De gran troballa a frau

stap
Riken

A principis de gener, la revista Nature publicava dos articles (I i II) sobre cèl·lules madures que podien adquirir propietats embrionàries si eren sotmeses a un bany àcid. El procés descrit, anomenat STAP (Stimulus-Triggered Acquisition of Pluripotency), obria un gran ventall de possibilitats en la reprogramació cel·lular. Les cèl·lules embrionàries tenen la capacitat de transformar-se en qualsevol tipus de cèl·lula, cosa que les fa especialment importants en la regeneració de teixits. Des que en 2006 el japonès Yamanaka aconseguira cèl·lules pluripotents induïdes (IPs), cèl·lules adultes manipulades perquè adquiriren la potencialitat de convertir-se en qualsevol altra cèl·lula, la investigació en la reprogramació cel·lular es va veure impulsada. De confirmar-se els resultats, el treball amb cèl·lules STAP, liderat per la investigadora Hakuro Obokata i signat per diversos membres de l’Institut Riken del Japó i del Brigham & Women’s Hospital/Harvard Medical School, suposava una nova fita en aquest camp.

La notícia, per tant, va ser rebuda amb entusiasme per part dels mitjans: «Estressar cèl·lules adultes per a aconseguir embrions» (El Mundo, 30/1/14), «Cèl·lules adultes es transformen en cèl·lules mare aplicant àcid» (El País, 29/1/14), «Científics revelen una nova tècnica de reprogramació cel·lular» (La Vanguardia, 29/1/14)  o «La nova era de la medicina regenerativa» (ABC, 31/1/14) van ser alguns dels titulars.

Primeres sospites

El treball, però, no va arribar a confirmar-se. En comptes d’això, va ser ràpidament qüestionat per anomalies en les imatges i en algunes de les dades aportades. Així, dues setmanes després de la seua publicació, el propi institut Riken anunciava que obria una investigació interna per tal d’aclarir què havia passat. Teruhiko Wakayama, especialista en clonació i coautor del treball, va aconsellar la retirada temporal dels articles. En canvi, un altre dels autors –Charles Vacanti, de la Harvard Medical School–, defensà la idea que alguns errors no invalidaven l’estudi i que la reprogramació de cèl·lules mitjançant STAP continua sent una línia a desenvolupar.

La investigació interna de Riken ha assenyalat Obokata com responsable de manipulació parcial en dos punts del treball. La investigadora, per la seua banda, ja ha anunciat la seua voluntat d’apel·lar l’informe. Mentrestant, ha aparegut un investigador que afirma estar obtenint resultats amb una actualització del protocol STAP publicada pel propi Vacanti. Tot i que la comunitat científica s’ha mostrat escèptica, el tema no resulta senzill de tancar.

L’atracció pel conflicte

Així com en altres casos acostuma a generar molta més atenció la descoberta que no la retractació, en aquesta ocasió la controvèrsia científica –escenificada en diverses rodes de premsa– ha estat seguida amb intensitat per part dels mitjans de comunicació. També hi ha altres factors, com les implicacions de la troballa o el ritme trepidant dels fets, que poden haver contribuït a augmentar-ne la cobertura. L’inicial interès va anar seguit de dubtes, tal i com mostren alguns titulars: «El darrer avançament en cèl·lules mare, sota sospita» ( El País (17/2/14) o «La darrera troballa en cèl·lules mare, en dubte» (El Mundo, 19/2/14). Setmanes més tard, demanaven la retirada dels articles: «Els autors demanen la retirada del darrer estudi sobre cèl·lules mare» (El Mundo, 10/3/14). Finalment, l’informe de la investigació feta per l’institut Riken va ser recollit per la major part dels diaris que destacaren la paraula frau en els titulars: «Un centre d’investigació japonès admet un ‘frau’ en el darrer gran estudi amb cèl·lules mare» (El Mundo, 1/4/14), «Retirats per frau els darrers articles sobre cèl·lules mare» (El País, 1/4/14), «Es confirma el frau en el darrer gran avançament en cèl·lules mare» (ABC, 2/4/14).

Aprendre de la polèmica

Comptat i debatut, aquesta darrera polèmica científica ha servit per a aprendre alguna cosa? En primer lloc, per recordar l’obvietat que abans d’anunciar un gran avançament caldria verificar plenament les dades. La pressió per publicar en revistes científiques no pot conduir a donar per vàlids protocols que no han estat suficientment revisats i que no permeten la reproducció dels resultats. Tampoc sembla convenient que les revistes, fonts autoritzades tant per als periodistes com per als propis científics, es deixen seduir per articles impactants que després requereixen una rectificació o, fins i tot, la seua retirada.

En aquest cas, la precipitació sembla haver dominat tot el procés des que es va decidir donar-li difusió: la roda de premsa inicial, la publicació, el qüestionament gairebé immediat i l’informe que ràpidament ha assenyalat Obokata com la culpable d’aquest embolic. En poc més de dos mesos, el treball ha passat de ser interpretat com una troballa a frau. La impaciència no és bona consellera i, en aquesta ocasió, ha quedat palès (de nou) que la pressió per publicar no hauria de convertir-se en motor de la investigació científica. 

Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures.
© Mètode 2014.

 

 

«Donada la importància de la troballa, els mitjans de comunicació es van fer ressò de l’estudi ràpidament»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«En aquest cas, la premsa ha seguit la polèmica amb intensitat»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

«La investigació interna de Riken ha assenyalat Obokata com responsable de manipulació parcial en dos punts del treball»

 

 

© Mètode 2014

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.