven els astronautes, mers passatgers d’una pedra que queia sense més control que un simple paracaigudes. Era un enfocament més ràpid, que prometia resultats a més curt termini que l’ambiciós projecte de la USAF. La pugna entre aquestes dues filosofies va ser magistralment narrada en la novel·la de Tom Wolfe –i la seua adaptació cinematogràfica– The right stuff (Escollits per a la glòria), però al capdavall va ser la filosofia de Von Braun la que es va imposar: el Dyna Soar es cancel·lava i un coet Saturn V posava un home a la Lluna.

Amb el temps la tecnologia de coets d’un sol ús, fins i tot amb accidents, ha mostrat la seua fiabilitat. Però és molt cara. La major part de la despesa se l’emporta el motor del llançador, que es perd una vegada darrere l’altra en cada llançament. Per això, una vegada guanyada la cursa espacial, la NASA va decidir ressuscitar el vell projecte de nau reutilitzable de les Forces Aèries: el Dyna Soar renaixia, convertit ara en l’Space Shuttle. El famós transbordador espacial va ser la punta de llança tecnològica de la NASA durant dècades, la nau més sofisticada que hi ha hagut fins ara. Però no va eixir a compte. La sofisticació la feia propensa als accidents i el manteniment era car. El preu per quilo llançat a l’espai va acabar sent major que amb coets d’un sol ús. Amb l’antecedent de l’explosió del Challenger durant l’enlairament, la desintegració del Columbia el 2003 en reentrar en l’atmosfera va representar el tret de gràcia al car programa de transbordadors. En comparació, les veteranes càpsules Soyuz russes basades en tecnologia de coets d’un sol ús han mostrat una seguretat encomia­ble, sense cap accident en els últims 45 anys.

En tot cas, ambdues opcions són cares: costosos motors que es perden en cada llançament o naus reutilitzables cares de mantenir. Hi ha alguna manera d’eixir d’aquest cercle viciós i abaratir l’espai? En teoria, la manera més econòmica d’escapar de la Terra seria un ascensor espacial; ja en vaig parlar en el número 65 de Mètode: un llarg cable unit a un satèl·lit geoestacionari pel qual s’enfilaria un ascensor portant materials i astronautes. Però des de la primera Space Elevator Conference de 2002, on predeien que en vint anys podria haver-hi un ascensor funcional per un cost menor que el de l’Estació Espacial Internacional, la veritat és que no s’ha avançat molt.

«Amb l’antecedent de l’explosió del ‘Challenger’ durant l’enlairament, la desintegració del ‘Columbia’ en 2003 en reentrar en l’atmosfera va representar el tret de gràcia al car programa de transbordadors»

No obstant això, sembla que SpaceX ha trobat una solució alternativa. Aquesta innovadora empresa privada ha aconseguit que un coet no tripulat, molt semblant en forma i costos als tradicionals coets d’un sol ús, aconseguesca retornar per si mateix de l’espai i aterrar de manera autònoma… en la coberta d’un vaixell. Després de fallar en quatre intents, el passat mes d’abril el coet Falcon 9 de SpaceX enviava amb èxit a l’Estació Espacial Internacional tres tones de subministraments i equips científics, i després aterrava de manera controlada sobre una superfície flotant tan sols una mica major que la base del mateix coet. L’aterratge és espectacular (les imatges del qual estan disponibles a YouTube), un èxit tecnològic que sens dubte abaratirà l’accés a l’espai i que segurament prompte obrirà la porta al turisme espacial a preus econòmics.

© Mètode 2017 - 90. Interferències - Estiu 2016

Investigador de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.