La tècnica del gintònic o com fer atractiva la ciència

El IFIC organitza <<Del laboratori a la primera pàgina>>, un coloqui amb el periodista científic Miguel G. Corral

Ens importa la ciència? Entre el 20 % i el 30 % dels espanyols diuen estar interessats en ella. A l’hora d’informar-se, la televisió és la font més escollida, triada per un 74 % de la població, però seguida de ben prop per Internet (60 %), i especialment els blogs i les xarxes socials. Són algunes de les dades que revela l’enquesta de Percepció Social de la Ciència i la Tecnologia elaborada per la FECYT el 2012, i que es van destacar el passat dimecres 4 de febrer a «Del laboratori a la primera pàgina», una conversa amb el periodista científic Miguel G. Corral emmarcada dins del cicle «Els col·loquis de l’IFIC» i celebrada al Parc Científic de la Universitat de València.

«La ciència importa, però cal fer-la més atractiva a ulls dels lectors, oients o espectadors»

Segons l’enquesta de la FECYT, el 44 % de la societat espanyola demana més inversió pública en ciència. No obstant això, el corresponsal de ciència de El Mundo afirmava que a l’Estat espanyol només 5 milions de persones consumeixen informació científica de forma habitual. Per tant, la ciència importa, però cal fer-la més atractiva a ulls dels lectors, oients o espectadors. I ací entra en joc «la tècnica del gintònic», és a dir, com una beguda barata, poc destil·lada, amarga, seca, no apta per a tots els gustos i, sobretot, poc glamurosa, ha passat a ser la beguda de moda, la reina dels combinats. Pel camí, un procés de canvi d’imatge, una forta campanya de màrqueting, la creació de tota una cultura al voltant del gintònic, i la substitució de la rodanxa de llimona per una de cogombre i tota una varietat de fruites, llavors i espècies. «Així s’ha posat de moda el gintònic, ara és cool. I a la física de partícules li ha passat igual. L’LHC agrada», explicava Miguel G. Corral.

«Cal estar als mitjans de comunicació, perquè això és el que marca la diferència entre les estreles científiques i els científics amb estrela»

En aquest procés de fer atractiva la ciència, fins i tot seductora, cal que s’hi impliquen tant els periodistes com els científics. Els primers han de buscar totes les possibles perspectives i enfocaments d’un article; els segons, saber trobar i destacar allò que puga resultar noticiable del seu treball. Cal, a més, estar disposats a baixar el nivell de la ciència, a simplificar-ne els termes. «Els divulgadors reeixits el que han aconseguit és fer la ciència accessible. Aquest és l’objectiu que hem d’aconseguir», deia Miguel G. Corral. Com exemple citava Neil deGrasse Tyson, «capaç d’explicar-ho tot d’una manera planera, senzilla… i fabulosa». Malgrat ser conscients de les possibles distorsions en el pas del laboratori al periodista, i del periodista a la primera pàgina, «no hem de tenir por a divulgar». Cal estar als mitjans de comunicació, perquè això és el que marca la diferència entre les estreles científiques i els científics amb estrela. Uns són molt bons professionals, però anònims. Els altres són rostres i noms tan coneguts com el de Craig Venter, Rolf Heuer o Stephen Hawking.

 

interior_4

Foto: Pepa Granados

 

lateral

Miguel G. Corral, format en Biologia i Teoria de la Literatura, reivindica la ciència com a cultura. Foto: Pepa Granados

Hi ha una fórmula màgica?

La relació entre ciència i premsa, però, és una història de recels i temors. «Hem d’anar amb molta cura, els periodistes, sobre allò que ens poden colar». D’altra banda, sovint els científics tenen por de les tergiversacions i manipulacions periodístiques que pot sofrir el seu treball i renuncien a la divulgació. Però el camí ha de ser el contrari: veure’s com a companys d’una mateixa tasca, enlloc d’enemics en camps enfrontats. Per a Miguel G. Corral, «el científic ha de perdre la por al periodista, obrir els laboratoris, ajudar a construir històries. D’aquesta manera, donant històries atractives, és com li fem un favor a la ciència».

Al mateix temps, els periodistes han d’estar visibles i accessibles via Facebook, Twitter, correu electrònic… «perquè el científic sàpiga on estem i on trobar-nos». Preguntat sobre les possibles causes del baix interès de la societat espanyola en la ciència, Miguel G. Corral apel·lava un greu problema cultural, resultat d’una democràcia i una cultura científica joves. La solució passa per dos canvis: motivar l’interès per la ciència des de l’educació més bàsica, i donar més presència als continguts científics i tecnològics en els mitjans de comunicació. En aquesta línia, Miguel G. Corral, format en Biologia i Teoria de la Literatura, reivindica la ciència com a cultura, i el plaer de llegir sobre ciència com qui llegeix poesia o la novel·la del darrer Nobel de Literatura. «Hem de desvincular l’aplicació directa i veure la ciència com una aportació més al coneixement».

És responsabilitat del periodista redactar continguts de forma creativa i original capaços de captivar el públic. Pel que fa als científics, han de comprendre, d’una banda, que la premsa generalista no parla el mateix llenguatge que la ciència, que els mitjans de comunicació no poden expressar-se igual que els científics. D’altra banda, que la relació que millor funciona entre periodistes i científics és el contacte directe, més que qualsevol roda de premsa o teletip. A més, «els periodistes estan desitjant escoltar una bona història», afirmava Miguel G. Corral. Finalment, és molt important que el científic confie en el professional de la comunicació. Així, no hi ha una fórmula màgica per a aconseguir passar del laboratori a la primera pàgina d’un diari, però sí una recepta que, amb bons ingredients i l’encertada combinació, pot funcionar. Com els millors gintònics, en definitiva.

 

© Mètode 2015

Llicenciada en Periodisme i graduada en Comunicació Audiovisual. Revista Mètode, Universitat de València.