De l’article científic a la premsa: un procés controvertit

1_ripolles
Universitat de Barcelona
D’esquerra a dreta, Josep Marco Pallarès, Pablo Ripollés i Antoni Rodríguez Fornells, els investigadors de la UB-IDIBELL que han liderat el treball «El rol de la recompensa en l’aprenentatge de paraules i les seues implicacions en l’adquisició del llenguatge».

El passat 24 d’octubre els lectors de La Vanguardia pogueren llegir el cridaner titular «Aprendre paraules produeix el mateix efecte que el sexe». També ho va fer Pablo Ripollés Vidal, i des d’aleshores començà a lliurar la seua particular batalla de David contra Goliat. En aquest cas el gegant a combatre eren els grans mitjans, i l’arma, les eines que proporciona Internet i el suport de la gent. Pablo Ripollés és investigador predoctoral en el Grup de Cognició i Plasticitat Cerebral de la Universitat de Barcelona i autor principal del treball «The Role of Reward in Word-learning and Its Implications for Language Acquisition» (“El rol de la recompensa en l’aprenentatge de paraules i les seues implicacions en l’adquisició del llenguatge”), publicat en la revista Current Biology. Aquest era també l’estudi a que La Vanguardia feia referència. «Aleshores, per què publica una notícia amb un títol tan sensacionalista i allunyat de la realitat?» es preguntava l’investigador a l’apunt amb que inaugurava el blog «La ciencia somos todos». En aquest text, Pablo Ripollés mostrava el seu enuig per la manera com s’havia distorsionat el seu estudi fins convertir-lo en un disbarat. Parlem amb ell sobre aquesta polèmica en concret, però també sobre la controvertida relació entre mitjans de comunicació i ciència en termes més generals.

«Es preguntaran vostès per què estic tan enfadat», deia en l’apunt «¿Sexo, palabras y Rock&Roll?». I bé, quins n’eren els motius?
El nostre no va ser precisament un projecte senzill. Vaig estar sis mesos a Alemanya perquè ací amb les retallades ens era impossible dur a terme l’experiment. I després un any més mentre analitzàvem els resultats, trèiem les conclusions i escrivíem l’article. Per això quan tot aquest esforç va quedar resumit per La Vanguardia amb un «Aprendre paraules té el mateix efecte que el sexe» em vaig emprenyar molt. No, aprendre paraules no té el mateix efecte que el sexe. Només cal preguntar a les persones què prefereixen fer. Els vaig demanar que per favor retiressin la notícia per sensacionalista i errònia, però no em van fer cas. Però el més dur era llegir els comentaris de la gent, de l’estil de «ja estan llençant els diners públics». Fem ciència bàsica i això vol dir que les coses que investiguem no tenen una aplicació pràctica directa a curt termini. Però sense donar passos xicotets, no es poden donar passos de gegant.

  «Aprendre paraules no té el mateix efecte que el sexe; només cal preguntar a les persones què prefereixen fer»
2_ripollesPablo Ripollés    
3_ripollesPablo Ripollés
La Vanguardia va ser el primer mitjà que va publicar la notícia amb el titular «Aprendre paraules produeix el mateix efecte que el sexe». A més acompanyava el text amb la imatge inferior.
   

De vegades són les mateixes notes de premsa les que destaquen una part cridanera de la investigació perquè els mitjans els paren atenció. Era el cas de la publicada des de la seua institució? 
La nota de premsa va ser redactada conjuntament per l’equip de redacció científica i de comunicació de la Universitat de Barcelona i per nosaltres, i s’ajustava perfectament als nostres resultats. És cert que incloïa la frase «Els investigadors han determinat que l’àrea de recompensa que s’activa és la mateixa que respon a estímuls com ara l’alimentació, el sexe, les drogues o el joc», perquè volíem donar un context de quin tipus d’àrea és l’estriat ventral. Ara bé, aquesta frase no estava més destacada que altres. I, si especificàvem que també respon al joc o a l’alimentació, per què van escollir el sexe? Perquè el sexe ven.


En què consisteix el treball que van publicar a Current Biology?
Darwin deia que tot i que el llenguatge no és un instint, sí que tenim un instint per aprendre llenguatge des que som ben xicotets. La pregunta és fins a quin punt els nostres sistemes de motivació i recompensa poden comunicar-se amb els del llenguatge. A principis de 2012 vam començar a pensar en el projecte i en com testejar-ho, i vam decidir fer servir un paradigma d’aprenentatge contextual, on els participants podien aprendre noves paraules d’una manera autònoma. Els participants, adults, llegien una frase en alemany que acabava en una paraula nova. Per exemple: «En el llac, l’home va agafar una jedin». Al cap d’una estona llegien una altra frase que acabava en la mateixa paraula: «L’home remava en la seua jedin». D’aquesta manera, els participants podien aprendre per si mateixos que jedin significa “barca”. A més, vam afegir dues condicions extra per controlar la novetat dels estímuls presentats o la quantitat d’esforç o atenció requerides per a completar la tasca. Vam veure que quan els participants eren capaços d’aprendre una nova paraula l’estriat ventral, un dels principals centres de plaer, recompensa i motivació del cervell, s’activava conjuntament amb àrees corticals en l’hemisferi esquerre, tradicionalment relacionades amb el llenguatge. D’altra banda, els nostres participants també feien apostes on podien guanyar o perdre diners. Vam comprovar que hi havia una superposició en l’activació a l’estriat ventral quan els participants aprenien una nova paraula i quan guanyaven diners. Finalment, vam reconstruir els camins de matèria blanca dels nostres participants, les «autopistes d’informació» del cervell, i vam veure que els subjectes que tenien millor les estructures que portaven informació a l’estriat ventral eren capaços d’aprendre més paraules.

  «Esperem que els nostres resultats obrin nous camins en la investigació de l’aprenentatge del llenguatge focalitzats en els circuits de recompensa»
4_ripollesPablo Ripollés
Per a testejar el projecte es va fer servir un paradigma d’aprenentatge contextual, on els participants podien aprendre noves paraules d’una manera autònoma. A la imatge, esquema de l’experiment dut a terme pels investigadors.
   

Per tant, quines conclusions s’extrauen?
Demostrem per primera vegada que el sistema de recompensa pot respondre davant d’un estímul tan abstracte com l’aprenentatge d’una nova paraula. També donem un substrat neurobiològic per a la motivació i la recompensa en l’aprenentatge de noves paraules. A més, demostrem que la connexió anatòmica entre sistemes d’aprenentatge i motivacionals pot existir i que potser sí que va ser important durant la nostra evolució com a espècie. Amb tot, esperem que els nostres resultats obrin nous camins en la investigació de l’aprenentatge del llenguatge, més focalitzats en els circuits de recompensa. I potser d’ací a uns anys podrem fer servir aquestes àrees per a ajudar a pacients amb problemes lingüístics.

 
Si vostè fóra el periodista que rep aquesta nota de premsa, quin titular hauria posat?
S’ha de fer servir un títol cridaner però que reflecteixi la realitat de l’estudi sense desvirtuar-la. I això és molt complicat. Però sobre el nostre estudi va haver-hi periodistes que van escriure titulars molt encertats. Per exemple: «Aprender nuevas palabras activa áreas de recompensa», potser el més «científic» i evidentment el més ajustat als resultats, o «Excited about new words? You are not alone». En la meua opinió, aquest últim troba un bon equilibri entre el que vol dir un periodista i el que vol dir un científic. Crida l’atenció del lector, apunta als nostres resultats i no menteix.

Però fou «Aprendre paraules produeix el mateix efecte que el sexe» el que es convertí en viral. Va ser aleshores quan va decidir obrir el blog «La ciencia somos todos»?
Veure que un treball meu ajuda a donar una visió banal de la ciència bàsica m’emprenyava moltíssim i per això vaig decidir fer tot el possible per posar remei a la situació. Vaig obrir el blog i amb l’ajuda dels meus amics vaig començar a difondre el text per Facebook i Twitter. Un d’ells ho compartí a Menéame i l’article acabà en portada d’aquest agregador de notícies. Tot de cop, gent totalment desconeguda van començar a tuitejar la notícia i a demanar a La Vanguardia una rectificació. Internet és molt ràpid, tant per a allò bo com per a allò dolent. I hi ha una cosa que em queda clara: es pot lluitar contra els grans mitjans, només amb el suport de la gent.

A banda de l’apunt que publicà al seu blog, es posà en contacte directe amb els mitjans que havien reproduït el titular de La Vanguardia?
Moltes vegades, tant per Twitter com per correu electrònic, però ningú em contesta. El cas de La Vanguardia em molesta molt, perquè si hagueren fet cas en el seu moment, ens hauríem estalviat molts problemes. Però el que van fer a La Razón és ja de comèdia pura. M’explique: La Vanguardia publicà la seua notícia el 24 d’octubre. Durant el cap de setmana saltà a la premsa estrangera. El dilluns 27 la major part de mitjans espanyols copiaren la notícia dels mitjans en anglès; a la nit, obro el blog. I el dia 29, quan ja havia passat tot, La Razón publica la nota de premsa sense canviar ni una coma, excepte el títol: «Aprender un lenguaje produce placer a niños y a adultos». Diuen que ho hem mirat en nens! [exclama]. Però potser el que més em molesta és el cas de Muy Interesante. De divulgació científica res de res. Van copiar i enganxar com la resta i no contesten cap dels meus missatges.

Però en el cas de La Vanguardia sí que ha hagut resposta finalment.
Sí, tot i que van trigar una setmana i que va ser després de tot el rebombori mediàtic a partir del meu apunt, és d’agrair que La Vanguardia donés la cara. Joan Rovirosa, el Defensor del Lector, es va reunir personalment amb mi i el 9 de novembre es va publicar una columna en la versió impresa del diari. A banda, en la versió en línia sí que van canviar el primer titular per «Aprendre noves paraules activa les mateixes àrees cerebrals que el sexe».

 

«Veure que un treball meu ajuda a donar una visió banal de la ciència bàsica m’emprenyava moltíssim; per això vaig decidir posar remei a la situació»

5_ripollesPablo Ripollés
Joan Rovirosa, el Defensor del Lector de La Vanguardia,  publicà el 9 de novembre una columna en l’edició impresa del diari per a rectificar la notícia sobre l’estudi liderat per Pablo Ripollés.

A partir d’aquesta experiència, canviarà la forma de gestionar la comunicació de les seues futures investigacions?
Aquesta experiència ha minat la meua confiança en certa part del periodisme i haurem de tindre molta més cura a l’hora de fer les notes de premsa, malgrat que aquest cop ja la vam revisar amb molt de compte. Però em quede amb tot el suport de molts periodistes que sí que van fer el seu treball i van publicar la notícia com cal, o que em van fer una entrevista abans de publicar res, o amb tots aquells que em van ajudar a difondre el que havia passat. Queda periodisme de qualitat en aquest país, malgrat tot.

Parlem de la relació entre ciència i periodisme. Creu que és «un equilibri difícil però necessari»?
No hi puc estar més d’acord. Els científics necessitem bons divulgadors. Si no, com explicarem a la gent, que paga les nostres investigacions, la importància de l’I+D? Si una societat és conscient de la importància de la recerca, lluitarà perquè els seus diners s’inverteixin bé. M’agrada la idea de crear tàndems entre periodistes i científics. Si volem que la divulgació funcioni bé estem condemnats a entendre’ns.

Quins consells em donaria, d’investigador a periodista, per tal d’evitar casos com el que ens ha portat a mantenir aquesta conversa?
Per a evitar casos com aquests només cal fer una cosa: contrastar la informació amb els autors de l’estudi. Crec que cal recordar als periodistes el poder que tenen les paraules. Les paraules poden ser reconfortants, sí. Però, de vegades, també poden fer molt de mal.

Íngrid Lafita. Periodista. Revista Mètode, Universitat de València.
© Mètode 2014.

 

 

 

 

 

 

 

«Els científics i els periodistes estem condemnats a entendre’ns si volem que la divulgació funcioni bé»

© Mètode 2014

Llicenciada en Periodisme i graduada en Comunicació Audiovisual. Revista Mètode, Universitat de València.