Gonzalo Casino: «L’escepticisme és una obligació per al periodista»

Periodista científic

Informar sobre investigació biomèdica no és una tasca senzilla. D’una banda, els equips d’investigació han de ser capaços d’explicar els seus resultats de manera coherent i comprensible. D’altra, els periodistes han d’interpretar aquestes dades i estadístiques que publiquen els investigadors en les revistes científiques i contextualitzar-los de manera que tinguen sentit per al lector. Amb l’objectiu d’ajudar tant a uns com a uns altres en aquest procés de difusió de la investigació biomèdica, el passat 10 de juny es va celebrar en la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València la jornada «Bioestadística per a periodistes i comunicadors», organitzada per l’Associació Espanyola de Comunicació Científica (AECC) i la Fundació Dr. Antonio Esteve, en col·laboració amb la Universitat de València.

Mètode aprofità per a parlar amb el coordinador de la jornada, el periodista científic Gonzalo Casino, sobre periodisme, estudis biomèdics i comunicació. Gonzalo Casino és doctor en Medicina y té un postgrau en bioestadística. De 1999 a 2009 va coordinar les pàgines setmanals de salut al diari El País i ha estat director editorial de Doyma/Elsevier España. També ha coordinat el llibre Bioestadística para periodistas y comunicadores, que recull les idees de la primera jornada celebrada sobre aquest tema ara fa dos anys a Madrid, i en el qual es combinen els consells o missatges clau amb exemples pràctics.

Per què es important per al periodista especialitzat en ciència i salut tindre coneixements de bioestadística?
Bàsicament perquè la majoria dels missatges de salut es basen en números i en estadístiques. Si els periodistes no els entenen bé, poden cometre errors i, el que és pitjor, poden ser manipulats per les fonts.

«Les exageracions de les notes de premsa són les que tenen majors conseqüències»

Quins són els principals errors que cometem els periodistes?
Els periodistes cometem molts errors i és molt fàcil identificar-los perquè som la part més visible i allà estan las hemeroteques. Però sense entrar en detall ni fer una classificació d’aquests, jo diria que potser l’error principal, en general, és donar per bons els missatges que ens arriben en les notes de premsa sense parlar no només amb l’autor d’un estudi sinó amb fonts independents i competents en estadística per a contrastar-los. Igualment, en defensa dels periodistes he de dir que molts dels errors ja venen induïts per les baules prèvies en la cadena de la informació, des de la revista, els centres d’investigació… que ja en les seues notes i en les seues declaracions traslladen alguns errors que el periodista no fa més que amplificar.

En tot aquest procés que va del paper a la nota de premsa i d’aquesta, al mitjà de comunicació, on s’exagera més?
Com deia, tal vegada on més es veja és el tasca del periodista, en els articles que escriu, però potser la peça central, la més important, siga la nota de premsa, perquè les exageracions de les notes de premsa són les que tenen majors conseqüències. D’una banda, la informació relativa als estudis biomèdics que elaboren els periodistes acostuma a basar-se en aquestes notes de premsa i no sempre s’acudeix a l’article original o a fonts independents. D’altra banda, ocorre que aquestes notes de premsa moltes vegades apareixen publicades sense més com notícies, quan no ho són, quan està clar que es tracta d’informació interessada per qui la produeix, siga una revista, un centro de investigació o siga qui siga.

«La por i l’esperança són els dos grans motors de la informació de salut i això és un brou de cultiu per a l’exageració»

Aleshores, s’hauria d’actuar amb major escepticisme amb la informació que arriba de les revistes científiques i centres d’investigació i contrastar-la sempre?
Sí, perquè fins i tot les revistes de major prestigi [en la jornada, un dels tallers empra com a exemple un estudi publicat en Nature] publiquen errors. De vegades és un error publicar un estudi que realment és molt fluix científicament perquè ha estat mal dissenyat, perquè conté errors o senzillament perquè és poc rellevant. Per tant, hem de ser més escèptics? Jo crec que l’escepticisme és una obligació per al periodista, quelcom consubstancial a l’ofici. I en periodisme científic encara més perquè tendim a donar per bo el que ve de font científica, ho acatem com si fóra una autoritat que no s’equivoca. I el que hem de fer és  desconfiar per sistema de totes les fonts, amb un escepticisme saludable.

Per exemple, també s’hauria d’incloure en la informació sobre un estudi qui l’ha finançat?
És una informació important perquè molts estudis acaben dient allò que vol el que els financia. En aquesta línia, hi ha altres moltes coses que s’haurien d’incloure com els conflictes d’interès dels investigadors, per exemple. Quan parla amb les fonts, hauria de ser una obligació del periodista preguntar qui paga l’estudi, si tenen relació amb algú que ho financie i tot aquest tipus de coses.

gonzalo-casino-dins

Foto: Lucía Sapiña


En la jornada ha comentat que s’abusa de l’expressió «segons un estudi» sense especificar a quin tipus d’estudi es refereix la informació.

Clar, sembla que aquest mot crossa és un salconduit de qualitat de la informació: «ho diu un estudi». Però hi ha molts tipus d’estudis. Els hi ha del màxim rigor, com un assaig clínic perfectament dissenyat i executat, i altres que ni tan sols són estudis científics, sinó informes amb opinions més o menys ben fonamentades.

gonzalo-casino-lateral

‘Bioestadística para periodistas y comunicadores’. Foto: Lucía Sapiña

Quins senyals ens poden servir d’alerta per a pensar que podem estar davant exageracions o incorreccions en la informació sobre estudis científics?
Jo diria que en els estudis biomèdics, en general, no acostuma a haver-hi avanços espectaculars. Per descomptat que de vegades n’hi ha, però no ocorre sovint. Per això, davant un estudi sobre una intervenció mèdica, siga un tractament o un altre tipus, que ens mostre un benefici gairebé miraculós, molt espectacular, cal posar-se en alerta. I també quan se’ns diu que existeix un risc elevadíssim d’alguna cosa, d’una malaltia o d’una dolència, d’alguna cosa perjudicial, hem de posar-nos en guàrdia. Ni els grans beneficis ni els riscos devastadors acostumen a ser tals. És una estratègia de comunicació que utilitzen algunes fonts. Per una banda, s’alerta d’un gran risc i, a la vegada, es diu que existeix un gran remei. Es ven por per a vendre –a continuació- que existeix una esperança. La por i l’esperança són els dos grans motors de la informació en salut i això és un brou de cultiu per a l’exageració.

Hem parlat dels errors de los periodistes. Tot i que se n’han indicat alguns, quins serien els principals errors que cometen els investigadors?
Si volem simplificar, l’error es redueix a l’exageració i per exageració cal entendre tot allò que no s’ajusta a la realitat dels fets estudiats. Els investigadors poden tindre la tendència a seleccionar les estadístiques que els són més favorables però també cometen errors al dissenyar els estudis, hi ha també errors estadístics, hi ha molta ciència irrellevant…  En la jornada utilitze l’exemple de presentar un benefici, o la reducció d’un risc, en valors relatius. Això pot implicar una distorsió si el valor relatiu no s’acompanya del valor absolut. Si diem, per exemple, que un tractament o una intervenció mèdica qualsevol, redueix a la meitat el risc de mort en una malaltia, no és el mateix una reducció del risc de mort del 20% al 10% que del 0’2% al 0’1%. En ambdós casos es redueix a la meitat però és important que ens donen el valor absolut perquè és el que ens indica l’envergadura de la amenaça de la qual estem parlant.

«Per a informar de ciència el que importa és la formació contínua i adaptada a les necessitats d’un camp tan exigent com la ciència i la salut»

Quina formació hauria de tindre el periodista especialitzat en ciència i salut?
Jo crec que el debat sobre si l’informador ha de tindre formació científica o només periodística s’ha superat. Per a informar de ciència el que importa és la formació contínua i adaptada a les necessitats d’un camp tan exigent com la ciència i la salut que, a més a més, està en evolució permanentment. I ja que parlem d’estadística, sens dubte, el periodista necessita tindre formació en bioestadística per a entendre els missatges de salut perquè tots els estudis mèdics, al final, expressen els seus resultats en estadístiques, en nombres que condensen tota aquesta informació.

En el seu cas va estudiar i es doctorà en Medicina. Què li va fer dedicar-se a la comunicació?
La veritat és que va ser una evolució natural. Mentre estudiava medicina ja escrivia en els periòdics i editava revistes, tot i que no eren precisament de ciència sinó més aviat de coses literàries, d’humanitats… però bé, vaig decidir dedicar-me al periodisme. I al capdavall, pense que el periodisme científic i biomèdic acaba sent una especialitat mèdica més.

© Mètode 2015

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.