Art i ciència més a prop que mai

«Llum, més llum! = Visualitat :: Energia :: Connectivitat» és el lema de la segona edició del congrés internacional «ACC: Art, Ciència, Ciutat» que es va celebrar l’última setmana d’octubre a la Universitat Politècnica de València (UPV). L’eix vertebrador del congrés va ser la llum, a diferència de l’anterior edició, el 2013, que va tenir una temàtica més general. I això perquè just el 2015 va ser declarat l’Any Internacional de la Llum i de les Tecnologies basades en la Llum per l’ONU.

«El congrés és una oportunitat perquè disciplines que normalment viuen cadascuna dins del seu espai acadèmic puguen trobar-se»

El Màster Universitari en Arts Visuals i Multimèdia de la Universitat Politècnica de València, d’una banda, i la Facultat de Belles Arts de la Universitat del País Basc (UPV/EHU), per l’altra, eren les institucions encarregades d’organitzar el congrés. Ambdues portaven molts anys elaborant projectes en comú i compartint investigacions interdisciplinàries, fins que van decidir organitzar un congrés dedicat a la fusió de l’art, la tecnologia i la societat que fera visible la situació d’aquest tipus d’iniciatives, segons ens conta María José Martínez-de Pisón, codirectora del congrés i professora del departament de Pintura de la Facultat de Belles Arts de la UPV. Per conèixer més a fons els objectius, el funcionament i la projecció del congrés hem preguntat també a altres membres del comitè organitzador, com Josu Rekalde, codirector del congrés i director de màster d’Art Contemporani Tecnològic i Performatiu de la UPV/EHU, i Moisés Mañas, encarregat de publicitat i mitjans de comunicació social del congrés, director del màster d’Arts Visuals i Multimèdia i professor del departament d’Escultura de la Facultat de Belles Arts de la UPV. També parlem amb Oier Gil, doctorand de la UPV/EHU al departament d’Art i Tecnologia, que va exposar a la creative room i ens va parlar de Protesta-$1, la seua instal·lació interactiva multiusuari.

Josu Rekalde, codirector del congrés i director del màster d’Art Contemporani, Tecnològic i Performatiu de la Universitat del País Basc. Foto: Laura Sanantonio

El perquè del trinomi art, ciència i ciutat

Des del naixement del congrés, l’any 2013, l’objectiu principal ha sigut fer-se ressò d’aquesta idea d’interacció entre disciplines. Normalment trobem per separat l’art, la ciència i la tecnologia, però ací es presenten d’una forma confluent, original i distintiva. En paraules de Martínez-de Pisón, el congrés és «una oportunitat perquè disciplines que normalment viuen cadascuna dins del seu espai acadèmic puguen trobar-se».

«La creative room està pensada per a un públic que no només siga un espectador d’una exposició, són projectes que fan partícip de la investigació a l’audiència»

La codirectora també apunta que alguns dels motius d’haver volgut mostrar aquesta fusió tant impactant al públic han sigut els canvis en els models acadèmics, la presència dels màsters, el canvi de l’estructura universitària que estem vivint i la integració i normalització de les belles arts en l’estructura acadèmica. «Tots aquests elements ens van portar a pensar que podia ser una bona idea mostrar i donar a conèixer aquests projectes i aquestes idees basades en la unió de l’art, la tecnologia i la societat que tant poden interessar al públic», explica.

Cures intensives. Xarxes neuronals i computació connexionista DIY és l’exemple perfecte de ciència interpretada des d’una perspectiva artística que relaciona l’ull humà i tots els seus elements nerviosos amb una part més estètica. Foto: Laura Sanantonio

Similar és l’afirmació de Mañas, qui defineix el congrés «ACC: art, ciència, ciutat» com un espai on diferents investigadors i comunitats interessades en la relació d’aquest trinomi es relacionen entre ells a escala internacional. Mañas afirma que «aquests jocs transversals entre disciplines són fonamentals entre la comunitat científica i l’artística».

Per la seua banda, Rekalde destaca el caràcter relacional i, sobretot, no abstracte entre ambdues disciplines –l’art i la ciència– i la voluntat de fer-ho servir per al públic. «Volem que servesca per al públic i per a la gent del poble i de la ciutat. El fet què existisca la paraula ciutat com a urbana fa referencia a una manera de viure i de transitar l’art», explica.

El singular format de l’ACC: ponències, panells i creative room

Moisés Mañas, responsable de publicitat i xarxes socials d’ «ACC: Art, Ciència, Ciutat». Foto: Laura Sanantonio

El congrés ACC destaca, a més de per la inusual temàtica que tracta –la cruïlla entre ciència i art–, per la singular forma en què s’ha configurat el seminari. L’originalitat radica en el format innovador i interactiu, alhora que tradicional, en què s’ha estructurat l’organització dels actes.

D’una banda, el programa convida el públic a una sèrie de conferències amb ponents de diferents camps, des de químics a filòsofs passant per artistes provinents de l’encreuament art-tecnologia de prestigi nacional i internacional. Aquesta seria una manera tradicional de presentar el coneixement científic, en forma de classe magistral, com fa per exemple Miguel Morey, catedràtic de la Universitat de Barcelona, a la seua ponència. Però el congrés també comptava amb la presència de participants com Fernando Sapiña, que s’allunyen d’aquesta idea clàssica de discurs.

L’artista Germán Torres va presentar el projecte Invisibilidad óptica con lentes paraxiales sobre imagen proyectada. Aquesta obra se centra en la idea de l’eterna imposició d’allò visible sobre allò ocult, especialement als mitjans de comunicació. Això es veu en les imatges projectades, que posen com exemple la Llei de Seguretat Ciutadana. Foto: Laura Sanantonio

Ho apunta Martínez-de Pisón: «La conferència inaugural de Fernando Sapiña va ser divertida, instructiva, directa. Ens mostrava com van canviant els colors del foc quan li afegia sodi, i tot eixe món científic que s’allunya del que és la lliçó magistral». D’altra banda, també estan organitzades més de vint ponències d’una durada de quinze minuts cadascuna, menys denses que les conferències clàssiques, per a fer més amenes i més directes les presentacions. En l’àmbit internacional, els ponents més importants amb què ha comptat el congrés són, segons conta Mañas, Roger Malina, pare de Leonardo, una de les revistes més importants d’art, ciència i tecnologia del món, i Christa Sommerer, artista de primera línia d’art i ciència.

«Hi ha una tècnica molt àmplia quan es fusiona l’art i la tecnologia, que pot donar com a resultat mil projectes diferents perquè hi ha un univers infinit de possibilitats i idees»

La codirectora del seminari emfatitza la idea que tot té cabuda en aquesta iniciativa, que el més important és «mostrar altres formes de comunicar que estiguen més a prop de la demostració, de les mostres dels processos i dels prototips que revelen molt més del que ho fa qualsevol investigació». Per a aconseguir-ho ha sigut fonamental la creació d’una creative room. Què és això? Segons explica Martínez-de Pisón es tracta d’una sala on estan exposats alguns dels projectes elaborats per artistes i científics que treballen amb la idea de l’art interactiu. «Consisteix a mostrar investigacions en un sistema que no siga el textual, que ens permeta una experiència de la investigació portada a terme amb mitjans audiovisuals o amb mitjans plàstics», ens diu. La creative room està pensada per a un públic que no només siga espectador d’una exposició, són projectes que fan partícip de la investigació a l’audiència, el que s’anomena art interactiu.

Pulsar. Making visible the soud of stars és el projecte de Ferran Lega. Foto: Laura Sanantonio

La confluència de l’art i la tecnologia plasmada en projectes d’autor

Un total de catorze projectes conformen el material expositiu de la creative room del congrés «ACC: Art, Ciència, Ciutat». Entre tota la varietat de dissenys podem trobar, per exemple, una obra de Ferran Lega que tracta el tema de la ressonància del so en l’aigua. Se centra en la visualització del so mitjançant una reverberació que crea un moviment en l’aigua que dibuixa formes geomètriques. Un altre exemple és l’obra d’Augusto Zubiaga i Lourdes Cilleruelo anomenada Cures intensives. Xarxes neuronals i computació connexionista DIY. Aquest és l’exemple perfecte de ciència interpretada des d’una perspectiva artística que relaciona l’ull humà i tots els seus elements nerviosos amb una part més estètica.

«L’art interactiu necessita d’un públic despert i actiu, que no tinga vergonya ni estiga cohibit, que tinga la voluntat de donar resposta a les obres d’aquest tipus d’art, que tinga curiositat»

Unes de les obres més impactants era la d’Oier Gil Ziparain, llicenciat en Belles Arts i que actualment està cursant el doctorat en Art Contemporani a la UPV/EHU. Ell és un dels artistes que han participat exposant el seu projecte a la creative room i amb qui hem pogut parlar. El seu projecte d’investigació, Protesta-$1, consisteix en la introducció de l’art transmèdia com un nou llenguatge per a l’articulació conscient de la protesta sociopolítica. El projecte es basa en una instal·lació interactiva que utilitza un element de protesta, com és un megàfon, connectat a un objecte quotidià que utilitzem tothom, com és el telèfon mòbil. Segons l’opció que escollim en el telèfon mòbil, el mur que estem veient projectat es trenca per donar pas a una manifestació.

L’objectiu d’aquest «simulador de manifestacions», com ell mateix l’anomena, és fer reflexionar sobre els objectius de les protestes socials i sobre la forma de portar-les a terme a fi que el missatge que es transmet a través dels mateixos participants i dels mitjans de comunicació no es distorsione. Utilitzant el cas de Palestina i Israel, que segons afirma l’autor és amb el que més identificat es troba, se’ns mostra una manera diferent d’utilitzar l’art interactiu de forma que convide a repensar la forma en què se sol protestar. També vol plasmar amb Protesta-$1 la idea de l’esforç que suposa portar una iniciativa social endavant. «Quan arribes a la instal·lació veus un mur, i saps que darrere d’eixe mur s’està duent a terme un bombardeig. El fet d’agafar un megàfon és com saltar el mur i implicar-te en el problema, i és un paral·lelisme del que està succeint allà», ens explica Gil.

L’artista Oier Gil mostra la seua obra Protesta-1$. Foto: Laura Sanantonio

Els reptes i el futur incert de l’art interactiu

L’art interactiu necessita d’un públic despert i actiu que, com apunta Gil, no tinga vergonya ni estiga cohibit, que tinga la voluntat de donar resposta a les obres d’aquest tipus d’art, que tinga curiositat per a veure què passa si investiga una mica amb el projecte. En el seu cas, per exemple, les persones que passen pel voltant de Protesta-$1 no solen agafar el megàfon en la majoria dels casos. L’autor considera que això és un problema perquè, aleshores, no arriben a descobrir el significat real del seu projecte ni arriben a desxifrar el que ell volia transmetre.

«Els “jocs transversals entre disciplines” són fonamentals entre la comunitat científica i l’artística»

Sumat a aquest problema que presenta l’art interactiu, també s’hi troba l’obstacle de la visibilitat. Com que és un congrés que es dirigeix bàsicament a un públic acadèmic –universitaris, investigadors– es perd la idea d’arribar a públic més ampli. Segons l’artista entrevistat, el fet que les conferències i els congressos normalment es presenten en un àmbit universitari implica que les idees que es plantegen en aquests llocs no transcendisquen a l’audiència més popular. «Quan estava realitzant el meu doctorat anava a molts congressos, però érem tot universitaris i investigadors. No crec que un congrés siga la millor forma d’arribar a la gent, perquè no és proper», assenyala. La solució a aquest problema? Segons ell, ensenyar totes aquestes iniciatives al carrer d’alguna forma, perquè «la gent no té la voluntat ni la iniciativa d’anar a cap lloc a veure aquest tipus de projectes, cal portar-ho al carrer».

Martínez-de Pisón també destaca la poca visibilitat de la confluència d’art i ciència als mitjans de comunicació, i a més admet que l’inconvenient d’aquest tipus d’iniciatives és que no hi ha molta gent interessada en elles i això dificulta molt més que es faja ressò d’aquest tipus d’activitats. A més, se suma el problema del poc finançament que rep la recerca per part del govern. «No vivim en un país que done suport massa suport econòmic a la investigació, és el que hi ha», lamenta la codirectora del congrés.

«L’inconvenient d’aquest tipus d’iniciatives és que no hi ha molta gent interessada en elles i això dificulta molt més que se’n faja ressò d’aquest tipus d’activitats»

Pel que fa a les línies que van teixint el present i el futur de l’art interactiu, podem dir que les xarxes socials cada volta estan cobrant major rellevància ja que són una forma clau d’interacció entre el públic i els artistes i científics d’una manera fàcil i senzilla, com ha fet Gil amb el seu projecte utilitzant la tecnologia dels telèfons mòbils. A més, apunta que abans era un tipus d’art molt més marginal i que amb internet s’ha obert el ventall de possibilitats. Hi ha una tècnica molt àmplia quan es fusiona l’art i la tecnologia, que pot donar com a resultat mil projectes diferents perquè hi ha un univers infinit de possibilitats i idees. «Últimament estan eixint molts projectes d’ aquest tipus molt potents», remarca. Mostra d’això en seria el congrés «ACC». «El resultat ha estat molt positiu i ja n’esperem la tercera edició», afirma Rekalde fent balanç.